dijous, 22 de desembre de 2011

Article 35 (Carta)



"I està ben equipada?” Avui, aquesta és una de les primeres preguntes que se’ns fa, si no la primera, quan se’ns demana informació sobre una via d’escalada. I el que tots entenem per “ben” és molt senzill: que hi hagi moltes assegurances fixes, si és possible, parabolts de 10mm de diàmetre com a mínim. I és que, actualment, la majoria dels escaladors, es fixen més en el ferro que no en la pedra. És clar que el que es considera que està bé (ben equipat) és la superabundància de ferro, com més quantitat i més gran sigui el diàmetre de les expansions –perquè han de ser expansions- millor. Perquè només aquesta, segons pensen molts, és l’única assegurança fiable que pot garantir la salvaguarda absoluta de les nostres vides. Però una tal acumulació fèrrea a les parets no fa més que accentuar la inadaptació de l’ésser humà al medi natural i actuar en detriment del comprimís psicològic inherent de l’escalada. Sense aquest comprimís mental, l’activitat vertical es desvirtua, perd part de la seva escència. L’escalada “esportiva” ens ha portat a què avui dia molts escaladors no coneixen ni poden concebre una altra forma de pujar les parets que no sigui el ferro. De fet però, són molts els que ja escalaven abans d’arribar aquesta tendència i ara s’hi han apuntat, com si allò d’abans no hagués existit mai. L’escalador busca la pròxima xapa, a dos metres de d’anterior; es concentra en les preses que té a l’abast i s’oblida de la paret i de l’entorn. Cal preguntar-se si aquesta és la millor manera d’entendre l’escalada; una manera que, d’altra banda, ha captat en els últims anys una gran quantitat de seguidors; o si, per contra, n’existeix una altra en la què el medi i el mateix compromís de l’escalador amb l’entorn i la seva activitat romanen encara intactes.

Si en un inici semblava que despenjar-se obertament per dalt i “assegurar completament” un llarg, una via o un totxo era la manera com els més inquiets aconseguissin superar dificultats cada cop més grans –concentrant-se en aquestes i desconcentrant-se de la seguretat, darrerament sembla que el procés s’ha invertit-. Ara son moltes les vies que s’equipen i es reequipen, que no suposen cap evolució en les dificultats de l’escalada, sinó que la fan més assequible. L’escalada actual es caracteritza, doncs, per una manca quasi absoluta de compromís i per una massificació d’un nivell més aviat baix. Resulta contradictori que si en un principi l’argument de la seguretat era un mitjà per evolucionar en l’escalada de la dificultat, actualment aquest increment d’assegurances hi juga en contra. Les vies s’equipen i es reequipen sense que això representi un avenç per a l’escalada, sinó tot el contrari. Com a màxim, la fan més assequible.

Des d’una perspectiva ètica, estètica i ecològica, el rastre que deixem en una paret indica la nostra inadaptació a aquest medi. El fet d’anar equipats amb martell per a “preparar” el terreny representa una actitud no gaire amable envers de l’estimada natura.

Habitualment ens servim d’alguns eufemismes en la nostra relació amb la roca que resulten clarament significatius. Dir “netejar” una via ja és, d’entrada, una depuració de tot allò que no ens ofereix seguretat o comoditat. Potser així ens sentirem creatius! El mateix podem dir quan ens referim a “arranjar” una presa bé perquè talla o punxa, o potser és massa petita, i el mateix exemple serveix per a l’escalada artificial, fent-ho en un forat per ficar-hi un plom o un ganxo. Si que anem fins! Com si abans d’arribar nosaltres la pobra roca estigués “bruta” o “espatllada”.

Encara que un xic diferent, també hi ha un altre cas flagrant, el reequipament. Ho diem quan sovint estem parlant de vies que no han estat mai equipades, en el sentit actual del terme. Abans les vies s’obrien, es repetien, es feien però no s’equipaven. Amb l’invent de les expansions, a mitjans dels anys 50, ja va ser normal deixar ferro a les vies però no era un equipament en el sentit que l’entenem ara. Per tan, parlar de reequipaments de vies que mai no han estat equipades resulta clarament sospitós. I també ho és referir-se a reequipar quan en realitat el que fem és substituir unes pitonisses de 7 o 8 mm i 2 cm de longitud per parabolts de 10 o 12 mm i 10 cm de llarg i amb unes plaquetes que no tenen res a veure amb els filferros de les primeres burinades.

El concepte d’equipament és realment modern i prové de mitjans dels anys 80 amb el naixement de l’escalada esportiva. Parlant amb propietat, doncs, aquestes, les vies d’escalada esportiva, son les úniques que poden tornar a equipar-se. Personalment, crec que si l’escalada evoluciona s’hauria de notar amb una menor necessitat d’utilitzar mitjans auxiliars, principalment el ferro. Per on abans es pujava en artificial avui s’hi puja en lliure i això és realment una evolució quan no necessitem més ferro per a fer-ho. Això és: fer més amb els mateixos mitjans o fer el mateix o més amb menys mitjans.

Si necessitem molt més ferro per fer una miqueta més o gairebé el mateix, en realitat ens estem empobrint i la roca també. En aquest sentit, que alguns ferros estiguin deteriorats pel pas del temps pot representar un interessant repte (fer el mateix amb menys). Aquests ferros vells, en general molt més petits que els actuals, son més ecològics, tant pels forats més petits que necessitaven com pel fet de ser més biodegradables. També son més estètics perquè no es veuen tant i poden resultar més ètics per si volem pujar amb els mínims recursos. El material, en realitat, ens distancia de la muntanya.

M’he referit abans al compromís conscient per dir que és precisament certa inconsciència la que porta a situacions autènticament compromeses, com acostumen a ser les derivades de confiar cegament en els equipaments quan tots sabem que es donen casos en que aquests resulten perillosos pel seu envelliment, per una mala instal·lació o per un defecte de fabricació. També resulten freqüents els accidents quan, veient-nos envoltats de totes les seguretats, relaxem la nostra atenció i és aleshores quan ens deixem un nus a mig fer o se’ns escapa la corda despenjant al company. Si dic això és perquè em sembla que tota aquesta seguretat passiva, tan de moda, no deixa de ser una irresponsabilitat. No es pot delegar la nostra preparació a uns equipaments que no sempre resulten ser infalibles ni molt menys, entregar-se.

En resum, les grans línies de burins dels anys 70 i 80, els equipaments esportius de la dècada dels 80 i els reequipaments i les vies ferrades d’avui en dia, son mitjans que en algun aspecte potser han aportat alguna cosa nova la nostra activitat. Però, de tota manera, si hi reincidim sense moderació poden suposar una autèntica degradació de l’entorn i la involució de l’escalada.

Josep Maria Alsina.
(Publicat a la revista Vèrtex Nº168, desembre de 1998)

divendres, 2 de desembre de 2011

Article 34 (evolució)

El dia 13 de setembre de 2011 va morir Walter Bonatti. Al cap d'uns dies van re-emetre una entrevista per la televisió. Me la vaig mirar atentament per conèixer millor el personatge i em van sobtar enormement dues frases seves: "L'escalada és la conquesta de l'impossible" i "l'assegurança d'expansió ha significat la mort de l'escalada ja que gràcies a ella tot és possible". Si analitzem el número d'expansions que envolten l'escalada i la dependència que té aquest esport d'aquest tipus d'assegurança podem assegurar que no hem deixat espai per l'impossible. Walter Bonatti, va deixar d'escalar el 1965 perquè ja no es sentia identificat amb el que estava passant en el món de l'escalada, ni amb tot el que s'estava convertint. Estem al 2011 i la diferència entre fer una via ferrata i una via d'escalada cada vegada és més petita.

