dissabte, 25 de desembre de 2010

Article 16 (rotpunkt)



Bon Nadal. Fum, fum, fum. Després de menjar tot el que m'han posat al davant aquest nadal penso que vaig fer molt bé de llençar la balança així no haig ve veure que necessita 3 xifres per definir el meu pes. Com mola. Després d'aquest apunt nadalenc, anem al tall que és el que ens agrada a tots.

En aquestes últimes setmanes s'ha vessat molta tinta vermella en favor del gran Kurt Albert. L'inventor del rotpunkt. Un concepte que en alguns idomes inclús ha esdevingut verb: "Alex Honnold redpointed Salathé".

Però l'altre dia em va passar una cosa que em va fer reflexionar; tot fullejant la nova guia de Siurana (magnífica per cert, finalment una meca de l'escalada com Siurana té la guia que es mereix; felicitats al David Brascó i la Natàlia Campillo això sí que és una guia!) vaig llegir: "Fa 35 anys un petit gest va portar un gran canvi. Gràcies Kurt, aquesta va per tu."

35 anys són molts anys. No creieu?

M'agrada l'escalada perquè és un esport que està en constant evolució, si mirem enrera i analitzem la història de l'escalada veiem que aquesta ha anat avançant a base de canvis de mentalitat com el que va provocar el punt vermell. En un origen la conquesta del cim era el més important. Trepitjar el cim del Mont Blanc o del Cervino. Però amb el temps i amb ganes de donar-li la volta a la truita ascencions com la Puigmal del Cavall o la cara nord de l'Eiger van fer que el cim va deixes de ser protagonista per deixar aquest privilegi a la ruta escollida per arribar-hi.

Diuen que en Kurt Albert va tenir la sort o la desgracia de néixer en un lloc on hi havia poca roca al voltant. El paio als 17 anys ja havia fet totes les parets que tenia a prop de casa, totes les vies inclús les difícils i a més varies vegades.

"O em passo al futbol o m'invento quelcom" deuria pensar.

"La falta de pan aguidiza el genio" que deia aquell i va ser llavors quan es va inventar el joc de no agafar-se als claus que hi havia en els trams d'artificial. Intentava fer en lliure allò que la gent feia en artificial. Primer va començar posant un puntet vermell a cada clau que no agafava per progressar així la gent que després passava per allí sabia ràpida i directament que algú ho havia fet en lliure.

El paio era tant bo que al final el puntet vermell el posava a peu de via, la qual cosa indicava que hi havia hagut algú que havia pogut fer tota la via des de baix fins a dalt en lliure.

Se li va obrir un nou món. Tot era nou. Totes les vies estaven per fer. Tot guanyat, tot per guanyar.

Primer el cim, després la ruta per on s'hi arriba, després l'estil que s'utilitza per arribar-hi...

Ja està?? S'ha acabat?? Això és l'escalada?? Gràcies Kurt?? 35 anys i només i a ningú se li ha acudit posar un punt blau??

Evidentment hi ha hagut evolucions inclús s'ha arribat a la màxima expressió de l'escalada, el solo integral.

Però hi ha sol.lucions intermitges, existeix l'escalada neta (clean climbing) on l'objectiu és no deixar rastre de la nostra escalada. Us recomano aquest blog:
http://escaladatradicional.blogspot.com

Un tal Sonie Trotter (canadenc) es dedica a fer amb escalada neta vies de màxima dificultat (8b+/c amb cacharros)...

A Patones hi ha un moviment que es diu chapas negras...

La revista escalar deia l'altre dia que en Kurt es va inspirar en la filosofia dels escaladors d'Elbsandstein que no utilitzen ni parabolts, ni friends, ni tascons, només cordes i cordinos amb nusos a mode d'empotradors, ni tant sols magnesi... NI TANT SOLS MAGNESI, està bé utilitzar magnesi? és natural??

Està clar que des de fa 35 anys hi ha un objectiu clar: pujar en lliure, l'obsessió ha arribat fins a tal punt que hem arribat a fer 9b... Hem tardat el mateix temps a passar del 7b al 9a que del 9a al 9b... Ens aproximem a l'assimptota, ara ens toca evolucionar en el compromís...

L'altre dia vaig veure una gent de Manresa que jugaven a un joc. Abans de pujar tiraven un dau. Si sortia un 3 havien de d'agafar 3 cintes menys de les que tenia la via... havien de gestionar les cintes com si fóssin aliens, de vegades encadenaven, de vegades havien d'abandonar.

Abandonar.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Article 15 (Gimnàstica)



