Article 34 (evolució)

El dia 13 de setembre de 2011 va morir Walter Bonatti. Al cap d'uns dies van re-emetre una entrevista per la televisió. Me la vaig mirar atentament per conèixer millor el personatge i em van sobtar enormement dues frases seves: "L'escalada és la conquesta de l'impossible" i "l'assegurança d'expansió ha significat la mort de l'escalada ja que gràcies a ella tot és possible". Si analitzem el número d'expansions que envolten l'escalada i la dependència que té aquest esport d'aquest tipus d'assegurança podem assegurar que no hem deixat espai per l'impossible. Walter Bonatti, va deixar d'escalar el 1965 perquè ja no es sentia identificat amb el que estava passant en el món de l'escalada, ni amb tot el que s'estava convertint. Estem al 2011 i la diferència entre fer una via ferrata i una via d'escalada cada vegada és més petita.

Des que Walter Bonatti es va retirar d'escena van passar els anys i a part de l'expansió va néixer i es va consolidar un concepte que ha perdurat fins als nostres dies: el rotpunkt. L'escalada lliure com a únic mitjà vàlid per assolir cims, parets, cadenes... Aquesta dansa vertical, aquesta coreografia de la dificultat ha pervertit una de les peces claus de l'escalada, el risc. Hem convertit l'impossible en dificultat i ens hem dedicat a explorar només en aquesta direcció. Els anglesos ho tenen clar, condueixen per l'esquerra, utilitzen la yarda, el galó i les unces. I, a l'hora de graduar separen dificultat d'exposició (for exemple: 7a E6) i a més respecten l'escalada tradicional; és a dir sense expansions. Ells no han oblidat el risc.

Fa temps que em pregunto sobre quin és el pas següent després del rotpunkt. Ara ho tinc claríssim. El que feia el Bachar a mitjanit anant a xafar expansions a la vall de Yosemite per conservar-ne l'estil pur és molt romàntic. Però quins xafar? I quins no? Qui jutja? I Perquè?.... A més a més la inundació de parabolts és tal que no hi ha prou martells per xafar-los tots.

A principis dels 70's en John Long li va dir a en Bachar:

              - Ei Bachar, tiu, anem a fer la Double Cross!

El cotxe del Bachar estava en direcció oposada a on hi havien les parets, i quan aquest va començar a caminar cap al cotxe per agafar la corda en John Long li va dir:

              - On vas? La farem en solo!

              - Què?-va dir en Bachar.

              - Quantes vegades l'has fet? - va dir John Long.

              - Moltes - va dir en Bachar.

              - I quantes cops has caigut? - va dir en John Long.

              - Mai. - va dir en Bachar.

              - Doncs som-hi!!! - va replicar en John Long.

El 1958 a la Cima Grande di Lavaredo es va obrir la via Hasse-Brandler (6a-A2, 500m).

El 1987 en Kurt Albert la forçava en lliure (500m, 7a+).

El 2002 l'Alexander Huber l'escalava en solo integral.

Després del rotpunkt ve el solo integral.

"No hace falta decir nada más"

Article 21 (Pandora)

Gràcies Oriol per destapar la caixa dels trons des de CELIAVERN. Des d'aquí t'acompanyem amb un escrit a càrrec de JRR amb banda sonora obligatòria:

La mort d´un ídol

Poder per a les noves fornades d'escaladors addictes al xapa y sigue i que tremolen quan la darrera assegurança s'allunya més de 20 ctms. dels peus no té gaire impacte la mort den John Bachar, però per a mi sí, era el meu ídol de joventut com escalador.

Corrien els anys 80, que per cert ara estan tant de moda, quan amb el meu primer sou guanyat sortint de classe fent d'ajudant a la botiga de queviures dels veïns de Lleida, vaig poder comprar el llibre ESCALADAS EN YOSEMITE d´en George Meyers (1979). En aquella època gris de transicions polítiques on els presentadors dels tele-diaris sortien fumant davant d ´una cortina prisada com a únic decorat, aquell llibre va canviar la meva vida, el deuria llegir i mirar cents de vegades, mentre en els auriculars del meu Cosmos Dual em bombardejaven les orelles els sons psicodèlics del Dark Side of The Moon dels Pink Floyd.

Dins d'aquelles pàgines vaig descobrir la meva religió: l´escalada. La meca: Yosemite; i Jesucrist: en John Bachar.