Des que Walter Bonatti es va retirar d'escena van passar els anys i a part de l'expansió va néixer i es va consolidar un concepte que ha perdurat fins als nostres dies: el rotpunkt. L'escalada lliure com a únic mitjà vàlid per assolir cims, parets, cadenes... Aquesta dansa vertical, aquesta coreografia de la dificultat ha pervertit una de les peces claus de l'escalada, el risc. Hem convertit l'impossible en dificultat i ens hem dedicat a explorar només en aquesta direcció. Els anglesos ho tenen clar, condueixen per l'esquerra, utilitzen la yarda, el galó i les unces. I, a l'hora de graduar separen dificultat d'exposició (for exemple: 7a E6) i a més respecten l'escalada tradicional; és a dir sense expansions. Ells no han oblidat el risc.

Fa temps que em pregunto sobre quin és el pas següent després del rotpunkt. Ara ho tinc claríssim. El que feia el Bachar a mitjanit anant a xafar expansions a la vall de Yosemite per conservar-ne l'estil pur és molt romàntic. Però quins xafar? I quins no? Qui jutja? I Perquè?.... A més a més la inundació de parabolts és tal que no hi ha prou martells per xafar-los tots.

A principis dels 70's en John Long li va dir a en Bachar:
              - Ei Bachar, tiu, anem a fer la Double Cross!
El cotxe del Bachar estava en direcció oposada a on hi havien les parets, i quan aquest va començar a caminar cap al cotxe per agafar la corda en John Long li va dir:
              - On vas? La farem en solo!
              - Què?-va dir en Bachar.
              - Quantes vegades l'has fet? - va dir John Long.
              - Moltes - va dir en Bachar.
              - I quantes cops has caigut? - va dir en John Long.
              - Mai. - va dir en Bachar.
              - Doncs som-hi!!! - va replicar en John Long.

El 1958 a la Cima Grande di Lavaredo es va obrir la via Hasse-Brandler (6a-A2, 500m).
El 1987 en Kurt Albert la forçava en lliure (500m, 7a+).
El 2002 l'Alexander Huber l'escalava en solo integral.

Després del rotpunkt ve el solo integral.

"No hace falta decir nada más"

dimecres, 23 de novembre de 2011

Article 33 (La por)


Segur que recordes la primera vegada que vas veure algú escalant. L’impacte que aquella imatge va produir en tu va ser tant gran que se’t va quedar gravada a la retina. Des d’aquell dia no vas parar fins a poder fer el mateix. Fins a saber en primera persona què era l’escalada i perquè aquella gent escalava.

Segur que recordes el primer cop que vas anar a escalar. Com brillava el sol, el color de la roca. Les ombres que es dibuixaven a la paret. El cel blau. El vent. Tot ha quedat registrat a la teva memòria. Aquella primera ascenció ha durat més que qualsevol de les posteriors que han vingut. Vas passar por, et vas aferrar a la roca i t’hi vas arrambar desesperat, despertant l’instint, l’escalador que portaves dins. El record és nítid, com si fos ahir.

Però ara escalar per tu ja no és el que era abans. Ha perdut sentit. Ha perdut emoció. Ja no sents els ocells d’aquella manera tant intensa. T’has acostumat a la vertical, has descobert tots els trucs i mica en mica aquella escalada plena de sensacions i emocions s’ha anat convertint en un esport més on entrenar és la part més important i aprendre els trucs per assolir la xifra desitjada l’abecedari d’aquest esport: canya, top-rope, gri-gri, pilla fort, aguanta aquí, més crash-pads, etc…

Ahir miraves als ulls a uns tigres enormes tancats dins d’una gàbia i t’hi acostaves i se’t glaçava la sang. Han passat els anys i aquests tigres no tenen la mateixa mirada, estan cansats, són vells…

Què tal si els obres la porta?


dilluns, 14 de novembre de 2011

Article 32 (Mentides)


Quan internet anava amb el modem i feia aquell sorollet, ningú tenia blog. Llavors era habitual que en els bars o restaurants propers als sectors o parets d'escalada hi hagués el famós "llibre de piades". Allí, al finalitzar la jornada, els escaladors hi escrivien què havien escalat. Fins aquí tot bé. Tenim el verb: "piar"; tenim el substantiu: "piada" i tenim el "piante" (el subjecte) que es dona la paradoxa que és tot aquell que pia en un llibre de piades coses que NO són veritat. Els escaladors escriuen i els mentiders pien. És el que avui en dia el saber popular del món dels blogs ha definit tant bé amb la frase feta: "Cuando no me ves hago 8b's y cuando tu estás hago V+". Vaja, un piante. Què porta una persona/escalador a dir que ha fet una cosa que no ha fet? La gràcia de l'escalada és la superació personal i la satisfacció que això dona. Com és que hi ha tanta gent que prefereix dir una mentida abans que tenir un repte? Tenim per exemple el cas de la coreana Oh Eun-sun que va mentir alhora de pujar el Kangxenjunga, tenim el cas d'un paio que no recordo el nom però anava al rebuf del Sharma i companyia encadenant tot el que ells encadenaven i estava a dalt de tot del 8a.nu però ningú el coneixia. També tenim el cas de la Chilam Balam, quan el màxim grau era 9a, va i apareix el Bernabé i diu que va fer un 9b+, Tomo Cesen era crac amb això (No siesta en solitari, Wall of shadows, Sur del Lhotse, totes en solitari és clar)... Inclús els EE.UU diuen que han anat a la lluna però... Stanley Cubrick va afirmar haver treballat en el rodatge d'aquestes imatges suposadament sobre la lluna.

Abans es clavaven banderes als cims per deixar-hi constància o hi havia llibres de registre on hi podies escriure el teu nom, data i via. Clar que llavors ja es podia mentir pujant per la normal del Cavall i apuntar que havies fet la Puigmal... 

Qui/què ho podreix tot? Els diners? La fama? Els sponsors? Les revistes? El públic amb ganes de veure'n una de més grossa? L'ego?
Perquè mentim? Perquè ens autoenganyem? O perquè ho fan els que ho fan?

Foto: Milli Vanilli eren un grup de música que van guanyar un grami a millor artista revelació. Però l'autèntica revelació va ser descobrir que no cantaven ells. Ja ho diu la meva àvia: "s'atrapa abans un mentider que un coix".

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Article 31 (bloc vs boulder)