Ei! Ja torno a ser aquí! Aviam, l'altre dia, enlloc d'anar a escalar vaig preferir mirar una de les últimes pel.lícules que s'han rodat recentment. Tinc el privilegi d'estar molt ben conectat i per sort la tenia en VHS quan encara no s'ha ni estrenat als cines. Això de les noves tecnologies és la hòstia! La pel.lícula es diu "Espartaco" i és d'un director que apunta molt bones maneres, Stanley Kubrick, aquest paio serà un clàssic! La pel.lícula és molt bona el que passa que el ritme potser és una mica massa ràpid, al final se't fa curta; però el millor és una escena que passa just al principi. Us ho explicaré amb quatre pinzellades per no fer-me pesat. Resulta que hi ha un paio gordo que té una espècie de Centre d'Alt Rendiment especialitzat en gladiació, és a dir fabrica gladiadors. Tot anava molt bé pel CAR de gladiadors fins que un bon dia truquen a la porta uns paios amb molta pasta i amb ganes de gastar-la i li proposen al director del CAR que mentres fan unes cates als millor vins de la bodega del CAR volen veure un parell de combats de gladiadors. El director del CAR accedeix i els diu que no hi ha cap problema, que precisament allò és el CAR de gladiació i que es dediquen a això precisament. Però llavors salta la noia guapa que acompanyava els tius amb pasta i diu (paraules textuals): "Pero queremos combates a muerte". El director del CAR se li glacen les greixines i diu que això no pot ser o que en tot cas costarà molts diners, 25.000 sexterços (que deuen ser com 25.000 6b+/c's). Llavors els paios que tenen molta pasta, no sé, centenars de 9a's per dir algo, li diuen que sí, que no hi ha cap problema. El director s'empassa la saliva i pensa (dic jo) "Perdré dos gladiadors però al menys podré fer 6b+/c amb el meu sobrepès". Llavors la noia guapa, mentres es fot una copa de vi a sant hilari deixa anar: "Hemos venido a ver combates y no juegos gimnasticos".

Reflexionem-hi...

diumenge, 21 de novembre de 2010

Article 14 (Xifres)




Fa poc la revista Desnivel, a part de contribuir enormement a la desforestació planetaria, ens va deixar un titular d'aquells que marquen la línia editorial de la misma, si és que en algun moment hi ha hagut línia editorial a part del chapa y sigue; però això ja són figues d'un altre paner. Algun hi dedicaré un article... Doncs bé el titular deia alguna cosa així:

"ENZO ODDO REPITE BIOGRAPHIE, 9a+ CON 15 AÑOS"

Que bàsicament es podria resumir en: "9a+ con 15 años". Gran titular! Gran favor a l'escalada i a tots els seus practicants! Efectivament senyors, el grau ha mort! Has fet 8b? No importa sempre i quan no tinguis més de 12 anys. Fas 7b? Ets un pringat a no ser que tinguis menys de 10 anys... Fas 6a o menys? Ehem, o has après a escalar abans de caminar o ara mateix t'hauries de tallar les venes.

Recordo ara farà uns 12 o 15 anys la mateixa revista publicava una notícia dient que un escalador vasc anomenat Patxi Usobiaga encadenava un 7b+ a vista amb 15 anys. Llavors el Güllich feia Action Direct i ningú preveia que els nens mutante ens invadirien les revistes. Què haig de fer ara?? Em penjo un poster d'un nen de 10 anys a la paret de casa?? Això té més de pederastia que d'escalada. A més, quina és l'evolució de tot plegat?? Fer 9b amb 7 anys?? Al final s'hauran de dissenyar arnesos amb volquers incorporats...

Destacar l'edat de l'escalador és tant irrellevant com destacar-ne l'alçada, el pes o el dígits del compte corrent de l'escalador. De fet ni tant sols el grau hauria de ser notícia ja que des de Chilam Balam (9b+) ningú ha fet res noticiable...

En fi, tot això ens porta a l'aritmètica conclusió que ni l'edat, ni el grau són importants. El que realment importa és l'escalada, la via, l'ambient, la bellesa del paissatge i sobretot les sensacions que floreixen en tu quan escales una determinada via...

Per cert "Biographie" va ser equipada per Jean-Christophe Lafaille, un home que no va fer mai 9a+, però si que va fer 15 anys, a part de moltes d'altres coses molt més noticiables que aquesta.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Article 13 (Seguros)




Hola de nou a tots. Puntual com sempre, nou dilluns, nou article. Com un rellotge suís, sense fallar. Mantenir aquesta constància costa, està només al meu abast i al de pocs més, vaja, com fer 9b que està al meu abast, al del Sharma i al de pocs més. D'això va aquest article número 13, de la distància que hi ha entre una cosa i una altra. Per exemple la distància que hi ha entre el 9b i jo en llenguatge Barrio Sesamo seria: el 9b i Oriol estan LEJOS. De la mateixa manera podriem dir que "el 6a i l'Oriol estan CERCA". Però no per això penso tirar la tovallola. De fet aquesta distància és la que farà que m'esforci i tregui el millor de mi mateix. Com més gran sigui aquesta distància més gran serà el repte, més m'hauré d'aplicar i més gran serà el meu creixement com a persona i... perquè no, com a escalador.

Sí sí, com a escalador.

Vull trencar una llança a favor de les vies d'escalada esportiva amb les xapes lluny. No lluny per sistema com ara estan a prop per sistema. Lluny perquè poden estar lluny: perquè la caiguda és neta, perquè estem lluny del terra, perquè és més fàcil... etc. Rollo gavatxo. Oblida't del següent seguro i concentra't en escalar. Si vols aconseguir un objectiu llunyà concentra't en el futur immediat i oblida't de l'objectiu final. Si fem un símil futbolístic seria quelcom així: Si queremos ganar la liga hay que ir partido a partido. Que traduit a l'idioma de l'escalada seria: Si volem encadenar aquesta via hem d'anar... i aquí ve el gran tema. Avui en dia confonem l'expressió "partido a partido" per "xapa a xapa" quan en realitat hauria de ser "pas a pas". La proximitat entre les xapes fa que l'objectiu siguin les xapes i no l'escalada. Per això seguint amb el símil futbolístic direm: "Hoy la pelota no ha querido entrar. El futbol es así." que en terminologia d'escalada seria "No m'he atrevit. L'escalada fa por." Clar que sempre podem tenir "ayudas arbitrales" (canyes per xapar), o li podem fotre les culpes a l'estat del camp que és com culpar a l'assegurador...

