dimecres, 29 de febrer de 2012

Article 40 (L'objectiu)



Quan vaig començar a escriure aquest blog el meu objectiu era defensar una component intrínseca de l'escalada que, per mi, avui en dia, s'està perdent: el compromís. Amb el pas dels posts m'he adonat que he comès un error de lèxic. Si busques la paraula compromís al diccionari, a part de molts altres significats que no estan relacionats amb el cas que ens ocupa, t'adones que és sinònim de dificultat. No era la meva intenció defensar la dificultat, ja que la dificultat és un concepte ambivalent. El meu objectiu era defensar el que des de fora de l'escalada tothom veu, allò que ens va captivar a tots i que des de dins evitem i reuduim fins a matar l'escència del tresor que vam descobrir anomenat escalada; si, el meu objectiu era defensar el risc. Per mi una via difícil no té perquè ser compromesa, mentres que una via compromesa sempre serà difícil. Avui en dia els mitjans de comunicació del sector han extirpat un dels dos components de la paraula dificultat i només destaquen la que no té risc. 

També he comès l'error de parlar de por i fer-la condició sine qua non l'escalada no existeix quan aquesta és totalment subjectiva. És evident, com apuntaven alguns comentaris, que si estàs mirant "El Resplandor" no estàs escalant pel simple fet de passar por... És més, es pot passar molta por fent un top-rope i, per mi, escalar en aquesta modalitat no és escalar. Per mi és un entrenament. Com totes aquelles disciplines no arriscades de l'escalada. O millor dit, totes aquelles escalades no arriscades, ja que dins d'una mateixa disciplina (per sort) hi ha escalades arriscades i escalades-entrenaments.

L'escalada va néixer com una necessitat per poder assolir aquells cims inabastables caminant.

L'escalada és el mitjà per assolir un objectiu que ha deixat de ser-ho des de fa molts anys.

L'objectiu ja no és el cim. 

L'objectiu ni tant sols és l'escalada.

L'objectiu ara mateix és escalar.

Almenys quan es va deixar de perseguir els cims va aparéixer l'època daurada de l'escalada on tot eren nous reptes i els escaladors es plantejaven l'estil de les ascencions, l'ètica dels mitjans utilitzats, etc... Hi havia debat, hi havia discussió, hi havia filosofia... 

Avui en dia es tracta d'escalar i punt. Ningú es planteja el que fa (escala)... Perquè faig el que faig? Perquè escalo?

dimarts, 14 de febrer de 2012

Article 39 (Consum)


Avui en dia el teu estatus social es medeix pel teu sou, el cotxe que condueixes, la casa on vius, etc... En el món de l'escalada passa el mateix. A tots ens ha passat que, enmig d'un sopar o una festa que no té res a veure amb el món de la muntanya, després de descobrir que el nostre interlocutor practica l'escalada formulem la pregunta que més mal ha fet a l'escalada: "I quin grau fas?". Obrim de vat a vat la porta a la mentida, si et contesten per sobre del III+ segur que és mentida o no estem davant d'un escalador. Si ens contesten per exemple un "7b" a seques sabrem que aquella persona està mentint. Perquè el que hauria de respondre una escalador sensat seria: "a vista o treballat?" I després hauria de dir "el màxim grau que he fet a vista és o el màxim grau treballat que he fet és..." Perquè senyors us puc assegurar que ningú té un grau a vista consolidat, és a dir que el 100% de les vies d'aquell grau les encadeni. Hi ha molts tipus de roca, moltes escoles, hi ha vies expos, vies d'adherència, vies que s'han d'autoprotegir, off-widths, vies descompostes... Vull dir que si volem començar a discriminar si a davant tenim un papanates o un escalador haurem de preguntar-li a quins llocs escala, quines vies ha fet, si ha fet mai algun solo, si creu que les fisures han d'anar acompanyades de parabolts o quin escalador admira... Amb qualsevol d'aquestes preguntes aconseguirem més informació que preguntant pel grau. Però ja sabeu, com diu el gran ABC, el consumisme ha arribat en el món de l'escalada (des de fa molts anys) i l'estatus és molt important, la xifra! Com més alta sigui la nòmina, com més corri el cotxe, com més llarga la tinguis més feliç i bon escalador seràs. I sinó la tens prou grossa, no pateixis que els del 8a.nu s'han inventat una lliga que a base de fer moltes hores extres pots superar a d'altres que currant menys cobren el mateix...

La carrera ja fa temps que ha començat, no ho sabies? Quina edat tens? Ets massa jove! Ja cal que t'espavilis perquè vas amb molt de terreny perdut? Escala, escala, escala! Espavila, espavila, espavila! Estrés! Stréss! Stressss!! No has escalat aquest cap de setmana? Malament! Quan arribis a casa fes 100 dominades, al gimnàs fes 1.000 moviments. Cada dia! Merda! M'he lesionat! No cobraré a final de més! Hauré de deixar el 8a per una altra vida...

PD: No pateixis, et convido a estirar-te sobre una roca sota el sol, gaudir del vent i deixar d'escalar. Almenys com ho has fet fins ara. Sabies que hi ha un lloc que es diu Tabor? Es mereix una visita, escalada pura. No sé quin grau és... No ho podràs apuntar al 8a.nu... Però no ho oblidaràs...