divendres, 30 de novembre de 2012

Article 53 (Una filosofia de vida)



Tantes vegades hem sentit i dit que l'escalada és una filosofia de vida que ara estem obligats a explicar el perquè, a intentar fer de filòsofs i, amb paraules, explicar el que només passa a la roca. El compromís amb l'aventura, el risc i la mort han fet per a molts foranis d'aquesta filosofia de vida una activitat incomprensible, de bojos; tot i que amb el pas del temps els adjectius "aventura", "risc" i "mort" s'han anat diluint i la filosofia de vida s'ha anat convertint en un modus vivendi. Abans que això passés, va ser l'època daurada de l'escalada, l'època en què el viatge iniciàtic acabava de començar i no hi havia res a explicar sinó a descobrir i a experimentar. Aquells qui van protagonizar aquell moment eren escaladors. Només els escaladors poden explicar amb paraules què és l'escalada; i nosaltres, només podem agafar el relleu afegint-hi el terme filosofia, un terme desgastat i sobat com els cantos de les vies que aquests escaladors ens han deixat per a mortals i que en el seu dia van ser evolució de l'ésser humà. S'ha acabat, el temps ha passat i aquelles belles glòries han deixat tanta petjada que és difícil obrir noves traces. És difícil fer evolucionar l'escalada, cada vegada més, i no en el terreny de la muntanya, sinó, sobretot en el terreny conceptual. Avui en dia l'escalador amb discurs destaca per la seva abscència o de discurs o d'escalada. És lògic, no fa falta ser matemàtic o físic, només fa falta mirar quan va començar tot i quins van ser els grans salts endavant. Quants se'n feien abans i cada quan se'n fan ara. És per això, que crec que l'escalada viu una situació molt similar a la societat occidental. Vivim, després de 2.000 anys d'història, d'una herència greco-romana i poc hem trascendit metafísicament des de llavors. La història de l'escalada es remonta molt més a prop, però li passa més o menys el mateix. Les bases i les normes ja estan establertes i "només" ens queda el "més": "més difícil", "el més ràpid", "el més en quantitat", "el més precoç"... Ah, per sort també ens queda en Dean Potter, l'últim escalador i el seu i últim discurs. 



dimarts, 31 de juliol de 2012

Article 52 (20.000)



Han hagut de passar dos anys i mig perquè des del 3 d'abril del 2010 fins avui aquest blog arribés a les 20.000 visites. M'heu fet exprimir com un cabró les poques neurones de què disposo a aquestes alçades de la meva vida de toxicòman. Des de llavors crec que he estat fidel a les intencions que vaig manifestar en el primer post: Article 0 (La genesi). He tingut l'honor de poder penjar escrits d'icones de casa nostra com l'Armand Ballart Article 18 (Respectar l'escalada) o l'Alsina Article 35 (Carta), d'altres internacionals com en Bonatti Article 46 (Abandonar) o Rébuffat Article 44 (La corda) i algun d'ànonim però no per això amb menys visió de l'asuntu com Article 21 (Pandora). Sense oblidar tots els que han anat enriquint el blog amb comentaris i els que l'heu anat llegint encara que sense dir-hi la vostra, cosa que és una llàstima. Tots sumeu 20.000 visites, que repartides entre 52 articles surt a una mitja de 385 visites per article, tot i que evidentment n'hi ha que s'emporten la palma. El de l'Armand és el número 1 i em sembla més que just. Després curiosament, suposo que pel morbo, ve l'Article 32 (Mentides) i el top ten es completa amb: l'Article 26 (Alsina), l'Article 42 (L'escalada ha mort), l'Article 43 (La informació), l'Article 17 (Hang-dogging), l'Article 33 (La por), l'Article 28 (Solo integral),  l'Article 41 (La reina) i l'Article 39 (Consum).
N'hi ha d'altres que no apareixen a la llista com l'Article 33 (evolució) o l'Article 23 (Els primers) però són dels meus preferits i segur que me'n deixo algún. Per exemple els que no són gran cosa però gràcies als comentaris es fan millors i interessants... No sabria dir quins són però no és difícil trobar-los. No n'hi ha tants. Només 52 Articles. Amb 52 dies ho tens enllestit o a un per setmana amb un any...
Sempre he recomenat llegir tots els posts, especialment els 27 primers, perquè fan un repàs de l'evolució històrica de l'escalada i justifiquen una mica el meu discurs però entenc que avui en dia el fast-food i el fast-tot facin que sigui un pal llegir tant. Després ja va ser més complicat. Un cop situats en el moment actual han vingut 25 articles de tot tipus: de filosofia i metafisica de l'escalada, algun sobre notícies polèmiques d'escalada com l'Article 38 (Crisi) i finalment d'humor com l'Article 50 (La Competència) o l'Article 51 (Font Soleïa)
A part de fer aquest acte d'onanisme m'agradaria aprofitar l'article i dir alguna cosa més sobre el número 20.000. És fàcil, però també indicat. El viatge ha estat llarg i "20.000 llegues de viatge submari" és una bona excusa per reivindicar de nou l'esperit aventurer que en mans de l'autor del llibre esmentat, Jules Verne, tant ha marcat el que l'estúpid home blanc ha anat fent al llarg de la seva història. "5 setmanes en globus", "Viatge al centre de la terra", "La volta al món en 80 dies", "De la terra a la lluna", "800 llegues per l'Amazones", etcètera... No sé si en té algún d'escalar muntanyes, però no m'estranyaria... En fi. Si no perdem el concepte aventura de vista crec que tenim escalada per temps... Tot i que el que per uns és una aventura per altres és un suicidi i el que per aquests és una aventura pels altres és un crim... Criminals o suicides, com diria l'Armand, tots hem de Respectar l'escalada.