Si tots els seguros ara de cop i volta s'allunyéssin un metre o un mentre i mig, o si de cop i volta les vies passéssin de tenir 10 seguros a tenir-ne 8, tots tornariem a ser escaladors, a tenir sensacions que haviem oblidat, tornariem a fusionar-nos amb la roca, n'olorariem les seves preses, bategariem amb la galta enganxada a la roca i mirariem un tros de cel blau tot pensant: "què collons foto aquí!!??" Cauriem i cauriem metres, hauriem de tornar a confiar en el material i en l'assegurador, apendriem a calcular la distància entre aquell arbre o aquell sortint de roca, tornariem a passar por, tornariem a ser valents, tornariem a ser escaladors.

Hi ha qui diu que l'escalada comença quan l'últim seguro que has xapat et queda sota els peus.

dissabte, 17 de juliol de 2010

Article 12 (Granit)



Resulta que Lasportiva ha tret aquest anunci on Tommy Caldwell apareix com a culpable d'algunes ascencions impresionants: Magic Mushroom en lliure 5.14a (8b+) i després en lliure i en el dia (és una via del Capitan).

Resulta que aquest paio que ha fet el Capitan per 14 vies diferents totes en lliure, està intentant treure en lliure MESCALITO, que és l'únic a part de la Lynn Hill que ha pogut fer el Nose en lliure i, que, a més a més, li falta el dit índex.

A més a més de tot això, apareix en aquest anunci anunciant uns peus de gat La Sportiva de bota alta per fer off-widths per fer escalada clàssica i decotant un 9a made in Sharma.

Sí sí segons l'anunci diu que "again" torna a escalar Dreamcatcher i la decota a 5.14c és a dir 8c... De 9a a 8c!!

He sentit a dir que el Tommy Caldwell és un paio amb poc carisme, una mica friki i bastant introvertit... Tant me fa, estem davant del, segurament, millor escalador de granit del planeta que va i decota un 9a made in Sharma i el deixa a 8c, i per si hi ha dubtes deixa clar que l'ha encadenat com a mínim un parell de vegades.

Aquests dies, deu anys més tard de que el Huber les obrís, s'estan fent les primeres repeticions de Bellavista i Pan Aroma. Ara mateix segurament en Huber només despunta gràcies als seus solos integrals i a ascencions en condicions extremes a l'Antàrtida, segurament ja no marca el camí de la dificultat extrema en paret. La Lynn Hill va fer en lliure el Nose el 1995. 15 anys més tard només el paio aquest sense dit l'ha pogut fer. Aviam quants anys han de passar perquè es repeteixi Magic Mushroom 5.14a mig grau per sota de Dreamcatcher...

Crec que en Tommy Caldwell sí que marca el camí. Màxima dificultat en Big Wall.

Tinc curiositat per saber el grau de Mescalito el dia que l'encadeni...

dimarts, 15 de juny de 2010

Article 11 (The art of climbing)



"The art of climbing" va ser un eslogan de la millor marca de peus de gat de l'època, BOREAL. Llavors, aquesta marca, a més a més de fer peus de gat com els ninja, laser, vector o bamba, a través dels seus anuncis transmetia un concepte de l'escalada que per molts encara és vàlid. L'escalada era un art. L'escalada és un art. Es consideren art les sis disciplines (si deixem fora el setè art, el cinema): pintura, escultura, literatura, música, teatre i dansa. I en aquest últim ens parem, perquè la gran profeta BOREAL també va deixar un eslogan per a la història: "La danza vertical". Si l'escalada és art la disciplina es podria anomenar dansa vertical.

El concepte de ballar per la roca avui dia ha desaparegut, sembla que l'únic que ens separa d'escalar bé és un entrenament a càrrec d'un tal Macià independentment de com et moguis i de com enllacis un moviment amb el següent. Si segueixes la seva fòrmula màgica seràs com l'astèrix...

Jo em pregunto, què hi ha d'aquell esperit, de l'estil, de la dansa, del magnetisme, del carisme, de l'escalar bé...??? Què se n'ha fet d'aquella gent que quan la veus escalar tothom calla, es fa un silenci, tothom observa i admira la dansa vertical. Fins al punt que et desperten unes ganes d'escalar i d'intentar moure't com ho fan ells. Aquests són els bons escaladors. Estic fart de veure gent que fa 8c però que transmeten zero.

La cadena ha passat per damunt de l'estil. El grau està per damunt de la performance. Des d'aquí reivindico l'estil.

L'escalada esportiva rep aquest nom perquè té moltes similituds amb la gimnàstica esportiva. Un gimnasta davant d'uns jutges realitza un exercisi d'una determinada dificultat: 8a-8c-9b. És igual, perquè a més a més de poder realitzar-lo els jutges evaluaran la plasticitat, l'elegancia, l'harmonia amb què l'ha realitzat i és per això que de vegades exercisis de dificultat 3 reben més puntuació que exercisis de dificultat 4. Tot i que els 2 hagin estat executats sense fisures. Hi ha un valor, que és el que aproxima aquest esport a l'art que és "com" es fan les coses. I el com, senyores i senyors és el que salvarà el nostre esport de la mediocritat.

