Vivim en una societat que li dona l’esquena a la mort. Allarguem la vida de la gent gran a base de pastilles fins a la demencia. Enlloc de morir-nos vius, morim morts. Morim sense consciència, sense dignitat, sense serenitat, sense poder dir unes últimes paraules i despedir-nos amb el cap clar.
En el món de l’escalada passa més o menys el mateix està plè de morts que encara no s’han matat. Lo que en argot franquista es denominava com a “carne de cañón".
Ens fa sentir-nos molt vius “jugar” amb la mort acompanyats d’una seguretat total. Però la seguretat total no existeix i menys si va acompanyada dels humans. “Un error humà”. Quantes vegades hem sentit aquesta frase? Si a més a més l’humà és inexpert la seguretat és totalment fictícia. Llavors quan arriba la desgràcia busquem culpables: material mal dissenyat, poc equipament o mal situat, els equips de rescat no arriben a temps, etc...
Tot i que ho hem obviat quan comprem material d’escalada ens adverteixen que la pràctica d’aquest esport pot provocar accidents que de vegades són mortals. De fet quan comprem una guia d’escalada també s’animen a la festa i ens recorden que això d’escalar pot ser mortal i quan accedim a les insal.lacions d’un rocòdrom ens fan firmar papers on assumim que, practicant l’escalada, de vegades la gent es mata.
Ves a saber, igual algun dia ens passarà com amb el tabac i les guies i el material d’escalada vindran acompanyats amb fotos d’accidents, de cames trencades, caps oberts i sang arreu…
A mi mai m’ha semblat un joc i si em vaig acostar a aquest món ho vaig fer atret per aquest risc. Simplement assumeixo el compromís accepto les regles i intento buscar l’escència per damunt de la seguretat, que no existeix. Encara recordo quan em van dir per primera vegada: “aquí no pots caure” i això que portava un munt de material…
