dissabte, 15 d’octubre de 2011

Article 31 (bloc vs boulder)

És curiós com l'escalada i la informàtica han seguit un mateix procés de miniaturització. Diuen que el primer ordinador que hi va haver al món ocupava tota una habitació sencera i només estava capacitat per fer sumes i restes... la cosa ha anat evolucionant i avui en dia tenim uns telèfons mòbils que gairebé te la mengen... buenu, li mengen a un altre i tu ho pots veure pel youporn. Doncs podriem dir que amb l'escalada ha passat el mateix, hem passat de conquerir vuit mils i cares nords als alps a fer bloc, jo encara diria més. Ja hem tocat fons, si us hi fixeu totes les competicions d'escalada acaben amb concursos de "lances" és a dir escalada d'un sol moviment. Què pots conquerir amb un sol moviment? Ja ens assemblem a l'atletisme. Salt de llargada, d'alçada,... Lo curiós és que triomfa.
Deia aquell: "tingueu somnis ben grans per no perdre'ls mai de vista", i avui la gent somia en escalar una pedra de 2,5 metres, aixó si per la cara nord que és més xunga, 8a de bloc... Recordo quan era jove que el bloc no existia. Existien vies amb passos "à bloc" (traduït literalment: "a fondo") i que no volia dir res més que la dificultat de la via en qüestió estava concentrada en una secció curta. També recordo, quan encara tenia cavells, que el boulder es feia els dies entre setmana al plafó o els dies que per cansament o per mandra no s'escalava. El boulder era un entrenament, diuen que al CAMP 4 la gent es llevava tard, deixaven la corda i l'arnés a la tenda  i per no perdre la forma anaven a fer una mica de boulder. Dificultat tècnica i física sense alçada. El que llavors era un entrenament avui s'ha convertit en una disciplina de l'escalada. I de fet és la disciplina que més triomfa! Que bàsicament és com dir que el que la mandra triomfa! I no és extrany tal i com està el pati que la mandra sigui el que més triomfa: generació ni-ni (ni estudio-ni treballo-ni escalo-ni fumo porros), especulació (mínim esforç màxim benefici), crisi, atur... però intentant lligar-ho tot corro el risc de que se'm talli la maonesa (salsa originària de Maó, ciutat de Menorca, Paisos Catalans). I parlant de salses, deia aquell que "la salsa de l'escalada és la por". Per tant la pregunta d'avui és ¿Podem considerar escalada una cosa que traeix l'escència/la salsa de l'escalada?

Reflexionem-hi.

Foto: sempre ens quederan els tsunamis o highballs, però són solos no?

21 comentaris:

Anònim ha dit...

buenas, más que nada felicitarte por tus posts; con algunos coincido más, con otros no tanto, pero con todos disfruto de tus palabras. Gracias, desde Madrid

Anònim ha dit...

boníssim Oriol; afortunadament ja podem parlar de esports diferents, avans la gent feia boulder i equilibris sobre una corda per entrenar el cos i els més visionaris feien Ioga per entrenar la ment.
però eren el fons bons escaladors

ara fent algunes exepcions, hi ha per una banda escaladors i també equilibristes, bloqueros i saltimbanquis

L´altre dia a la tele en un programa d´aquells concurs basura tele 5 feien una prova de pasar per sota un banc de vestuari sense tocar el terra i et prometo que em va recordar algun bloc daquells que veus fer que jo sempre he pensat: que fot aquest tio estirat a qui terra.

jrr

Balck eyes ha dit...

