dilluns, 28 de febrer del 2011

Article 21 (Pandora)

Gràcies Oriol per destapar la caixa dels trons des de CELIAVERN. Des d'aquí t'acompanyem amb un escrit a càrrec de JRR amb banda sonora obligatòria:


La mort d´un ídol

Poder per a les noves fornades d'escaladors addictes al xapa y sigue i que tremolen quan la darrera assegurança s'allunya més de 20 ctms. dels peus no té gaire impacte la mort den John Bachar, però per a mi sí, era el meu ídol de joventut com escalador.

Corrien els anys 80, que per cert ara estan tant de moda, quan amb el meu primer sou guanyat sortint de classe fent d'ajudant a la botiga de queviures dels veïns de Lleida, vaig poder comprar el llibre ESCALADAS EN YOSEMITE d´en George Meyers (1979). En aquella època gris de transicions polítiques on els presentadors dels tele-diaris sortien fumant davant d ´una cortina prisada com a únic decorat, aquell llibre va canviar la meva vida, el deuria llegir i mirar cents de vegades, mentre en els auriculars del meu Cosmos Dual em bombardejaven les orelles els sons psicodèlics del Dark Side of The Moon dels Pink Floyd.

Dins d'aquelles pàgines vaig descobrir la meva religió: l´escalada. La meca: Yosemite; i Jesucrist: en John Bachar.

De totes les fotografies destacaven les d´un noi ros de cabells llargs lligats amb un mocador i pantalons blancs, amb les mans brutes d´una pols blanca i amb un cos atlètic i àgil, molt lluny d´aquelles imatges d´escaladors europeus amb barba, envellits amb pantalons de pana i sempre agafats a tot menys a la roca.

Des d´aquell moment la colla de Sabadell i Terrassa, addictes a Sant Llorenç i de tant en quant a Montserrat, varem intentar emular aquells herois yankees i ens varem calçar els primers peus de gat, baudriers de cintura, carbonat de magnesi comprat a les farmàcies i com no, pantalons blancs. Allà varem dir adéu a les Cletes, al Simond Integral i a la jaqueta Monplay...

Un univers es va obrir davant nostre i tot gràcies a en "Bachar".

Pels adictes al rocòdrom cal que sapigueu que en Bachar va ser qui després den John Gill, va començar a entrenar per escalar millor, a fer boluder, traccions, a córrer, a fer equilibri i a meditar. Aquí resta el seu llegat, com les primeres ascensions mítiques dels 70 i 80, sempre en lliure com Astroman, Bachar-Yerian i tantes altres, sense oblidar el seu récords de velocitat com empalmar The Nose al Capitan i la Regular al Half Dome en poc més d 14 hores. Escalava totes les modalitats; el bloc, les grans i monstruoses parets del capitan i la faceta que només pertany als escaladors escollits; el solo integral.

Aquest tio va ser un profeta i un purista, es va oposar fins al punt de tallar i eliminar els primers spits d'expansió colocats a Yosemite, amb el pseudònim de l´escalador de la nit, enfrontant-se a tota la comunitat, però el temps i la llei li va donar la raó doncs actualment està totalment prohibit taladrar a les roques del park, per mantenir un estil i l´ètica de l´escalada tradicional a Yosemite.

Les primeres crítiques sobre aquest avançat purisme també li van arribar des de l´Europa hortera de malles de lycra i colors fluors, però ell va callar les boques a mitjans dels 80 en un viatje a Frankenjura i va obrir i encadenar la via mes dificil del moment un 7c i de nom Chasin the Train (esteu perden el tren).

A nivell profesional a més d´escalador, com assessor tècnic va catapultar la firma española Boreal a ser la marca de peus de gats mes venuda arreu del mon entre els 80 i els 00.

Podria escriure moltes coses sobre ell però només heu de buscar i regirar la història de l´escalada, mirar enrera. Conèixer el passat ajuda anar endavant.

