Article 22 (Campió del Món)

Ja feia dies que tenia aquest article al "tinter" i crec que és un bon moment per treure'l.

Doncs bé resulta que en l'últim Vèrtex se li fa una entrevista al Ramonet ja que ha estat el primer Català en guanyar la Copa del Món d'Escalada de Dificultat. Enhorabona Ramón!! Tot i el mèrit que té el que has fet els de la "gran" revista Vèrtex no t'han sabut trobar una foto prou bona per ser portada?? No tinc res en contra de les muntanyes belles nevades o no... Però l'aconteixement s'ho mereixia. Què farem d'aquí 10 anys quan ningú no guanyi una copa del món (déu no ho vulgui) posarem una foto del Ramonet, aquell noi que un dia ho va aconseguir??? En fi, fins aquí la meva crítica al Vertex i a la Feec de retruc.

Llegint amb detall vaig detectar un parell de coses que em van sobtar:

La primera és la resposta que dona davant d'una pregunta: "Sí, podriem dir que ara sóc el millor escalador del món en escalada esportiva"

Perdoneu que discrepi. És el millor escalador de plafó, desplomat del món. Com que les competicions d'escalada són d'allò més aborrides pel públic que no practica aquest esport han de ser espectaculars per nassos; i els organitzadors el que fan és construir grans estructures desplomades per tal que els escaladors progressin per damunt dels caps del públic que els adora... I en això, aquest 2010 en Ramon ha estat el millor (en el conjunt de totes les compes que no han estat poques). Jo no he seguit gaire el calendari ni el tipus de competicions però segurament no hi ha hagut cap via (ni classificatòria ni final) que consisteixi en escalar una fisura. Una opció podria ser: phoenix+tales of power+ separate reallity la classificació seria la mateixa?? És escalada de dificultat?? Per no parlar de les vies d'adherència que són escalada en estat pur. Ja pots entrenar i entrenar que si no tens fe y templanza no vas enlloc. Què més?? Vies verticals, off-widths, diedres llisos rollo book of hate, ni cap prova de psicobloc.... Per mi, el millor escalador de dificultat (m'agrada més que dir el millor en escalada esportiva) del món és aquell qui domina millor totes les tècniques. Ja sé que és culpa dels organitzadors, però que s'espavilin. L'escalada és quelcom més que anar cap per avall. Em sembla que és a King Lines on es veu el "gran" Chris Sharma bufant com un animal per fer una fisura de 5.12...

La segona cosa que em va sorprendre és que en l'entrevista en Ramon assumeix que de vegades ha graduat alt... que hi ha alguns 9a's que els ha cotat a l'alça i potser no ho eren... Flac favor a la xifra i al gran Güllich. Recordo haver sentit a dir que el Ramonet és l'únic escalador que ha fet la Rambla 9a+ estrictament per on s'ha de fer, que tots els demés s'escaquejen a buscar un canto salvador... En fi, potser pensaré que el fet que sigui tant humil no és tant bò... potser el millor seria que el millor del món comencés a posar els punts sobre les is i decotés i recotés tot el que li sembli que per alguna cosa és el millor del món...

Felicitats Ramon.

Visca Cataluña!

Article 17 (Hang-dogging)

Va, ho confeso, l'altre dia vaig encadenar "Action Directe" sense magnesi. No ho volia dir per no fer-me l'important però la veritat és que no em va costar gaire. Un parell de pegues. Qui m'assegurava? Un amic del Bernabé, un paio molt maco. Amb l'emoció de l'encadene vaig córrer cap al ciber-cafè més pròxim i em vaig conectar al Facebook per fer-ho públic i així guanyar-me un lloc en el món de l'escalada virtual. Va ser llavors quan se'm va acudir buscar en "Wolfgang Güllich" dins la població Facebook. Em va sorprendre veure que tenia perfil, però el que em va desconcertar més és que després de fer-li una petició d'amistat me la va acceptar. Això si que té collons, una cosa és mentir com un vellaco i dir que has fet Action Directe i l'altre és fer-te passar per Wolfgang Güllich!! Correcuita vaig tornar cap a casa i vaig rellegir el llibre "Wolfgang Güllich, Una vida en la vertical" i després d'una lectura en diagonal vaig confirmar que la memòria no em fallava, Wolfgang Güllich està mort, va morir el 1993.

Després d'aquesta introducció tant necessària com veridica arribem on realment volia anar a parar; rellegint el llibre d'en Güllich em vaig topar amb un article fantàstic escrit per ell mateix titulat: "Les diverses modalitats o l'autoengany en l'escalada esportiva".