D’acord el boulder no és escalada però tampoc és un esport! L’escalda és diferent. Però què creus que és més fàcil arriscar la vida o la dificultat? Què és més fàcil tirar-te amb la guitarra per un barranc o tocar algun tema de Metallica? Una mica de respecte a la dificultat, jo el tinc per al comprimís( amb aquest tipus de post cada dia menys!! :-)). No limiteu l’escalada a un esport o a la por sinó és contradictori el que dius, l’ escalada no pot quedar coartada per la por, el resultat seria una involució. Està clar que a priori pot ser més divertit prendre riscos però a la llarga aquesta por pot desaparèixer o hi ha gent que simplement no te por com “la balena verda” o en Honnold i està pendent de altres coses com el moviment o el paisatge. Boulder és aquest joc amb la roca, el cos i la ment: el moviment. També seure i pensar, intentar resoldre el problema i ser feliç a la natura que per això estem aquí! S’aprofiten els peus de gat i el magnesi que també es fan servir a l’escalda, al final després del problema també s’escala la roca i es pot accedir a la part superior de la roca com en la escalada. El risc com en la majoria d’esports de risc, també el pots trobar al boulder, sinó ho creieu així tinc un parell de roques petites de uns 6m boníssimes i veureu com també patiu pels vostres turmells!

Salut!

PD: Tens raó peò Action Directe is a wrong bolted boulder!

Víctor

miravete ha dit...

Johari windows diu:

Bon placatge ...però m'ha encongit el cor.
Amb un sol moviment pots satisfer-te, disfrutar-lo, ensortir-te'n, desafiar-te ... ni se'm havia passat pel cap valorar/desvalorar les vies segons metres, sempre he diferenciat les 2 modalitats bloc i esportiva i he intentat practicar-les donant-t'ho tot, l'esforç vull dir. Una em permet fer la pràctica jo sola i per l'altre necessito partner i a vegades costa.
Per mi boulder és més que un entrenament físic, també va lligat a un estat emocional i social.
I pel que fa la por si es viu com un estat emocional alterat, una fobia encara pot delimitar-te però la por per ella mateixa és una cosa bona perquè et permet tenir cura, et protegeix la vida.
I t'asseguro que el finde passat a Targa quan m'enfilava en aquelles pedrotes potser si de pocs metres, però de dificultat per mi, quan aconseguia arribar a dalt la satisfacció era enorme: pel contacte amb la pedra, per l'execució dels moviments precisos, pel treball de l'equilibri, per les preses finíssimes i per tota la natura que tenia davant meu i com em deixava inserir-me en ella. Si poguessim aniríem sempre a roca però per compensar el mono, el roco és un bon lloc per entrenar el cos i la ment, així com un espai per divertir-te i alliberar tensions.

Anònim ha dit...

Ah, però, l'escalada de competició, des de quan és escalada?

Vull dir que això dels concursos de lances, la veritat, no m'estranya gens. Fins ara la cosa ja era patètica. Ara ho serà una mica més.

Bona idea la de les miniatures. Però el bloc s'acosta més al que és escalar que no l'esportiva. Tot és entrenament, però amb el bloc també entrenes el coco, ja que com diu el company, sovint intervé la por a fer-te mal.

Personalment crec que el bloc és molt més efectiu que entrenar-se fent esportiva. Molts friquis perden el punch mental (el substitueixen pels bíceps) i al final no hi ha manera de fer un quart sense xapes...

Tot i que el bloc és plè de dròpols, també és cert::

Anònim ha dit...

Dec ser una espècie rara, a mi m'agrada tot !!! Fa poc vaig anar a un open (amb lances inclosos i campus) i vaig disfrutar mogollón, tot el que envolta l'escalada m'enganxa. M'apassiona la lluita amb mi mateixa i disfruto trepant per allà on sigui, també amb la gent. D'acord que el plafó és l'entrenament per la roca i on pots practicar i aprendre diàriament els moviments i agafar resistència i potència. La por està clar que és treballa en l'exterior, en la realitat i si que l'experimento de vegades. Bé mentida, moltes vegades quan faig les vies però quan acabo no sé que succeeix que vull tornar a pujar i així fins avui.

Miravete

Fotoescalador ha dit...