P.D: M'agradaria felicitar la gent d'escaladatradicional.blogspot.com per les seves 18.000 visites al mes i perquè segurament va ser gràcies a visitar un dia el seu blog que em vaig decidir a dir xorrades per interhate.

dimarts, 17 de juliol de 2012

Article 51 (Font Soleïa)



L'intrús puja a la Font Soleïa a beure aigua. Però els que fan això són una colla d'arreplegats. La secta de machomans i amateurs pugen a l'ensamble, fugint de la crisis crisis, a fer la seva performance. Uns es pregunten quan farem grau? mentres els altres, afectats pel virus del paté de la Patissier, busquen la clave omega per convertir-se en yo Claudio. Però la llei de Murphy fa que se senti un plis plas i que alguna boca quedi calladeta fas més goig. Hauràs d'esperar el printemps, fer alguna aresta brucs o agafar-te un descanso dominical. I és que la Font Soleïa és can matajinflons. Si t'hi presentes amb el més mínim feix de greix el més fàcil és que acabis sense alè, rigor mortis i sentint-te el perdedor. Ningú és perfecte, són raons de pes, tants sueños de piedra et porten a un atzucac, et deixen zombie i a les portes d'un rescat emocional. Tranquil, això que sents, no és un requiem. Encara que sembli la casa del terror, s'hi ha d'anar peti qui peti. Controla el límit del desig. Fes un parentesis. No siguis curt de pell i prepara't. La Font Soleïa no és per a els impacients.
- Quan es menja aquí?
Ben dit! Alimenta't. Començava a pensar que eres borderline. Pren una tassa de tè, menja't un pa de ral sencèr, si cal. Pensa que les braves patates no piquen sense suc. I quan quedis fart de llard, no podràs menjar mai més fins el dia del sabotatge. Però abans que arribi aquest dia, hauràs de passar una nit en solitud, deixar passar el dia de les serps, conéixer la Miu, construir un castell de porcel.lana, anar i tornar de Zurich a peu i sense parar, viatjar a algun lloc fora de l'hemisferi nord, i quan la gana i l'esgotament et facin començar a veure angeles de fuego i siluetes de cristall; llavors sabràs que ja no ets aquell enze bocamoll. Hauràs deixat de ser l'Anabel Lee i t'hauràs convertit en el Bruce Lee. Podràs dir no estic per òsties! o s'ha acabat el bròquil! Hauràs pres la mezina secreta. T'hauràs convertit en el dèspota amb tots els ignorants esclavos del tiempo als teus peus. Seràs com un tomahawk preparat pel setge a la corona. Cridaràs "no hi ha límit!". Formaràs part de les generacions futures. Et plantaràs sota el projecte disposat a etzibar-li una bona galletoblaster. Quedar-te crusifixion a mitja via no entrarà dins dels teus plans. Començaràs a escalar una roca fosca i tosca, entremig de simetrias miedosas, ràpidament. La gent admirada exclamarà king koet! I quan et sembli que estàs arribant al final del teu Dragon Khan particular, veuràs la cadena. Agafaràs corda. Mossegaràs corda. Agafaràs corda i quan et disposis a xapar les teves mans de drap de sempre, et fallaran. T'agafaràs a la cadena. Xaparàs. Miraràs avall... nada por aquí, nada por allà... i cridaràs les mentiras de verdad de sempre: subnormals no cal picats! Com si haguéssis encadenat... Com si formessis part del grup selecte dels lolots, però no serà més que una altra de les Tales of Lepe que sempre has protagonitzat. Saps que no és una qüestió d'empatia. Que pots enganyar a tothom menys a tu. Ets un miserable tatxaire perdut entre epacio, amor y locura que per dins torna a sentir la veu de la consciència que et diu: play it again sam.

dissabte, 7 de juliol de 2012

Article 50 (La Competència)


