divendres, 30 de novembre de 2012

Article 53 (Una filosofia de vida)



Tantes vegades hem sentit i dit que l'escalada és una filosofia de vida que ara estem obligats a explicar el perquè, a intentar fer de filòsofs i, amb paraules, explicar el que només passa a la roca. El compromís amb l'aventura, el risc i la mort han fet per a molts foranis d'aquesta filosofia de vida una activitat incomprensible, de bojos; tot i que amb el pas del temps els adjectius "aventura", "risc" i "mort" s'han anat diluint i la filosofia de vida s'ha anat convertint en un modus vivendi. Abans que això passés, va ser l'època daurada de l'escalada, l'època en què el viatge iniciàtic acabava de començar i no hi havia res a explicar sinó a descobrir i a experimentar. Aquells qui van protagonizar aquell moment eren escaladors. Només els escaladors poden explicar amb paraules què és l'escalada; i nosaltres, només podem agafar el relleu afegint-hi el terme filosofia, un terme desgastat i sobat com els cantos de les vies que aquests escaladors ens han deixat per a mortals i que en el seu dia van ser evolució de l'ésser humà. S'ha acabat, el temps ha passat i aquelles belles glòries han deixat tanta petjada que és difícil obrir noves traces. És difícil fer evolucionar l'escalada, cada vegada més, i no en el terreny de la muntanya, sinó, sobretot en el terreny conceptual. Avui en dia l'escalador amb discurs destaca per la seva abscència o de discurs o d'escalada. És lògic, no fa falta ser matemàtic o físic, només fa falta mirar quan va començar tot i quins van ser els grans salts endavant. Quants se'n feien abans i cada quan se'n fan ara. És per això, que crec que l'escalada viu una situació molt similar a la societat occidental. Vivim, després de 2.000 anys d'història, d'una herència greco-romana i poc hem trascendit metafísicament des de llavors. La història de l'escalada es remonta molt més a prop, però li passa més o menys el mateix. Les bases i les normes ja estan establertes i "només" ens queda el "més": "més difícil", "el més ràpid", "el més en quantitat", "el més precoç"... Ah, per sort també ens queda en Dean Potter, l'últim escalador i el seu i últim discurs. 



dimarts, 31 de juliol de 2012

Article 52 (20.000)



Han hagut de passar dos anys i mig perquè des del 3 d'abril del 2010 fins avui aquest blog arribés a les 20.000 visites. M'heu fet exprimir com un cabró les poques neurones de què disposo a aquestes alçades de la meva vida de toxicòman. Des de llavors crec que he estat fidel a les intencions que vaig manifestar en el primer post: Article 0 (La genesi). He tingut l'honor de poder penjar escrits d'icones de casa nostra com l'Armand Ballart Article 18 (Respectar l'escalada) o l'Alsina Article 35 (Carta), d'altres internacionals com en Bonatti Article 46 (Abandonar) o Rébuffat Article 44 (La corda) i algun d'ànonim però no per això amb menys visió de l'asuntu com Article 21 (Pandora). Sense oblidar tots els que han anat enriquint el blog amb comentaris i els que l'heu anat llegint encara que sense dir-hi la vostra, cosa que és una llàstima. Tots sumeu 20.000 visites, que repartides entre 52 articles surt a una mitja de 385 visites per article, tot i que evidentment n'hi ha que s'emporten la palma. El de l'Armand és el número 1 i em sembla més que just. Després curiosament, suposo que pel morbo, ve l'Article 32 (Mentides) i el top ten es completa amb: l'Article 26 (Alsina), l'Article 42 (L'escalada ha mort), l'Article 43 (La informació), l'Article 17 (Hang-dogging), l'Article 33 (La por), l'Article 28 (Solo integral),  l'Article 41 (La reina) i l'Article 39 (Consum).
N'hi ha d'altres que no apareixen a la llista com l'Article 33 (evolució) o l'Article 23 (Els primers) però són dels meus preferits i segur que me'n deixo algún. Per exemple els que no són gran cosa però gràcies als comentaris es fan millors i interessants... No sabria dir quins són però no és difícil trobar-los. No n'hi ha tants. Només 52 Articles. Amb 52 dies ho tens enllestit o a un per setmana amb un any...
Sempre he recomenat llegir tots els posts, especialment els 27 primers, perquè fan un repàs de l'evolució històrica de l'escalada i justifiquen una mica el meu discurs però entenc que avui en dia el fast-food i el fast-tot facin que sigui un pal llegir tant. Després ja va ser més complicat. Un cop situats en el moment actual han vingut 25 articles de tot tipus: de filosofia i metafisica de l'escalada, algun sobre notícies polèmiques d'escalada com l'Article 38 (Crisi) i finalment d'humor com l'Article 50 (La Competència) o l'Article 51 (Font Soleïa)
A part de fer aquest acte d'onanisme m'agradaria aprofitar l'article i dir alguna cosa més sobre el número 20.000. És fàcil, però també indicat. El viatge ha estat llarg i "20.000 llegues de viatge submari" és una bona excusa per reivindicar de nou l'esperit aventurer que en mans de l'autor del llibre esmentat, Jules Verne, tant ha marcat el que l'estúpid home blanc ha anat fent al llarg de la seva història. "5 setmanes en globus", "Viatge al centre de la terra", "La volta al món en 80 dies", "De la terra a la lluna", "800 llegues per l'Amazones", etcètera... No sé si en té algún d'escalar muntanyes, però no m'estranyaria... En fi. Si no perdem el concepte aventura de vista crec que tenim escalada per temps... Tot i que el que per uns és una aventura per altres és un suicidi i el que per aquests és una aventura pels altres és un crim... Criminals o suicides, com diria l'Armand, tots hem de Respectar l'escalada.