Jordi Rubio Rocabert

diumenge, 20 de febrer del 2011

Article 20 (Amics)


Estimats Amics (Dear friends),

Vaig tenir la sort de tastar primer el granit de Yosemite que el de Cavallers. Vaig aterrar a San Francisco jove, fort i plè d'il.lusió. Allí m'esperaven noms com Jim Bridwell, John Bachar, Peter Croft, Lynn Hill, The Nose... Ràpidament em vaig adonar que de poc em servirien el conglomerat de Montserrat o el calcari del Montsec. Tot i això, vaig donar el millor de mi mateix, vaig lluitar-ho tot i vaig passar moltíssima por. Però la Meca no enten l'idioma de l'esforç, vaig tornar a casa amb la cua entre les cames i amb el Gran Capitan i el Half Dome pendents... Però em vaig endur una lliçó magistral, una lliçó que a les nostres terres quedava una mica difosa...: "A les fisures no se'ls hi posa parabolts". Allí els invents del senyor Ray Jardine es respecten i s'utilitzen.

Fa poc, uns 4 anys, vaig escalar per primera vegada a Cavallers. Em vaig presentar amb els meus quatre friends disposat a tastar el granit del Pirineu, a escalar poc i passar molta por... No us podeu imaginar la decepció que vaig sentir en trobar-me parabolts gegants, daurats i lluents al costat de fisures perfectes... Vaig intentar escalar amb friends però evidentment les línies de parabolts no seguien sempre sistemes de fisures i jo tampoc sabia molt bé on volia anar. Després de fer el ¿ridícul? davant de múltiples caçadors de xapes (entre ells els meus amics i jo) vaig guardar els pocs friends que tinc a la motxilla i em vaig dedicar a xapar parabolts tota la setmana...

He reflexionat molt des de llavors i continuo sense entendre com podem obviar matarial ¿revolucionari? que ens converteix en escaladors més ètics, en consumidors més respectuosos de muntanya... tot a canvi de la comoditat de que algú et dispari quatre xapes enmig d'una paret i et digui per on has de pujar? 

No estic parlant de la via llarga, parlo de l'escalada. Perquè collons no podem agafar l'hàbit d'agafar els maleïts friends (que al final em pensaré que són enemics) per anar a fer esportiva?? Ja n'hi ha prou de fotre parabolts on no fa falta!!

Quina merda de país és aquest? Visca el turisme i la comoditat? Així anem que venen de tot el món a xapar xapes i entre pegue i pegue se'ns caguen per tot arreu. I és clar, si no ens importa omplir les parets de ferralla per què collons ens hauria d'importar que se'ns ompli el bosc de merda? No voliem reconeixement? Doncs aquí el tenim, premi, merda per tothom. 

Aquesta és l'alçada del llistó que hem posat i tothom se'l salta.

Mentrestant a Yosemite ja tenen noms com Tommy Caldwell, Dean Potter, Alex Honnold...  i  nosaltres tenim en Novato, en Citro o en Luichy. Lo més semblant a Yosemite que tenim són les putes furgonetes California... Que en fot de temps que ens venen merda a través del Desnivel i l'Escalar cagumlaputa...

Visca el Tronc, el Tac de Fusta, el Merlet i el friend... encara que vingui dels USA.

PD: Avui m'he desfogat bastant... demano disculpes si he ferit la sensibilitat d'algú, per tal que tingui opció de rèplica he habilitat els comentaris per a anònims. Abans no ho estaven per culpa de la meva incompetència. My apollogies, friends.

divendres, 11 de febrer del 2011

Article 19 (Expansió)

Ei! Què tal?? Ara feia molts dies que no parlàvem del nostre amic A.B.C.!! Com que això no pot ser he decidit repescar unes paraules seves escrites en el Vèrtex nº217, secció "vies noves", pàgina 72. Això sí, són de l'any 2008, ens anem modernitzant mica en mica. Les paraules que em van sobtar són les següents:

"Un altre tipus d'evolució el tenim a la zona de Gorros. És l'escalada assequible ben assegurada, una tendencia estrenada a mitjans del anys 80 quan l'esportiva prioritzava la seguretat per davant de tot. Si a un totxo de 8è hi calia una xapa rere l'altra, per què no a una via de IVº?"