Puedo acercarme al estrado señorita? Muy bien... Puedo dirigirme al tribunal? Gràcies. 
Señores del tribunal los sudaques emvés de decir "competició" dicen "competeeeéncia". Un dia vai escoltar una crítica sobre les competincions d'escalada d'aquesta: "No són una buena manera de enseñar lu que és la escalada". Quien dijo esto? No importa! En tiempos de Franco estaría muerto! Yo no iestic en dacord. Les diré una cosa, yo sí que pienso (y luego existo que decía aquél griego, cuando Grécia estaba un poco mejor que ahora que los alemanes les estan dando por detrás nunca mejor dicho...) que les competincions son una buena manera de enseñar el significado de l'escalada de-por-ti-va. Algú, que no té els huevus com se tenen que tenir, perquè firma como Anónimo en los comentarios de l'Artículo 49 barra 4 se va flipar un ratu i va parlar del "grau real...". ¿Qué es eso? ¿Eso què es, éh? Que cullonts és el maldito grau real??
Buenu, sobre el grado ya sa dit de tot no? Que no existe..., que ha muerto... ¡¿Pero com se pot morir una cosa que no esta viva!? 
Y ustedes se preguntaran quina relació i té La Compètencia amb el dichoso grado? Pues bé, tots estarem deacuerdo que una de les coses més alucinans de l'escalada, en el caso de la de-por-ti-va y la otra también (Gutiérrez que le veo...), és que no te tens que emfremtar a ningú! Tu eres tu pròpio rival Joe, tu própio enemigo! Tu i la puta paret, claro! Esa experiencia única y personal... I com en conseqüència el grado també! Único i personal. D'aquí venen molts dels problements i discusions. Problements i discusions que només sa produeixen a la roca. A La competència no! Perquè a La Competència guanya qui arriba més amunt y punto pelota. Un sol tientu, a vista i la mateixa via para todo el mundo! Sin trampa ni cartón! 
Hi ha altres competidors, sí. Però no luchas contra ellos, si caus, te caes tu solito. Ningú ta fa caure. Aquet és el grau real. El que guanya és el que fa més grau! Y punto! Això sí que és real, sa veu, amb jueces (sin la venda señorita), público y el pánic exscénic.
Mientrestanto, en la roca, van passant cosses. L'escalada a vista no importa... Bàsicament perquè sinó encadenes ia pots començar a buscar una altra via. Y como no sesas bueno vas a tener que cambiar de sector y a patear más que el Pepe del Madrit y a hacer mas kilómetros que el ave (el de Madrit-Barcelona, porque los otros ni se mueven ia) y te vas a arruinar amb el preu de la gasolina... Y llavorens sale más a cuenta treballar per proyectes. I aquí comencen els problements. Aislamiento. Mesos y años de dedicación. Etc. I quan encadenas arriba el maldito dilema! No hi ha competència señores!! Intentes comparar amb les últimes vies que has encadenat, que t'hagin costat un esforç similar, però d'això ia fa siglos!! Poses un grau (totalment a boleo perquè has perdut la prenspectiva) i si ets un escalador punteru (o puteru... que també podria ser...) hi has d'afegir el dilema de la pressión de los pantrocinadores, que ta diuen que té que sé notícia!! Té que sortir a la premptsa!! No te jode!! I si pot ser en el Playboyn millor!! 
És una conclusió difícil d'assumir señores del estrado. És cert, a l'escalada no t'afremtes a ningú. Ningú ta fa caure. Però necessites La Competència per saber el grau real. Necessites La Competència (el millor programa de ràdio que es fa ara mateix), altrus escaladors que encadenin, opinin,... 
No volieu demoncràcia?! No volieu demoncràcia??!!
Pues aquí la teniu.
No tengo más preguntas señorita.

Jep Cabestany
(Un català-franquista-machista)
La Competència:
 12h - 13h a Rac1 
87.7fm 

divendres, 15 de juny de 2012

Article 49 (Cotitzant a borsa)



Senyores i senyors em plau comunicar-los que l'escalada cotitza a borsa. La borsa es diu 8a.nu i els valors són les vies encadenades. Qualsevol persona/escalador pot comprar/encadenar accions/vies que tenen un preu de mercat o grau. D'aquesta manera també podriem afirmar que els particulars/escaladors esdevenen en si mateixos empreses i el seu valor en el mercat real de l'escalada puja més o menys en funció de la seva cotització a borsa/8a.nu. És a dir en funció de les accions/vies comprades/encadenades. Independentment de si el preu/grau del valor/via comprat/encadenat és el real o està sobrevalorat/sobregraduat o infravalorat/collat, el fet és que aquest preu/grau, és el que determina la nostra cotització, la nostra posició a borsa. Per tant, com a qualsevol mercat ens podem trobar amb accions/vies que són una bona inversió perquè en treiem un benefici en forma de punts per sobre del valor real de l'acció/via i casos en els que no interessa invertir els diners/pegues i temps perquè el preu/grau de l'acció/via està per sota del seu valor/grau real. D'aquesta manera si com a  inversors/escaladors volem aconseguir cotitzar bé dins de 8a.nu hem de preparar una estrategia i dedicar els nostres ingressos en accions/vies volàtils/soft. Serà una bona manera de cotitzar ràpidament a l'alça i així aconseguir convertir-nos en escaladors/empreses amb un valor alt en el mercat real i entrar ràpidament en l'apassionant món del patrocini. És així, és capitalisme. Només compten els diners. Només compta el grau. El demés no cotitza. Si vols viure com a escalador professional has de cotitzar a borsa. Ho manen els patrocinadors. Senyores i senyors l'escalada cotitza a borsa, la borsa es diu 8a.nu. i les marques controlen el mercat.

Lo de la prima de risc no sé molt bé com encaixar-ho... Si algú té alguna idea serà benvinguda!