De totes les fotografies destacaven les d´un noi ros de cabells llargs lligats amb un mocador i pantalons blancs, amb les mans brutes d´una pols blanca i amb un cos atlètic i àgil, molt lluny d´aquelles imatges d´escaladors europeus amb barba, envellits amb pantalons de pana i sempre agafats a tot menys a la roca.

Des d´aquell moment la colla de Sabadell i Terrassa, addictes a Sant Llorenç i de tant en quant a Montserrat, varem intentar emular aquells herois yankees i ens varem calçar els primers peus de gat, baudriers de cintura, carbonat de magnesi comprat a les farmàcies i com no, pantalons blancs. Allà varem dir adéu a les Cletes, al Simond Integral i a la jaqueta Monplay...

Un univers es va obrir davant nostre i tot gràcies a en "Bachar".

Pels adictes al rocòdrom cal que sapigueu que en Bachar va ser qui després den John Gill, va començar a entrenar per escalar millor, a fer boluder, traccions, a córrer, a fer equilibri i a meditar. Aquí resta el seu llegat, com les primeres ascensions mítiques dels 70 i 80, sempre en lliure com Astroman, Bachar-Yerian i tantes altres, sense oblidar el seu récords de velocitat com empalmar The Nose al Capitan i la Regular al Half Dome en poc més d 14 hores. Escalava totes les modalitats; el bloc, les grans i monstruoses parets del capitan i la faceta que només pertany als escaladors escollits; el solo integral.

Aquest tio va ser un profeta i un purista, es va oposar fins al punt de tallar i eliminar els primers spits d'expansió colocats a Yosemite, amb el pseudònim de l´escalador de la nit, enfrontant-se a tota la comunitat, però el temps i la llei li va donar la raó doncs actualment està totalment prohibit taladrar a les roques del park, per mantenir un estil i l´ètica de l´escalada tradicional a Yosemite.

Les primeres crítiques sobre aquest avançat purisme també li van arribar des de l´Europa hortera de malles de lycra i colors fluors, però ell va callar les boques a mitjans dels 80 en un viatje a Frankenjura i va obrir i encadenar la via mes dificil del moment un 7c i de nom Chasin the Train (esteu perden el tren).

A nivell profesional a més d´escalador, com assessor tècnic va catapultar la firma española Boreal a ser la marca de peus de gats mes venuda arreu del mon entre els 80 i els 00.

Podria escriure moltes coses sobre ell però només heu de buscar i regirar la història de l´escalada, mirar enrera. Conèixer el passat ajuda anar endavant.

Jordi Rubio Rocabert

Article 20 (Amics)

Estimats Amics (Dear friends),

Vaig tenir la sort de tastar primer el granit de Yosemite que el de Cavallers. Vaig aterrar a San Francisco jove, fort i plè d'il.lusió. Allí m'esperaven noms com Jim Bridwell, John Bachar, Peter Croft, Lynn Hill, The Nose... Ràpidament em vaig adonar que de poc em servirien el conglomerat de Montserrat o el calcari del Montsec. Tot i això, vaig donar el millor de mi mateix, vaig lluitar-ho tot i vaig passar moltíssima por. Però la Meca no enten l'idioma de l'esforç, vaig tornar a casa amb la cua entre les cames i amb el Gran Capitan i el Half Dome pendents... Però em vaig endur una lliçó magistral, una lliçó que a les nostres terres quedava una mica difosa...: "A les fisures no se'ls hi posa parabolts". Allí els invents del senyor Ray Jardine es respecten i s'utilitzen.

Fa poc, uns 4 anys, vaig escalar per primera vegada a Cavallers. Em vaig presentar amb els meus quatre friends disposat a tastar el granit del Pirineu, a escalar poc i passar molta por... No us podeu imaginar la decepció que vaig sentir en trobar-me parabolts gegants, daurats i lluents al costat de fisures perfectes... Vaig intentar escalar amb friends però evidentment les línies de parabolts no seguien sempre sistemes de fisures i jo tampoc sabia molt bé on volia anar. Després de fer el ¿ridícul? davant de múltiples caçadors de xapes (entre ells els meus amics i jo) vaig guardar els pocs friends que tinc a la motxilla i em vaig dedicar a xapar parabolts tota la setmana...

