dimarts, 15 de juny del 2010

Article 11 (The art of climbing)



"The art of climbing" va ser un eslogan de la millor marca de peus de gat de l'època, BOREAL. Llavors, aquesta marca, a més a més de fer peus de gat com els ninja, laser, vector o bamba, a través dels seus anuncis transmetia un concepte de l'escalada que per molts encara és vàlid. L'escalada era un art. L'escalada és un art. Es consideren art les sis disciplines (si deixem fora el setè art, el cinema): pintura, escultura, literatura, música, teatre i dansa. I en aquest últim ens parem, perquè la gran profeta BOREAL també va deixar un eslogan per a la història: "La danza vertical". Si l'escalada és art la disciplina es podria anomenar dansa vertical.

El concepte de ballar per la roca avui dia ha desaparegut, sembla que l'únic que ens separa d'escalar bé és un entrenament a càrrec d'un tal Macià independentment de com et moguis i de com enllacis un moviment amb el següent. Si segueixes la seva fòrmula màgica seràs com l'astèrix...

Jo em pregunto, què hi ha d'aquell esperit, de l'estil, de la dansa, del magnetisme, del carisme, de l'escalar bé...??? Què se n'ha fet d'aquella gent que quan la veus escalar tothom calla, es fa un silenci, tothom observa i admira la dansa vertical. Fins al punt que et desperten unes ganes d'escalar i d'intentar moure't com ho fan ells. Aquests són els bons escaladors. Estic fart de veure gent que fa 8c però que transmeten zero.

La cadena ha passat per damunt de l'estil. El grau està per damunt de la performance. Des d'aquí reivindico l'estil.

L'escalada esportiva rep aquest nom perquè té moltes similituds amb la gimnàstica esportiva. Un gimnasta davant d'uns jutges realitza un exercisi d'una determinada dificultat: 8a-8c-9b. És igual, perquè a més a més de poder realitzar-lo els jutges evaluaran la plasticitat, l'elegancia, l'harmonia amb què l'ha realitzat i és per això que de vegades exercisis de dificultat 3 reben més puntuació que exercisis de dificultat 4. Tot i que els 2 hagin estat executats sense fisures. Hi ha un valor, que és el que aproxima aquest esport a l'art que és "com" es fan les coses. I el com, senyores i senyors és el que salvarà el nostre esport de la mediocritat.

Cada vegada hi ha més força i més entrenament i menys talent i menys harmonia. Sempre recordaré una època en què l'art el portaven els millors escaladors i veure'ls escalar era com veure un espectacle féssin el grau que féssin. Poder l'Anna Ibañez és la bandera d'aquesta època màxima dificultat i màxima elegància. Potser no és casualitat ja que era una esportista que venia d'una formació de dansa clàssica. Llavors l'escalada era un art i l'objectiu era ballar els moviments que et manava la roca com si ella t'ensinistrés mitjançant les seves formes i tu només puguéssis moure't de la millor manera possible, intentant seduir-la i sense ofendre-la no fos cas que t'axafés amb la seva grandària.


diumenge, 13 de juny del 2010

Article 10 (Guaret)



Per què escalem?

Què significa l'escalada per nosaltres?

Per mi ja fa temps que s'estan barrejant les coses. Acumular dissabtes, diumenges, sectors diferents, vies noves, acumular metres i més metres, acumular dies, quants més millor...

Teoria de l'acumulació.
Societat acumulativa: has estat a tal lloc? i quan hi vas anar vas fer tal cosa? vas visitar tal lloc o et vas pendre un "x" típic a la terrasseta típica? no? òstia t'ho vas perdre!!
No has estat aquí o allà?? Com pot ser??!!
Has estat aquí o allà i no vas fer tal cosa?? Com pot ser??!!
Has estat aquí o allà, vas fer tal cosa, però no vas conèixer a tal persona?? Com pot ser??!!
Sempre hi haurà alguna cosa que no hauràs fet, alguna pantalla més que et queda per passar.