És curiós com l'escalada i la informàtica han seguit un mateix procés de miniaturització. Diuen que el primer ordinador que hi va haver al món ocupava tota una habitació sencera i només estava capacitat per fer sumes i restes... la cosa ha anat evolucionant i avui en dia tenim uns telèfons mòbils que gairebé te la mengen... buenu, li mengen a un altre i tu ho pots veure pel youporn. Doncs podriem dir que amb l'escalada ha passat el mateix, hem passat de conquerir vuit mils i cares nords als alps a fer bloc, jo encara diria més. Ja hem tocat fons, si us hi fixeu totes les competicions d'escalada acaben amb concursos de "lances" és a dir escalada d'un sol moviment. Què pots conquerir amb un sol moviment? Ja ens assemblem a l'atletisme. Salt de llargada, d'alçada,... Lo curiós és que triomfa.
Deia aquell: "tingueu somnis ben grans per no perdre'ls mai de vista", i avui la gent somia en escalar una pedra de 2,5 metres, aixó si per la cara nord que és més xunga, 8a de bloc... Recordo quan era jove que el bloc no existia. Existien vies amb passos "à bloc" (traduït literalment: "a fondo") i que no volia dir res més que la dificultat de la via en qüestió estava concentrada en una secció curta. També recordo, quan encara tenia cavells, que el boulder es feia els dies entre setmana al plafó o els dies que per cansament o per mandra no s'escalava. El boulder era un entrenament, diuen que al CAMP 4 la gent es llevava tard, deixaven la corda i l'arnés a la tenda  i per no perdre la forma anaven a fer una mica de boulder. Dificultat tècnica i física sense alçada. El que llavors era un entrenament avui s'ha convertit en una disciplina de l'escalada. I de fet és la disciplina que més triomfa! Que bàsicament és com dir que el que la mandra triomfa! I no és extrany tal i com està el pati que la mandra sigui el que més triomfa: generació ni-ni (ni estudio-ni treballo-ni escalo-ni fumo porros), especulació (mínim esforç màxim benefici), crisi, atur... però intentant lligar-ho tot corro el risc de que se'm talli la maonesa (salsa originària de Maó, ciutat de Menorca, Paisos Catalans). I parlant de salses, deia aquell que "la salsa de l'escalada és la por". Per tant la pregunta d'avui és ¿Podem considerar escalada una cosa que traeix l'escència/la salsa de l'escalada?

Reflexionem-hi.

Foto: sempre ens quederan els tsunamis o highballs, però són solos no?

dimarts, 27 de setembre de 2011

Article 30 (no chalk)


L'altre dia em van enviar un mail d'aquests estúpids del rollo passa-lo. Lo curiós del cas és que era un mail que anava sobre un manifest al voltant de l'escalada i l'ús del magnesi. "Manifiesto en contra de las clecas". Llegiu-lo. És curiós que ningú no hagi tingut la idea de fer un "Manifiesto en contra de las colillas" o un "Manifiesto en contra del papel de culo" que són dos problemes bastant més greus que els de les clecas.

La veritat és que me la suda bastant si en una via hi ha cleques o no. El que sí que em preocupa és que els escaladors siguin tant guarros com per deixar els peus de via plens de colilles i siguin tant guarros com per deixar els papers de cagar al costat de la seva merda. El paper ni s'enterra ni es deixa tirat, es plega i cap a casa. Estic fart d'agafar pedres per tapar la meva merda i trobar-me papers enterrats. I amb les colilles lo mateix, tothom diu que les recull però cada vegada n'hi ha més, suposo que després de fumar-te 10 pitis és normal que te'n descuidis un. Ja no et dic després de 3 porros! Et pots deixar fins i tot les rastes! Però com que l'escalador d'avui en dia és un homo-urbanus es comporta a la natura de la mateixa manera que ho fa a la ciutat, amb la petita diferència que a la muntanya no hi ha ningú de l'ajuntament que et vingui a escombrar les colilles ni el paper de cagar. I amb el ritme de retallades que portem no ens escombraran ni la ciutat.

Ara bé, si voleu que opini sobre el Manifiesto en contra de las clecas, penso que és una autèntica xorrada fer un manifest sobre les cleques quan avui en dia des de peu de via pots veure tots els cantos magnesiats d'una via des de l'inici fins a la reunió. Si defenses l'escalada a vista com a mínim tingues els collons d'escriure un manifest en contra del magnesi. Si vols llegir la roca no fotis les xapes cada metre i mig, posa-les a 3 o 4 metres com els gavatxos i t'hauràs de concentrar en la roca i no en els seguros. O simplement no en posis. Buenu, en fi, tornem a lo de sempre, ja he escrit 27 articles sobre aquest tema i no em vull fer més pesat.

P.D.: Parlàvem de clenxes de magnesi no? Buenu, de fet, si parlem de les altres penso igual.

Photo: Cocaine Corner - Camp IV - Yosemite.

dissabte, 3 de setembre de 2011

Article 29 (RRRT)

Ei! Ja torno a ser aquí! Fuah! Vaig anar a fer un solo i no va sortir bé. Em vaig trencar coll i barres. Per lo menys vaig caure de 100 metracos! Joder tiu! Allà a l'hospital vaig tenir temps de llegir i pensar moltes coses. Entre elles la conya aquesta que la solvència econòmica d'un pais es medeix amb una escala de l'estil AAA- (com per exemple Estats Units) o CCC- (que deu ser la qualificació de Grècia). Després d'analitar-ho a fons he determinat que l'escalador "autèntic" es determina per les següents inicials: RRRRRT.
M'explico, si tu avui en dia observes l'escalador "autèntic" sempre compleix aquestes inicials o lletres. La resta només ens hi acostem. Aquestes inicials corresponen a: Rasta, peRRo, poRRo, fuRgo i Tatoo. És igual si has escalat a ordesa o no, si has fet mai un solo o no; o si has clavat mai un pitó o no. L'important són la Rasta, el poRRo, el peRRo, la flauta (se m'ha colat), la fuRgo i el Tatoo!! Òstia i la biRRa! Merda, buenu: RRRRRRRT. Recordo que abans els escaladors anaven amb grenyes, cinta lligada al front i texans a l'estil Ron Kauk o Patrick Edlinger. Tothom volia assemblar-se als grans ídols... Però ara estem davant d'un fenomen curiós... a quins ídols volen assemblar-se els RRRT??
Els únics escaladors forts amb rastes que em venen a la memoria són l'Elie Chevieux i el Ben Moon, però dubto que la majoria dels RRRRRRRRRRRT els coneguin.

P.D.: Tinc fuRgo, he portat Rastes (ara una calvície galopant), tinc previst fer-me un tatoo (trival i al braç que mola más) i els porros els he deixat des de l'experiència de l'últim solo... ;). De bon rotllo, espero ofendre el màxim de gent, que tothom piï i que us hagin anat molt bé les vacances!!

dimarts, 21 de juny de 2011

Article 28 (solo integral)


Si mai has sentit córrer aquest "esport" per les teves venes alguna vegada t'hauràs plantejat fer com a mínim un solo integral. Sota la meva humil opinió el solo integral és la disciplina reina d'aquest "esport". És l'últim esglaó per superar. Si hem estat capaços de humanament pujar per una paret, si ho hem fet acompanyats de corda, assegurances, mosquetons i demés però no ens han fet falta perquè no hem caigut. Si hem superat el repte en lliure. Què ens impedeix deixar la corda, l'arnés i els ferros i enfrontar-nos a la paret de manera natural? Si abans no hem caigut perquè ho hauriem de fer ara? Si era una via que estava molt al nostre límit sempre podem baixar el grau. Què ens impedeix de practicar l'escalada sense corda? Que no hi ha marge d'error. Però si fa 20 anys que escales i aquella via l'has fet mil vegades, amb bambes, sense magnesi, xapant només dues cintes i la fas amb els ulls tapats per escalfar què t'impedeix de fer-la sense corda? Des d'aquí vull reivindicar aquest "esport" tant oblidat que no entenc perquè va tant en desús... Recordo que abans tots els cracks de l'escalada feien solo integral: Edlinger, Destivelle, Bachar,... avui en dia tothom crida molt, molta xifra i pocs solos (excepte algun yankee). Es practiquen totes les disciplines de l'escalada excepte aquesta: el bloc, l'esportiva, la clàssica, l'artificial, el psicobloc, tradicional... què passa amb el solo integral? ningú diu que facis el teu màxim grau en solo integral, baixem el llistó, però no deixem morir l'escència de l'escalada! Des d'aquí us animo a tots a practicar aquesta disciplina que de ben segur us deixarà records inolbidables i moltes sensacions irrepetibles per omplir posts i posts dels vostres blogs...

divendres, 20 de maig de 2011

Article 27 (Definició 2)



Després de defensar a capa i espasa que l'escalada més ètica és aquella que no malmet la roca ni hi deixa cap rastre, després d'intentar conscienciar que té més mèrit escalar sense que amb parabolts tot i que molts ho fem, després d'intentar promoure aquest estil i d'intentar invertir la tendència, que veig serà molt difícil o impossible... (tothom enten que els telecadires són un atemptat però és molt difícil no deixar-se caure per les pistes de la Molina) Després de tot això vull tornar als articles del principi d'aquest blog quan citava en Joan Cerdà, un dia a La Panxa del Bou, dient que "l'escalada és un esport com qualsevol altre".