He reflexionat molt des de llavors i continuo sense entendre com podem obviar matarial ¿revolucionari? que ens converteix en escaladors més ètics, en consumidors més respectuosos de muntanya... tot a canvi de la comoditat de que algú et dispari quatre xapes enmig d'una paret i et digui per on has de pujar? 

No estic parlant de la via llarga, parlo de l'escalada. Perquè collons no podem agafar l'hàbit d'agafar els maleïts friends (que al final em pensaré que són enemics) per anar a fer esportiva?? Ja n'hi ha prou de fotre parabolts on no fa falta!!

Quina merda de país és aquest? Visca el turisme i la comoditat? Així anem que venen de tot el món a xapar xapes i entre pegue i pegue se'ns caguen per tot arreu. I és clar, si no ens importa omplir les parets de ferralla per què collons ens hauria d'importar que se'ns ompli el bosc de merda? No voliem reconeixement? Doncs aquí el tenim, premi, merda per tothom. 

Aquesta és l'alçada del llistó que hem posat i tothom se'l salta.

Mentrestant a Yosemite ja tenen noms com Tommy Caldwell, Dean Potter, Alex Honnold...  i  nosaltres tenim en Novato, en Citro o en Luichy. Lo més semblant a Yosemite que tenim són les putes furgonetes California... Que en fot de temps que ens venen merda a través del Desnivel i l'Escalar cagumlaputa...

Visca el Tronc, el Tac de Fusta, el Merlet i el friend... encara que vingui dels USA.

PD: Avui m'he desfogat bastant... demano disculpes si he ferit la sensibilitat d'algú, per tal que tingui opció de rèplica he habilitat els comentaris per a anònims. Abans no ho estaven per culpa de la meva incompetència. My apollogies, friends.

Article 7 (Territori de matats)

Ni tu ni jo per més que ens entrenem podrem fer els 100m llisos en menys de 10 segons.

Encara que ens donguessin una beca olímica i ens hi dediquéssim exclusivament 8 hores cada dia amb els millors entrenadors del món, per més que ens dissenyessin unes bambes especials per xaparros i que ens fessin una dieta específica per gordos, fracassariem.

És una qüestió genètica. O tens el físic o no el tens.

Poder m'he equivocat i fots 1,97m, tens uns quadriceps que semblen míssils i ets marró com la xocolata amb llet. Si és així, demano perdó, però llavors qui s'ha equivocat de blog i d'esport ets tu. Perquè l'escalada és territori de matats.

El dia que vaig descobrir l'escalada vaig pensar: "nano estàs salvat". Després de fracassar en tots els esports del món (olímics i no olímpics) vaig fer el descobriment de la meva vida: "l'escalada".

Quin esport més bell. De res et servirà haver nascut amb més muscles que un ninot de HEMAN perquè el muscle més important de l'escalada és dins del teu cap. Aquesta és la màgia de l'escalada. Ja pots tenir els bíceps d'un goril.la que com a dins del cervell no hi tinguis la ment d'un faquir has begut oli.

El tema és aquest. Si ho distribuíssim en percentatges la cosa aniria així:

Atletisme = 99% condició física + 1% condició mental

Escalada = 50% condició física + 50% condició mental

Per tant:

Aixeca la mà dreta, posa la teva mà esquerra sobre el llibre "Escaladas en Yosemite" de George Meyers i repeteix en veu alta: "Juro per Déu, John Bachar, Patrick Edlinger, Wolfgang Güllich, Peter Croft, Alain Robert, Alexander Huber, Carlos Garcia, Dean Potter i Alex Honnold (entre d'altres) que mai més gosaré no passar por. Juro per Déu i tots els que acabo de nombrar que la màgia de l'escalada és que fa por. Juro per Déu i tota la tropa que mai més diré que el seguro està lluny, diré que sóc un cagat i no mereixo fer aquesta via. Juro per Déu i ells que mai més escalaré una via en top rope sinó sóc capaç de fer-la de primer. Per tant, juro per Déu i tots els que han portat l'escalada en el seu estat més pur que mai més gosaré no passar por mentre escalo i juro que si això passa seré capaç de veure-hi més enllà del grau, més enllà del pròxim seguro, més enllà de la meva vanitat i adonar-me que el meu esport s'està morint i m'haig de plantejar com reanimar-lo".