Apa! A escalar que cotitza! Encara ens farem milionaris!!

dissabte, 26 de maig de 2012

Article 48 (La gran evasió)


Sempre, des del cotxe, mirant per la finestra, en cap de setmana, anant cap a escalar a algún lloc del país, veient l'anar i venir de la resta de cotxes, em preguntava el mateix: "On va la gent? Està clar, nosaltres anem a escalar, però, i els demés, on van?"
L'altre dia, mirant la tele, vaig veure l'anunci promocional del Gran Premi de Montmeló de motos d'enguany. Un anunci amb poc pressupost, amb poques imatges espectaculars, amb retallades suposo... Perquè diuen que aquests mega-esdeveniments ens costen diners enlloc d'ingressar-nos-en... Bé, això és igual, el cas és que, fruit de les retallades o no, el missatge era el següent: "Vine a evadir-te al Gran Premi de Montmeló. Només hi ha una vida, corre-la!".
Que fort.
Clar i català.
De fet, res més lluny del que fem nosaltres, els escaladors i la resta dels mortals. Diuen que Déu va fer el món en 6 dies i el setè va descansar. No és el cas de la majoria. Treballem per sobreviure en aquest món i ens queden 2 dies per descansar... Ens en regalen un. Temps de sobra per descansar, repcuperar-te i adonar-te que el món se't cau a sobre... Temps de sobra per fer plans, organitzar-te i marxar, escapar, evadir-te fins dilluns. Dilluns grisos on pots tornar-te a cagar amb el món i amb la merda de sistema que ens envolta. Cinc dies per endavant per viure del record de les escalades, les motos, els quads, el submarinisme, les excursions, la bicicleta, el bermut a la terrassa d'un bar a davant del mar, etc... Temps suficient per treballar, avorrir-te, sentir-te menyspreuat i que de totes les hores que estàs treballant una gran majoria estàs perdent el temps. Fent veure que treballes o senzillament planificant el següent cap de setmana o les següents vacances... Com si fóssis el Shackleton, el Livingstone o el Custó.
La qüestió és evadir-se, ja sigui anant a veure les motos, mirant el futbol, fumant-te un porro, segregant adrenalina amb algún esport d'aventura o simplement segregant endorfines follant, corrent o nadant.

Senyors. Perdoneu-me, però estem fent el ridícul. La gesta ja no està en la capacitat d'evadir-se. La gran evasió va ser un èxit, no només a nivell de cinema, sinó de concepte. Però molt em temo, que ara toca el contrari. Quedar-se. No evadir-se. 

Si t'indignes després no t'escapis. Si t'escapes no pots indignar-te.

Apa, no us preocupeu que la culpa sempre la tenen els altres.

Bona nit.






diumenge, 6 de maig de 2012

Article 47 (El llibre prohibit)


Hi ha llibres sagrats. Llibres prohibits. Llibres que et canvien la vida. Llibres que et transporten a mons fantàstics. Llibres que t'avorreixen i que acabes abandonant. Llibres que mai oblidaràs. Llibres que mai obriràs... I llibres que fan por. Tinc un llibre a casa tancat. Ja l'he llegit. Però em fa por tornar-lo a obrir. És un d'aquells llibres que entra dins teu i desperta coses que fan por. Un llibre que alguns només vendrien a majors d'edat com si fos una droga, que hi adjuntarien fotos horroroses sobre les conseqüències de consumir-lo... O simplement hi ha qui el cremaria a la foguera...

Està clar que tot depen de qui el llegeixi. Si mai no has estat temptat per la temàtica del llibre segurament podràs deixar lliscar la teva mirada per les seves lletres i les seves imatges, tancar-lo i tornar-te'n d'on has vingut com si tornéssis a casa després d'anar al cine a veure una pel.lícula d'efectes especials d'aquestes que es fan ara...

Si alguna vegada has estat temptat per la temàtica, recomenar-lo és una invitació a l'aventura personal, a l'introspecció, a l'autocontrol, l'autoconeixement... Convidar a algú a llegir-lo podria ser una instigació...

Tot depèn del receptor, del lector; i per sort, això de l'escalada és una activitat individual, on fer un pas més o abandonar depen d'un mateix. Segurament exagero i estic donant una opinió molt distorsionada i personal dels fets. Però us asseguro que ara per ara aquest llibre està per casa, enterrat en un calaix, tancat i no tinc cap intenció de tornar-lo a llegir... Almenys a curt plaç... 

Estic parlant del llibre Free Solo de l'Alexander Huber on s'hi repassa la història de l'escalada sense cordes des dels seus origens amb Paul Preuss fins a dia d'avui amb Hansjörg Auer o Alex Honnold. Hi falten protagonistes i l'autor hi té un paper més que principal. Però és d'agraïr un llibre tant poc comercial, tant allunyat de les tendències actuals...

Us convido a tots a llegir-lo. El que passi després ja és una qüestió individual de cadascú.  




dijous, 26 d’abril de 2012

Article 46 (Abandonar)