Personalment crec que l’escalada la suma de quatre factors: aventura, natura, amistat i esport.

Crec que l’aventura és el ganxo que té l’escalada per captar adeptes. El risc evident d’enfilar-se per parets i pendents antinaturals posen alerta els més valents, ens fa córrer l’adrenalina i quan tornem a estar d’empeus a terra ens deixa una sensació difícil d’oblidar. Aquesta sensació farà que volguem tornar a enfilar-nos per llocs nous i desconeguts, ens farà buscar nous horitzons, nous indrets, noves parets i noves emocions; sempre en busca de nous reptes i noves aventures. És el component clau i el més difícil de mantenir, si el destruim estem matant l'escència. Sinó el respectem podem convertir l'escalada en simples ferrades.

La natura és el terreny de joc d’aquest esport, i molts d’altres (excursionisme, muntanyisme, bicicleta de muntanya, etc) amb la diferència que ningú el rega i el cuida per nosaltres, és feina nostra. Practicar l’escalada sobre granet, calcari o conglomerat, envoltats per boscos de pins, alzines o roures, acompanyats de boltors o pitroigs, a Montserrat, al Pedraforca, al Montsec, al Naranjo de Bulnes, Yosemite, Meteora o Mali ens fa respectar i estimar la natura que ens regala aquests racons. L'aglomeració en alguns sectors fa que la quantitat de papers a peu de via sigui alarmant. És feina nostre que no hi siguin i emportar-nos-els cap a casa.

L’escalada sempre té dos actors: l’escalador i l’assegurador o l’assegurador i l’escalador que units sempre per la corda formen la indivisible cordada. Escollir el company de cordada és escollir un amic, el company de cordada serà aquell en qui confiaràs la teva vida, aquell qui t’animarà quan et falti moral o el qui et frenarà si el més assenyat és abandonar. Compartirem cims, parets, èxits i fracassos però sobretot compartirem una amistat plena de significats.

Avui en dia els avenços tècnics han fet que les cordades puguin ser de tres escaladors o que puguem anar a practicar l’escalada esportiva un grup de quatre o més escaladors. Inclús últimament està de moda una disciplina, el bloc, que ha sociabilitzat encara més l’escalada podent anar a practicar-la 10 o més escaladors. Tots amics.

L’últim factor és l’esport. L’escalada encara no és esport olímpic (potser ho serà aviat) però té tot el que pot tenir un esport comú. Competicions, jutges, entrenadors, campionats mundials, controls anti-dopatge, té les seves pròpies normes, un sistema de graduació de la seva dificultat, metges i fisioterapètues experts en lesions i patologies de l’escalada, marques de material que inverteixen molts diners en investigar nous materials i nous artilugis, aparells d’entrenament dissenyats exclusivament per l’escalada com el campus; però sobretot uns límits o récords mundials que no paren d’elevar-se i un munt d’esportistes que no paren d’entrenar-se per assolir el nou esglaó. L'esport és dur i el límit superior ja només en mans de la combinació de la genètica i l'entrenament prematur.

Segurament hi haurà detractors (espero que pieu i sinó també) d’aquest intent de definició cosa que exemplifica molt bé la dificultat de definir quelcom que per cada escalador té significats molt profunds i personals. És la grandesa d’aquest esport que per alguns, m’incloc entre ells, és més que un esport, és una manera d’entendre la vida.

dimecres, 4 de maig de 2011

Article 26 (Alsina)



Recordo bé que la poca informació que sé sobre aquest escalador la vaig obtenir escoltant la primera conferència del Paca a La Panxa del Bou: "El millor escalador que ha donat aquest país, va i es mata caient d'un andami". Fins llavors l'únic que sabia era que era l'aperturista de la temuda i poc repetida Totxaires, és per això que he fet una mica el periodista i us passo llista d'aquest crack. 
Josep M. Alsina, juntament amb l'Antoni Cugat són els autors del llibre escalades a Sant Benet on hi va deixar perles de tot tipus abans de passar a parets més grans com: Pryca, Corte Inglés, Kung Fu... un llibre excepcional que recull aspectes que avui han desaparegut dels llibres com els noms dels escaladors que van realitzar les primeres ascencions ens solitari integral (escalada sense corda). Transcorrien els anys 80.
Encara recordo una foto d'un extrem on sortia el Ferran Latorre repetint Santbenedictes 7a/A3+ a la paret de Diables (ara el David Hita diu que és A4+ amb un llarg de 6c amb un sol espit). L'Alsina la va obrir el 1991 amb l'Enric Camacho. Sé que el Paca la va intentar repetir amb el David Vallhonrat però no van poder... no sé si hi ha gaires cordades capaces d'enfrontar-s'hi, ni tant sols quantes vegades s'ha repetit?
Després vindria Vudú A4 del 1994 en solitari i integrament en artificial a la paret de l'Aeri. Aquesta sí que en són conegudes varies repeticions.
I finalment la trilogia de la paret d'Aragó: Totxaires, Ksur-ul-Aina i Plagabolts. Sí sí, plagabolts, o us pensaveu que era un terme inventat perquè sonava bé?? És el que té si remenes una mica, surt petroli.
Totxaires (J.M.Alsina i A.Cugat) 6c 470m (expo, equipada amb 20 espits) 1992
Ksur-ul-Aina (J.M.Alsina i E.Camacho) 7a+ 500m (expo, equipada amb 55 espits) 1995
Plagabolts (J.M.Alsina i A.Cugat) 6b+ 635m (expo, desequipada) 1996 
No he trobat res més, sembla que la última via que ens va deixar en J.M.Alsina és la PLAGABOLTS. Si algú tant important va arribar a aquesta conclusió potser hauriem de preguntar-nos perquè? i provar-ho almenys...

PD1: No cal dir que totes les vies van ser obertes des de sota.
PD2: Si sabeu més coses de l'Alsina agrairia que piéssiu, gràcies. 

dijous, 21 d’abril de 2011

Article 25 (Clean)



Yosemite és un lloc on pots trepar però està prohibit utilitzar un trepant sense permís (és molt dolent el joc de paraules, però no el podia deixar passar). En el paradís de les fisures de granit ja fa temps hi era habitual utilitzar el martell i tots els claus possibles per progressar: bongs, lost arrows,... Però es van adonar que amb el pas del temps i les martellades la roca es malmetia, les fisures es trencaven i el que era "pitjor" el grau quedava modificat... Va ser llavors que va aparèixer el concepte clean climbing. És a dir escalada sense martell (ni expansions, obviament). Les fisures només es podien resoldre amb tascons i friends!! De fet no va ser cap invenció, perquè a anglaterra s'ha escalat tota la vida així. Però sí que va nèixer un concepte que es va arribar a aplicar en vies d'A5!! El que a mi em va sorprendre fa un parell d'anys va ser quan vaig descobrir el blog escaladatradicional.blogspot.com que aquest tipus d'escalada es practicava a Catalunya. Crec que si entenem la muntanya com un entorn global, al qual accedim per practicar-hi un esport, el màxim que podem fer és deixar el mínim de rastre del nostre pas. Aquesta escalada ho garanteix.