Pim, pam; pum. M'agarada (i like it; en anglès).

Aquestes paraules estan motivades per 3 noves vies (Lo Tió Gros, El Gruñón i Joan Marc) obertes per Guillem Arias a la Gorra Frígia on hi predomina el III grau i les assegurances ben a prop.

M'agrada perquè s'ho carrega tot. Tothom es pot sentir ofès, els que fan IV grau i els que fan 8è. Els que s'escuden en el fet que estem davant d'escalada esportiva o els que ho fan darrera l'escalada de varis llargs. El dilema que es planteja aquí és l'ús de l'expansió.

Recordo que un dia després de la projecció sobre vies blaves a càrrec del Joan Cerdà, Joan Nuviola i Esteve Tomàs; el trio de veterans ens van començar a explicar les seves aventures per Montserrat i tot d'una algú va formular la pregunta màgica: "Com és que de cop i volta vau començar a utilitzar el burí si no n'éreu partidaris?" La resposta va ser: "Perquè gràcies al burí, altres escaladors ens van començar a "robar" vies que teniem ullades però no haviem fet perquè encara no ens hi veiem capaços". Vaja, que com diu la frase "o tots moros o tots cristians"; que en el nostre cas seria "o tots sants o tots pecadors" i avui en dia ja sabem què som ¿tots?...

Avui en dia ja ¿ningú? es planteja l'ús del trepant, ni l'existència del parabolt. Hem pervertit la conquesta de la muntanya fins al punt d'ametrellar-la de ferro per poder pujar-hi. L'escalada és una activitat similar a anar al cinema. Un director obre una pel.lícula, li posa un nom i apa, a consumir-la. T'ha agradat? No t'ha agradat? És de por? o és per anar-hi amb la canalla? Romàntica amb repises còmodes on fer l'amor? Tothom té clar que per fer un 8.000 l'ús de l'oxigen no és ètic però l'ús del parabolt per arribar a dalt de la Mòmia és imprescindible...? I l'ús de les cordes fixes que en cims de l'Himalaya et duen d'un camp a un altre?

De debò que el que volem consumir són noms, xifres i anar tatxant??

Jo ja he fet 8b, jo ja he fet 10 vuit mils, jo ja he fet la Festa del Paca de Regina...

Tornant al 1994 en Jipi i en Carles Brascó van obrir una via que es diu "Miserables Tatxaires" 180m (4 expansions). Pocs la podran tatxar. S'acosta a la perfecció, però té 4 expansions... val o no val?

Per cert, l'escrit comença "Un altre tipus d'evolució...". Això és perquè abans de ressenyar les vies de la Gorra Frígia l'ABC comença parlant d'un parell de vies "noves" a Sant Benet (Moby Dick i Vanitat Oculta) i diu: "Si parlem d'evolució, forçosament hem de referir a dues realitzacions dutes a terme per Gerber Cucurell i Jordi Esteve... sense expansions i en lliure... Enhorabona."

Segur que val.

Vanitat Oculta, darrera de tots.

Per cert, un amic em va enviar aquest link. Espectacular. Almenys ens estalviariem tota la ferralla de la paret, els forats costarien de trobar... sempre els podriem clecar no ;) ??

http://alienbolt.comor¿?

PD: Només aclarir que jo he xapat més parabolts que ningú, inclús algún l'he agafat en monodit de lo apurat que anava... no sóc ningú i em considero un escalador bastant mediocre i amb sobrepès; això sí, m'estimo l'esport que practico, mereix tot el meu respecte i hi reflexiono per dignificar-lo i tornar-lo a acostar a gent com Costa, Boix i Balaguer. Si per tornar-lo a dignificar haig de reduir el meu grau a III estic disposat a fer-ho.