Segur que recordes la primera vegada que vas veure algú escalant. L’impacte que aquella imatge va produir en tu va ser tant gran que se’t va quedar gravada a la retina. Des d’aquell dia no vas parar fins a poder fer el mateix. Fins a saber en primera persona què era l’escalada i perquè aquella gent escalava.
Segur que recordes el primer cop que vas anar a escalar. Com brillava el sol, el color de la roca. Les ombres que es dibuixaven a la paret. El cel blau. El vent. Tot ha quedat registrat a la teva memòria. Aquella primera ascenció ha durat més que qualsevol de les posteriors que han vingut. Vas passar por, et vas aferrar a la roca i t’hi vas arrambar desesperat, despertant l’instint, l’escalador que portaves dins. El record és nítid, com si fos ahir.
Però ara escalar per tu ja no és el que era abans. Ha perdut sentit. Ha perdut emoció. Ja no sents els ocells d’aquella manera tant intensa. T’has acostumat a la vertical, has descobert tots els trucs i mica en mica aquella escalada plena de sensacions i emocions s’ha anat convertint en un esport més on entrenar és la part més important i aprendre els trucs per assolir la xifra desitjada l’abecedari d’aquest esport: canya, top-rope, gri-gri, pilla fort, aguanta aquí, més crash-pads, etc…
Ahir miraves als ulls a uns tigres enormes tancats dins d’una gàbia i t’hi acostaves i se’t glaçava la sang. Han passat els anys i aquests tigres no tenen la mateixa mirada, estan cansats, són vells…
Què tal si els obres la porta?