Em sap greu que aquí la història hagi anat diferent però no per això ens hem de donar per vençuts, el parabolt és molt còmode i a vegades la única sol.lució però moltes vegades hi ha sol.lucions millors i les obviem.

dijous, 14 d’abril de 2011

Article 25 (Muntanya)

Fa anys practicava l'esquí de pista. Ho vaig haver de deixar per varis motius, el principal la falta de calers... Ara no sé si és enveja o rebuig però estic en contra d'afeitar les muntanyes per fer-hi pistes, hotels, les cues dels cotxes, peatges, etc...

La massificació de les pistes d'esquí (on és la crisi?) s'està produïnt en el món de l'escalada i sinó pregunteu-ho a la gent d'Albarracín o Margalef. Quin mal fem? bàsicament 2

Ens definim escaladors de roca, ens calcem peus de gat per progressar sobre aquest terreny, utilitzem cordes, arnés magnesi... Però tots, tots disfrutem de l'entorn. La natura, la flora, la fauna, el riu, etc...

La muntanya no és només la formació rocosa que acaba en un cim, és tota aquella naturalesa (fauna i flora) que l'envolta. És els seus arbres, les seves plantes, els seus animals i tot el seu ecosistema. Nosaltres empesos per reptes colonials o conquistadors de pols ens hi endinsem buscant les anomenades aventures...

divendres, 8 d’abril de 2011

Article 24 (re-equipament)


Aviso que potser utilitzaré la ficció per expresar coses que jo directament no penso però que potser he copsat en l'univers escaladoril... Un dia em va trucar un amic per proposar-me fer la via Desiré del Cavall. "Ja l'he fet" vaig contestar rollo sobrat (no li vaig contestar això però així faig més gran la meva enemistat amb els anònims) "A més no la vas anar a fer l'altre dia?" (tampoc li vaig contestar això però va bé pel guió) "Sí però enmig de l'Ae ens vam trobar un espàrrec sense xapa i vam haver de baixar. M'he quedat amb ganes d'anar-hi un altre cop!" em va dir ell "Okey, anem-hi." vaig respondre. Vam anar-hi, vam col.locar-hi la xapa que faltava i la vam deixar. Posteriorment ens vam enterar que el Tarragó l'havia re-equipat (peça per peça segons la definició), però el meu amic ja sabia de quin peu calçava el "Gnomos Engañes Más" i vam córrer a repetir-la llavors que teniem la situació de les assegurances ben fresques. Sota la nostra opinió en Tarragó havia col.locat unes 18 assegurances extres respecte la via original, va equipar la bavaresa del segon llarg i la fisura del tercer llarg. És a dir la va sobre-equipar. Sense comentaris el passamà de peu de via amb una corda de 25mm! El correcte si es preten fer un re-equipament seria substituir peça per peça, tot i que sota la meva opinió tots els trams autoprotegibles de manera tradicional s'haurien de desprotegir (reunions incloses). Això seria un Retro-equipament. Ja que disposem de millor material que es noti a les nostres vies. Hi ha que diu que només s'ha de substituir allò que es trenca, és a dir Reciclatge-equipament. He posat com a exemple la Desiré però el mateix podriem fer amb la Punsola. Flac favor a la història de l'escalada al nostra país i al nivell de les cordades futures. La Punsola sembla una Teresina amb peus de gat... Això sí, amb l'autorització dels pioners? Un altre exemple de re-equipament és el cas en què el realitza el mateix que la va obrir. És el cas de la "Wild Planet" de Roca dels Arcs. Aquí en Pep Massip redueix el número d'assegurances en 3 o 4 en punts on es pot fer en lliure, puja una mica el nivell, tot i així es pot protegir bé i la via surt guanyant i l'experiència dels que la faran també. El futur és anar endavant o endarrere, decidim nosaltres. És com reconèixer que s'ha de reciclar, obvi si has fet el canvi de xip; innecessari si encara no l'has fet.


dimarts, 29 de març de 2011

Article 23 (Els Primers)

Anglada - Cerdà, Anglada - Guillamón, Pany - Ferrera, Cerdà - Pokorsky, Haus - Estrems, Rabadà - Navarro, Torras - Nuviola, TIM, GEDE, GAM, CADE, i faig un salt de gegant fins a "Antonio Garcia Picazo", "La festa del Paca" o "Vanitat Oculta". Resulta que vaig néixer el 1993, no vaig veure les olimpiades però des de fa 4 anys que escalo. M'he comprat de mica en mica els jocs de camalots, aliens (pels pèls), tricamps, etc.. Sóc valent i sempre vaig per sota i en tradicional. Miro amunt i veig coses que em fan mal als ulls i a més a més hi ha una norma no escrita que em diu que els primers que hi van arribar hi van plantar la seva bandera i allò ja és seu... L'escalada té 3 generacions. La primera es va dedicar a obrir, la segona  són col.leccionistes de repeticions i la tercera és la meva. Un dia parlant amb un amic em va dir: "el que s'hauria de fer és arrencar-ho tot i deixar pas a les noves generacions" Em vaig quedar clavat. I aquí em teniu, intentant defensar que tot el que no s'ha obert des de sota i amb tradicional s'hauria d'arrencar. De fet per això hi ha els llibres, en els llibres quedaria escrit que un dia hi va haver una via anomenada Antonio Machin, però ja no. Com les parets on es fa grafitti, els grafitis bons perduren, els que són dolents senzillament desapareixen i n'apareixen de nous, alguns de bons, d'altres de dolents, d'altres d'excel.lents. O és que jo per haver nascut el 1993 no tinc dret a obrir una via a la paret de Patriarques?? O us pensaveu que serieu Déus i perdurarieu per sempre allí dalt com les muntanyes??

dissabte, 19 de març de 2011

Article 22 (Campió del Món)



Ja feia dies que tenia aquest article al "tinter" i crec que és un bon moment per treure'l.

Doncs bé resulta que en l'últim Vèrtex se li fa una entrevista al Ramonet ja que ha estat el primer Català en guanyar la Copa del Món d'Escalada de Dificultat. Enhorabona Ramón!! Tot i el mèrit que té el que has fet els de la "gran" revista Vèrtex no t'han sabut trobar una foto prou bona per ser portada?? No tinc res en contra de les muntanyes belles nevades o no... Però l'aconteixement s'ho mereixia. Què farem d'aquí 10 anys quan ningú no guanyi una copa del món (déu no ho vulgui) posarem una foto del Ramonet, aquell noi que un dia ho va aconseguir??? En fi, fins aquí la meva crítica al Vertex i a la Feec de retruc.

Llegint amb detall vaig detectar un parell de coses que em van sobtar:

La primera és la resposta que dona davant d'una pregunta: "Sí, podriem dir que ara sóc el millor escalador del món en escalada esportiva"
Perdoneu que discrepi. És el millor escalador de plafó, desplomat del món. Com que les competicions d'escalada són d'allò més aborrides pel públic que no practica aquest esport han de ser espectaculars per nassos; i els organitzadors el que fan és construir grans estructures desplomades per tal que els escaladors progressin per damunt dels caps del públic que els adora... I en això, aquest 2010 en Ramon ha estat el millor (en el conjunt de totes les compes que no han estat poques). Jo no he seguit gaire el calendari ni el tipus de competicions però segurament no hi ha hagut cap via (ni classificatòria ni final) que consisteixi en escalar una fisura. Una opció podria ser: phoenix+tales of power+ separate reallity la classificació seria la mateixa?? És escalada de dificultat?? Per no parlar de les vies d'adherència que són escalada en estat pur. Ja pots entrenar i entrenar que si no tens fe y templanza no vas enlloc. Què més?? Vies verticals, off-widths, diedres llisos rollo book of hate, ni cap prova de psicobloc.... Per mi, el millor escalador de dificultat (m'agrada més que dir el millor en escalada esportiva) del món és aquell qui domina millor totes les tècniques. Ja sé que és culpa dels organitzadors, però que s'espavilin. L'escalada és quelcom més que anar cap per avall. Em sembla que és a King Lines on es veu el "gran" Chris Sharma bufant com un animal per fer una fisura de 5.12...

