dissabte, 26 de maig del 2012

Article 48 (La gran evasió)


Sempre, des del cotxe, mirant per la finestra, en cap de setmana, anant cap a escalar a algún lloc del país, veient l'anar i venir de la resta de cotxes, em preguntava el mateix: "On va la gent? Està clar, nosaltres anem a escalar, però, i els demés, on van?"
L'altre dia, mirant la tele, vaig veure l'anunci promocional del Gran Premi de Montmeló de motos d'enguany. Un anunci amb poc pressupost, amb poques imatges espectaculars, amb retallades suposo... Perquè diuen que aquests mega-esdeveniments ens costen diners enlloc d'ingressar-nos-en... Bé, això és igual, el cas és que, fruit de les retallades o no, el missatge era el següent: "Vine a evadir-te al Gran Premi de Montmeló. Només hi ha una vida, corre-la!".
Que fort.
Clar i català.
De fet, res més lluny del que fem nosaltres, els escaladors i la resta dels mortals. Diuen que Déu va fer el món en 6 dies i el setè va descansar. No és el cas de la majoria. Treballem per sobreviure en aquest món i ens queden 2 dies per descansar... Ens en regalen un. Temps de sobra per descansar, repcuperar-te i adonar-te que el món se't cau a sobre... Temps de sobra per fer plans, organitzar-te i marxar, escapar, evadir-te fins dilluns. Dilluns grisos on pots tornar-te a cagar amb el món i amb la merda de sistema que ens envolta. Cinc dies per endavant per viure del record de les escalades, les motos, els quads, el submarinisme, les excursions, la bicicleta, el bermut a la terrassa d'un bar a davant del mar, etc... Temps suficient per treballar, avorrir-te, sentir-te menyspreuat i que de totes les hores que estàs treballant una gran majoria estàs perdent el temps. Fent veure que treballes o senzillament planificant el següent cap de setmana o les següents vacances... Com si fóssis el Shackleton, el Livingstone o el Custó.
La qüestió és evadir-se, ja sigui anant a veure les motos, mirant el futbol, fumant-te un porro, segregant adrenalina amb algún esport d'aventura o simplement segregant endorfines follant, corrent o nadant.

Senyors. Perdoneu-me, però estem fent el ridícul. La gesta ja no està en la capacitat d'evadir-se. La gran evasió va ser un èxit, no només a nivell de cinema, sinó de concepte. Però molt em temo, que ara toca el contrari. Quedar-se. No evadir-se. 

Si t'indignes després no t'escapis. Si t'escapes no pots indignar-te.

Apa, no us preocupeu que la culpa sempre la tenen els altres.

Bona nit.






diumenge, 6 de maig del 2012

Article 47 (El llibre prohibit)


Hi ha llibres sagrats. Llibres prohibits. Llibres que et canvien la vida. Llibres que et transporten a mons fantàstics. Llibres que t'avorreixen i que acabes abandonant. Llibres que mai oblidaràs. Llibres que mai obriràs... I llibres que fan por. Tinc un llibre a casa tancat. Ja l'he llegit. Però em fa por tornar-lo a obrir. És un d'aquells llibres que entra dins teu i desperta coses que fan por. Un llibre que alguns només vendrien a majors d'edat com si fos una droga, que hi adjuntarien fotos horroroses sobre les conseqüències de consumir-lo... O simplement hi ha qui el cremaria a la foguera...

Està clar que tot depen de qui el llegeixi. Si mai no has estat temptat per la temàtica del llibre segurament podràs deixar lliscar la teva mirada per les seves lletres i les seves imatges, tancar-lo i tornar-te'n d'on has vingut com si tornéssis a casa després d'anar al cine a veure una pel.lícula d'efectes especials d'aquestes que es fan ara...

Si alguna vegada has estat temptat per la temàtica, recomenar-lo és una invitació a l'aventura personal, a l'introspecció, a l'autocontrol, l'autoconeixement... Convidar a algú a llegir-lo podria ser una instigació...

Tot depèn del receptor, del lector; i per sort, això de l'escalada és una activitat individual, on fer un pas més o abandonar depen d'un mateix. Segurament exagero i estic donant una opinió molt distorsionada i personal dels fets. Però us asseguro que ara per ara aquest llibre està per casa, enterrat en un calaix, tancat i no tinc cap intenció de tornar-lo a llegir... Almenys a curt plaç... 

Estic parlant del llibre Free Solo de l'Alexander Huber on s'hi repassa la història de l'escalada sense cordes des dels seus origens amb Paul Preuss fins a dia d'avui amb Hansjörg Auer o Alex Honnold. Hi falten protagonistes i l'autor hi té un paper més que principal. Però és d'agraïr un llibre tant poc comercial, tant allunyat de les tendències actuals...

Us convido a tots a llegir-lo. El que passi després ja és una qüestió individual de cadascú.