"Hi ha moments a la vida en els que tens la necessitat de fer balanç, de fer inventari de tu mateix; de lo bò i de lo dolent. Arriben moments en els que vols comprovar si les teves pròpies aspiracions segueixen sent les mateixes o, si ho han fet, de quina manera han canviat. Per tal que aquest examen pugui servir ha de ser general i despietat. És una valoració difícil que està a mig camí entre la simpatia cega que hom sent per un mateix i el despreci.(...) Doncs bé, ha arribat el moment. 
(...) He escalat muntanyes impossibles per coneixe'm millor, per trobar la meva autèntica dimensió. Ho he fet empès per la bellesa de la naturalesa alpina i pel plaer de saber.(...) El vell concepte filosòfic dels anys cinquanta està basat en el rebuig del context social i la cerca d'una alliberació.(...) Així ho he decidit. Baixaré de les muntanyes, però no per quedar-me a les valls. Des de dalt he vist horitzons no menys grans que els de l'alpinisme.(...) Aniré a selves, deserts i mars llunyans, viatjaré a illes perdudes, a fons marins encantats, a muntanyes i volcans fabulosos, tocaré latituds glaçades, coneixeré gents primitives, animals salvatges, restes d'antigues civilitzacions... I ho faré amb el mateix esperit i amb els mateixos límits que sempre m'han acompanyat cap als cims.(...) La meva elecció no és una traïció a la muntanya, sinó una extensió del meu interès per la naturalesa en el seu sentit més ampli.
(...) És innegable la fascinació exaltadora que exerceix l'impossible, que, juntament amb lo desconegut, ha encoratjat sempre l'aventura humana. Lo que avui és impossible pot no ser-ho demà. I lo que per un és insuperable pot no ser-ho per un altre més dotat i preparat. Però el que sí està clar, és que l'impossible, perquè segueixi sent facinant, ha de ser conquistat, mai destruit. Els cims impossibles, escollits per l'alpinista com una mesura d'un mateix, han de ser enfrontats amb mitjans purament humans i no recorrent a tècniques aplanadores que tenen el mateix efecte que una piconadora. No s'hauria d'oblidar que les grans muntanyes tenen el valor de l'home que es medeix amb elles, sinó, resten allí, com estèrils munts de pedres.
(...) Les muntanyes no són més que un reflexe del nostre esperit. Cada muntanya és petita o gran, generosa o avara, en la mesura del que nosaltres som capaços de donar-li i demanar-li. (...)"

Text extret del llibre:
"Montañas de una vida"
De: Walter Bonatti

El text és un resum de l'explicació que dona un dels millors alpinistes de la història quan en cim de la glòria decideix sobtadament deixar l'activitat amb tant sols 35 anys. Més enllà d'un currículum impresionant Bonatti el que va vdeixar va ser una profunda petjada de filosofia de muntanya que encara avui es resisteix a desaparèixer. Va abandonar l'activitat, però no els ideals.



dilluns, 23 d’abril de 2012

Article 45 (Sant Jordi)


Escaladors

Amunt, sempre amunt,
trescant com els isards
que senten l’ombra blava
dels caçadors que els petgen.
Amunt, ja que el terreny
no sap de desnivells.
Del naixement sortim
sense grampons ni xerpa,
a peu descalç i nus.
Sempre caient amunt,
que el món viu trastocat
amb l’engany de l’ascens:
l’esforç que fem ens mena
cap al pic de l’infern.

                                  Autor: 
                  David Madueño
        Poema extret del llibre:
       Poesia per a Carnívors
                    Per cortesia de:
                                   V.M.

dimecres, 18 d’abril de 2012

Article 44 (La corda)

 

 "A la vida de les persones hi ha dies feliços i decisius. Un diumenge d'abril, un amic, vuit anys més gran que jo, Herni Moulin, em porta a escalar a les Calanques, a la Grande Candelle... 
     Deixem, contents, la ciutat enrere. Sóc feliç de trobar-me de nou en un camí tant familiar: Quantes vegades l'he recorregut per anar a veure la Grande Candelle? Avui aniré a escalar-la! Desig i temor s'alternen dins del meu cap.
     Caminem en silenci, i en el fons de mi mateix experimento un sentiment de satisfacció, però també una punxada al cor: fins avui, mai m'he encordat. Mai he escalat "de veritat", i, després d'haver-ho desitjat tant, ara tinc por. Moulin, tot i la seva amabilitat, m'impressiona. Quantes escalades haurà assolit? Quants cims haurà conquistat? Només ho sap ell. Tinc confiança en ell, però totes aquestes preguntes m'impressionen encara més.
     A peu de paret desenrotllo matusserament la corda. Una mica aterroritzat i emocionat m'encordo, o millor dit, Moulin m'encorda. Puja de primer. Ansiós veig com escala fins que desapareix darrere d'un sortint. Estic sol i per això sóc conscient del que significa una corda. L'agafo el millor possible i quan la veig elevant-se al llarg de la paret adquireix un gran valor: he entès la bellesa d'aquest vincle.
     Per fi, Moulin em crida. La corda es tensa. Començo a escalar i, per segona vegada, la corda -prolongació amistosa de la forta mà d'en Moulin- m'ajuda en un pas dubtós. 
     Amb més o menys dificultats i amb molta alegria, continuo escalant fins que arribo al seu costat. M'ha assegurat amb atenció i això m'ha impresionat; i ara, el seu somriure em tranquil.litza.
     A cada llarg de corda, aquest món de pedra i silenci que temia tant com desitjava, es torna fraternal. Sento que m'atrapa i que li pertanyeré durant molt de temps.
     Davant nostre, el mar i l'horitzó suggereixen l'infinit dels grans espais. Per damunt nostre, la vertical de les altes parets fa més profund el cel. La unió d'aquestes dues grans línies és excepcional. Neix en mi una vocació fuit d'aquesta grandesa, però també d'aquesta sobrietat. El "germà gran" inicia a un entusiasta i de cop i volta li obra les portes del seu futur territori.
     De nit, al tornar a casa, em sembla haver trobat la felicitat que verdaderament correspon a la meva naturalesa. En els següents dies només faig que pensar en aquell primer diumenge." 

