dimecres, 23 de novembre del 2011

Article 33 (La por)


Segur que recordes la primera vegada que vas veure algú escalant. L’impacte que aquella imatge va produir en tu va ser tant gran que se’t va quedar gravada a la retina. Des d’aquell dia no vas parar fins a poder fer el mateix. Fins a saber en primera persona què era l’escalada i perquè aquella gent escalava.

Segur que recordes el primer cop que vas anar a escalar. Com brillava el sol, el color de la roca. Les ombres que es dibuixaven a la paret. El cel blau. El vent. Tot ha quedat registrat a la teva memòria. Aquella primera ascenció ha durat més que qualsevol de les posteriors que han vingut. Vas passar por, et vas aferrar a la roca i t’hi vas arrambar desesperat, despertant l’instint, l’escalador que portaves dins. El record és nítid, com si fos ahir.

Però ara escalar per tu ja no és el que era abans. Ha perdut sentit. Ha perdut emoció. Ja no sents els ocells d’aquella manera tant intensa. T’has acostumat a la vertical, has descobert tots els trucs i mica en mica aquella escalada plena de sensacions i emocions s’ha anat convertint en un esport més on entrenar és la part més important i aprendre els trucs per assolir la xifra desitjada l’abecedari d’aquest esport: canya, top-rope, gri-gri, pilla fort, aguanta aquí, més crash-pads, etc…

Ahir miraves als ulls a uns tigres enormes tancats dins d’una gàbia i t’hi acostaves i se’t glaçava la sang. Han passat els anys i aquests tigres no tenen la mateixa mirada, estan cansats, són vells…

Què tal si els obres la porta?


dilluns, 14 de novembre del 2011

Article 32 (Mentides)


Quan internet anava amb el modem i feia aquell sorollet, ningú tenia blog. Llavors era habitual que en els bars o restaurants propers als sectors o parets d'escalada hi hagués el famós "llibre de piades". Allí, al finalitzar la jornada, els escaladors hi escrivien què havien escalat. Fins aquí tot bé. Tenim el verb: "piar"; tenim el substantiu: "piada" i tenim el "piante" (el subjecte) que es dona la paradoxa que és tot aquell que pia en un llibre de piades coses que NO són veritat. Els escaladors escriuen i els mentiders pien. És el que avui en dia el saber popular del món dels blogs ha definit tant bé amb la frase feta: "Cuando no me ves hago 8b's y cuando tu estás hago V+". Vaja, un piante. Què porta una persona/escalador a dir que ha fet una cosa que no ha fet? La gràcia de l'escalada és la superació personal i la satisfacció que això dona. Com és que hi ha tanta gent que prefereix dir una mentida abans que tenir un repte? Tenim per exemple el cas de la coreana Oh Eun-sun que va mentir alhora de pujar el Kangxenjunga, tenim el cas d'un paio que no recordo el nom però anava al rebuf del Sharma i companyia encadenant tot el que ells encadenaven i estava a dalt de tot del 8a.nu però ningú el coneixia. També tenim el cas de la Chilam Balam, quan el màxim grau era 9a, va i apareix el Bernabé i diu que va fer un 9b+, Tomo Cesen era crac amb això (No siesta en solitari, Wall of shadows, Sur del Lhotse, totes en solitari és clar)... Inclús els EE.UU diuen que han anat a la lluna però... Stanley Cubrick va afirmar haver treballat en el rodatge d'aquestes imatges suposadament sobre la lluna.

Abans es clavaven banderes als cims per deixar-hi constància o hi havia llibres de registre on hi podies escriure el teu nom, data i via. Clar que llavors ja es podia mentir pujant per la normal del Cavall i apuntar que havies fet la Puigmal... 

Qui/què ho podreix tot? Els diners? La fama? Els sponsors? Les revistes? El públic amb ganes de veure'n una de més grossa? L'ego?
Perquè mentim? Perquè ens autoenganyem? O perquè ho fan els que ho fan?

Foto: Milli Vanilli eren un grup de música que van guanyar un grami a millor artista revelació. Però l'autèntica revelació va ser descobrir que no cantaven ells. Ja ho diu la meva àvia: "s'atrapa abans un mentider que un coix".