P.D: M'agradaria felicitar la gent d'escaladatradicional.blogspot.com per les seves 18.000 visites al mes i perquè segurament va ser gràcies a visitar un dia el seu blog que em vaig decidir a dir xorrades per interhate.

dimarts, 17 de juliol de 2012

Article 51 (Font Soleïa)



L'intrús puja a la Font Soleïa a beure aigua. Però els que fan això són una colla d'arreplegats. La secta de machomans i amateurs pugen a l'ensamble, fugint de la crisis crisis, a fer la seva performance. Uns es pregunten quan farem grau? mentres els altres, afectats pel virus del paté de la Patissier, busquen la clave omega per convertir-se en yo Claudio. Però la llei de Murphy fa que se senti un plis plas i que alguna boca quedi calladeta fas més goig. Hauràs d'esperar el printemps, fer alguna aresta brucs o agafar-te un descanso dominical. I és que la Font Soleïa és can matajinflons. Si t'hi presentes amb el més mínim feix de greix el més fàcil és que acabis sense alè, rigor mortis i sentint-te el perdedor. Ningú és perfecte, són raons de pes, tants sueños de piedra et porten a un atzucac, et deixen zombie i a les portes d'un rescat emocional. Tranquil, això que sents, no és un requiem. Encara que sembli la casa del terror, s'hi ha d'anar peti qui peti. Controla el límit del desig. Fes un parentesis. No siguis curt de pell i prepara't. La Font Soleïa no és per a els impacients.
- Quan es menja aquí?
Ben dit! Alimenta't. Començava a pensar que eres borderline. Pren una tassa de tè, menja't un pa de ral sencèr, si cal. Pensa que les braves patates no piquen sense suc. I quan quedis fart de llard, no podràs menjar mai més fins el dia del sabotatge. Però abans que arribi aquest dia, hauràs de passar una nit en solitud, deixar passar el dia de les serps, conéixer la Miu, construir un castell de porcel.lana, anar i tornar de Zurich a peu i sense parar, viatjar a algun lloc fora de l'hemisferi nord, i quan la gana i l'esgotament et facin començar a veure angeles de fuego i siluetes de cristall; llavors sabràs que ja no ets aquell enze bocamoll. Hauràs deixat de ser l'Anabel Lee i t'hauràs convertit en el Bruce Lee. Podràs dir no estic per òsties! o s'ha acabat el bròquil! Hauràs pres la mezina secreta. T'hauràs convertit en el dèspota amb tots els ignorants esclavos del tiempo als teus peus. Seràs com un tomahawk preparat pel setge a la corona. Cridaràs "no hi ha límit!". Formaràs part de les generacions futures. Et plantaràs sota el projecte disposat a etzibar-li una bona galletoblaster. Quedar-te crusifixion a mitja via no entrarà dins dels teus plans. Començaràs a escalar una roca fosca i tosca, entremig de simetrias miedosas, ràpidament. La gent admirada exclamarà king koet! I quan et sembli que estàs arribant al final del teu Dragon Khan particular, veuràs la cadena. Agafaràs corda. Mossegaràs corda. Agafaràs corda i quan et disposis a xapar les teves mans de drap de sempre, et fallaran. T'agafaràs a la cadena. Xaparàs. Miraràs avall... nada por aquí, nada por allà... i cridaràs les mentiras de verdad de sempre: subnormals no cal picats! Com si haguéssis encadenat... Com si formessis part del grup selecte dels lolots, però no serà més que una altra de les Tales of Lepe que sempre has protagonitzat. Saps que no és una qüestió d'empatia. Que pots enganyar a tothom menys a tu. Ets un miserable tatxaire perdut entre epacio, amor y locura que per dins torna a sentir la veu de la consciència que et diu: play it again sam.

