Article 25 (Clean)

Yosemite és un lloc on pots trepar però està prohibit utilitzar un trepant sense permís (és molt dolent el joc de paraules, però no el podia deixar passar). En el paradís de les fisures de granit ja fa temps hi era habitual utilitzar el martell i tots els claus possibles per progressar: bongs, lost arrows,... Però es van adonar que amb el pas del temps i les martellades la roca es malmetia, les fisures es trencaven i el que era "pitjor" el grau quedava modificat... Va ser llavors que va aparèixer el concepte clean climbing. És a dir escalada sense martell (ni expansions, obviament). Les fisures només es podien resoldre amb tascons i friends!! De fet no va ser cap invenció, perquè a anglaterra s'ha escalat tota la vida així. Però sí que va nèixer un concepte que es va arribar a aplicar en vies d'A5!! El que a mi em va sorprendre fa un parell d'anys va ser quan vaig descobrir el blog escaladatradicional.blogspot.com que aquest tipus d'escalada es practicava a Catalunya. Crec que si entenem la muntanya com un entorn global, al qual accedim per practicar-hi un esport, el màxim que podem fer és deixar el mínim de rastre del nostre pas. Aquesta escalada ho garanteix.

Em sap greu que aquí la història hagi anat diferent però no per això ens hem de donar per vençuts, el parabolt és molt còmode i a vegades la única sol.lució però moltes vegades hi ha sol.lucions millors i les obviem.

Article 21 (Pandora)

Gràcies Oriol per destapar la caixa dels trons des de CELIAVERN. Des d'aquí t'acompanyem amb un escrit a càrrec de JRR amb banda sonora obligatòria:

La mort d´un ídol

Poder per a les noves fornades d'escaladors addictes al xapa y sigue i que tremolen quan la darrera assegurança s'allunya més de 20 ctms. dels peus no té gaire impacte la mort den John Bachar, però per a mi sí, era el meu ídol de joventut com escalador.

Corrien els anys 80, que per cert ara estan tant de moda, quan amb el meu primer sou guanyat sortint de classe fent d'ajudant a la botiga de queviures dels veïns de Lleida, vaig poder comprar el llibre ESCALADAS EN YOSEMITE d´en George Meyers (1979). En aquella època gris de transicions polítiques on els presentadors dels tele-diaris sortien fumant davant d ´una cortina prisada com a únic decorat, aquell llibre va canviar la meva vida, el deuria llegir i mirar cents de vegades, mentre en els auriculars del meu Cosmos Dual em bombardejaven les orelles els sons psicodèlics del Dark Side of The Moon dels Pink Floyd.

Dins d'aquelles pàgines vaig descobrir la meva religió: l´escalada. La meca: Yosemite; i Jesucrist: en John Bachar.

De totes les fotografies destacaven les d´un noi ros de cabells llargs lligats amb un mocador i pantalons blancs, amb les mans brutes d´una pols blanca i amb un cos atlètic i àgil, molt lluny d´aquelles imatges d´escaladors europeus amb barba, envellits amb pantalons de pana i sempre agafats a tot menys a la roca.

Des d´aquell moment la colla de Sabadell i Terrassa, addictes a Sant Llorenç i de tant en quant a Montserrat, varem intentar emular aquells herois yankees i ens varem calçar els primers peus de gat, baudriers de cintura, carbonat de magnesi comprat a les farmàcies i com no, pantalons blancs. Allà varem dir adéu a les Cletes, al Simond Integral i a la jaqueta Monplay...

Un univers es va obrir davant nostre i tot gràcies a en "Bachar".

Pels adictes al rocòdrom cal que sapigueu que en Bachar va ser qui després den John Gill, va començar a entrenar per escalar millor, a fer boluder, traccions, a córrer, a fer equilibri i a meditar. Aquí resta el seu llegat, com les primeres ascensions mítiques dels 70 i 80, sempre en lliure com Astroman, Bachar-Yerian i tantes altres, sense oblidar el seu récords de velocitat com empalmar The Nose al Capitan i la Regular al Half Dome en poc més d 14 hores. Escalava totes les modalitats; el bloc, les grans i monstruoses parets del capitan i la faceta que només pertany als escaladors escollits; el solo integral.

