Article 17 (Hang-dogging)

Va, ho confeso, l'altre dia vaig encadenar "Action Directe" sense magnesi. No ho volia dir per no fer-me l'important però la veritat és que no em va costar gaire. Un parell de pegues. Qui m'assegurava? Un amic del Bernabé, un paio molt maco. Amb l'emoció de l'encadene vaig córrer cap al ciber-cafè més pròxim i em vaig conectar al Facebook per fer-ho públic i així guanyar-me un lloc en el món de l'escalada virtual. Va ser llavors quan se'm va acudir buscar en "Wolfgang Güllich" dins la població Facebook. Em va sorprendre veure que tenia perfil, però el que em va desconcertar més és que després de fer-li una petició d'amistat me la va acceptar. Això si que té collons, una cosa és mentir com un vellaco i dir que has fet Action Directe i l'altre és fer-te passar per Wolfgang Güllich!! Correcuita vaig tornar cap a casa i vaig rellegir el llibre "Wolfgang Güllich, Una vida en la vertical" i després d'una lectura en diagonal vaig confirmar que la memòria no em fallava, Wolfgang Güllich està mort, va morir el 1993.

Després d'aquesta introducció tant necessària com veridica arribem on realment volia anar a parar; rellegint el llibre d'en Güllich em vaig topar amb un article fantàstic escrit per ell mateix titulat: "Les diverses modalitats o l'autoengany en l'escalada esportiva".

L'article és fantàstic i posa sobre la taula tres conceptes genials + 1:

1.- "Veni, vidi, vinci": Si definim l'escalada lliure com la renuncia absoluta de tots els mitjans artificials d'ajuda (claus, friends, plagabolts;...) ja sigui per descansar-hi o progressar-hi; i acceptem que el nostre propi cos és la única sol.lució per superar la força de la gravetat. La sol.lució òptima d'una via és al primer intent, sense informació prèvia; a vista. "Vine, vi y venci"

2.- "Yoyoing": La corda només hauria de servir per evitar danys físics en cas de caiguda però mai ha de complir la funció de facilitar les coses. La única sol.lució seria despenjar-se fins al terra després de cada caiguda sense realitzar cap inspecció del punt on hem caigut. Un cop a terra, treure la corda i tornar a començar.

3.- "Hangdogging": S'ha de diferenciar el yoyoing d'un altre estil menys valuós en el que es practica la seqüència després de la caiguda. El fet de treballar combinacions de preses que possiblement mai s'haurien pogut deduir amb la necessaria fluidesa en un intent des de baix fa que no tingui cap sentit contar els intents.

4.- "Top Rope": Sense cap mena de dubte el pitjor estil consisteix en practicar i provar una via prèviament amb la corda des de dalt, tècnica que equival a reconèixer que un no està, en realitat, a l'altura de l'itinerari.

Per tant si som fidels a la definició d'escalada lliure: 1 i 2 són sol.lució; 3 i 4 no.

No cal ser molt abellut per veure que avui en dia l'estil nº2 no el practica ningú.

Som la generació hangdogging.

Aviam si endevineu quin serà el pròxim pas?

La generació... t.r.

Photo: M'he confòs de Wolfgang.

Article 6 (El grau ha mort)

L'olla fa xup xup. És el moment de sucar-hi pà, tastar-ho i dir la nostra.

Recentment el Desnivel ha publicat una petita entrevista al gran (posa't de peu abans de llegir el seu nom) Alexander Huber. Gran perquè si intento resumir les seves escalades més destacades esgotaré les 375 paraules que em vaig imposar com a màxim en cada article i no hauré hauré pogut ni mullar el pà.

Bé, doncs per si no has llegit l'article te'n faré un resum molt ràpid: bàsicament en Huber reparteix unes quantes hòsties a tort i a dret, parla bastant clar i català i en resum ve a dir que actualment el 90% dels 9a d'avui en dia s'haurien de decotar.