Soy muy poco bloquero, por lo que voy a comentar con la boca pequeña...
Para mí simplemente son cosas muuuuy diferentes, pero sí que estoy de acuerdo con los palabros del post en que yo sí que cumplo que hago bloque cuando estoy nini. Mucha gente bloquera, que tengo que decir que me parece una moda y algo fácil de practicar, no ha catado los temores por tu vida, no por un tobillo o un espaldarazo (Tsunamis a parte).
Ayer se me ocurrió hacer una tal Cade a l'agulla del centenar, y os garantizo que la sensación de tener que hacer las cosas bien, no fallar ni un movimiento, no romper ni un canto, y cargado de friends como un mulo, no se vive en ningún boulder-bloque. Cuando hago bloque y digo ayayay, salto y me como el bocata. Ayer, a unos pocos de metros del último clavo y buscando friends en un grado "supuestamente controlado", no hay vuelta atrás. Está claro donde hay más compromiso y más exigencia mental.
Solo tengo que decir que después de ayer hopy solo tendría ganas de hacer boulder.
Por cierto y aclaro, que me lo paso genial cuando hago bloque, que me encanta el bloque, y que admiro tanto a los bloqueros fanáticos como al resto de escaladores. Todo esto es solo una opinión.
Comparandolo, para mí es algo parecido a hacer fotos de bloque o a hacer un reportaje de una vía en Roca Regina.
Saludos!!

Anònim ha dit...

Llàstima, anaves per bon camí…la teoria “minimitzant” a la que fas referència és encertada, però la forma en la que l’has derivat, no gaire. El teu discurs acaba destil•lant una ferum antibloquera intrigant…

Et deixes endur per la nostàlgia (no momés quan parles de la teva absència capil•lar) i pel purisme (ei, em sembla genial), i això et fa ancorar-te a temps pretèrits i aniquilar tot allò que se n’allunyi (això ja no em sembla tan genial).

Consideres al bloc com una espècie d’activitat residual, una activitat que es dur a terme els dies que per “cansament o per mandra no s’escala”. Assimiles el bloc a la mandra! Ole, ole!

Crec que confons. No es tracta d’una qüestió disciplinar. La disciplina, per si mateixa, no marca l’estat físic o anímic que hom té quan la dur a terme (sembla que això és el que dius). Hi ha bloquers que quan estan cansats van a fer tàpia o esportiva, amb la intenció de fer metres i “relaxar” la musculatura, i per tant, en aquest cas, també es podria parlar de mandra o de cansament, i caure en l’error d’assimilar aquestes disciplines a la mandra.

És a dir, tothom afronta allò que fa amb una intenció personal, no generalitzable.

Si cites paraules d’altri “la por és l’essència de l’escalada”, llavors entendré que tu també les comparteixes. Així doncs, creus que qui no té por quan escala no pot gaudir de l’essència de l’escalada? Realment ho creus?
Si això fos cert, welcome to the magic world of the free-solos. Ale, tot Déu a deixar la corda i a gaudir de l’essència de l’escalada. Quanta més por, més essència d’escalada...pour homme, pour femme...
MarcB.

Anònim ha dit...

No crec que s´hagi de desmereixer, és com tot, si no t´agrada no ho fagis o no hi vagis.
El que si te de bo és que moltes vegades et permet anar-hi sol i aixó, tal com están les coses a peu de via, és una sort.

Pere R.

TRanki ha dit...

mmmmh...

LA SALSA DE LA ESCALADA és la POR...això`vol dir que si passo por en un bloc de 2 mts...ESCALO?

Abans de divagar sobre teories caldria tenir clar els axiomes...i no n'hi ha ni un de sol de clar...

LA POR és un efecte sobre les persones derivat de la AVERSIÓ a la INCERTESA, entre elles la de morir. reduint aquesta aversió es redueix la por...i generalment es fa CONTROLANT els factors de risc ( des de la corda a treballar una via per fer-la en solo), o els factors desencdenants ( des de pendre't un trankimazin fins a exercicis mentals de concentració)...