dissabte, 7 de juliol de 2012

Article 50 (La Competència)


Puedo acercarme al estrado señorita? Muy bien... Puedo dirigirme al tribunal? Gràcies. 
Señores del tribunal los sudaques emvés de decir "competició" dicen "competeeeéncia". Un dia vai escoltar una crítica sobre les competincions d'escalada d'aquesta: "No són una buena manera de enseñar lu que és la escalada". Quien dijo esto? No importa! En tiempos de Franco estaría muerto! Yo no iestic en dacord. Les diré una cosa, yo sí que pienso (y luego existo que decía aquél griego, cuando Grécia estaba un poco mejor que ahora que los alemanes les estan dando por detrás nunca mejor dicho...) que les competincions son una buena manera de enseñar el significado de l'escalada de-por-ti-va. Algú, que no té els huevus com se tenen que tenir, perquè firma como Anónimo en los comentarios de l'Artículo 49 barra 4 se va flipar un ratu i va parlar del "grau real...". ¿Qué es eso? ¿Eso què es, éh? Que cullonts és el maldito grau real??
Buenu, sobre el grado ya sa dit de tot no? Que no existe..., que ha muerto... ¡¿Pero com se pot morir una cosa que no esta viva!? 
Y ustedes se preguntaran quina relació i té La Compètencia amb el dichoso grado? Pues bé, tots estarem deacuerdo que una de les coses més alucinans de l'escalada, en el caso de la de-por-ti-va y la otra también (Gutiérrez que le veo...), és que no te tens que emfremtar a ningú! Tu eres tu pròpio rival Joe, tu própio enemigo! Tu i la puta paret, claro! Esa experiencia única y personal... I com en conseqüència el grado també! Único i personal. D'aquí venen molts dels problements i discusions. Problements i discusions que només sa produeixen a la roca. A La competència no! Perquè a La Competència guanya qui arriba més amunt y punto pelota. Un sol tientu, a vista i la mateixa via para todo el mundo! Sin trampa ni cartón! 
Hi ha altres competidors, sí. Però no luchas contra ellos, si caus, te caes tu solito. Ningú ta fa caure. Aquet és el grau real. El que guanya és el que fa més grau! Y punto! Això sí que és real, sa veu, amb jueces (sin la venda señorita), público y el pánic exscénic.
Mientrestanto, en la roca, van passant cosses. L'escalada a vista no importa... Bàsicament perquè sinó encadenes ia pots començar a buscar una altra via. Y como no sesas bueno vas a tener que cambiar de sector y a patear más que el Pepe del Madrit y a hacer mas kilómetros que el ave (el de Madrit-Barcelona, porque los otros ni se mueven ia) y te vas a arruinar amb el preu de la gasolina... Y llavorens sale más a cuenta treballar per proyectes. I aquí comencen els problements. Aislamiento. Mesos y años de dedicación. Etc. I quan encadenas arriba el maldito dilema! No hi ha competència señores!! Intentes comparar amb les últimes vies que has encadenat, que t'hagin costat un esforç similar, però d'això ia fa siglos!! Poses un grau (totalment a boleo perquè has perdut la prenspectiva) i si ets un escalador punteru (o puteru... que també podria ser...) hi has d'afegir el dilema de la pressión de los pantrocinadores, que ta diuen que té que sé notícia!! Té que sortir a la premptsa!! No te jode!! I si pot ser en el Playboyn millor!! 
És una conclusió difícil d'assumir señores del estrado. És cert, a l'escalada no t'afremtes a ningú. Ningú ta fa caure. Però necessites La Competència per saber el grau real. Necessites La Competència (el millor programa de ràdio que es fa ara mateix), altrus escaladors que encadenin, opinin,... 
No volieu demoncràcia?! No volieu demoncràcia??!!
Pues aquí la teniu.
No tengo más preguntas señorita.