Cada vegada hi ha més força i més entrenament i menys talent i menys harmonia. Sempre recordaré una època en què l'art el portaven els millors escaladors i veure'ls escalar era com veure un espectacle féssin el grau que féssin. Poder l'Anna Ibañez és la bandera d'aquesta època màxima dificultat i màxima elegància. Potser no és casualitat ja que era una esportista que venia d'una formació de dansa clàssica. Llavors l'escalada era un art i l'objectiu era ballar els moviments que et manava la roca com si ella t'ensinistrés mitjançant les seves formes i tu només puguéssis moure't de la millor manera possible, intentant seduir-la i sense ofendre-la no fos cas que t'axafés amb la seva grandària.


diumenge, 13 de juny de 2010

Article 10 (Guaret)



Per què escalem?

Què significa l'escalada per nosaltres?

Per mi ja fa temps que s'estan barrejant les coses. Acumular dissabtes, diumenges, sectors diferents, vies noves, acumular metres i més metres, acumular dies, quants més millor...

Teoria de l'acumulació.
Societat acumulativa: has estat a tal lloc? i quan hi vas anar vas fer tal cosa? vas visitar tal lloc o et vas pendre un "x" típic a la terrasseta típica? no? òstia t'ho vas perdre!!
No has estat aquí o allà?? Com pot ser??!!
Has estat aquí o allà i no vas fer tal cosa?? Com pot ser??!!
Has estat aquí o allà, vas fer tal cosa, però no vas conèixer a tal persona?? Com pot ser??!!
Sempre hi haurà alguna cosa que no hauràs fet, alguna pantalla més que et queda per passar.

Avui en dia sembla que la cosa vagi d'acumular fets, la quantitat està per damunt de tot, quants més millor.
Teoria Andrada: Si no pots ser el millor escalador del món com a mínim sigues el que més vies de vuitè grau acumula, i amb una mica de sort et posaràs prou fort com per fer les vies més difícils.
Teoria dels rècords laterals: Els récords laterals han fet molt mal. Si no podem progressar en vertical fem-ho en lateral: he fet tots els primers llargs de totes les vies llargues de la Roca dels Arcs, he fet tots els 7b de la Font Soleïa en top rope, he aconseguit equipar (no encadenar) un 8a sense canya, etc...
Estem creixent tant a lo ample que hem perdut el món de vista. El fet ha passat per davant de l'experiència. Torno a fer les dues mateixes preguntes que a l'inici:

Per què escalem?

Què significa l'escalada per nosaltres?

Què té a veure tot això que fem amb pujar la Nord de l'Eiger, l'Anapurna o fer alguna via TIM??

Perquè no provem de tornar als origens, buscar experiències i sensacions?
No val escalar en top rope.
Sempre de primer i posant cintes.
Si caic baixo i torno a començar la via (trec la corda).
La corda i les cintes no ens poden facilitar desxifrar l'escalada.
Com si estiguéssim fent psicobloc... descobrir una via a base de caigudes...
Perquè no provem d'escalar aquelles línies que ens sedueixin per la seva bellesa i no pel seu grau?
Perquè no provem d'escalar en mode tradicional?

No ho sé, de moment jo deixo de recolectar i anar cada dia a l'hort aviam si trobo el meu trèvol de quatre fulles. Deixo l'escalada que he practicat sempre i la poso en guaret, em quedo a casa replantejant-m'ho tot plegat i decideixo convertir-me en caçador. Penso dormir 20 hores al dia i només quan ensumi una presa, aquella que em fa brillar els ulls llavors sortiré del meu cau i donaré tot el meu ésser per caçar aquella presa, la caça és el meu esport i és el meu entrenament. Cada presa és diferent, no repeteixo, no assajo, la majoria de vegades ni caço...

Surto a caçar:

Cucona 6a/+ MD (2 aliens blaus, 1 pont de roca, 1 alien groc, 1 alien verd, 1 camalot lila, 1 camalot vermell i cim) La presa s'escapa però la dosi d'escalada que m'emporto cap a casa és més gran que 5 estius a la Soleïa.

divendres, 4 de juny de 2010

Article 9 (Armand Ballart)

Ara fa una setmana vaig enviar un mail que deia més o menys el que ve a continuació. Des de la meva humil opinió segurament és l'escalador més important de la història de Catalunya i em vaig perdre la xerrada que va fer a La Panxa! Us agrairia molt als que hi vau anar que m'escrivíssiu les impressions que us va deixar la xerrada de l'Armand. Visca el Ballart i visca els Països Catalans.



“…el consumisme ha posat preu a l’escalada.
T’has de quedar un peu de gat 2 números menys perquè ho diu el botiguer.
Has de pagar una fortuna per conquerir un cim a l’Himalaya.
Així és el tren de l’escalada i molts hi han pujat sense saber a quina parada baixen.

La paraula risc ha desaparegut del vocabulari de l’escalada.

He tingut sort i he pogut veure altres èpoques:
Anar a Montserrat amb tren,
vivacs dins de vaumes humides,
el míte de les vies TIM...

Llavors els peus de gat eren un projecte i Ray Jardine encara no havia imaginat el friend.

Lo passat, passat és; però exigeixo un respecte per l’escalada.

Avui dia hi ha escalades alternatives per a tothom:
Vies pre-fabricades per després de la ressaca,
boulders d’artificial per gastar el martell,
o suculents desploms per amortitzar la quota del gimnàs…”

Armand Ballard
(fragment extret i traduït de l’article públicat en el Desnivel nº100)


dissabte, 29 de maig de 2010

Article 8 (La Muntanya)


Un dia ma mare em va dir: "si puges una muntanya, després l'has de baixar"

També em va ensenyar que a la muntanya no es crida. Això va pel Sharma i tots els sucedanis.