L'article és fantàstic i posa sobre la taula tres conceptes genials + 1:

1.- "Veni, vidi, vinci": Si definim l'escalada lliure com la renuncia absoluta de tots els mitjans artificials d'ajuda (claus, friends, plagabolts;...) ja sigui per descansar-hi o progressar-hi; i acceptem que el nostre propi cos és la única sol.lució per superar la força de la gravetat. La sol.lució òptima d'una via és al primer intent, sense informació prèvia; a vista. "Vine, vi y venci"

2.- "Yoyoing": La corda només hauria de servir per evitar danys físics en cas de caiguda però mai ha de complir la funció de facilitar les coses. La única sol.lució seria despenjar-se fins al terra després de cada caiguda sense realitzar cap inspecció del punt on hem caigut. Un cop a terra, treure la corda i tornar a començar.

3.- "Hangdogging": S'ha de diferenciar el yoyoing d'un altre estil menys valuós en el que es practica la seqüència després de la caiguda. El fet de treballar combinacions de preses que possiblement mai s'haurien pogut deduir amb la necessaria fluidesa en un intent des de baix fa que no tingui cap sentit contar els intents.

4.- "Top Rope": Sense cap mena de dubte el pitjor estil consisteix en practicar i provar una via prèviament amb la corda des de dalt, tècnica que equival a reconèixer que un no està, en realitat, a l'altura de l'itinerari.

Per tant si som fidels a la definició d'escalada lliure: 1 i 2 són sol.lució; 3 i 4 no.

No cal ser molt abellut per veure que avui en dia l'estil nº2 no el practica ningú.

Som la generació hangdogging.

Aviam si endevineu quin serà el pròxim pas?

La generació... t.r.

Photo: M'he confòs de Wolfgang.

Article 7 (Territori de matats)

Ni tu ni jo per més que ens entrenem podrem fer els 100m llisos en menys de 10 segons.

Encara que ens donguessin una beca olímica i ens hi dediquéssim exclusivament 8 hores cada dia amb els millors entrenadors del món, per més que ens dissenyessin unes bambes especials per xaparros i que ens fessin una dieta específica per gordos, fracassariem.

És una qüestió genètica. O tens el físic o no el tens.

Poder m'he equivocat i fots 1,97m, tens uns quadriceps que semblen míssils i ets marró com la xocolata amb llet. Si és així, demano perdó, però llavors qui s'ha equivocat de blog i d'esport ets tu. Perquè l'escalada és territori de matats.

El dia que vaig descobrir l'escalada vaig pensar: "nano estàs salvat". Després de fracassar en tots els esports del món (olímics i no olímpics) vaig fer el descobriment de la meva vida: "l'escalada".

Quin esport més bell. De res et servirà haver nascut amb més muscles que un ninot de HEMAN perquè el muscle més important de l'escalada és dins del teu cap. Aquesta és la màgia de l'escalada. Ja pots tenir els bíceps d'un goril.la que com a dins del cervell no hi tinguis la ment d'un faquir has begut oli.

El tema és aquest. Si ho distribuíssim en percentatges la cosa aniria així:

Atletisme = 99% condició física + 1% condició mental

Escalada = 50% condició física + 50% condició mental

Per tant:

Aixeca la mà dreta, posa la teva mà esquerra sobre el llibre "Escaladas en Yosemite" de George Meyers i repeteix en veu alta: "Juro per Déu, John Bachar, Patrick Edlinger, Wolfgang Güllich, Peter Croft, Alain Robert, Alexander Huber, Carlos Garcia, Dean Potter i Alex Honnold (entre d'altres) que mai més gosaré no passar por. Juro per Déu i tots els que acabo de nombrar que la màgia de l'escalada és que fa por. Juro per Déu i tota la tropa que mai més diré que el seguro està lluny, diré que sóc un cagat i no mereixo fer aquesta via. Juro per Déu i ells que mai més escalaré una via en top rope sinó sóc capaç de fer-la de primer. Per tant, juro per Déu i tots els que han portat l'escalada en el seu estat més pur que mai més gosaré no passar por mentre escalo i juro que si això passa seré capaç de veure-hi més enllà del grau, més enllà del pròxim seguro, més enllà de la meva vanitat i adonar-me que el meu esport s'està morint i m'haig de plantejar com reanimar-lo".

Article 6 (El grau ha mort)

L'olla fa xup xup. És el moment de sucar-hi pà, tastar-ho i dir la nostra.