Jep Cabestany
(Un català-franquista-machista)
La Competència:
 12h - 13h a Rac1 
87.7fm 

divendres, 15 de juny de 2012

Article 49 (Cotitzant a borsa)



Senyores i senyors em plau comunicar-los que l'escalada cotitza a borsa. La borsa es diu 8a.nu i els valors són les vies encadenades. Qualsevol persona/escalador pot comprar/encadenar accions/vies que tenen un preu de mercat o grau. D'aquesta manera també podriem afirmar que els particulars/escaladors esdevenen en si mateixos empreses i el seu valor en el mercat real de l'escalada puja més o menys en funció de la seva cotització a borsa/8a.nu. És a dir en funció de les accions/vies comprades/encadenades. Independentment de si el preu/grau del valor/via comprat/encadenat és el real o està sobrevalorat/sobregraduat o infravalorat/collat, el fet és que aquest preu/grau, és el que determina la nostra cotització, la nostra posició a borsa. Per tant, com a qualsevol mercat ens podem trobar amb accions/vies que són una bona inversió perquè en treiem un benefici en forma de punts per sobre del valor real de l'acció/via i casos en els que no interessa invertir els diners/pegues i temps perquè el preu/grau de l'acció/via està per sota del seu valor/grau real. D'aquesta manera si com a  inversors/escaladors volem aconseguir cotitzar bé dins de 8a.nu hem de preparar una estrategia i dedicar els nostres ingressos en accions/vies volàtils/soft. Serà una bona manera de cotitzar ràpidament a l'alça i així aconseguir convertir-nos en escaladors/empreses amb un valor alt en el mercat real i entrar ràpidament en l'apassionant món del patrocini. És així, és capitalisme. Només compten els diners. Només compta el grau. El demés no cotitza. Si vols viure com a escalador professional has de cotitzar a borsa. Ho manen els patrocinadors. Senyores i senyors l'escalada cotitza a borsa, la borsa es diu 8a.nu. i les marques controlen el mercat.

Lo de la prima de risc no sé molt bé com encaixar-ho... Si algú té alguna idea serà benvinguda!

Apa! A escalar que cotitza! Encara ens farem milionaris!!

dissabte, 26 de maig de 2012

Article 48 (La gran evasió)