Que sigui un ingredient de la escalada no significa que sigui LA ESSENCIA ( sinó de la ruleta russa se'n diria ESCALADA)...

La essencia de la escalada és la DIFICULTAT ( superar allò que caminant no es pot...ja sigui IIº o 9c...

A la dificultat PURA (física) de la escalada s'hi poden afegir altres ingredients: climatologia, restriccions per assegurar-se, logístiques, etc)...i aleshores apareix al dificultat REAL de una escalada...que és el CONJUNT de dificultats amb que l'individu s'enfronta...la POR és un ingredient, i és molt més facil de superar que la GRAVETAT...perquè és SUBJECTIVA.

UN SIMPLE EXEMPLE, a veure si d'una vegada per totes ens aclarem:

El company de SAW ens munta un joc...un slackline a 10 cms del terra i una pasarel.la de 50 cms a 150 mts del terra...i ens dóna escollir entre les dues DIFICULTATS a superar:

*Si caus de la pasarel.la MUERTE
*Si caus de l'eslack line MANDINGA A MUERTE

Suposo que tota elecció racional passarà per escollir la opció amb MENYS DIFICULTAT...

¿QUINA ESCOLLIREU?

Ara ja tenim clar que la POR és un INGREDIENT però no la essència?

SI ESCOLLIU LA MENYS DIFICIL us estareu allunyant al màxim de la dificultat PURA, i per analogia en la escalada, això passa quan ens assegurem o quan afrontem escalades lluny del límit humà...


Independentment de aquestes reflexions OBJECTIVES, a nivell SUBJECTIU simplement afirmar que PURESA o CONCEPTE sobre unes activitats amb normes que no tenen a veure amb la MORAL o la ÊTICA genèrica com a tal, NO TÉ SENTIT...

No és el mateix discutir sobre l'impacte de la nostra activitat sobre el medi, que un faci trampes sobre allò que publicita...o que si el fet de agafar-se a un clau ( dient-ho) sigui més o menys "ÈTIC"...és absolutament absurd a nivell filosòfic...

apasiau, i vigileu amb el de SAW

Black eyes ha dit...

Totalment d'acord amb MarcB i TRanki per la part de la por i el compromís, que el pots trobar anant a comprar el pa si creues la carretera sense mirar i no és esclada.

També hi ha paratges de zones de bloc inigualables, que han fet servir per a moltes pel•lícules com Castell Hill (New Zeland) on esta rodada El senyors del anells, Hampi (India), o Albarracín o Magic wood (Suïssa)....pots preferir altres paisatges estas en el teu dert i ho respecto, però sense treure mèrit als de bloc perquè podries inclús caure en una contradicció ja que molts són increïbles i sobrepassen els sector de escalada.

Per cert Oriol si ens posem molt puristes guanya el bloc amb diferència. Els nostres avantpassats el mono ja pujava pedres i arbres sense cordes ni assegurar-se, si mires algun video de Hampi veuràs que els micos trepen fent bloc de una manera molt natural per plaer. En el present, el sempre errant ser humà, fa servir cordes i ferros per violar la muntanya i la natura.. Et recordo també que a Tragasonne es fa boulder fa 100 anys i els alpinistes pioners es preparaven a Fontenbleau abans de fer les grans pareds dels Alps però al mateix temps ja era una disciplina fa 100 anys.

Història de a escalada font: http://www.grimper.com/Article/1646-l-histoire-de-l-escalade-10-10.html

1492 : Premiere escalade répertoriée (III). Antoine de Ville et son équipe (Mont-Aiguille).
1881 : Premier 4. Albert Mummery - «Fissure du Grépon» (Chamonix).
1899 : Premier 5. Paul Preuss en solo.
1905 : Premier 6a. Oliver Perry-Smith et Rudolf Fehrman «Teufelsturm» (Elbsandsteingebirge-D).
1914 : Premier 4 Bloc. Jacques de Lépiney - «La Prestat» (Fontainebleau).
1934 : Premier 5 Bloc. Pierre Allain - «L’Angle Allain» (Fontainebleau).
1938 : Premier 6b. Probablement franchi dans les Dolomites (Italie).
1946 : Premier 6a Bloc. René Ferlet - «La Marie Rose» (Fontainebleau).
1950 : Premier 7a Bloc. Robert Paragot - «Joker» (Fontainebleau).
1960 : Premier 6c. John Gill en solo - «Final Exam » (Castle Rock/Colorado-USA).


