dimarts, 18 de gener de 2011

Article 18 (Respectar l'escalada)

Us animo a llegir en la seva totalitat un article d'opinió que va sortir publicat en la revista Desnivel nº100. L'any 1994. Escrit per l'Armand Ballart. Ja n'havia extret unes línies en l'article nº9 d'aquest blog però ara he decidit traduir-lo tot. En aquests dies on la paraula llibertat sembla un canto de la guacamayo em sembla que la paraula respecte és més adient, més noble, més exigent... És una mica llarg, agafa't-ho com un big-wall.
RESPECTAR L'ESCALADA
(Armand Ballart. Desnivel nº100. 1994)

Si alguna cosa ha aparegut en el món de l'escalada al llarg d'aquests últims 14 anys són les diferentes alternatives sorgides d'un mateix patró; citar-les i definir-les a totes seria un autèntic anàlisis digne d'una tesis doctoral. Incapaç d'explicar en poques paraules aquest fenomen només citaré la base: el consumisme. Gràcies a aquest podeu llegir mensualment en aquestes pàgines les "epopeies" relacionades amb aquest esport per a uns i/o filosofia per a altres. ¿Què tenen en comú culminar una gran paret patagònica amb arribar a la cadena de la final del campionat intercomarcal de San Isidro Labrador? Potser res o potser tot; gràcies a la combinació de la tècnica amb l'esforç, el límit s'aconsegueix a qualsevol preu. De preus i de "look" és del que ha pecat la nostra estimada escalada en aquests últims 14 anys. Analitzeu el que costen els peus de gat us recomanen a qualsevol botiga (2 números menys), o la fortuna que s'ha de pagar per aconseguir el permís d'un cim de "saldo" a l'Himalaya (segons existencies). Així és, el màrqueting de l'escalada s'ha disparat i molts han pujat al tren sense saber molt bé la parada on han de baixar.
M'he quedat parat quan he vist la quantitat de vies "pre-cuinades" al gust del consumidor i la paraula "risc" expulsada del vocabulari del trepador. He tingut la sort de viure altres èpoques: Montserrat amb tren, vivacs humits a les Baumes, el mite de les vies TIM... Els peus de gat no eren ni un projecte i en Ray Jardine encara no s'imaginava els "friends". El passat passat està, no m'agrada viure del record visc el present i exigeixo un respecte per l'escalada. Suposo que cadascú té la seva preferida o, millor dit, l'alternativa que millor li convé segons el dia. Vies prefabricades per després de la ressaca, boulders d'artificial per "gastar" el martell o suculents desploms per amortitzar la quota del gimnàs... hi ha esports en els que esforçant's-hi menys tenen més classe. Ens estant donant gat per llebre, però el negoci és així.

Abans, tornant al passat, l'escalada era una activitat suicida per al gran públic. Només uns "bojos-amb-enteniment" aconseguien el seu objectiu amb ètica i donant la cara (alguns no). Ara, lligar-se a la corda i seguir un "slalom" de xapes és realitzar un invent de la modernitat anomenat "Free-Climb". A mi no m'enganyen, d'escalada només n'hi ha una, la que mereix un respecte i costa de seguir (magnesi no si-us-plau), d'assegurances bones i dolentes, de roca mediocre a excel.lent, de molts a pocs llargs, de còmode a soferta aproximació, de molts amics i de gran il.lusió.

Però, ara què passa? "àguiles fent niu en el macís": prohibit escalar a tota la zona; "regulació de l'escalada al Penyal d'Ifac", per si no hi havia prou gavines... els escaladors som depredadors. Les àguiles han fet niu tota la vida i les gavines ens han acompanyat sempre durant la nostra ascenció i resulta que el soroll de l'autopista és inofensiu. ¿Serà culpa dels trepans ("taladros")? viciosos artilugis perillosos en segons quines mans. Alguns confonen escalar amb "repoblar" de ferro un sector de roca. Per favor, tornem al passat encara que sigui amb la imaginació. Homes com Paul Preuss van donar la vida per conservar la dignitat i la classe que ara molts intentem preservar. Noms respectuosos composen la llista i moderns itineraris confimen una clara evolució cap a nous límits.

Particularment, lo meu és obrir vies, o sigui, estudiar una paret fins a descobrir-li el seu punt feble, pujar-hi en lliure fins al meu límit i seguir amb els estreps quan veig a venir el "marrón". Així m'he distret (entre altres coses) durant una mica més de 17 anys, lo demés, sincerament, m'aburreix i cada vegada són menys els nous itineraris que mereixen el meu interès per repetir-los. També és cert que el terreny practicable cada vegada escasseja més i els nous aperturistes ho tenen francament difícil, però no és excusa per despenjar-se des de dalt. L'aventura i l'estil només s'aconsegueixen des de baix, arriscant-hi "el tipus" si és necessari. He conegut molts escaladors que miren més avall que amunt, pensant en la por de caure; millor que es dediquin a una altra cosa, ells mateixos no es coneixen.

