divendres, 20 de maig de 2011

Article 27 (Definició 2)



Després de defensar a capa i espasa que l'escalada més ètica és aquella que no malmet la roca ni hi deixa cap rastre, després d'intentar conscienciar que té més mèrit escalar sense que amb parabolts tot i que molts ho fem, després d'intentar promoure aquest estil i d'intentar invertir la tendència, que veig serà molt difícil o impossible... (tothom enten que els telecadires són un atemptat però és molt difícil no deixar-se caure per les pistes de la Molina) Després de tot això vull tornar als articles del principi d'aquest blog quan citava en Joan Cerdà, un dia a La Panxa del Bou, dient que "l'escalada és un esport com qualsevol altre".

Personalment crec que l’escalada la suma de quatre factors: aventura, natura, amistat i esport.

Crec que l’aventura és el ganxo que té l’escalada per captar adeptes. El risc evident d’enfilar-se per parets i pendents antinaturals posen alerta els més valents, ens fa córrer l’adrenalina i quan tornem a estar d’empeus a terra ens deixa una sensació difícil d’oblidar. Aquesta sensació farà que volguem tornar a enfilar-nos per llocs nous i desconeguts, ens farà buscar nous horitzons, nous indrets, noves parets i noves emocions; sempre en busca de nous reptes i noves aventures. És el component clau i el més difícil de mantenir, si el destruim estem matant l'escència. Sinó el respectem podem convertir l'escalada en simples ferrades.

La natura és el terreny de joc d’aquest esport, i molts d’altres (excursionisme, muntanyisme, bicicleta de muntanya, etc) amb la diferència que ningú el rega i el cuida per nosaltres, és feina nostra. Practicar l’escalada sobre granet, calcari o conglomerat, envoltats per boscos de pins, alzines o roures, acompanyats de boltors o pitroigs, a Montserrat, al Pedraforca, al Montsec, al Naranjo de Bulnes, Yosemite, Meteora o Mali ens fa respectar i estimar la natura que ens regala aquests racons. L'aglomeració en alguns sectors fa que la quantitat de papers a peu de via sigui alarmant. És feina nostre que no hi siguin i emportar-nos-els cap a casa.

L’escalada sempre té dos actors: l’escalador i l’assegurador o l’assegurador i l’escalador que units sempre per la corda formen la indivisible cordada. Escollir el company de cordada és escollir un amic, el company de cordada serà aquell en qui confiaràs la teva vida, aquell qui t’animarà quan et falti moral o el qui et frenarà si el més assenyat és abandonar. Compartirem cims, parets, èxits i fracassos però sobretot compartirem una amistat plena de significats.

Avui en dia els avenços tècnics han fet que les cordades puguin ser de tres escaladors o que puguem anar a practicar l’escalada esportiva un grup de quatre o més escaladors. Inclús últimament està de moda una disciplina, el bloc, que ha sociabilitzat encara més l’escalada podent anar a practicar-la 10 o més escaladors. Tots amics.

L’últim factor és l’esport. L’escalada encara no és esport olímpic (potser ho serà aviat) però té tot el que pot tenir un esport comú. Competicions, jutges, entrenadors, campionats mundials, controls anti-dopatge, té les seves pròpies normes, un sistema de graduació de la seva dificultat, metges i fisioterapètues experts en lesions i patologies de l’escalada, marques de material que inverteixen molts diners en investigar nous materials i nous artilugis, aparells d’entrenament dissenyats exclusivament per l’escalada com el campus; però sobretot uns límits o récords mundials que no paren d’elevar-se i un munt d’esportistes que no paren d’entrenar-se per assolir el nou esglaó. L'esport és dur i el límit superior ja només en mans de la combinació de la genètica i l'entrenament prematur.

Segurament hi haurà detractors (espero que pieu i sinó també) d’aquest intent de definició cosa que exemplifica molt bé la dificultat de definir quelcom que per cada escalador té significats molt profunds i personals. És la grandesa d’aquest esport que per alguns, m’incloc entre ells, és més que un esport, és una manera d’entendre la vida.

8 comentaris:

Cesc ha dit...

L'escalada es un esport ? Quina desil·lusió.

Fotoescalador ha dit...

La escalada es un deporte sin duda. Y personalmente para mí no es una desilusión, todo lo contrario, hacer un 4 en 1 de temas tan dierentes como naturaleza, deporte, amigos y aventura (suena algo utópico esto de intentar equilibrar estos 4 factores...)nos hace muuuy afortunados. Ni qué decir tengo de que estoy de acuerdo que es una manera más que de entender la vida, una forma de disfrutarla.

