divendres, 20 de maig de 2011

Article 27 (Definició 2)



Després de defensar a capa i espasa que l'escalada més ètica és aquella que no malmet la roca ni hi deixa cap rastre, després d'intentar conscienciar que té més mèrit escalar sense que amb parabolts tot i que molts ho fem, després d'intentar promoure aquest estil i d'intentar invertir la tendència, que veig serà molt difícil o impossible... (tothom enten que els telecadires són un atemptat però és molt difícil no deixar-se caure per les pistes de la Molina) Després de tot això vull tornar als articles del principi d'aquest blog quan citava en Joan Cerdà, un dia a La Panxa del Bou, dient que "l'escalada és un esport com qualsevol altre".

Personalment crec que l’escalada la suma de quatre factors: aventura, natura, amistat i esport.

Crec que l’aventura és el ganxo que té l’escalada per captar adeptes. El risc evident d’enfilar-se per parets i pendents antinaturals posen alerta els més valents, ens fa córrer l’adrenalina i quan tornem a estar d’empeus a terra ens deixa una sensació difícil d’oblidar. Aquesta sensació farà que volguem tornar a enfilar-nos per llocs nous i desconeguts, ens farà buscar nous horitzons, nous indrets, noves parets i noves emocions; sempre en busca de nous reptes i noves aventures. És el component clau i el més difícil de mantenir, si el destruim estem matant l'escència. Sinó el respectem podem convertir l'escalada en simples ferrades.

La natura és el terreny de joc d’aquest esport, i molts d’altres (excursionisme, muntanyisme, bicicleta de muntanya, etc) amb la diferència que ningú el rega i el cuida per nosaltres, és feina nostra. Practicar l’escalada sobre granet, calcari o conglomerat, envoltats per boscos de pins, alzines o roures, acompanyats de boltors o pitroigs, a Montserrat, al Pedraforca, al Montsec, al Naranjo de Bulnes, Yosemite, Meteora o Mali ens fa respectar i estimar la natura que ens regala aquests racons. L'aglomeració en alguns sectors fa que la quantitat de papers a peu de via sigui alarmant. És feina nostre que no hi siguin i emportar-nos-els cap a casa.

L’escalada sempre té dos actors: l’escalador i l’assegurador o l’assegurador i l’escalador que units sempre per la corda formen la indivisible cordada. Escollir el company de cordada és escollir un amic, el company de cordada serà aquell en qui confiaràs la teva vida, aquell qui t’animarà quan et falti moral o el qui et frenarà si el més assenyat és abandonar. Compartirem cims, parets, èxits i fracassos però sobretot compartirem una amistat plena de significats.

Avui en dia els avenços tècnics han fet que les cordades puguin ser de tres escaladors o que puguem anar a practicar l’escalada esportiva un grup de quatre o més escaladors. Inclús últimament està de moda una disciplina, el bloc, que ha sociabilitzat encara més l’escalada podent anar a practicar-la 10 o més escaladors. Tots amics.

L’últim factor és l’esport. L’escalada encara no és esport olímpic (potser ho serà aviat) però té tot el que pot tenir un esport comú. Competicions, jutges, entrenadors, campionats mundials, controls anti-dopatge, té les seves pròpies normes, un sistema de graduació de la seva dificultat, metges i fisioterapètues experts en lesions i patologies de l’escalada, marques de material que inverteixen molts diners en investigar nous materials i nous artilugis, aparells d’entrenament dissenyats exclusivament per l’escalada com el campus; però sobretot uns límits o récords mundials que no paren d’elevar-se i un munt d’esportistes que no paren d’entrenar-se per assolir el nou esglaó. L'esport és dur i el límit superior ja només en mans de la combinació de la genètica i l'entrenament prematur.

Segurament hi haurà detractors (espero que pieu i sinó també) d’aquest intent de definició cosa que exemplifica molt bé la dificultat de definir quelcom que per cada escalador té significats molt profunds i personals. És la grandesa d’aquest esport que per alguns, m’incloc entre ells, és més que un esport, és una manera d’entendre la vida.

dimecres, 4 de maig de 2011

Article 26 (Alsina)



Recordo bé que la poca informació que sé sobre aquest escalador la vaig obtenir escoltant la primera conferència del Paca a La Panxa del Bou: "El millor escalador que ha donat aquest país, va i es mata caient d'un andami". Fins llavors l'únic que sabia era que era l'aperturista de la temuda i poc repetida Totxaires, és per això que he fet una mica el periodista i us passo llista d'aquest crack. 
Josep M. Alsina, juntament amb l'Antoni Cugat són els autors del llibre escalades a Sant Benet on hi va deixar perles de tot tipus abans de passar a parets més grans com: Pryca, Corte Inglés, Kung Fu... un llibre excepcional que recull aspectes que avui han desaparegut dels llibres com els noms dels escaladors que van realitzar les primeres ascencions ens solitari integral (escalada sense corda). Transcorrien els anys 80.
Encara recordo una foto d'un extrem on sortia el Ferran Latorre repetint Santbenedictes 7a/A3+ a la paret de Diables (ara el David Hita diu que és A4+ amb un llarg de 6c amb un sol espit). L'Alsina la va obrir el 1991 amb l'Enric Camacho. Sé que el Paca la va intentar repetir amb el David Vallhonrat però no van poder... no sé si hi ha gaires cordades capaces d'enfrontar-s'hi, ni tant sols quantes vegades s'ha repetit?
Després vindria Vudú A4 del 1994 en solitari i integrament en artificial a la paret de l'Aeri. Aquesta sí que en són conegudes varies repeticions.
I finalment la trilogia de la paret d'Aragó: Totxaires, Ksur-ul-Aina i Plagabolts. Sí sí, plagabolts, o us pensaveu que era un terme inventat perquè sonava bé?? És el que té si remenes una mica, surt petroli.
Totxaires (J.M.Alsina i A.Cugat) 6c 470m (expo, equipada amb 20 espits) 1992
Ksur-ul-Aina (J.M.Alsina i E.Camacho) 7a+ 500m (expo, equipada amb 55 espits) 1995
Plagabolts (J.M.Alsina i A.Cugat) 6b+ 635m (expo, desequipada) 1996 
No he trobat res més, sembla que la última via que ens va deixar en J.M.Alsina és la PLAGABOLTS. Si algú tant important va arribar a aquesta conclusió potser hauriem de preguntar-nos perquè? i provar-ho almenys...

PD1: No cal dir que totes les vies van ser obertes des de sota.
PD2: Si sabeu més coses de l'Alsina agrairia que piéssiu, gràcies.