Si un itinerari, per la seva exposició, no està al nostre abast, millor oblidar-lo o superar-se. No hi ha cap altra sol.lució. Aquesta última dècada ha caigut en el greu error de facilitar les coses sobre-equipant i ensenyant en vies ben "cuinades". L'afany del re-equipament no sempre necessari, és un pas enrere i una falta de respecte total. Repeteixo, el negoci és així, ¿hi ha infiltrats cobrant comissió per cada parabolt que es col.loca? Quants més parabolts, més gasto de goma cuita, de cordes, mosquetons... Un esport de bojos modelat per a la multitud, la xarxa del trapecista, l'armilla del policia; la modernitat. El pitjor és que vingui un destacat anglès (Doug Scott) i ens tiri en cara el "pre-cuinat", és vergonyós, ¿on el veu portar a escalar? Segur que amb mi hagués disfrutat de debó.

En fi, com podeu veure, la meve opinió no és molt recomfortant, però sí realista. Espero que ningú s'ofengui, som molts els que vivim en part del fenòmen, gràcies a aquest fet seguim amb il.lusió treballant per vosaltres i espero que ho entengueu. En els últims 14 anys he intentat que el meu estil d'escalada no canviés i gràcies als meus companys puc dir amb alegria que ho he aconseguit. Molts m'han felicitat, uns pocs segueixen la meva trajectoria; a tots ells el meu agraïment.

Em queden moltes vies per obrir, llocs per conèixer, caps de setmana per explorar, difícilment em trobareu...

18 comentaris:

jordi r r ha dit...

Ballart, un guanyador!! un dels grans que ha escrit la història de la nostre escalada, doncs la història la escriuen els guanyadors.

De fet si podeu també llegiu l´article den Colin Haley, un altre guanyador, sobre la polèmica via marketing red bull al Torre
tantmateix aqui en teniu un troç:

“pienso que equipar desde arriba el muro superior de la vía del Compresor es triste y patético. Casi toda la arista sureste del Cerro Torre ha sido ya escalada sin la ayuda del compresor de Maestri, y el muro superior es la última pieza del puzzle. Creo que sería una verdadera lástima que la última pieza del puzzle fuera ‘descubierta’ por rápel en lugar de mediante la escalada. Creo que es triste que este terreno nunca pueda ver la aventura de una primera ascensión. Creo que es triste que nadie pueda nunca tener la opción de ascender este terreno nuevo preguntándose cuándo va aparecer la próxima fisura. Nunca nadie podrá experimentar el miedo de tirar para arriba y el alivio cuando descubre un emplazamiento sólido para un cam. Es triste pensar que este terreno será rapelado antes de que haya sido escalado”.

Jordi R R

Daniel Riera ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Daniel Riera ha dit...

Com sempre molt interessant.Però no comparteixo la seva opinió en algunes coses,crec que hi ha vies que si han d'esser clàssiques amb poques assegurances,pero hi ha d'altres d'iniciació o del que sigui que no i quin problema hi ha?.Si no vols xapar-te a una xapa felicitats ets un crack,salta-la!!.Per que no permets a un altre disfrutar com vulgui?.Per que no pot anar tothom a la muntanya?.Per que vols imposar el teu criteri?.Enten que hi hagi gent que no vol fer aixi les coses i respecta-la.Es la muntanya un "jardi particular"?.
Viu i deixa viure!!!.
Nomes volia expressar amb respecte la meva opinió,gracies Jordi!!

Daniel Riera ha dit...

I gràcies Oriol per obrir aquest debat!!!

jordi r r ha dit...

Hola Daniel, penso que aquí ningu parla de la iniciació a l´escalada, on els més prudents sempre podrien iniciarse anant de segon de corda.
Ni l´article del Ballart ni la opinió del Colin Haley sobre el Cerro Torre fan referencia a la gent que comença. Tantmateix ja que ho preguntes evidentment tothom pot anar a la muntanya pero no a totes les muntanyes.

Isidre ha dit...

Massa llarg fa mandra llegir-ho ;-).
Però ja fa 16 anys d'aquest article més els 14 que ell parla en sumen 30 d'anys... El temps passa de pressa.

Talabard ha dit...

Isidre...collons llegeix l´article que l´Uri si ha passat un munt d´hores jejjjejejej.
Aixó d´escalada ja no té final seguirà evolucionant per uns i involucionant per d´altres. Massa sponsors, massa facilitat mireu l´everest si ha canviat des de que hi va anar per primera vegada sir Hillary.
A més gent practica menys respecte hi haurà per l´escalada.
Totalment d´ acord amb el Jordi r r tothom no pot anar per TOTES les muntanyes.

Victor Rosi ha dit...

Bon article!... No crec que vulgui jugar-me el tipus amb alguna excursió de 20 o 30m sense assegurar si no es tracta de un repte nou una motivació prou forta.

No seguiria els passos de algú, intentaria trobar un sentit més a aquesta aventura, on la possibilitat de perdre la vida tingui un major significat, la creació no una repetició.

També penso que el que vale, vale i el que no a derecho. Tant per als que no poden assolir la dificultat que busquen i la compensen amb escalades de molt risc. I al contrari els que no estan capacitats escalades de alt risc i es conformen amb la dificultat i el plaer de gest.

salut!

