dijous, 22 de desembre de 2011

Article 35 (Carta)



"I està ben equipada?” Avui, aquesta és una de les primeres preguntes que se’ns fa, si no la primera, quan se’ns demana informació sobre una via d’escalada. I el que tots entenem per “ben” és molt senzill: que hi hagi moltes assegurances fixes, si és possible, parabolts de 10mm de diàmetre com a mínim. I és que, actualment, la majoria dels escaladors, es fixen més en el ferro que no en la pedra. És clar que el que es considera que està bé (ben equipat) és la superabundància de ferro, com més quantitat i més gran sigui el diàmetre de les expansions –perquè han de ser expansions- millor. Perquè només aquesta, segons pensen molts, és l’única assegurança fiable que pot garantir la salvaguarda absoluta de les nostres vides. Però una tal acumulació fèrrea a les parets no fa més que accentuar la inadaptació de l’ésser humà al medi natural i actuar en detriment del comprimís psicològic inherent de l’escalada. Sense aquest comprimís mental, l’activitat vertical es desvirtua, perd part de la seva escència. L’escalada “esportiva” ens ha portat a què avui dia molts escaladors no coneixen ni poden concebre una altra forma de pujar les parets que no sigui el ferro. De fet però, són molts els que ja escalaven abans d’arribar aquesta tendència i ara s’hi han apuntat, com si allò d’abans no hagués existit mai. L’escalador busca la pròxima xapa, a dos metres de d’anterior; es concentra en les preses que té a l’abast i s’oblida de la paret i de l’entorn. Cal preguntar-se si aquesta és la millor manera d’entendre l’escalada; una manera que, d’altra banda, ha captat en els últims anys una gran quantitat de seguidors; o si, per contra, n’existeix una altra en la què el medi i el mateix compromís de l’escalador amb l’entorn i la seva activitat romanen encara intactes.

Si en un inici semblava que despenjar-se obertament per dalt i “assegurar completament” un llarg, una via o un totxo era la manera com els més inquiets aconseguissin superar dificultats cada cop més grans –concentrant-se en aquestes i desconcentrant-se de la seguretat, darrerament sembla que el procés s’ha invertit-. Ara son moltes les vies que s’equipen i es reequipen, que no suposen cap evolució en les dificultats de l’escalada, sinó que la fan més assequible. L’escalada actual es caracteritza, doncs, per una manca quasi absoluta de compromís i per una massificació d’un nivell més aviat baix. Resulta contradictori que si en un principi l’argument de la seguretat era un mitjà per evolucionar en l’escalada de la dificultat, actualment aquest increment d’assegurances hi juga en contra. Les vies s’equipen i es reequipen sense que això representi un avenç per a l’escalada, sinó tot el contrari. Com a màxim, la fan més assequible.

Des d’una perspectiva ètica, estètica i ecològica, el rastre que deixem en una paret indica la nostra inadaptació a aquest medi. El fet d’anar equipats amb martell per a “preparar” el terreny representa una actitud no gaire amable envers de l’estimada natura.

Habitualment ens servim d’alguns eufemismes en la nostra relació amb la roca que resulten clarament significatius. Dir “netejar” una via ja és, d’entrada, una depuració de tot allò que no ens ofereix seguretat o comoditat. Potser així ens sentirem creatius! El mateix podem dir quan ens referim a “arranjar” una presa bé perquè talla o punxa, o potser és massa petita, i el mateix exemple serveix per a l’escalada artificial, fent-ho en un forat per ficar-hi un plom o un ganxo. Si que anem fins! Com si abans d’arribar nosaltres la pobra roca estigués “bruta” o “espatllada”.

Encara que un xic diferent, també hi ha un altre cas flagrant, el reequipament. Ho diem quan sovint estem parlant de vies que no han estat mai equipades, en el sentit actual del terme. Abans les vies s’obrien, es repetien, es feien però no s’equipaven. Amb l’invent de les expansions, a mitjans dels anys 50, ja va ser normal deixar ferro a les vies però no era un equipament en el sentit que l’entenem ara. Per tan, parlar de reequipaments de vies que mai no han estat equipades resulta clarament sospitós. I també ho és referir-se a reequipar quan en realitat el que fem és substituir unes pitonisses de 7 o 8 mm i 2 cm de longitud per parabolts de 10 o 12 mm i 10 cm de llarg i amb unes plaquetes que no tenen res a veure amb els filferros de les primeres burinades.

El concepte d’equipament és realment modern i prové de mitjans dels anys 80 amb el naixement de l’escalada esportiva. Parlant amb propietat, doncs, aquestes, les vies d’escalada esportiva, son les úniques que poden tornar a equipar-se. Personalment, crec que si l’escalada evoluciona s’hauria de notar amb una menor necessitat d’utilitzar mitjans auxiliars, principalment el ferro. Per on abans es pujava en artificial avui s’hi puja en lliure i això és realment una evolució quan no necessitem més ferro per a fer-ho. Això és: fer més amb els mateixos mitjans o fer el mateix o més amb menys mitjans.

