dimarts, 15 de juny de 2010

Article 11 (The art of climbing)



"The art of climbing" va ser un eslogan de la millor marca de peus de gat de l'època, BOREAL. Llavors, aquesta marca, a més a més de fer peus de gat com els ninja, laser, vector o bamba, a través dels seus anuncis transmetia un concepte de l'escalada que per molts encara és vàlid. L'escalada era un art. L'escalada és un art. Es consideren art les sis disciplines (si deixem fora el setè art, el cinema): pintura, escultura, literatura, música, teatre i dansa. I en aquest últim ens parem, perquè la gran profeta BOREAL també va deixar un eslogan per a la història: "La danza vertical". Si l'escalada és art la disciplina es podria anomenar dansa vertical.

El concepte de ballar per la roca avui dia ha desaparegut, sembla que l'únic que ens separa d'escalar bé és un entrenament a càrrec d'un tal Macià independentment de com et moguis i de com enllacis un moviment amb el següent. Si segueixes la seva fòrmula màgica seràs com l'astèrix...

Jo em pregunto, què hi ha d'aquell esperit, de l'estil, de la dansa, del magnetisme, del carisme, de l'escalar bé...??? Què se n'ha fet d'aquella gent que quan la veus escalar tothom calla, es fa un silenci, tothom observa i admira la dansa vertical. Fins al punt que et desperten unes ganes d'escalar i d'intentar moure't com ho fan ells. Aquests són els bons escaladors. Estic fart de veure gent que fa 8c però que transmeten zero.

La cadena ha passat per damunt de l'estil. El grau està per damunt de la performance. Des d'aquí reivindico l'estil.

L'escalada esportiva rep aquest nom perquè té moltes similituds amb la gimnàstica esportiva. Un gimnasta davant d'uns jutges realitza un exercisi d'una determinada dificultat: 8a-8c-9b. És igual, perquè a més a més de poder realitzar-lo els jutges evaluaran la plasticitat, l'elegancia, l'harmonia amb què l'ha realitzat i és per això que de vegades exercisis de dificultat 3 reben més puntuació que exercisis de dificultat 4. Tot i que els 2 hagin estat executats sense fisures. Hi ha un valor, que és el que aproxima aquest esport a l'art que és "com" es fan les coses. I el com, senyores i senyors és el que salvarà el nostre esport de la mediocritat.

Cada vegada hi ha més força i més entrenament i menys talent i menys harmonia. Sempre recordaré una època en què l'art el portaven els millors escaladors i veure'ls escalar era com veure un espectacle féssin el grau que féssin. Poder l'Anna Ibañez és la bandera d'aquesta època màxima dificultat i màxima elegància. Potser no és casualitat ja que era una esportista que venia d'una formació de dansa clàssica. Llavors l'escalada era un art i l'objectiu era ballar els moviments que et manava la roca com si ella t'ensinistrés mitjançant les seves formes i tu només puguéssis moure't de la millor manera possible, intentant seduir-la i sense ofendre-la no fos cas que t'axafés amb la seva grandària.


5 comentaris:

TRanki ha dit...

hahaha...booowww...al meu blog fa u parell de posts vaig posar uns videos del EDLINGUER...interessant...

TANTMATEIX, apesar d etot, he vist lances a ro de una mà ( shawarma i un bloquer yanqui en una compe de bloc), seguits de HIDRAULICS impossibles que deixen la puta gravetat a l'alçada del ridicul...i realment no sèe si eren art...però et qudaves amb un pam de nas...

si vols ART en estat pur busca "edlinguer gullich" al youtube...i fliparax bow...inhumano..

Salut de dels DOlomites

Oriol ha dit...

Això no vol dir que avui en dia no hi hagi escaladors amb àurea. Segurament el Sharma n'és un, però la màgia augmenta amb el compromís. Veure el Huber fent la murciana en solo o la Hasser-Wrangler o el Tommy Caldwell fent Magic Mushroom o Alex Honnold fent Astroman o l'Steve Davis al Diamante o Dean Potter a l'Eigger en solo-base... l'escalada agafa tota la trascendència i els moviments són magnètics.

Isidre ha dit...

Ok,ok...Però llavors que valorem? L'art d'escalar? o la màgia del compromís?
O, potser, l'art d'escalar amb compromís?
que ja deu ser com practicar sexe tàntric no?

I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Martí i Pol

Oriol ha dit...

Ballar sobre la dificultat és el màxim. És més hipnòtic veure algú ballar en un 8b d'adherència que algú en un 9b en una cova... és més difícil pujar per on no et pots agafar que pujar per on si que t'hi pots agafar encara que sigui molt difícil. Sempre serà més difícil un 8b d'adherència que pujar per qualsevol via de Santa Linya.

Rehtse ha dit...

Per un cop estic completament d’acord amb tu, Oriol!!!!
Jo crec que hi ha escaladors que tenen un do i d’altres que només entrenen.
Crec que aquests primers són aquells que fan de l’escalada un art. Tenir talent no vol dir ser el millor, quan el que es valora és només arribar i no com s’hi arriba.

He vist nedadors que dansen sobre l’aigua, corredors que dansen sobre l’asfalt i escaladors que ballen a la roca i tots tenen alguna cosa màgica.
Poder, amb els temps que corren, pot semblar nostàlgic i poc pràctic, però quan veus algú capaç de ballar a la roca, és com si entre ell i la roca hi hagués un llaç invisible, tots dos escolten la mateixa música, fins i tot tu, com a espectador la pots arribar a escoltar...M’ENCANTA!!!!!!!!
Un muuuaks gegant i felicitats pel teu blog!!!!!