La segona cosa que em va sorprendre és que en l'entrevista en Ramon assumeix que de vegades ha graduat alt... que hi ha alguns 9a's que els ha cotat a l'alça i potser no ho eren... Flac favor a la xifra i al gran Güllich. Recordo haver sentit a dir que el Ramonet és l'únic escalador que ha fet la Rambla 9a+ estrictament per on s'ha de fer, que tots els demés s'escaquejen a buscar un canto salvador... En fi, potser pensaré que el fet que sigui tant humil no és tant bò... potser el millor seria que el millor del món comencés a posar els punts sobre les is i decotés i recotés tot el que li sembli que per alguna cosa és el millor del món...

Felicitats Ramon.
Visca Cataluña!

dilluns, 28 de febrer de 2011

Article 21 (Pandora)

Gràcies Oriol per destapar la caixa dels trons des de CELIAVERN. Des d'aquí t'acompanyem amb un escrit a càrrec de JRR amb banda sonora obligatòria:


La mort d´un ídol

Poder per a les noves fornades d'escaladors addictes al xapa y sigue i que tremolen quan la darrera assegurança s'allunya més de 20 ctms. dels peus no té gaire impacte la mort den John Bachar, però per a mi sí, era el meu ídol de joventut com escalador.

Corrien els anys 80, que per cert ara estan tant de moda, quan amb el meu primer sou guanyat sortint de classe fent d'ajudant a la botiga de queviures dels veïns de Lleida, vaig poder comprar el llibre ESCALADAS EN YOSEMITE d´en George Meyers (1979). En aquella època gris de transicions polítiques on els presentadors dels tele-diaris sortien fumant davant d ´una cortina prisada com a únic decorat, aquell llibre va canviar la meva vida, el deuria llegir i mirar cents de vegades, mentre en els auriculars del meu Cosmos Dual em bombardejaven les orelles els sons psicodèlics del Dark Side of The Moon dels Pink Floyd.

Dins d'aquelles pàgines vaig descobrir la meva religió: l´escalada. La meca: Yosemite; i Jesucrist: en John Bachar.

De totes les fotografies destacaven les d´un noi ros de cabells llargs lligats amb un mocador i pantalons blancs, amb les mans brutes d´una pols blanca i amb un cos atlètic i àgil, molt lluny d´aquelles imatges d´escaladors europeus amb barba, envellits amb pantalons de pana i sempre agafats a tot menys a la roca.

Des d´aquell moment la colla de Sabadell i Terrassa, addictes a Sant Llorenç i de tant en quant a Montserrat, varem intentar emular aquells herois yankees i ens varem calçar els primers peus de gat, baudriers de cintura, carbonat de magnesi comprat a les farmàcies i com no, pantalons blancs. Allà varem dir adéu a les Cletes, al Simond Integral i a la jaqueta Monplay...

Un univers es va obrir davant nostre i tot gràcies a en "Bachar".

Pels adictes al rocòdrom cal que sapigueu que en Bachar va ser qui després den John Gill, va començar a entrenar per escalar millor, a fer boluder, traccions, a córrer, a fer equilibri i a meditar. Aquí resta el seu llegat, com les primeres ascensions mítiques dels 70 i 80, sempre en lliure com Astroman, Bachar-Yerian i tantes altres, sense oblidar el seu récords de velocitat com empalmar The Nose al Capitan i la Regular al Half Dome en poc més d 14 hores. Escalava totes les modalitats; el bloc, les grans i monstruoses parets del capitan i la faceta que només pertany als escaladors escollits; el solo integral.

Aquest tio va ser un profeta i un purista, es va oposar fins al punt de tallar i eliminar els primers spits d'expansió colocats a Yosemite, amb el pseudònim de l´escalador de la nit, enfrontant-se a tota la comunitat, però el temps i la llei li va donar la raó doncs actualment està totalment prohibit taladrar a les roques del park, per mantenir un estil i l´ètica de l´escalada tradicional a Yosemite.

Les primeres crítiques sobre aquest avançat purisme també li van arribar des de l´Europa hortera de malles de lycra i colors fluors, però ell va callar les boques a mitjans dels 80 en un viatje a Frankenjura i va obrir i encadenar la via mes dificil del moment un 7c i de nom Chasin the Train (esteu perden el tren).

A nivell profesional a més d´escalador, com assessor tècnic va catapultar la firma española Boreal a ser la marca de peus de gats mes venuda arreu del mon entre els 80 i els 00.

Podria escriure moltes coses sobre ell però només heu de buscar i regirar la història de l´escalada, mirar enrera. Conèixer el passat ajuda anar endavant.

Jordi Rubio Rocabert

diumenge, 20 de febrer de 2011

Article 20 (Amics)


Estimats Amics (Dear friends),

Vaig tenir la sort de tastar primer el granit de Yosemite que el de Cavallers. Vaig aterrar a San Francisco jove, fort i plè d'il.lusió. Allí m'esperaven noms com Jim Bridwell, John Bachar, Peter Croft, Lynn Hill, The Nose... Ràpidament em vaig adonar que de poc em servirien el conglomerat de Montserrat o el calcari del Montsec. Tot i això, vaig donar el millor de mi mateix, vaig lluitar-ho tot i vaig passar moltíssima por. Però la Meca no enten l'idioma de l'esforç, vaig tornar a casa amb la cua entre les cames i amb el Gran Capitan i el Half Dome pendents... Però em vaig endur una lliçó magistral, una lliçó que a les nostres terres quedava una mica difosa...: "A les fisures no se'ls hi posa parabolts". Allí els invents del senyor Ray Jardine es respecten i s'utilitzen.

Fa poc, uns 4 anys, vaig escalar per primera vegada a Cavallers. Em vaig presentar amb els meus quatre friends disposat a tastar el granit del Pirineu, a escalar poc i passar molta por... No us podeu imaginar la decepció que vaig sentir en trobar-me parabolts gegants, daurats i lluents al costat de fisures perfectes... Vaig intentar escalar amb friends però evidentment les línies de parabolts no seguien sempre sistemes de fisures i jo tampoc sabia molt bé on volia anar. Després de fer el ¿ridícul? davant de múltiples caçadors de xapes (entre ells els meus amics i jo) vaig guardar els pocs friends que tinc a la motxilla i em vaig dedicar a xapar parabolts tota la setmana...

He reflexionat molt des de llavors i continuo sense entendre com podem obviar matarial ¿revolucionari? que ens converteix en escaladors més ètics, en consumidors més respectuosos de muntanya... tot a canvi de la comoditat de que algú et dispari quatre xapes enmig d'una paret i et digui per on has de pujar? 

No estic parlant de la via llarga, parlo de l'escalada. Perquè collons no podem agafar l'hàbit d'agafar els maleïts friends (que al final em pensaré que són enemics) per anar a fer esportiva?? Ja n'hi ha prou de fotre parabolts on no fa falta!!