La natura té un ordre i un silenci natural si l'alterem convertirem la muntanya en ciutat i la ciutat ja és una selva.

L'escalada és l'art de pujar les muntanyes més belles;
i el compromís la mostra d'amor cap a elles i cap a la natura que les envolta.

Estimeu-la.

diumenge, 16 de maig de 2010

Article 7 (Territori de matats)

Ni tu ni jo per més que ens entrenem podrem fer els 100m llisos en menys de 10 segons.

Encara que ens donguessin una beca olímica i ens hi dediquéssim exclusivament 8 hores cada dia amb els millors entrenadors del món, per més que ens dissenyessin unes bambes especials per xaparros i que ens fessin una dieta específica per gordos, fracassariem.
És una qüestió genètica. O tens el físic o no el tens.
Poder m'he equivocat i fots 1,97m, tens uns quadriceps que semblen míssils i ets marró com la xocolata amb llet. Si és així, demano perdó, però llavors qui s'ha equivocat de blog i d'esport ets tu. Perquè l'escalada és territori de matats.

El dia que vaig descobrir l'escalada vaig pensar: "nano estàs salvat". Després de fracassar en tots els esports del món (olímics i no olímpics) vaig fer el descobriment de la meva vida: "l'escalada".

Quin esport més bell. De res et servirà haver nascut amb més muscles que un ninot de HEMAN perquè el muscle més important de l'escalada és dins del teu cap. Aquesta és la màgia de l'escalada. Ja pots tenir els bíceps d'un goril.la que com a dins del cervell no hi tinguis la ment d'un faquir has begut oli.
El tema és aquest. Si ho distribuíssim en percentatges la cosa aniria així:
Atletisme = 99% condició física + 1% condició mental
Escalada = 50% condició física + 50% condició mental

Per tant:
Aixeca la mà dreta, posa la teva mà esquerra sobre el llibre "Escaladas en Yosemite" de George Meyers i repeteix en veu alta: "Juro per Déu, John Bachar, Patrick Edlinger, Wolfgang Güllich, Peter Croft, Alain Robert, Alexander Huber, Carlos Garcia, Dean Potter i Alex Honnold (entre d'altres) que mai més gosaré no passar por. Juro per Déu i tots els que acabo de nombrar que la màgia de l'escalada és que fa por. Juro per Déu i tota la tropa que mai més diré que el seguro està lluny, diré que sóc un cagat i no mereixo fer aquesta via. Juro per Déu i ells que mai més escalaré una via en top rope sinó sóc capaç de fer-la de primer. Per tant, juro per Déu i tots els que han portat l'escalada en el seu estat més pur que mai més gosaré no passar por mentre escalo i juro que si això passa seré capaç de veure-hi més enllà del grau, més enllà del pròxim seguro, més enllà de la meva vanitat i adonar-me que el meu esport s'està morint i m'haig de plantejar com reanimar-lo".

diumenge, 9 de maig de 2010

Article 6 (El grau ha mort)


L'olla fa xup xup. És el moment de sucar-hi pà, tastar-ho i dir la nostra.

Recentment el Desnivel ha publicat una petita entrevista al gran (posa't de peu abans de llegir el seu nom) Alexander Huber. Gran perquè si intento resumir les seves escalades més destacades esgotaré les 375 paraules que em vaig imposar com a màxim en cada article i no hauré hauré pogut ni mullar el pà.

Bé, doncs per si no has llegit l'article te'n faré un resum molt ràpid: bàsicament en Huber reparteix unes quantes hòsties a tort i a dret, parla bastant clar i català i en resum ve a dir que actualment el 90% dels 9a d'avui en dia s'haurien de decotar.

M'encanta. La caldera fa xup xup i les olors que se'n desprenen prometen molt. Anem a sucar pà.

Hi ha una cosa que queda molt snob que consisteix en utilitzar vocàbuls en anglès per designar les noves tendències: el freestyle, els coolhunters, el showbussines i el que ens ocupa, el softgrade. És una paraula que ja planava per sobre de totes les nostres ments mentres les revistes s'omplen la boca de: "9a al segundo pegue", "2 9a en el dia", "La Rambla (9a+) en 4 pegues". Avui en dia tothom fa 9a.

El gran Alexander Huber se l'està començant a tidllar de boig sembla que hagi perdut el senderi com si fos el mateix Quijote de l'escalada. Doncs bé jo que estic gordo i no faig 7a faré del que em correspon, de Sancho Panza. El defensaré. No pot ser que tot cristo foti 9a i només 8 o 9 persones hagin pogut encadenar Action Directe. Un respecte pel grau, per la història i pels seus protagonistes.

Parlant de protagonistes, hi va haver un paio, llàstima que ara és mort perquè segur que posaria una mica de llum sobre l'asuntu, (abans de llegir el seu nom aixeca't ves cap al campus-que-t'has-muntat-a-casa-sense-dir-res-a-ningú-perquè-tothom-es-pensi-que-de-cop-i-volta-t'has-posat-fort-com-si-fos-una-qüestió-divina-quan-en-el-fons-el-que-fas-és-matar-te-a-sèries-d'amagat i intenta pujar per les regletes més fines a base de monofingers) sísí, estem parlant del gran Wolfgang Güllich.

