dissabte, 25 de desembre de 2010

Article 16 (rotpunkt)



Bon Nadal. Fum, fum, fum. Després de menjar tot el que m'han posat al davant aquest nadal penso que vaig fer molt bé de llençar la balança així no haig ve veure que necessita 3 xifres per definir el meu pes. Com mola. Després d'aquest apunt nadalenc, anem al tall que és el que ens agrada a tots.

En aquestes últimes setmanes s'ha vessat molta tinta vermella en favor del gran Kurt Albert. L'inventor del rotpunkt. Un concepte que en alguns idomes inclús ha esdevingut verb: "Alex Honnold redpointed Salathé".

Però l'altre dia em va passar una cosa que em va fer reflexionar; tot fullejant la nova guia de Siurana (magnífica per cert, finalment una meca de l'escalada com Siurana té la guia que es mereix; felicitats al David Brascó i la Natàlia Campillo això sí que és una guia!) vaig llegir: "Fa 35 anys un petit gest va portar un gran canvi. Gràcies Kurt, aquesta va per tu."

35 anys són molts anys. No creieu?

M'agrada l'escalada perquè és un esport que està en constant evolució, si mirem enrera i analitzem la història de l'escalada veiem que aquesta ha anat avançant a base de canvis de mentalitat com el que va provocar el punt vermell. En un origen la conquesta del cim era el més important. Trepitjar el cim del Mont Blanc o del Cervino. Però amb el temps i amb ganes de donar-li la volta a la truita ascencions com la Puigmal del Cavall o la cara nord de l'Eiger van fer que el cim va deixes de ser protagonista per deixar aquest privilegi a la ruta escollida per arribar-hi.

Diuen que en Kurt Albert va tenir la sort o la desgracia de néixer en un lloc on hi havia poca roca al voltant. El paio als 17 anys ja havia fet totes les parets que tenia a prop de casa, totes les vies inclús les difícils i a més varies vegades.

"O em passo al futbol o m'invento quelcom" deuria pensar.

"La falta de pan aguidiza el genio" que deia aquell i va ser llavors quan es va inventar el joc de no agafar-se als claus que hi havia en els trams d'artificial. Intentava fer en lliure allò que la gent feia en artificial. Primer va començar posant un puntet vermell a cada clau que no agafava per progressar així la gent que després passava per allí sabia ràpida i directament que algú ho havia fet en lliure.

El paio era tant bo que al final el puntet vermell el posava a peu de via, la qual cosa indicava que hi havia hagut algú que havia pogut fer tota la via des de baix fins a dalt en lliure.

Se li va obrir un nou món. Tot era nou. Totes les vies estaven per fer. Tot guanyat, tot per guanyar.

Primer el cim, després la ruta per on s'hi arriba, després l'estil que s'utilitza per arribar-hi...

Ja està?? S'ha acabat?? Això és l'escalada?? Gràcies Kurt?? 35 anys i només i a ningú se li ha acudit posar un punt blau??

Evidentment hi ha hagut evolucions inclús s'ha arribat a la màxima expressió de l'escalada, el solo integral.

Però hi ha sol.lucions intermitges, existeix l'escalada neta (clean climbing) on l'objectiu és no deixar rastre de la nostra escalada. Us recomano aquest blog:
http://escaladatradicional.blogspot.com

Un tal Sonie Trotter (canadenc) es dedica a fer amb escalada neta vies de màxima dificultat (8b+/c amb cacharros)...

A Patones hi ha un moviment que es diu chapas negras...

La revista escalar deia l'altre dia que en Kurt es va inspirar en la filosofia dels escaladors d'Elbsandstein que no utilitzen ni parabolts, ni friends, ni tascons, només cordes i cordinos amb nusos a mode d'empotradors, ni tant sols magnesi... NI TANT SOLS MAGNESI, està bé utilitzar magnesi? és natural??

Està clar que des de fa 35 anys hi ha un objectiu clar: pujar en lliure, l'obsessió ha arribat fins a tal punt que hem arribat a fer 9b... Hem tardat el mateix temps a passar del 7b al 9a que del 9a al 9b... Ens aproximem a l'assimptota, ara ens toca evolucionar en el compromís...

L'altre dia vaig veure una gent de Manresa que jugaven a un joc. Abans de pujar tiraven un dau. Si sortia un 3 havien de d'agafar 3 cintes menys de les que tenia la via... havien de gestionar les cintes com si fóssin aliens, de vegades encadenaven, de vegades havien d'abandonar.

Abandonar.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Article 15 (Gimnàstica)



Ei! Ja torno a ser aquí! Aviam, l'altre dia, enlloc d'anar a escalar vaig preferir mirar una de les últimes pel.lícules que s'han rodat recentment. Tinc el privilegi d'estar molt ben conectat i per sort la tenia en VHS quan encara no s'ha ni estrenat als cines. Això de les noves tecnologies és la hòstia! La pel.lícula es diu "Espartaco" i és d'un director que apunta molt bones maneres, Stanley Kubrick, aquest paio serà un clàssic! La pel.lícula és molt bona el que passa que el ritme potser és una mica massa ràpid, al final se't fa curta; però el millor és una escena que passa just al principi. Us ho explicaré amb quatre pinzellades per no fer-me pesat. Resulta que hi ha un paio gordo que té una espècie de Centre d'Alt Rendiment especialitzat en gladiació, és a dir fabrica gladiadors. Tot anava molt bé pel CAR de gladiadors fins que un bon dia truquen a la porta uns paios amb molta pasta i amb ganes de gastar-la i li proposen al director del CAR que mentres fan unes cates als millor vins de la bodega del CAR volen veure un parell de combats de gladiadors. El director del CAR accedeix i els diu que no hi ha cap problema, que precisament allò és el CAR de gladiació i que es dediquen a això precisament. Però llavors salta la noia guapa que acompanyava els tius amb pasta i diu (paraules textuals): "Pero queremos combates a muerte". El director del CAR se li glacen les greixines i diu que això no pot ser o que en tot cas costarà molts diners, 25.000 sexterços (que deuen ser com 25.000 6b+/c's). Llavors els paios que tenen molta pasta, no sé, centenars de 9a's per dir algo, li diuen que sí, que no hi ha cap problema. El director s'empassa la saliva i pensa (dic jo) "Perdré dos gladiadors però al menys podré fer 6b+/c amb el meu sobrepès". Llavors la noia guapa, mentres es fot una copa de vi a sant hilari deixa anar: "Hemos venido a ver combates y no juegos gimnasticos".

Reflexionem-hi...