Avui en dia sembla que la cosa vagi d'acumular fets, la quantitat està per damunt de tot, quants més millor.
Teoria Andrada: Si no pots ser el millor escalador del món com a mínim sigues el que més vies de vuitè grau acumula, i amb una mica de sort et posaràs prou fort com per fer les vies més difícils.
Teoria dels rècords laterals: Els récords laterals han fet molt mal. Si no podem progressar en vertical fem-ho en lateral: he fet tots els primers llargs de totes les vies llargues de la Roca dels Arcs, he fet tots els 7b de la Font Soleïa en top rope, he aconseguit equipar (no encadenar) un 8a sense canya, etc...
Estem creixent tant a lo ample que hem perdut el món de vista. El fet ha passat per davant de l'experiència. Torno a fer les dues mateixes preguntes que a l'inici:

Per què escalem?

Què significa l'escalada per nosaltres?

Què té a veure tot això que fem amb pujar la Nord de l'Eiger, l'Anapurna o fer alguna via TIM??

Perquè no provem de tornar als origens, buscar experiències i sensacions?
No val escalar en top rope.
Sempre de primer i posant cintes.
Si caic baixo i torno a començar la via (trec la corda).
La corda i les cintes no ens poden facilitar desxifrar l'escalada.
Com si estiguéssim fent psicobloc... descobrir una via a base de caigudes...
Perquè no provem d'escalar aquelles línies que ens sedueixin per la seva bellesa i no pel seu grau?
Perquè no provem d'escalar en mode tradicional?

No ho sé, de moment jo deixo de recolectar i anar cada dia a l'hort aviam si trobo el meu trèvol de quatre fulles. Deixo l'escalada que he practicat sempre i la poso en guaret, em quedo a casa replantejant-m'ho tot plegat i decideixo convertir-me en caçador. Penso dormir 20 hores al dia i només quan ensumi una presa, aquella que em fa brillar els ulls llavors sortiré del meu cau i donaré tot el meu ésser per caçar aquella presa, la caça és el meu esport i és el meu entrenament. Cada presa és diferent, no repeteixo, no assajo, la majoria de vegades ni caço...

Surto a caçar:

Cucona 6a/+ MD (2 aliens blaus, 1 pont de roca, 1 alien groc, 1 alien verd, 1 camalot lila, 1 camalot vermell i cim) La presa s'escapa però la dosi d'escalada que m'emporto cap a casa és més gran que 5 estius a la Soleïa.

divendres, 4 de juny del 2010

Article 9 (Armand Ballart)

Ara fa una setmana vaig enviar un mail que deia més o menys el que ve a continuació. Des de la meva humil opinió segurament és l'escalador més important de la història de Catalunya i em vaig perdre la xerrada que va fer a La Panxa! Us agrairia molt als que hi vau anar que m'escrivíssiu les impressions que us va deixar la xerrada de l'Armand. Visca el Ballart i visca els Països Catalans.



“…el consumisme ha posat preu a l’escalada.
T’has de quedar un peu de gat 2 números menys perquè ho diu el botiguer.
Has de pagar una fortuna per conquerir un cim a l’Himalaya.
Així és el tren de l’escalada i molts hi han pujat sense saber a quina parada baixen.

La paraula risc ha desaparegut del vocabulari de l’escalada.

He tingut sort i he pogut veure altres èpoques:
Anar a Montserrat amb tren,
vivacs dins de vaumes humides,
el míte de les vies TIM...

Llavors els peus de gat eren un projecte i Ray Jardine encara no havia imaginat el friend.

Lo passat, passat és; però exigeixo un respecte per l’escalada.

Avui dia hi ha escalades alternatives per a tothom:
Vies pre-fabricades per després de la ressaca,
boulders d’artificial per gastar el martell,
o suculents desploms per amortitzar la quota del gimnàs…”

Armand Ballard
(fragment extret i traduït de l’article públicat en el Desnivel nº100)