Text extret del llibre: 
"La montaña es mi reino"
de Gaston Rébuffat
quan tenia 15 anys...
a J.R.R.

dimecres, 4 d’abril de 2012

Article 43 (La informació)


Encara recordo el Xavier Graset al programa de tv3 "Sense Títol" dient, amb un diari a la mà: "La informació és una selvaaa!". 

Res més lluny en el món de l'escalada on la informació és l'urbanisme.

Avui escric les paraules clau al google: ressenya, latin brothers, montrebei,... i si tinc una mica de perícia amb el ratolí trobaré un blog, un post, amb una ressenya que em dirà tot el que deien les ressenyes abans, que ja era massa, (metres de cada llarg, recorregut, material emplaçat a cada reunió i a cada llarg, material necessari que haig de dur i l'horari aproximat) i a més a més, podré saber com es troba en l'actualitat la via. Si algún dels pitons ja no hi és, en quin llarg i en quin punt del llarg hauré d'emplaçar cada peça del material recomanat, si és millor que em pengi l'alien verd a la dreta o el groc a l'esquerra, on hi haurà la roca descomposta i quants metres durarà, en quin diedre em puc perdre, etc... Tot a fi i a efecte de facilitar l'objectiu, reduir la incertesa i suprimir l'aventura. 

Si trobes que hi ha massa xapes no les xapis, si trobes que hi ha massa informació no la utilitzis, si t'han sikat una pedra al mig d'una via no l'agafis, que cadascú faci el que vulgui!?

Ok em sembla bé, però l'entremat que estem construïnt a partir de les llibertats individuals ens interessa?

Amb lo que s'està convertint l'escalada ens agrada? El nostre ego està per damunt de l'ètica que uneix aquests egos?

La gent mira per internet un video d'un bloc, via d'esportiva o el que sigui i després arriben al projecte i creuen que l'han fet a vista? Asseguradors radio-flashers, canyes, allargos, top-ropes, etc... Primer recopilem tota la informació, reduïm al incertesa, matem el procés de descobrir i després a tatxar.

Si em pogués assentar als costat del Buenafuente en aquell Late Night Show enlloc d'en Xavier Graset diria: "La informació és una merdaaaaa"

La informació no deixa espai per a l'aventura.

diumenge, 25 de març de 2012

Article 42 (L'escalada ha mort)



"Els posts no et deixen veure el blog"
Aquest blog des del seu inici ha seguit un fil conductor i es pot llegir com un llibre des del principi al final. A través dels seus articles faràs un recorregut al llarg de la història de l'escalada i l'alpinsime des dels seus origens fins a dia d'avui. Tots aquests artícles van acompanyats de reflexions i especialment, és en els últims posts on desapareix la part històrica (ja explicada) per donar pas a la reflexió. En els últims articles m'he dedicat a plantejar-me el significat del concepte "escalada" i, sota el meu criteri, sent fidel a la història, he intentat trobar-li una disciplina que el representi en la seva màxima expressió. Aquesta disciplina, la disciplina reina, està definida a l'article anterior, el 41.

Arribats a aquest punt, podem concloure que: 
"L'escalada ha mort"

El concepte "escalada" existeix, però ningú la pot practicar perquè és massa genèric. M'explico, fent una analogia ràpida segur que alguna vegada heu o us han formulat la pregunta: Tu escales? Doncs bé, per mi, és tant estúpida com preguntar-li a algú: Tu jugues a pilota? La resposta no ens aportarà informació: "No" o "Sí". Però "sí" a què? A Golf? Tenis? Ping Pong? Baseball? (aquestes serien les disciplines en què li dones amb un bastó o similar a la pilota) Basquet? Handbol? Waterpolo? (disciplines en què agafes la pilota amb les mans) Futbol? (amb els peus com ja deveu saber) Rugby? (mans i peus!) Billar (amb bastó i varies pilotes!!)...

Ergo "jugar a pilota" és un concepte massa ampli per definir res concret. Engloba massa coses! Per tant ha arribat l'hora de reconèixer que no practiquem un sol esport anomenat escalada sinó que en practiquem d'altres que tenen el seu propi nom: Boulder, Esportiva, Tradicional, Esportiva de varis llargs, Clàssica o Solo Integral... (deixant l'alpinisme i l'artificial de banda que ja és prou complicada la cosa)

Pots pensar, ja està separat. Tens raó. Però el problema rau en pensar tot és escalada, que tot és el mateix, que si, per exemple, fas boulder, estàs preparat per fer tradicional o viceversa. És un error pensar-ho doncs no necessites ni el mateix entrenament, ni el mateix material, ni la mateixa preparació mental, ni la mateixa tècnica, ni funciona amb la mateixa graduació... No es pot comparar. Són esports diferents tot i que tots es juguen amb pilota (en el cas de l'escalada amb peus de gat i magnesi).

Per tant deixarem de ser escaladors i passarem a ser el que som: freekies, bloqueros, clàssics, tradicionals o bojos (solo integral)...

