Article 21 (Pandora)

Gràcies Oriol per destapar la caixa dels trons des de CELIAVERN. Des d'aquí t'acompanyem amb un escrit a càrrec de JRR amb banda sonora obligatòria:

La mort d´un ídol

Poder per a les noves fornades d'escaladors addictes al xapa y sigue i que tremolen quan la darrera assegurança s'allunya més de 20 ctms. dels peus no té gaire impacte la mort den John Bachar, però per a mi sí, era el meu ídol de joventut com escalador.

Corrien els anys 80, que per cert ara estan tant de moda, quan amb el meu primer sou guanyat sortint de classe fent d'ajudant a la botiga de queviures dels veïns de Lleida, vaig poder comprar el llibre ESCALADAS EN YOSEMITE d´en George Meyers (1979). En aquella època gris de transicions polítiques on els presentadors dels tele-diaris sortien fumant davant d ´una cortina prisada com a únic decorat, aquell llibre va canviar la meva vida, el deuria llegir i mirar cents de vegades, mentre en els auriculars del meu Cosmos Dual em bombardejaven les orelles els sons psicodèlics del Dark Side of The Moon dels Pink Floyd.

Dins d'aquelles pàgines vaig descobrir la meva religió: l´escalada. La meca: Yosemite; i Jesucrist: en John Bachar.

De totes les fotografies destacaven les d´un noi ros de cabells llargs lligats amb un mocador i pantalons blancs, amb les mans brutes d´una pols blanca i amb un cos atlètic i àgil, molt lluny d´aquelles imatges d´escaladors europeus amb barba, envellits amb pantalons de pana i sempre agafats a tot menys a la roca.

Des d´aquell moment la colla de Sabadell i Terrassa, addictes a Sant Llorenç i de tant en quant a Montserrat, varem intentar emular aquells herois yankees i ens varem calçar els primers peus de gat, baudriers de cintura, carbonat de magnesi comprat a les farmàcies i com no, pantalons blancs. Allà varem dir adéu a les Cletes, al Simond Integral i a la jaqueta Monplay...

Un univers es va obrir davant nostre i tot gràcies a en "Bachar".

Pels adictes al rocòdrom cal que sapigueu que en Bachar va ser qui després den John Gill, va començar a entrenar per escalar millor, a fer boluder, traccions, a córrer, a fer equilibri i a meditar. Aquí resta el seu llegat, com les primeres ascensions mítiques dels 70 i 80, sempre en lliure com Astroman, Bachar-Yerian i tantes altres, sense oblidar el seu récords de velocitat com empalmar The Nose al Capitan i la Regular al Half Dome en poc més d 14 hores. Escalava totes les modalitats; el bloc, les grans i monstruoses parets del capitan i la faceta que només pertany als escaladors escollits; el solo integral.

Aquest tio va ser un profeta i un purista, es va oposar fins al punt de tallar i eliminar els primers spits d'expansió colocats a Yosemite, amb el pseudònim de l´escalador de la nit, enfrontant-se a tota la comunitat, però el temps i la llei li va donar la raó doncs actualment està totalment prohibit taladrar a les roques del park, per mantenir un estil i l´ètica de l´escalada tradicional a Yosemite.

Les primeres crítiques sobre aquest avançat purisme també li van arribar des de l´Europa hortera de malles de lycra i colors fluors, però ell va callar les boques a mitjans dels 80 en un viatje a Frankenjura i va obrir i encadenar la via mes dificil del moment un 7c i de nom Chasin the Train (esteu perden el tren).

A nivell profesional a més d´escalador, com assessor tècnic va catapultar la firma española Boreal a ser la marca de peus de gats mes venuda arreu del mon entre els 80 i els 00.

Podria escriure moltes coses sobre ell però només heu de buscar i regirar la història de l´escalada, mirar enrera. Conèixer el passat ajuda anar endavant.

Jordi Rubio Rocabert