Années 70
1970 : Premier 7a. Ron Kauk - «Astroman » (USA).
1972 : Premier 7b. John Bragg (Kansas city-USA).
1974 : Premier 7c. Steve Wunsch - «Super crack» (Shawangunks-USA).
1977 : Premier 8a. Peter Cleveland - «Phlogiston» (Devil’s Lake-USA).
Premier 7a français. Jean-Claude Droyer - «L’échelle à poissons» (Saussois).
1979 : Premier 7c féminin - Lynn Hill «Ophir Broke» (Ophir Wall-USA).

Années 80
1980 : Premier 7b français. Laurent Jacob - «L’ange» (Saussois).
1981 : Premier 7c français. Jean-Pierre Bouvier - «Little Plum» (GB).
1882 : Premier 7b à vue. Patrick Edlinger - «Captain Crochet» (Buoux).
Premier 7c à vue. Patrick Edlinger - «La polka des ringards» (Buoux).
1983 : Premier 8a . Dave Cuthbertson - «Requiem» (GB).
Premier 8a français. Patrick Edlinger - «Ca glisse au pays des merveilles» (Buoux).
Premier 7c bloc. Pierre Richard - «L’abbé Resina» (Fontainebleau).
1984 : Premier 8b. Wolfgang Güllich - «Kanal im Rücken» (Altmühtal-D).
Premier 8a bloc. Jacky Godoffe - «C’était demain» (Fontainebleau).
Premier 7c féminin - Lynn Hill «Vandals» (Shawangunks-USA).
1985 : Premier 8b .Wolfgang Güllich - «Punks in the gym» (Arapiles-AUS).
Premier 8b français. Marc Le Menestrel - «Les mains sales» (Buoux).
1986 : Premier 8a féminin - Luisa Jovane «Come back» (Valle San Nicolo-I).
1987 : Premier 8c. Wolfgang Güllich - «Wallstreet» (Frankenjura-D).
Premier 8a à vue. Antoine le Menestrel - «Samizdat» (Cimaï).
Premier 7b féminin – Probablement réalisé par Lynn Hill aux USA.
1988 : Premier 8a bloc. Alain Ghersen - «L’à plat du gain» (Fontainebleau).
Premier 8a+ féminin. Catherine Destivelle - «Choucas» (Buoux).
Premier 8b féminin. Isabelle Patissier - «Sortilèges» (Cimaï).
1989 : Premier 8b bloc. Jacky Godoffe - «Le mouvement perpetuel» (Fontainebleau).

Les années 90
1990 : Premier 8c+. Ben Moon - «Hubble» (Raven Tor-GB).
Premier 8b+ féminin. Lynn Hill - «Masse critique» (Cimaï).
1991 : Premier 9a. Wolfgang Güllich - «Action directe» (Frankenjura-D)


Salut!
Víctor

TR ha dit...

huepaaa!

Amennnn!

per cert...mai he sabut si era cert, però resulta que un dels TIMS ( el CORO), un dia, tot vellet i me'l vatrobar alk DECATHLON, em va explicar que la via NORMAL dela PORTELLA SUP la havia fet escalant a dits ( en lliure?) amb corda per dalt...

Era un paio que entrenava aneles i atletisme, i estava fet un megabou i molt fibrat...

Ara allò és 7a/a+...es fa apurant una fissura amb tascons, claus i algun friend...són 10 metres ( un totxet) d'A2 que ell deia que havia fet "a dits" una tarda, per entrenar, amb la colla i en tosrope...