TRanki ha dit...

mmm...

Sovint crec que una opinió esta fonamentada quan parteix sobre l'experiència que té en allò que critica o sobre el què opina...

NO m'imaginaria en HUBER dient que un 8a+ o un 9a esportius NO SÓN ESCALADA, i dubto que alpinista més compromès que ell hi hagi ( encar ue no hagi fet les TIM).

MAI entendré la mania d'expulsar de "l'escalada" d'aquells que segueixen aferrants-se al passat...

Però bé, són postures...jo prefereixo gaudir de les TIM alhora que dels megadesploms de CALDERS, la veritat es que m'omple per igual...

Que a un li agradi el formatge curat no té res a veure amb que també li agradi el pernil...tot són "viandes" no?

POS ESO..

Oriol ha dit...

Ja que últimament està molt de moda us informo que l'Armand Ballart té blog:
http://armand-ballart.blogspot.com/

lete ha dit...

Estic d'acord amb l'armand, jo crec que és molt interesant coneixar el pasat. Tot té que mijorar, però no hem perdut una mica la bona practica i el respecte amb l'entorn. Quan feies un curset d'escalada te inciaven a la monpart del gorro. És millor fer-lo a una via a hom hi ham spits per tot arreu? les sensacions no son les mateixas, i l'esperit tampoc...i això cambia amb el temps? de veritat que no ho crec. Només ho comento per poder reflexionar sobre tot plegat semse anim de ofendre a ningú. M'agrada el que diu el Tranki perquè crec que ha sigut la evolusió de la escalada i això és bò...però les escoles d'escalada s'han de respectar més.records

Isidre ha dit...

Com vaig escriure més amunt; "el temps passa de pressa" i no ho dic per res.
És veritat que els que ja tenim uns anys apreniem a escalar al lloc on s'ha de fer que es a la roca i molts cops (la majoria) en llocs més que precaris. Molta gent va i vam apendre a escalar així, sense més, amb precarietat. Molts en fan o en fem bandera (que ja m'esta be) però siguem sincers... Tot passa, per be o per mal i ara el 95% de la canalla apren a escalar en plàstic i en tope rope? O sense tope rope, però amb plàstic i amb les cintes a un metre i mitg. I en aquests nens algú li explica que es el compromís? Ja,Ja,Ja,...
Els rocos que son exactament?. Doncs un gimnàs, per lo tant no ens trenquem las vestidures dient el que te de ser o no ser l'escalada quan la immensa majoria de la canalla no en tenen ni fava del que es un triangle de forces. Demagogia la justa si us plau.
I la muntanya es un terrreny de joc on cada u i te el seu espai i es la mateixa roca a qui ens possa a cada u de nosaltres on ens mereixem... Fàcil oi?

lete ha dit...

Isidre, jo no escalaba vies precaries en els curs d'escalada ens vam ensenyar a anar-hi en compte i disfrutar de la escalada. Jo no critico la forma d'escalar ancara que tinc les meves preferencies. El que si demano és una mica de respecte a les escoles de escalada a hom jo crec que tot no s'hi val. Però bé crec que tots tenim una mirada diferent sobre aquests temes i el que dius de la canalla és ben cert però no crec que les muntanyes siguin un gimnàs sento que hi han altres valors i ho expreso per construir no pas per a discutir i desgastar-me.salutacions.

Isidre ha dit...

Lete, també escric per construir i no per destruir. Per aquest motiu dic que la canalla als rocos NO aprenen el que significa escalar. Això s'apren a la roca.
I si, els rocos son un gimnàs no la roca
Salut

lete ha dit...

Isidre, Crec que vaig respondre sense reflexionar gaire,però l'unic que volia dir és que abans el tipus de escalada que hi havia estaba bé i no era precaria, el que pasa de vegades és què tením un ferrari i el 600 ens sembla prehistoric, ens comportem molt sovim con a nous rics i oblidem els passos que ens ham portat a tenir el que tením.El que trobo positiu és poder parlar obertament aportant la opinió de cadascú i de vegadas fer-lo de coses en concret per exemple de algun sector, alguna via, i expresar així el que pensem per què les pedres i els pasos en la escalada resten emboltats de persones i aquestes persones tenem una historia i crec que és això en el fons el que en uneix i el que és important de tota aquesta historia. Bé et dono les gracies per les converses a traves del bloc, que crec son positives. Records

Armand Ballart ha dit...

-Hola soc l'Armand Ballart i sols voldría dir que pocs s'imaginen l'aventura que és anar amb un Seat 600 a Montserrat, i sense "mòvil". A l'escalada d'aventura l'hi pasa el mateix, quan més facilitats l'hi possem, menys misteri a l'assumpte. Qui l'hi agrada el rocòdrom, mai experimentara altres valors, i es morirà sense coneixer l'angoixa de les muntanyes.

Oriol ha dit...

Armand, creus que és incompatible el rocòdrom amb l'angoixa de les muntanyes?

Armand Ballart ha dit...

El rocódrom es una eina, l'engoixa un estat d'anim. Les dues coses ens poden realitzar perfectament i les dues son prescindibles.