Otro tema que ya comenté en algún artículo...
El sr. Cerdà igual cree en la escalada limpia que equipa las vías azules, y parece que igual es un romántico del alpinismo como que de repente es "un deporte más". Lo respeto 100% por su carrera como escalador, pero hay cosas en las que me pierdo...
En mi opinión, buena definición Oriol.
Saludos!!!

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Massa cuchara de palo, que el mito, al final dice y hace lo que le sale del pito...
Escalar, que ve de caminar(fer excursions), no t'extranyi que es conjugui de manera semblant a estimar. Estimar es tan complicat com estimar, i com estimar te lo que te la bogeria... Tu mateix.

Manel&Ita ha dit...

totalment d'acord amb el teu article, certament has fet una bona definició, cada un li dona un pes a cada un dels quatre components i aquest és punt més important. Endavant amb aquest articles!!!

Lai ha dit...

Exactament! és una forma de vida... !!! és el que poso a la capçalera d'”Aprenent”... és quelcom que se t'enganxa al cor i que ja no et pots treure...

Esport?... bé, hi ha gent que entén esport com fer gimnàs... relacionar l'escalada amb fer gimnàs, compes i rocodròm, no m'acaba d'encaixar amb el meu personalíssim concepte de l'escalada... l'escalada sempre l'entenc en un entorn natural, com dius tu. També és la gràcia de l’escalada, q tothom fa el que li surt del monyo, només escalen de segons, compes, etc, etc, etc...

Una cosa que trobo molt atractiva de l'escalada és el constant aprenentatge, et serveix per coneixe't, et posa de cara amb tu mateix, tmb per conèixer als altres (q x cert, kines decepcions a vegades!!), x fer amics (tmb x perdre'ls) i un munt de coses més q es poden aprendre (tècniques, moviments, material, història, conèixer diferents cultures, viatjar, etc, etc, etc)... sempre això sí, és important compartir-ho. :)

Saps, a la invitació de casament dèiem: "la vida és anar de primer, i sempre en les situacions difícils, és essencial la confiança mútua amb el teu company de cordada, és per això que hem decidit enllaçar les nostres cordes i formar una ferma cordada de futur".

jajajaj una mica monyas, oi? :))) és el q tenen els casoris! :D

apa, déu ni do, com se m'ha anat la pinça amb aq comentari..... :S és q m'encanta escalar! i sí, la vida és anar de primer!

Laia

TRanki ha dit...

mmm..NO HI HAVIA PENSAT MAI EN AIXÒ ( ;P)

Bona definició, però potser de vegades tractar de generalitzar aspectes personals o de visió de quelcom, en el fons, tant "social", és un complexe procés de homogeneització.

Jo em quedo ( sempre) amb una unica definicí personal i intransfreible, per bé per mal...l'ESCALADA és la VIDA, i la VIDA és ESCALADA...

Quant tot gira al voltant d'aiò ja no em pregunto altres coses...simplement.

I dieu-me insensat...no significa que no valori res més, és que simplement quan un "és" ( no "fa" o "practica"), negar l'evidència és absurd.

encara que no "practiqués" escalada, sóc escalador...és el que vull dir...

Potser es pot englobar en l'aspecte ( amor) AMISTAT, o en l'aspecte NATURA o en l'aspecte AVENTURA...en el que menys és en l'ESPORT...( personalment...).

Salut bows

Marieta ha dit...

avui 100% d'acord en l'escrit i en les intencions jejeje

Anònim ha dit...

vull seguir pensant que és alguna cosa més que un esport...necessito creure'm-ho! cert és que hi ha unes tendències molt esportives, aquesta mateixa o el bloc. Si, resoldre problemes molt seriosos amb un espai-temps molt reduït! (cada vegada menys? crec que si) i que m'agrada practicar també... però companys, l'escalada, per mi, és alpinisme, l'estil amb el que el practiquis és més important que l'activitat en si... obrir una placa de IV montserratina a pèl fot 60 anys per mi és alpinisme, no foradar la roca és entendra-la, llegir-la... escalar una fissura de mans foten'li tasconets a caldo m'omple més que encadenar a vista! un viot de 400 mts al montsec i obligada amb 7è grau sense expanssions, és veure, segurament per necessitat, que tota la resta no té sentit. Que són tendències però que una cosa és evolució i l'altre... un esport, si senyors!
bones escalades a tothom, i sobretot respect!
chuek