Quina merda de país és aquest? Visca el turisme i la comoditat? Així anem que venen de tot el món a xapar xapes i entre pegue i pegue se'ns caguen per tot arreu. I és clar, si no ens importa omplir les parets de ferralla per què collons ens hauria d'importar que se'ns ompli el bosc de merda? No voliem reconeixement? Doncs aquí el tenim, premi, merda per tothom. 

Aquesta és l'alçada del llistó que hem posat i tothom se'l salta.

Mentrestant a Yosemite ja tenen noms com Tommy Caldwell, Dean Potter, Alex Honnold...  i  nosaltres tenim en Novato, en Citro o en Luichy. Lo més semblant a Yosemite que tenim són les putes furgonetes California... Que en fot de temps que ens venen merda a través del Desnivel i l'Escalar cagumlaputa...

Visca el Tronc, el Tac de Fusta, el Merlet i el friend... encara que vingui dels USA.

PD: Avui m'he desfogat bastant... demano disculpes si he ferit la sensibilitat d'algú, per tal que tingui opció de rèplica he habilitat els comentaris per a anònims. Abans no ho estaven per culpa de la meva incompetència. My apollogies, friends.

divendres, 11 de febrer de 2011

Article 19 (Expansió)

Ei! Què tal?? Ara feia molts dies que no parlàvem del nostre amic A.B.C.!! Com que això no pot ser he decidit repescar unes paraules seves escrites en el Vèrtex nº217, secció "vies noves", pàgina 72. Això sí, són de l'any 2008, ens anem modernitzant mica en mica. Les paraules que em van sobtar són les següents:

"Un altre tipus d'evolució el tenim a la zona de Gorros. És l'escalada assequible ben assegurada, una tendencia estrenada a mitjans del anys 80 quan l'esportiva prioritzava la seguretat per davant de tot. Si a un totxo de 8è hi calia una xapa rere l'altra, per què no a una via de IVº?"

Pim, pam; pum. M'agarada (i like it; en anglès).

Aquestes paraules estan motivades per 3 noves vies (Lo Tió Gros, El Gruñón i Joan Marc) obertes per Guillem Arias a la Gorra Frígia on hi predomina el III grau i les assegurances ben a prop.

M'agrada perquè s'ho carrega tot. Tothom es pot sentir ofès, els que fan IV grau i els que fan 8è. Els que s'escuden en el fet que estem davant d'escalada esportiva o els que ho fan darrera l'escalada de varis llargs. El dilema que es planteja aquí és l'ús de l'expansió.

Recordo que un dia després de la projecció sobre vies blaves a càrrec del Joan Cerdà, Joan Nuviola i Esteve Tomàs; el trio de veterans ens van començar a explicar les seves aventures per Montserrat i tot d'una algú va formular la pregunta màgica: "Com és que de cop i volta vau començar a utilitzar el burí si no n'éreu partidaris?" La resposta va ser: "Perquè gràcies al burí, altres escaladors ens van començar a "robar" vies que teniem ullades però no haviem fet perquè encara no ens hi veiem capaços". Vaja, que com diu la frase "o tots moros o tots cristians"; que en el nostre cas seria "o tots sants o tots pecadors" i avui en dia ja sabem què som ¿tots?...

Avui en dia ja ¿ningú? es planteja l'ús del trepant, ni l'existència del parabolt. Hem pervertit la conquesta de la muntanya fins al punt d'ametrellar-la de ferro per poder pujar-hi. L'escalada és una activitat similar a anar al cinema. Un director obre una pel.lícula, li posa un nom i apa, a consumir-la. T'ha agradat? No t'ha agradat? És de por? o és per anar-hi amb la canalla? Romàntica amb repises còmodes on fer l'amor? Tothom té clar que per fer un 8.000 l'ús de l'oxigen no és ètic però l'ús del parabolt per arribar a dalt de la Mòmia és imprescindible...? I l'ús de les cordes fixes que en cims de l'Himalaya et duen d'un camp a un altre?

De debò que el que volem consumir són noms, xifres i anar tatxant??

Jo ja he fet 8b, jo ja he fet 10 vuit mils, jo ja he fet la Festa del Paca de Regina...

Tornant al 1994 en Jipi i en Carles Brascó van obrir una via que es diu "Miserables Tatxaires" 180m (4 expansions). Pocs la podran tatxar. S'acosta a la perfecció, però té 4 expansions... val o no val?

Per cert, l'escrit comença "Un altre tipus d'evolució...". Això és perquè abans de ressenyar les vies de la Gorra Frígia l'ABC comença parlant d'un parell de vies "noves" a Sant Benet (Moby Dick i Vanitat Oculta) i diu: "Si parlem d'evolució, forçosament hem de referir a dues realitzacions dutes a terme per Gerber Cucurell i Jordi Esteve... sense expansions i en lliure... Enhorabona."

Segur que val.

Vanitat Oculta, darrera de tots.

Per cert, un amic em va enviar aquest link. Espectacular. Almenys ens estalviariem tota la ferralla de la paret, els forats costarien de trobar... sempre els podriem clecar no ;) ??

http://alienbolt.comor¿?

PD: Només aclarir que jo he xapat més parabolts que ningú, inclús algún l'he agafat en monodit de lo apurat que anava... no sóc ningú i em considero un escalador bastant mediocre i amb sobrepès; això sí, m'estimo l'esport que practico, mereix tot el meu respecte i hi reflexiono per dignificar-lo i tornar-lo a acostar a gent com Costa, Boix i Balaguer. Si per tornar-lo a dignificar haig de reduir el meu grau a III estic disposat a fer-ho.


dimarts, 18 de gener de 2011

Article 18 (Respectar l'escalada)

Us animo a llegir en la seva totalitat un article d'opinió que va sortir publicat en la revista Desnivel nº100. L'any 1994. Escrit per l'Armand Ballart. Ja n'havia extret unes línies en l'article nº9 d'aquest blog però ara he decidit traduir-lo tot. En aquests dies on la paraula llibertat sembla un canto de la guacamayo em sembla que la paraula respecte és més adient, més noble, més exigent... És una mica llarg, agafa't-ho com un big-wall.
RESPECTAR L'ESCALADA
(Armand Ballart. Desnivel nº100. 1994)

Si alguna cosa ha aparegut en el món de l'escalada al llarg d'aquests últims 14 anys són les diferentes alternatives sorgides d'un mateix patró; citar-les i definir-les a totes seria un autèntic anàlisis digne d'una tesis doctoral. Incapaç d'explicar en poques paraules aquest fenomen només citaré la base: el consumisme. Gràcies a aquest podeu llegir mensualment en aquestes pàgines les "epopeies" relacionades amb aquest esport per a uns i/o filosofia per a altres. ¿Què tenen en comú culminar una gran paret patagònica amb arribar a la cadena de la final del campionat intercomarcal de San Isidro Labrador? Potser res o potser tot; gràcies a la combinació de la tècnica amb l'esforç, el límit s'aconsegueix a qualsevol preu. De preus i de "look" és del que ha pecat la nostra estimada escalada en aquests últims 14 anys. Analitzeu el que costen els peus de gat us recomanen a qualsevol botiga (2 números menys), o la fortuna que s'ha de pagar per aconseguir el permís d'un cim de "saldo" a l'Himalaya (segons existencies). Així és, el màrqueting de l'escalada s'ha disparat i molts han pujat al tren sense saber molt bé la parada on han de baixar.
M'he quedat parat quan he vist la quantitat de vies "pre-cuinades" al gust del consumidor i la paraula "risc" expulsada del vocabulari del trepador. He tingut la sort de viure altres èpoques: Montserrat amb tren, vivacs humits a les Baumes, el mite de les vies TIM... Els peus de gat no eren ni un projecte i en Ray Jardine encara no s'imaginava els "friends". El passat passat està, no m'agrada viure del record visc el present i exigeixo un respecte per l'escalada. Suposo que cadascú té la seva preferida o, millor dit, l'alternativa que millor li convé segons el dia. Vies prefabricades per després de la ressaca, boulders d'artificial per "gastar" el martell o suculents desploms per amortitzar la quota del gimnàs... hi ha esports en els que esforçant's-hi menys tenen més classe. Ens estant donant gat per llebre, però el negoci és així.