Wolfgang Güllich el millor escalador d'esportiva que hi ha hagut en tots els temps perquè va ser el primer d'elevar 4 graus l'escalada esportiva:

KANAL IM RÜCKEN primer 8b (X) 1984
PUNKS IN THE GYM primer 8b+ (X+) 1985
WALL STREET primer 8c (XI-) 1987
ACTION DIRECTE primer 8c+/9a (XI) 1991

És com si el Sharma, que ha estat el primer de fer 9b, fos el primer de proposar el 9b+ el 9c i el 9c+/10a. O sigui que un respecte. Resulta que cap de les anteriors vies ha estat decotada. És més, el que diu el Huber és que si Action Directe que es considera un dels 9a més durs que hi ha, en el seu dia es va graduar com a 8c+/9a (XI en l'escala alemanya), tot lo que es considera més fàcil que Action Directe hauria de ser 8c+ com a molt.

La polèmica està servida.

Així que vaig a dir la meva: Crec que hi ha una falta de respecte pel grau. Si volem figurar en les pàgines de la història de l'escalada hem de ser molt exigents amb els nostres encadenaments. Moltíssim. Sinó passarà el temps i la quantitat de gent que encadenarà la nostra via es multiplicarà, això serà un simptoma de que anàvem equivocats. Si tenim respecte pel grau només l'apujarem quan n'estiguem completament convençuts i el pas del temps ens donarà la raó. Entre un grau i el següent hi ha d'haver un salt prou gran perquè ningú en tingui cap dubte. I sobretot el "+" no és un matís, és un grau en si mateix. Per tant el 9a+ és un grau en si mateix i ha de ser clarament més difícil que un 9a. Així que si fas un 9a i et costa més que un altre no té perquè ser 9a+, ni tant sols 9a/a+. Sinó respectem aquest salt, el grau es desvirtua i si el grau es desvirtua ja no és una referència, per tant, ha mort.

El que passarà i ja està passant és que el prestigi ja el dona el grau sinó la via en qüestió. I entrem en la paradoxa que dóna més prestigi encadenar Action Directe que la majoria de 9a+ d'avui en dia.

Com en l'escalada clàssica on el grau només és una referència i més enllà del grau, el nom de la via i el dels aperturistes és una marca d'identitat, de bellesa, lògica, compromís i també de dificultat.

"El grau ha mort".

diumenge, 2 de maig de 2010

Article 5 (Test de personalitat)


Si fóssim afortunats i l'ordre dels esdeveniments s'hagués produït d'una manera diferent; podriem imaginar una situació en què el muntanyisme encara ha de néixer. Les tres muntanyes que apareixen a la fotografia encara no han vist la seva primera ascenció i a més a més a la web (http://www.betandclimb.com/) s'hi juga curiosa i històrica aposta:

¿Quina de les tres muntanyes que apareixen a la fotografia creus que es conquerirà primer? Mont Blanc, Eiger o Cervino (l'ordre de nominació es correspon amb el d'aparició en la fotografia).

Poder per jugar-nos els doblés abans voldriem saber dades importants com a quina alçada cotitzen aquests monts. Doncs bé, xifres importants:

Opció A - Mont Blanc: 4.810 m/€
Opció B - Eiger: 3.970 m/€
Opció C - Cervino: 4.478 m/€*
* (el fet que la lletra de la opció coincideixi amb la inicial de la muntanya és casualitat. Pensa que el Cervino també és conegut amb el nom de Matterhorn)

Ok, interiorment, perquè si ho mires a la wikipedia fas trampa. Tria un cim. Fes servir la teva intució. Ja el tens? Si? Segur?

Molt bé. Si la teva resposta a la pregunta ha estat:

Opció A - Ets un alpinista superficial i resultadista però amb una gran ambició. El teu objectiu és la xifra, deixar el llistó més amunt. El cim més alt d'Europa, el prestigi de ser el primer de trepitjar el gegant dels Alps et mou més que cap altre motiu. Guanyes 4.810m.

Opció B1- Si has escollit aquesta opció perquè és la muntanya de menys alçada podem afirmar que ets un alpinista racional i que vas pas a pas, primer els horitzons més propers i després ja anirem creixent. Tens un llarg recorregut i si aconsegueixes construir una base sòlida construiràs una gran piràmide. Guanyes 3.970m.*

Opció C- Si la teva opció és el Matterhorn és que ets un romàntic. Més que un alpinista ets un amant de les muntanyes. Les mires als ulls i deixes que et sedueixi la seva bellesa i més enllà del repte o la dificultat el que et sedueix és l'atracció que sents per la seva a forma. Guanyes 4.478m.

*Opció B2- Atenció perquè si pensaves pujar l'Eiger per la cara nord ets clarament un alpinista avançat als teus temps i molt aventurer (totalment foll). El teu compromís amb l'aventura et portarà directament al Cel ja sigui a través de l'èxit o de la mort. Recorda que Eiger vol dir Ogre en alemany i no en va, el 50% dels escaladors que intentaven aquest vessant de la muntanya morien en l'intent. Guanyes 3.970m o no.

Conyes a part, el primer cim que es conquereix dels tres és el Mont Blanc i es conquereix el 1786!! Van ser Michel Gabriel Paccard (el de Hewlet) i en Jacques Balmat (el de la botiga). El següent en conquerir-se va ser l'Eiger el 1858 (no sé qui, ni per quina cara, però per la nord està clar que no) i finalment va caure el Cervino l'any 1865 a càrrec d'una romeria formada per 7 escaladors.