I només es pot denominar escalador aquell qui practi totes les disciplines (afegint-hi l'artificial!) i amb dignitat!

I si practiques dues disciplines amb solvència?? Combo!! Bloc+Esportiva!! Doncs no sé, ens haurem d'inventar un nom: Dificultat!!??

No us sembla? És una mica el que passa amb la federació, que no és d'escalada és d'excursionisme! I engloba: alpinisme, esquí de muntanya, senderisme, excursionisme, escalada, vies ferrades, bla bla bla...

Ja sé que mola dir que sóc escalador, però si només sóc un freekie... què hi farem!

dimarts, 13 de març de 2012

Article 41 (La Reina)



La disciplina reina de l'escalada és aquella que es practica obrint via, a vista, sense cordes i sol. Sense informació prèvia i sense marge per l'error. És la disciplina reina perquè és la menys explorada i és la menys explorada perquè és la més difícil. 

Si vols saber realment quins són els teus límits, si vols conèixe't de veritat, si vols medir-te cara a cara amb la muntanya; deixa't seduir per la seva bellesa. Mira-la, fita-la i ressegueix una i una altra vegada aquella línia tant lògica, tant simple, tant bella...

Fes-ho i no necessitaràs explicar-ho, ni posar-hi grau, ni deixar cap rastre,... Aquella experiència quedarà grabada per sempre a la teva memòria...

Llavors sabràs que has estat escalant...

Llavors sabràs que tot el demés són plaers simples. 

dimecres, 29 de febrer de 2012

Article 40 (L'objectiu)



Quan vaig començar a escriure aquest blog el meu objectiu era defensar una component intrínseca de l'escalada que, per mi, avui en dia, s'està perdent: el compromís. Amb el pas dels posts m'he adonat que he comès un error de lèxic. Si busques la paraula compromís al diccionari, a part de molts altres significats que no estan relacionats amb el cas que ens ocupa, t'adones que és sinònim de dificultat. No era la meva intenció defensar la dificultat, ja que la dificultat és un concepte ambivalent. El meu objectiu era defensar el que des de fora de l'escalada tothom veu, allò que ens va captivar a tots i que des de dins evitem i reuduim fins a matar l'escència del tresor que vam descobrir anomenat escalada; si, el meu objectiu era defensar el risc. Per mi una via difícil no té perquè ser compromesa, mentres que una via compromesa sempre serà difícil. Avui en dia els mitjans de comunicació del sector han extirpat un dels dos components de la paraula dificultat i només destaquen la que no té risc. 

També he comès l'error de parlar de por i fer-la condició sine qua non l'escalada no existeix quan aquesta és totalment subjectiva. És evident, com apuntaven alguns comentaris, que si estàs mirant "El Resplandor" no estàs escalant pel simple fet de passar por... És més, es pot passar molta por fent un top-rope i, per mi, escalar en aquesta modalitat no és escalar. Per mi és un entrenament. Com totes aquelles disciplines no arriscades de l'escalada. O millor dit, totes aquelles escalades no arriscades, ja que dins d'una mateixa disciplina (per sort) hi ha escalades arriscades i escalades-entrenaments.

L'escalada va néixer com una necessitat per poder assolir aquells cims inabastables caminant.

L'escalada és el mitjà per assolir un objectiu que ha deixat de ser-ho des de fa molts anys.

L'objectiu ja no és el cim. 

L'objectiu ni tant sols és l'escalada.

L'objectiu ara mateix és escalar.

Almenys quan es va deixar de perseguir els cims va aparéixer l'època daurada de l'escalada on tot eren nous reptes i els escaladors es plantejaven l'estil de les ascencions, l'ètica dels mitjans utilitzats, etc... Hi havia debat, hi havia discussió, hi havia filosofia... 

Avui en dia es tracta d'escalar i punt. Ningú es planteja el que fa (escala)... Perquè faig el que faig? Perquè escalo?

dimarts, 14 de febrer de 2012

Article 39 (Consum)


Avui en dia el teu estatus social es medeix pel teu sou, el cotxe que condueixes, la casa on vius, etc... En el món de l'escalada passa el mateix. A tots ens ha passat que, enmig d'un sopar o una festa que no té res a veure amb el món de la muntanya, després de descobrir que el nostre interlocutor practica l'escalada formulem la pregunta que més mal ha fet a l'escalada: "I quin grau fas?". Obrim de vat a vat la porta a la mentida, si et contesten per sobre del III+ segur que és mentida o no estem davant d'un escalador. Si ens contesten per exemple un "7b" a seques sabrem que aquella persona està mentint. Perquè el que hauria de respondre una escalador sensat seria: "a vista o treballat?" I després hauria de dir "el màxim grau que he fet a vista és o el màxim grau treballat que he fet és..." Perquè senyors us puc assegurar que ningú té un grau a vista consolidat, és a dir que el 100% de les vies d'aquell grau les encadeni. Hi ha molts tipus de roca, moltes escoles, hi ha vies expos, vies d'adherència, vies que s'han d'autoprotegir, off-widths, vies descompostes... Vull dir que si volem començar a discriminar si a davant tenim un papanates o un escalador haurem de preguntar-li a quins llocs escala, quines vies ha fet, si ha fet mai algun solo, si creu que les fisures han d'anar acompanyades de parabolts o quin escalador admira... Amb qualsevol d'aquestes preguntes aconseguirem més informació que preguntant pel grau. Però ja sabeu, com diu el gran ABC, el consumisme ha arribat en el món de l'escalada (des de fa molts anys) i l'estatus és molt important, la xifra! Com més alta sigui la nòmina, com més corri el cotxe, com més llarga la tinguis més feliç i bon escalador seràs. I sinó la tens prou grossa, no pateixis que els del 8a.nu s'han inventat una lliga que a base de fer moltes hores extres pots superar a d'altres que currant menys cobren el mateix...