Sempre, des del cotxe, mirant per la finestra, en cap de setmana, anant cap a escalar a algún lloc del país, veient l'anar i venir de la resta de cotxes, em preguntava el mateix: "On va la gent? Està clar, nosaltres anem a escalar, però, i els demés, on van?"
L'altre dia, mirant la tele, vaig veure l'anunci promocional del Gran Premi de Montmeló de motos d'enguany. Un anunci amb poc pressupost, amb poques imatges espectaculars, amb retallades suposo... Perquè diuen que aquests mega-esdeveniments ens costen diners enlloc d'ingressar-nos-en... Bé, això és igual, el cas és que, fruit de les retallades o no, el missatge era el següent: "Vine a evadir-te al Gran Premi de Montmeló. Només hi ha una vida, corre-la!".
Que fort.
Clar i català.
De fet, res més lluny del que fem nosaltres, els escaladors i la resta dels mortals. Diuen que Déu va fer el món en 6 dies i el setè va descansar. No és el cas de la majoria. Treballem per sobreviure en aquest món i ens queden 2 dies per descansar... Ens en regalen un. Temps de sobra per descansar, repcuperar-te i adonar-te que el món se't cau a sobre... Temps de sobra per fer plans, organitzar-te i marxar, escapar, evadir-te fins dilluns. Dilluns grisos on pots tornar-te a cagar amb el món i amb la merda de sistema que ens envolta. Cinc dies per endavant per viure del record de les escalades, les motos, els quads, el submarinisme, les excursions, la bicicleta, el bermut a la terrassa d'un bar a davant del mar, etc... Temps suficient per treballar, avorrir-te, sentir-te menyspreuat i que de totes les hores que estàs treballant una gran majoria estàs perdent el temps. Fent veure que treballes o senzillament planificant el següent cap de setmana o les següents vacances... Com si fóssis el Shackleton, el Livingstone o el Custó.
La qüestió és evadir-se, ja sigui anant a veure les motos, mirant el futbol, fumant-te un porro, segregant adrenalina amb algún esport d'aventura o simplement segregant endorfines follant, corrent o nadant.

Senyors. Perdoneu-me, però estem fent el ridícul. La gesta ja no està en la capacitat d'evadir-se. La gran evasió va ser un èxit, no només a nivell de cinema, sinó de concepte. Però molt em temo, que ara toca el contrari. Quedar-se. No evadir-se. 

Si t'indignes després no t'escapis. Si t'escapes no pots indignar-te.

Apa, no us preocupeu que la culpa sempre la tenen els altres.

Bona nit.






diumenge, 6 de maig de 2012

Article 47 (El llibre prohibit)


Hi ha llibres sagrats. Llibres prohibits. Llibres que et canvien la vida. Llibres que et transporten a mons fantàstics. Llibres que t'avorreixen i que acabes abandonant. Llibres que mai oblidaràs. Llibres que mai obriràs... I llibres que fan por. Tinc un llibre a casa tancat. Ja l'he llegit. Però em fa por tornar-lo a obrir. És un d'aquells llibres que entra dins teu i desperta coses que fan por. Un llibre que alguns només vendrien a majors d'edat com si fos una droga, que hi adjuntarien fotos horroroses sobre les conseqüències de consumir-lo... O simplement hi ha qui el cremaria a la foguera...

Està clar que tot depen de qui el llegeixi. Si mai no has estat temptat per la temàtica del llibre segurament podràs deixar lliscar la teva mirada per les seves lletres i les seves imatges, tancar-lo i tornar-te'n d'on has vingut com si tornéssis a casa després d'anar al cine a veure una pel.lícula d'efectes especials d'aquestes que es fan ara...

Si alguna vegada has estat temptat per la temàtica, recomenar-lo és una invitació a l'aventura personal, a l'introspecció, a l'autocontrol, l'autoconeixement... Convidar a algú a llegir-lo podria ser una instigació...

Tot depèn del receptor, del lector; i per sort, això de l'escalada és una activitat individual, on fer un pas més o abandonar depen d'un mateix. Segurament exagero i estic donant una opinió molt distorsionada i personal dels fets. Però us asseguro que ara per ara aquest llibre està per casa, enterrat en un calaix, tancat i no tinc cap intenció de tornar-lo a llegir... Almenys a curt plaç... 

Estic parlant del llibre Free Solo de l'Alexander Huber on s'hi repassa la història de l'escalada sense cordes des dels seus origens amb Paul Preuss fins a dia d'avui amb Hansjörg Auer o Alex Honnold. Hi falten protagonistes i l'autor hi té un paper més que principal. Però és d'agraïr un llibre tant poc comercial, tant allunyat de les tendències actuals...

Us convido a tots a llegir-lo. El que passi després ja és una qüestió individual de cadascú.