M'encanta. La caldera fa xup xup i les olors que se'n desprenen prometen molt. Anem a sucar pà.

Hi ha una cosa que queda molt snob que consisteix en utilitzar vocàbuls en anglès per designar les noves tendències: el freestyle, els coolhunters, el showbussines i el que ens ocupa, el softgrade. És una paraula que ja planava per sobre de totes les nostres ments mentres les revistes s'omplen la boca de: "9a al segundo pegue", "2 9a en el dia", "La Rambla (9a+) en 4 pegues". Avui en dia tothom fa 9a.

El gran Alexander Huber se l'està començant a tidllar de boig sembla que hagi perdut el senderi com si fos el mateix Quijote de l'escalada. Doncs bé jo que estic gordo i no faig 7a faré del que em correspon, de Sancho Panza. El defensaré. No pot ser que tot cristo foti 9a i només 8 o 9 persones hagin pogut encadenar Action Directe. Un respecte pel grau, per la història i pels seus protagonistes.

Parlant de protagonistes, hi va haver un paio, llàstima que ara és mort perquè segur que posaria una mica de llum sobre l'asuntu, (abans de llegir el seu nom aixeca't ves cap al campus-que-t'has-muntat-a-casa-sense-dir-res-a-ningú-perquè-tothom-es-pensi-que-de-cop-i-volta-t'has-posat-fort-com-si-fos-una-qüestió-divina-quan-en-el-fons-el-que-fas-és-matar-te-a-sèries-d'amagat i intenta pujar per les regletes més fines a base de monofingers) sísí, estem parlant del gran Wolfgang Güllich.

Wolfgang Güllich el millor escalador d'esportiva que hi ha hagut en tots els temps perquè va ser el primer d'elevar 4 graus l'escalada esportiva:

KANAL IM RÜCKEN primer 8b (X) 1984

PUNKS IN THE GYM primer 8b+ (X+) 1985

WALL STREET primer 8c (XI-) 1987

ACTION DIRECTE primer 8c+/9a (XI) 1991

És com si el Sharma, que ha estat el primer de fer 9b, fos el primer de proposar el 9b+ el 9c i el 9c+/10a. O sigui que un respecte. Resulta que cap de les anteriors vies ha estat decotada. És més, el que diu el Huber és que si Action Directe que es considera un dels 9a més durs que hi ha, en el seu dia es va graduar com a 8c+/9a (XI en l'escala alemanya), tot lo que es considera més fàcil que Action Directe hauria de ser 8c+ com a molt.

La polèmica està servida.

Així que vaig a dir la meva: Crec que hi ha una falta de respecte pel grau. Si volem figurar en les pàgines de la història de l'escalada hem de ser molt exigents amb els nostres encadenaments. Moltíssim. Sinó passarà el temps i la quantitat de gent que encadenarà la nostra via es multiplicarà, això serà un simptoma de que anàvem equivocats. Si tenim respecte pel grau només l'apujarem quan n'estiguem completament convençuts i el pas del temps ens donarà la raó. Entre un grau i el següent hi ha d'haver un salt prou gran perquè ningú en tingui cap dubte. I sobretot el "+" no és un matís, és un grau en si mateix. Per tant el 9a+ és un grau en si mateix i ha de ser clarament més difícil que un 9a. Així que si fas un 9a i et costa més que un altre no té perquè ser 9a+, ni tant sols 9a/a+. Sinó respectem aquest salt, el grau es desvirtua i si el grau es desvirtua ja no és una referència, per tant, ha mort.

El que passarà i ja està passant és que el prestigi ja el dona el grau sinó la via en qüestió. I entrem en la paradoxa que dóna més prestigi encadenar Action Directe que la majoria de 9a+ d'avui en dia.

Com en l'escalada clàssica on el grau només és una referència i més enllà del grau, el nom de la via i el dels aperturistes és una marca d'identitat, de bellesa, lògica, compromís i també de dificultat.

"El grau ha mort".