La carrera ja fa temps que ha començat, no ho sabies? Quina edat tens? Ets massa jove! Ja cal que t'espavilis perquè vas amb molt de terreny perdut? Escala, escala, escala! Espavila, espavila, espavila! Estrés! Stréss! Stressss!! No has escalat aquest cap de setmana? Malament! Quan arribis a casa fes 100 dominades, al gimnàs fes 1.000 moviments. Cada dia! Merda! M'he lesionat! No cobraré a final de més! Hauré de deixar el 8a per una altra vida...

PD: No pateixis, et convido a estirar-te sobre una roca sota el sol, gaudir del vent i deixar d'escalar. Almenys com ho has fet fins ara. Sabies que hi ha un lloc que es diu Tabor? Es mereix una visita, escalada pura. No sé quin grau és... No ho podràs apuntar al 8a.nu... Però no ho oblidaràs...

dilluns, 30 de gener de 2012

Article 38 (Crisi)




Diuen que crisi en xinès vol dir canvi, oportunitat...

Llegeixo admirat i després il.lusionat un article sobre dos joves alpinistes: Jason Kruk i Hayden Kennedy. Se'm dibuixa un somriure als llavis. Al final semblarà que això de la consciència global existirà... Resulta que aquests dos joves alpinsites han escalat el Cerro Torre "per la ruta del Compresor" sense utilitzar els burils que hi ha. En "bon estil", no en estil net estrictament. Dels 400 anclatges n'han utilitzat 5. Una bona reducció. La controversia ha vingut quan han passat de les paraules als fets i han eliminat 125 burils dels que va posar Maestri. Als anys 70 la via del compresor ja era una via factible en un "bon estil" i tot i així Maestri va robar el somni de molts escaladors. Portant-ho al límit, fer el Cerro Torre es reduia a esperar la finestra de bon temps per pujar per la Ferrata Maestri. Quin millor lloc que el Cerro Torre per canviar la història, perquè les coses s'inverteixin i agafin el sentit contrari al que duiem fins ara i enlloc d'adaptar la muntanya a nosaltres necessitats comencem a adaptar-nos nosaltres a la muntanya. L'article porta una frase d'en Zack Smith:
"Com a societat hem eliminat altres errors com el mur de Berlin. La història no s'atura. La història està succeïnt ara mateix. Tant de bò els claus siguin història algún dia!"
Si algú es pensava que això anava de tenir diners i temps sembla que se li està acabant el temps i que els diners no li serviran per res...Les cordes fixes desapareixeran i ja no et durant fins al cim, les expansions deixeran d'estar cada metre i mig, coleccionar noms de muntanyes i vies tornarà a tenir el prestigi perdut.

Si ha arribat el canvi, si ha arribat la crisi... benvinguda sigui.

Digues el que penses, fes el que creus, deixa de seguir el ramat, sigues autèntic, perda't, queda't sol, busca't, troba't, decideix quina ha de ser la teva acció per millorar l'entorn i la societat en la que vius, tira la teva pedra, ja fa temps que ens estan apedregant...

Posa't "Changes" de David Bowie i torna't a llegir aquestes ratlles... si tens temps esclar...

dilluns, 23 de gener de 2012

Article 37 (Escalada Artificial)

Llegia l'altre dia, tot sorprès, que "hi ha dos valors sense els quals la vida humana seria impensable: la llibertat i la seguretat; i que reconciliar-los és impossible. És a dir, a més llibertat menys seguretat, i, a més seguretat menys llibertat. En la societat, la conquesta de les llibertats ens porta a una gran quantitat de riscos i incerteses, i això a desitjar la seguretat. Però un cop aconseguim la seguretat: que no ens atraquin pel carrer, que ens curin quan estem malalts, etc. Ens tornem dependents i subordinats, això ens fa patir i evolucionar cap a una major llibertat".

Sembla que en el món de l'escalada passa més o menys el mateix. És impossible conciliar llibertat i seguretat. Fins a llegir aquestes línies jo tenia entès que l'escalada lliure era aquella en què s'assoleix el cim progressant només agafant-nos amb mans i peus a la roca. Però si som fidels a la definició d'en Zygmunt (l'autor del text entre comes) la llibertat comporta grans dosis de risc i incertesa. Per tant una escalada segura mai serà lliure, serà... artificial. Perquè això si que ho sabem tots, en el món de l'escalada, el contrari d'escalar en lliure és escalar en artificial.

Qui ho havia de dir, ara resulta que tota escalada segura és escalada artificial!

Ja tenia raó en Jan Pol Belmondo un dia al peu de la paret gran quan va dir: "Esto? esto es escalada artificial!"