Photomuntatge: Mont Blanc, Eiger i Cervino.

diumenge, 25 d’abril de 2010

Article 4 (Poesia)

Bon dia a tots,

Primer de tot m'agradaria posar llum sobre un aspecte. Els porros. Últimament s'està difamant i calumniant la meva persona i la suposada relació amb els mais a través d'alguns comentaris. Google ha hagut de posar un nou ordinador només per poder emmagatzemar tots els missatges que no pareu d'escriure. Però enlloc d'escriure-hi coses com "que bé escrius" o "dona'm el teu núm de compte que t'hi faré una transferència" continuen apareixent comentaris de l'estil "veig que segueixes fumant!" o "t'has fumao un porro". La meva imatge pública s'està degradant i si això segueix al ritme actual, qualsevol dia d'aquests trucaran a la porta i se m'emportaran els de narcòtics... Així que "AL LORO!!"

Dit això, torna a ser diumenge i enlloc de fer lo típic (anar a escalar) em quedo a consolar a totes les nòvies no escaladores d'escaladors, que s'han quedat soles a casa...

On érem? Ah sí! Estem en aquell moment de la hisòria en què tots els pseudoaventurers ja s'estant enriquint sense fre extreient tot l'or i la plata de les Amèriques, els diamants i pedres precioses d'Àfrica i tota la seda i espècies d'Orient. Mentrestant els aventurers autèntics (els que no veuen ni un duro de tot això) se senten deprimits i enganyats com prostitutes de l'aventura, els van dir que tot era per amor quan en realitat només els interessava el sexe. Se senten (seguint amb el símil amb el sexe) com si la nòvia amb qui has provat totes les postures del kamasutra et deixa. La nòvia serien els que subvencionaven les conquestes i el kamasutra el planeta terra. Pobres aventurers! Quins desgraciats!

Llavors la crisi va ser molt xunga. Més que la d'ara o per l'estil. Crisi de valors, crisi econòmica, crisi total. Es va passar de subvencionar idees tant temeràries com la de Colón a passar gana, molta gana... Però els aventurers són com els poetes, s'estan a punt de morir de gana i encara somien en vers...

I ser el primer de pujar a dalt d'un cim??

Això si que és amor! A dalt d'una muntanya no hi trobareu ni or, ni plata, ni seda... la recompensa només serà espiritual. Quina idea més romàntica. Intentar pujar a dalt d'una muntanya on no hi ha pujat mai ningú, posar-hi la vida en joc i tot per no guanyar ni un duro!!?? Poesia pura!!

Photo: Està clar que no sóc jo, i pensant-hi és una imatge cada dia més freqüent en el món de "l'escalada", porros, rastes,... encaixa perfectament!!

diumenge, 18 d’abril de 2010

Article 3 (d.C.)


L'aventura ha perdurat des de Colón fins els nostres dies. Tant és així que fa un parell de dies els EE.UU. han anunciat que el dos mil trenta-i-picu volen dur el primer home a Mart. L'esperit aventurer ha estat el culpable de conquestes com el Pol Nord, la Lluna i potser el 2035 el planeta Mart. Segurament l'esperit aventurer no va néixer amb Colón però és un bon punt on posar l'inici. De fet tot el que passa a partir del 1492 ho podem considerar després de Colón (d.C.) i tot el que passa abans del 1492, abans de Colón (a.C.). Per tant, direm que, el Mont Blanc es va pujar per primer cop el 294 d.C., l'Everest el 461 d.C. o que actualment estem en l'any 518 d.C. en aquest calendari aventurer. De la mateixa manera podem afirmar que Jesús (és a dir Crist) va néixer el 1492 a.C.

L'aventura de Colón va donar lloc al Colonialisme. El Colonialisme va ser l'etapa en què es van formar les Colònies (obviamente); i les Colònies no eren allò que feiem a l'escola i que molava tant sinó el nom que rebien els territoris conquerits. El problema és que aquests territoris ja estaven habitats i per tant ningú es podia considerar el primer de descobrir ni de trepitjar res. Bé, trepitjar sí, moltes d'aquelles expedicions van ser les primeres en trepitjar pobles i cultures senceres. I és que aquelles conquestes tenien més a veure amb la guerra que amb l'aventura. Es va vessar més sang que en una peli gore i contràriament a lo que passa avui en dia les vides que corrien perill no eren les dels aventurers. Va ser l'època menys glamurosa de l'aventurisme.

Per sort el planeta és finit i passats uns anys tot el territori va quedar conquerit (i aniquilat). Va ser llavors quan les aigües remogudes i tèrvoles de l'aventura es van calmar i es van tornar transperents per poder veure amb claredat el fons de la qüestió. L'aventura va tornar en la seva màxima expresió i no va causar més víctimes inocents. Tot el planeta estava conquerit?

No, tot no. Quedaven certs llocs que mai cap home (i en aquest cas podem incloure-hi indígenes) abans havia trepitjat. Els territori perfecte per desenvolupar l'aventura en la seva màxima expressió, sense sacrificar vides innocents. Les muntanyes.

Photo: "El caminant damunt d'un mar de boires", Caspar David Friedrich

divendres, 9 d’abril de 2010

Article 2 (Història)


Diuen que Colón va ser el primer aventurer famós.