Recentment el Desnivel ha publicat una petita entrevista al gran (posa't de peu abans de llegir el seu nom) Alexander Huber. Gran perquè si intento resumir les seves escalades més destacades esgotaré les 375 paraules que em vaig imposar com a màxim en cada article i no hauré hauré pogut ni mullar el pà.

Bé, doncs per si no has llegit l'article te'n faré un resum molt ràpid: bàsicament en Huber reparteix unes quantes hòsties a tort i a dret, parla bastant clar i català i en resum ve a dir que actualment el 90% dels 9a d'avui en dia s'haurien de decotar.

M'encanta. La caldera fa xup xup i les olors que se'n desprenen prometen molt. Anem a sucar pà.

Hi ha una cosa que queda molt snob que consisteix en utilitzar vocàbuls en anglès per designar les noves tendències: el freestyle, els coolhunters, el showbussines i el que ens ocupa, el softgrade. És una paraula que ja planava per sobre de totes les nostres ments mentres les revistes s'omplen la boca de: "9a al segundo pegue", "2 9a en el dia", "La Rambla (9a+) en 4 pegues". Avui en dia tothom fa 9a.

El gran Alexander Huber se l'està començant a tidllar de boig sembla que hagi perdut el senderi com si fos el mateix Quijote de l'escalada. Doncs bé jo que estic gordo i no faig 7a faré del que em correspon, de Sancho Panza. El defensaré. No pot ser que tot cristo foti 9a i només 8 o 9 persones hagin pogut encadenar Action Directe. Un respecte pel grau, per la història i pels seus protagonistes.

Parlant de protagonistes, hi va haver un paio, llàstima que ara és mort perquè segur que posaria una mica de llum sobre l'asuntu, (abans de llegir el seu nom aixeca't ves cap al campus-que-t'has-muntat-a-casa-sense-dir-res-a-ningú-perquè-tothom-es-pensi-que-de-cop-i-volta-t'has-posat-fort-com-si-fos-una-qüestió-divina-quan-en-el-fons-el-que-fas-és-matar-te-a-sèries-d'amagat i intenta pujar per les regletes més fines a base de monofingers) sísí, estem parlant del gran Wolfgang Güllich.

Wolfgang Güllich el millor escalador d'esportiva que hi ha hagut en tots els temps perquè va ser el primer d'elevar 4 graus l'escalada esportiva:

KANAL IM RÜCKEN primer 8b (X) 1984

PUNKS IN THE GYM primer 8b+ (X+) 1985

WALL STREET primer 8c (XI-) 1987

ACTION DIRECTE primer 8c+/9a (XI) 1991

És com si el Sharma, que ha estat el primer de fer 9b, fos el primer de proposar el 9b+ el 9c i el 9c+/10a. O sigui que un respecte. Resulta que cap de les anteriors vies ha estat decotada. És més, el que diu el Huber és que si Action Directe que es considera un dels 9a més durs que hi ha, en el seu dia es va graduar com a 8c+/9a (XI en l'escala alemanya), tot lo que es considera més fàcil que Action Directe hauria de ser 8c+ com a molt.

La polèmica està servida.

Així que vaig a dir la meva: Crec que hi ha una falta de respecte pel grau. Si volem figurar en les pàgines de la història de l'escalada hem de ser molt exigents amb els nostres encadenaments. Moltíssim. Sinó passarà el temps i la quantitat de gent que encadenarà la nostra via es multiplicarà, això serà un simptoma de que anàvem equivocats. Si tenim respecte pel grau només l'apujarem quan n'estiguem completament convençuts i el pas del temps ens donarà la raó. Entre un grau i el següent hi ha d'haver un salt prou gran perquè ningú en tingui cap dubte. I sobretot el "+" no és un matís, és un grau en si mateix. Per tant el 9a+ és un grau en si mateix i ha de ser clarament més difícil que un 9a. Així que si fas un 9a i et costa més que un altre no té perquè ser 9a+, ni tant sols 9a/a+. Sinó respectem aquest salt, el grau es desvirtua i si el grau es desvirtua ja no és una referència, per tant, ha mort.

El que passarà i ja està passant és que el prestigi ja el dona el grau sinó la via en qüestió. I entrem en la paradoxa que dóna més prestigi encadenar Action Directe que la majoria de 9a+ d'avui en dia.

Com en l'escalada clàssica on el grau només és una referència i més enllà del grau, el nom de la via i el dels aperturistes és una marca d'identitat, de bellesa, lògica, compromís i també de dificultat.

"El grau ha mort".