Es clarq ue no és ASTROMAN ni en rotpunkt, però era als anys 50-60!!

En qualsevol cas...BLOCAR a MUERTE, sempre, sigui en una tapia, sigui en una xina...

Uri l'escalada és un estat mental...jo, de fet, esalo fins i tot quan dormo ( hi somio)..i per mi això és escalar...també!!!

Víctor ha dit...

Nice video plagabolt:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=xzotCl1jVTs

Salut!

Des de aquí proposo una campanya! Portar una clau a sobre mentre escales i treure tots els parabolts que no creus necessaris. Després quan baixes calles com un puta com quan surts de cagar del costat del sector tot dissimulant com si no hagués passat res.

Jesus ha dit...

La deportiva no es escalada (el bloque menos) y la escalada no es deporte
Jesús

Víctor ha dit...

A que tens més por a perdre la vida o al fracàs?

Fotoescalador ha dit...

A mí me da que los monos de la India hacen bloque como los pioneros de Targassone, sin entre 2 y 27 colchonetas y unos cuantos amigos que levanten brazos para protegerlo de la "simple" torcedura
de tobillo o el natón en condiciones que se puede dar si lo hace como los que lo empezaron.
En mi opinión los extremos simplemente no son muy constructivos. Ya hay vias muy expos que escala quien quiere. Muy poca gente hace bloques expos con la colchoneta solo "si hace falta".
Saludos.

Víctor ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Vane ha dit...

Mireu,escoltant, doncs, jo ja no sé que faig, només ser el que sento: indoor i outdoor !!!
Entre setmana, després de treballar i abans de recollir-me, el que em ve de gust és fer exercici, com sempre he fet. Abans en practicava d'altres, sempre he compaginat cultivar l'intel·lecte i el cos (grans matxacades dels dos tipus per quedar exhausta, i ara no puc deixar d'anar al climbing gym: només entrar em sento acollida, m'agrada l'ambient que s'hi respira i m'hi trobo cómode, ni quan era desconeguda m'hi vaig sentir estranya, per mi és important integrar-me en l'espai sinó em desoriento. Doncs això, el roco és on treballo el cos i la ment i on gaudeixo de tot. Encara m'agradaria anar-hi més! Després d'un any encara m'emociono quan encadeno i m'esforço per aprendre i millorar els moviments i pujar de grau 8ho diuen les ratlletes).
Anar a roca és una festa,és un dia programat i de bocata. Abans d'arribar a puesto sempre estic moooolt nerviosa, inseguretats ... encara m'agradarà? seré capaç? fent la primera via ho passo fatal, em costa ajustar els moviments al tipus de roca, però després de fer la primera reunió em torno a dir que com mola!!! que hi disfruto i que no vull que el dia s'acabi, les vull obrir totes.

I finalment dir que fa poc, algú moooolt especial per mi perquè és part de mi, va començar a fer classes i el que mai havia sentit però si vist en altres persones, vaig sentir-ho jo mateixa: veure al teu fill fent algo que per tu és valuós,és màgic, tot i que per ells sigui un joc, per a tu és un orgull.
Bé m'he enrotllat una mica però és el que té el llenguatge que és per expressar el nostre pensament.

Anònim ha dit...

jo funciono d'unaltre manera...hi ha el dia ke puc sortir,d'akests ben pocs...llavors mirem ki m'acompañara la meteo i ganes i motivacio etc.arriba el dia i si tot va be es fa una alpinada,una gran via classica,,alguan via normal...si sur-to en familia amb nens petits se ke toca algo d'esportiva...i aixins fins al bloc ,ke no ho he practicat mai.
no se si m'explico.....sergi . Alella.

Anònim ha dit...

Doncs no.... no t´expliques gens. Si intentenssis escriure una miqueta bé potser entendirem alguna cosa.

Joan

Anònim ha dit...

Perdó volia dir: entendriem