Aquest tio va ser un profeta i un purista, es va oposar fins al punt de tallar i eliminar els primers spits d'expansió colocats a Yosemite, amb el pseudònim de l´escalador de la nit, enfrontant-se a tota la comunitat, però el temps i la llei li va donar la raó doncs actualment està totalment prohibit taladrar a les roques del park, per mantenir un estil i l´ètica de l´escalada tradicional a Yosemite.

Les primeres crítiques sobre aquest avançat purisme també li van arribar des de l´Europa hortera de malles de lycra i colors fluors, però ell va callar les boques a mitjans dels 80 en un viatje a Frankenjura i va obrir i encadenar la via mes dificil del moment un 7c i de nom Chasin the Train (esteu perden el tren).

A nivell profesional a més d´escalador, com assessor tècnic va catapultar la firma española Boreal a ser la marca de peus de gats mes venuda arreu del mon entre els 80 i els 00.

Podria escriure moltes coses sobre ell però només heu de buscar i regirar la història de l´escalada, mirar enrera. Conèixer el passat ajuda anar endavant.

Jordi Rubio Rocabert

Article 20 (Amics)

Estimats Amics (Dear friends),

Vaig tenir la sort de tastar primer el granit de Yosemite que el de Cavallers. Vaig aterrar a San Francisco jove, fort i plè d'il.lusió. Allí m'esperaven noms com Jim Bridwell, John Bachar, Peter Croft, Lynn Hill, The Nose... Ràpidament em vaig adonar que de poc em servirien el conglomerat de Montserrat o el calcari del Montsec. Tot i això, vaig donar el millor de mi mateix, vaig lluitar-ho tot i vaig passar moltíssima por. Però la Meca no enten l'idioma de l'esforç, vaig tornar a casa amb la cua entre les cames i amb el Gran Capitan i el Half Dome pendents... Però em vaig endur una lliçó magistral, una lliçó que a les nostres terres quedava una mica difosa...: "A les fisures no se'ls hi posa parabolts". Allí els invents del senyor Ray Jardine es respecten i s'utilitzen.

Fa poc, uns 4 anys, vaig escalar per primera vegada a Cavallers. Em vaig presentar amb els meus quatre friends disposat a tastar el granit del Pirineu, a escalar poc i passar molta por... No us podeu imaginar la decepció que vaig sentir en trobar-me parabolts gegants, daurats i lluents al costat de fisures perfectes... Vaig intentar escalar amb friends però evidentment les línies de parabolts no seguien sempre sistemes de fisures i jo tampoc sabia molt bé on volia anar. Després de fer el ¿ridícul? davant de múltiples caçadors de xapes (entre ells els meus amics i jo) vaig guardar els pocs friends que tinc a la motxilla i em vaig dedicar a xapar parabolts tota la setmana...

He reflexionat molt des de llavors i continuo sense entendre com podem obviar matarial ¿revolucionari? que ens converteix en escaladors més ètics, en consumidors més respectuosos de muntanya... tot a canvi de la comoditat de que algú et dispari quatre xapes enmig d'una paret i et digui per on has de pujar? 

No estic parlant de la via llarga, parlo de l'escalada. Perquè collons no podem agafar l'hàbit d'agafar els maleïts friends (que al final em pensaré que són enemics) per anar a fer esportiva?? Ja n'hi ha prou de fotre parabolts on no fa falta!!

Quina merda de país és aquest? Visca el turisme i la comoditat? Així anem que venen de tot el món a xapar xapes i entre pegue i pegue se'ns caguen per tot arreu. I és clar, si no ens importa omplir les parets de ferralla per què collons ens hauria d'importar que se'ns ompli el bosc de merda? No voliem reconeixement? Doncs aquí el tenim, premi, merda per tothom. 

Aquesta és l'alçada del llistó que hem posat i tothom se'l salta.

Mentrestant a Yosemite ja tenen noms com Tommy Caldwell, Dean Potter, Alex Honnold...  i  nosaltres tenim en Novato, en Citro o en Luichy. Lo més semblant a Yosemite que tenim són les putes furgonetes California... Que en fot de temps que ens venen merda a través del Desnivel i l'Escalar cagumlaputa...

Visca el Tronc, el Tac de Fusta, el Merlet i el friend... encara que vingui dels USA.

PD: Avui m'he desfogat bastant... demano disculpes si he ferit la sensibilitat d'algú, per tal que tingui opció de rèplica he habilitat els comentaris per a anònims. Abans no ho estaven per culpa de la meva incompetència. My apollogies, friends.