Si necessitem molt més ferro per fer una miqueta més o gairebé el mateix, en realitat ens estem empobrint i la roca també. En aquest sentit, que alguns ferros estiguin deteriorats pel pas del temps pot representar un interessant repte (fer el mateix amb menys). Aquests ferros vells, en general molt més petits que els actuals, son més ecològics, tant pels forats més petits que necessitaven com pel fet de ser més biodegradables. També son més estètics perquè no es veuen tant i poden resultar més ètics per si volem pujar amb els mínims recursos. El material, en realitat, ens distancia de la muntanya.

M’he referit abans al compromís conscient per dir que és precisament certa inconsciència la que porta a situacions autènticament compromeses, com acostumen a ser les derivades de confiar cegament en els equipaments quan tots sabem que es donen casos en que aquests resulten perillosos pel seu envelliment, per una mala instal·lació o per un defecte de fabricació. També resulten freqüents els accidents quan, veient-nos envoltats de totes les seguretats, relaxem la nostra atenció i és aleshores quan ens deixem un nus a mig fer o se’ns escapa la corda despenjant al company. Si dic això és perquè em sembla que tota aquesta seguretat passiva, tan de moda, no deixa de ser una irresponsabilitat. No es pot delegar la nostra preparació a uns equipaments que no sempre resulten ser infalibles ni molt menys, entregar-se.

En resum, les grans línies de burins dels anys 70 i 80, els equipaments esportius de la dècada dels 80 i els reequipaments i les vies ferrades d’avui en dia, son mitjans que en algun aspecte potser han aportat alguna cosa nova la nostra activitat. Però, de tota manera, si hi reincidim sense moderació poden suposar una autèntica degradació de l’entorn i la involució de l’escalada.

Josep Maria Alsina.
(Publicat a la revista Vèrtex Nº168, desembre de 1998)

divendres, 2 de desembre de 2011

Article 34 (evolució)

El dia 13 de setembre de 2011 va morir Walter Bonatti. Al cap d'uns dies van re-emetre una entrevista per la televisió. Me la vaig mirar atentament per conèixer millor el personatge i em van sobtar enormement dues frases seves: "L'escalada és la conquesta de l'impossible" i "l'assegurança d'expansió ha significat la mort de l'escalada ja que gràcies a ella tot és possible". Si analitzem el número d'expansions que envolten l'escalada i la dependència que té aquest esport d'aquest tipus d'assegurança podem assegurar que no hem deixat espai per l'impossible. Walter Bonatti, va deixar d'escalar el 1965 perquè ja no es sentia identificat amb el que estava passant en el món de l'escalada, ni amb tot el que s'estava convertint. Estem al 2011 i la diferència entre fer una via ferrata i una via d'escalada cada vegada és més petita.

Des que Walter Bonatti es va retirar d'escena van passar els anys i a part de l'expansió va néixer i es va consolidar un concepte que ha perdurat fins als nostres dies: el rotpunkt. L'escalada lliure com a únic mitjà vàlid per assolir cims, parets, cadenes... Aquesta dansa vertical, aquesta coreografia de la dificultat ha pervertit una de les peces claus de l'escalada, el risc. Hem convertit l'impossible en dificultat i ens hem dedicat a explorar només en aquesta direcció. Els anglesos ho tenen clar, condueixen per l'esquerra, utilitzen la yarda, el galó i les unces. I, a l'hora de graduar separen dificultat d'exposició (for exemple: 7a E6) i a més respecten l'escalada tradicional; és a dir sense expansions. Ells no han oblidat el risc.

Fa temps que em pregunto sobre quin és el pas següent després del rotpunkt. Ara ho tinc claríssim. El que feia el Bachar a mitjanit anant a xafar expansions a la vall de Yosemite per conservar-ne l'estil pur és molt romàntic. Però quins xafar? I quins no? Qui jutja? I Perquè?.... A més a més la inundació de parabolts és tal que no hi ha prou martells per xafar-los tots.

A principis dels 70's en John Long li va dir a en Bachar:
              - Ei Bachar, tiu, anem a fer la Double Cross!
El cotxe del Bachar estava en direcció oposada a on hi havien les parets, i quan aquest va començar a caminar cap al cotxe per agafar la corda en John Long li va dir:
              - On vas? La farem en solo!
              - Què?-va dir en Bachar.
              - Quantes vegades l'has fet? - va dir John Long.
              - Moltes - va dir en Bachar.
              - I quantes cops has caigut? - va dir en John Long.
              - Mai. - va dir en Bachar.
              - Doncs som-hi!!! - va replicar en John Long.

El 1958 a la Cima Grande di Lavaredo es va obrir la via Hasse-Brandler (6a-A2, 500m).
El 1987 en Kurt Albert la forçava en lliure (500m, 7a+).
El 2002 l'Alexander Huber l'escalava en solo integral.

Després del rotpunkt ve el solo integral.

"No hace falta decir nada más"