Abans, tornant al passat, l'escalada era una activitat suicida per al gran públic. Només uns "bojos-amb-enteniment" aconseguien el seu objectiu amb ètica i donant la cara (alguns no). Ara, lligar-se a la corda i seguir un "slalom" de xapes és realitzar un invent de la modernitat anomenat "Free-Climb". A mi no m'enganyen, d'escalada només n'hi ha una, la que mereix un respecte i costa de seguir (magnesi no si-us-plau), d'assegurances bones i dolentes, de roca mediocre a excel.lent, de molts a pocs llargs, de còmode a soferta aproximació, de molts amics i de gran il.lusió.

Però, ara què passa? "àguiles fent niu en el macís": prohibit escalar a tota la zona; "regulació de l'escalada al Penyal d'Ifac", per si no hi havia prou gavines... els escaladors som depredadors. Les àguiles han fet niu tota la vida i les gavines ens han acompanyat sempre durant la nostra ascenció i resulta que el soroll de l'autopista és inofensiu. ¿Serà culpa dels trepans ("taladros")? viciosos artilugis perillosos en segons quines mans. Alguns confonen escalar amb "repoblar" de ferro un sector de roca. Per favor, tornem al passat encara que sigui amb la imaginació. Homes com Paul Preuss van donar la vida per conservar la dignitat i la classe que ara molts intentem preservar. Noms respectuosos composen la llista i moderns itineraris confimen una clara evolució cap a nous límits.

Particularment, lo meu és obrir vies, o sigui, estudiar una paret fins a descobrir-li el seu punt feble, pujar-hi en lliure fins al meu límit i seguir amb els estreps quan veig a venir el "marrón". Així m'he distret (entre altres coses) durant una mica més de 17 anys, lo demés, sincerament, m'aburreix i cada vegada són menys els nous itineraris que mereixen el meu interès per repetir-los. També és cert que el terreny practicable cada vegada escasseja més i els nous aperturistes ho tenen francament difícil, però no és excusa per despenjar-se des de dalt. L'aventura i l'estil només s'aconsegueixen des de baix, arriscant-hi "el tipus" si és necessari. He conegut molts escaladors que miren més avall que amunt, pensant en la por de caure; millor que es dediquin a una altra cosa, ells mateixos no es coneixen.

Si un itinerari, per la seva exposició, no està al nostre abast, millor oblidar-lo o superar-se. No hi ha cap altra sol.lució. Aquesta última dècada ha caigut en el greu error de facilitar les coses sobre-equipant i ensenyant en vies ben "cuinades". L'afany del re-equipament no sempre necessari, és un pas enrere i una falta de respecte total. Repeteixo, el negoci és així, ¿hi ha infiltrats cobrant comissió per cada parabolt que es col.loca? Quants més parabolts, més gasto de goma cuita, de cordes, mosquetons... Un esport de bojos modelat per a la multitud, la xarxa del trapecista, l'armilla del policia; la modernitat. El pitjor és que vingui un destacat anglès (Doug Scott) i ens tiri en cara el "pre-cuinat", és vergonyós, ¿on el veu portar a escalar? Segur que amb mi hagués disfrutat de debó.

En fi, com podeu veure, la meve opinió no és molt recomfortant, però sí realista. Espero que ningú s'ofengui, som molts els que vivim en part del fenòmen, gràcies a aquest fet seguim amb il.lusió treballant per vosaltres i espero que ho entengueu. En els últims 14 anys he intentat que el meu estil d'escalada no canviés i gràcies als meus companys puc dir amb alegria que ho he aconseguit. Molts m'han felicitat, uns pocs segueixen la meva trajectoria; a tots ells el meu agraïment.

Em queden moltes vies per obrir, llocs per conèixer, caps de setmana per explorar, difícilment em trobareu...

dissabte, 15 de gener de 2011

Article 17 (Hang-dogging)


Va, ho confeso, l'altre dia vaig encadenar "Action Directe" sense magnesi. No ho volia dir per no fer-me l'important però la veritat és que no em va costar gaire. Un parell de pegues. Qui m'assegurava? Un amic del Bernabé, un paio molt maco. Amb l'emoció de l'encadene vaig córrer cap al ciber-cafè més pròxim i em vaig conectar al Facebook per fer-ho públic i així guanyar-me un lloc en el món de l'escalada virtual. Va ser llavors quan se'm va acudir buscar en "Wolfgang Güllich" dins la població Facebook. Em va sorprendre veure que tenia perfil, però el que em va desconcertar més és que després de fer-li una petició d'amistat me la va acceptar. Això si que té collons, una cosa és mentir com un vellaco i dir que has fet Action Directe i l'altre és fer-te passar per Wolfgang Güllich!! Correcuita vaig tornar cap a casa i vaig rellegir el llibre "Wolfgang Güllich, Una vida en la vertical" i després d'una lectura en diagonal vaig confirmar que la memòria no em fallava, Wolfgang Güllich està mort, va morir el 1993.

Després d'aquesta introducció tant necessària com veridica arribem on realment volia anar a parar; rellegint el llibre d'en Güllich em vaig topar amb un article fantàstic escrit per ell mateix titulat: "Les diverses modalitats o l'autoengany en l'escalada esportiva".

L'article és fantàstic i posa sobre la taula tres conceptes genials + 1:

1.- "Veni, vidi, vinci": Si definim l'escalada lliure com la renuncia absoluta de tots els mitjans artificials d'ajuda (claus, friends, plagabolts;...) ja sigui per descansar-hi o progressar-hi; i acceptem que el nostre propi cos és la única sol.lució per superar la força de la gravetat. La sol.lució òptima d'una via és al primer intent, sense informació prèvia; a vista. "Vine, vi y venci"

2.- "Yoyoing": La corda només hauria de servir per evitar danys físics en cas de caiguda però mai ha de complir la funció de facilitar les coses. La única sol.lució seria despenjar-se fins al terra després de cada caiguda sense realitzar cap inspecció del punt on hem caigut. Un cop a terra, treure la corda i tornar a començar.

3.- "Hangdogging": S'ha de diferenciar el yoyoing d'un altre estil menys valuós en el que es practica la seqüència després de la caiguda. El fet de treballar combinacions de preses que possiblement mai s'haurien pogut deduir amb la necessaria fluidesa en un intent des de baix fa que no tingui cap sentit contar els intents.

4.- "Top Rope": Sense cap mena de dubte el pitjor estil consisteix en practicar i provar una via prèviament amb la corda des de dalt, tècnica que equival a reconèixer que un no està, en realitat, a l'altura de l'itinerari.

Per tant si som fidels a la definició d'escalada lliure: 1 i 2 són sol.lució; 3 i 4 no.

No cal ser molt abellut per veure que avui en dia l'estil nº2 no el practica ningú.
Som la generació hangdogging.

Aviam si endevineu quin serà el pròxim pas?
La generació... t.r.


Photo: M'he confòs de Wolfgang.