La cosa va anar més o menys així:

El tema principal era la pela (com sempre) i la pela es feia anant a buscar a la Índia matèries primeres de gran vàlua (econòmica, és clar!) com la seda i metalls preciosos per després vendre'ls aquí i fer calés. Llavors, a la Índia, s'hi anava per terra i els espanyols ho tenien més xungo que ningú. Es tardaven anys en anar i tornar. Com deia aquell: "La gana aguditza l'enginy" i Colón o passava molta gana o fumava teies. Quan tothom es pensava que la terra era plana, el paio va sortir amb una teoria molt particular: la terra era rodona (com una pilota). És a dir que si agafaves un vaixell i navegaves en sentit oposat al teu destí apareixies per l'altre banda i en temps récord. Llavors tothom sabia que si navegaves oceà Atlàntic endins arribaves a la fi del món (que deuria ser una cascada de nassos) queies daltabaix i tururut violes. El tiu amb aquest panorama va ser capaç de convèncer a algú que li sobraven el quartos (i fumava la mateixa marca de tabac) perquè el patrocinés i es va aventurar a anar allà on ningú s'hagués atrevit.

L'aventura no va triumfar massa, bàsicament perquè, entremig, Colón es va topar amb el continent Americà i per això els Sioux, Apatxes i demés els diem Indis.

El que si que va triumfar era aquell tabac que fumava Colón: l'esperit aventurer. Colón és l'autèntic culpable de que nosaltres escalem. Ell és l'autèntic Déu.

Però el triple salt mortal que hi ha entre Colón i el Cavall Bernat són figues d'un altre paner o article.
Photo: Demostració òbvia de que la terra és rodona. "Earthrise".

dilluns, 5 d’abril de 2010

Article 1 (Què és l'escalada?)


La pregunta clau: Què és l'escalada?

Un dia en una xerrada a La Panxa del Bou el gran Joan Cerdà va presentar un audiovisual de la seva espectacular trajectòria. Al acabar es va obrir la ronda de preguntes. Llavors algú li va fer la pregunta màgica: "Què és per tu l'escalada, Joan?". Després d'un silènci no molt extens, el Joan és ràpid, va respondre "Un esport. Per mi l'escalada és un esport". Em vaig quedar sorprès, suposo que jo i tothom que érem a l'acollidora terrasseta de La Panxa. Bé, potser tots no, el Joan i els demés veterans potser no. Llavors el noi que havia fet la pregunta va tornar a insistir: "No creus que l'escalada és quelcom més? Una manera de viure?". Aquest cop el Joan no va tardar gens a respondre: "No. Per mi és un esport. Una afició. Com n'hi ha tantes d'altres, com el que li agraden els ocells. Quan tens una afició hi dediques tot el temps lliure, caps de setmana, les vacances... Tot gira entorn de l'ornitologia, et tornes boig per mirar ocells. Crec que l'escalada és un hobby com un altre".

La dansa vertical, un manera d'entendre la vida, la realització de l'esser humà, la culminació de la unió de la natura i l'home, la raó vital d'existir, l'encontre del jo-univers enmig de la verticalitat, la lluita contra un mateix, l'exorcisme dels fantasmes interns, el camí cap al cel... res. Per en Joan Cerdà l'escalada és només un esport. Paraula de Joan, us adorem senyor...

Algú que em dobla l'edat mereix tot el meu respecte i algú que ha fet tot el que el Joan ha fet, mereix el respecte de tota la raça humana així que som com voletaires. Apa! A collir rovellons!

PD: El de la foto és el Joan Cerdà cap al 1965 obrint una via a l'Espigolo Giallo, Tres Cimes, Dolomites. (no coment)


dissabte, 3 d’abril de 2010

Article 0 (La Gènesi)


Avui en dia els blocs són l'expresió digital (molt exitosa) de la suma dos conceptes que antigament ja existien: el diari personal i l'àlbum de fotos.

El diari personal, com el seu adjectiu indica, era personal i íntim. Era una llibreta on hom hi escrivia les seves vivències i els seus pensaments. Normalment aquest llibret o diari es guardava amb recel ja que ensenyar-lo era com despullar-se davant del lector.

L'album de fotos era una cosa més superficial i més pública. Per materialitzar-lo el procés era bastant diferent del d'avui en dia. Llavors les camares fotogràfiques eren analògiques i precisaven d'un carret (que no era més que un rotlle de pel.lícula fotosensible). Sobre la pel.lícula s'hi anaven captant els moments a base d'anar opturant l'objertiu. Però aquells moments només es podien reviure després d'haver revelat el carret en una botiga especialitzada i d'haver pagat un preu aproximat d'1€ la foto. Llavors es produïa el moment màgic de reunir-se amb els protagonistes i mirar les fotos. Un cop reviscuts tots els moments venia el procés de fer l'àlbum. Ordenar-les i enganxar-les en un llibre que es convertia en l'àlbum de fotos. L'àlbum de fots sí que s'ensenyava inclús se'n presumia. L'àlbum de les vacances, el del casament...

Personalment no penso ni explicar-vos les meves escalades ni ensenyar-vos-en les fotos. No per res però últimament no escalo gaire i els meus companys de cordada són molt poc fotogènics. El bloc resultant seria avorrit i lleig.

L'objectiu d'aquest blòc és purament filosòfic i busca respondre preguntes putes com: Què és l'escalada? Perquè escalo? Què m'aporta? Com hem arribat fins aquí? I sobretot cap on volem anar? (això sí intentaré posar-hi fotos guapes fetes per gent que en sap! i fer la cosa menys espessa)

Una cosa està clara, l'escalada mola i cada vegada mola més i a més gent. Els que fa més temps que la practiquen la conserven com un tresor i de vegades inclús ni el volen compartir. I els nouvinguts al veure aquesta actitud actuen de manera contrària convidant a tothom a entrar-hi, descuidant-se potser que l'escalada és un tresor i que per això no tothom hi té cabuda.

Photo: La Meca. Yosemite Valley.