dissabte, 25 de desembre de 2010

Article 16 (rotpunkt)



Bon Nadal. Fum, fum, fum. Després de menjar tot el que m'han posat al davant aquest nadal penso que vaig fer molt bé de llençar la balança així no haig ve veure que necessita 3 xifres per definir el meu pes. Com mola. Després d'aquest apunt nadalenc, anem al tall que és el que ens agrada a tots.

En aquestes últimes setmanes s'ha vessat molta tinta vermella en favor del gran Kurt Albert. L'inventor del rotpunkt. Un concepte que en alguns idomes inclús ha esdevingut verb: "Alex Honnold redpointed Salathé".

Però l'altre dia em va passar una cosa que em va fer reflexionar; tot fullejant la nova guia de Siurana (magnífica per cert, finalment una meca de l'escalada com Siurana té la guia que es mereix; felicitats al David Brascó i la Natàlia Campillo això sí que és una guia!) vaig llegir: "Fa 35 anys un petit gest va portar un gran canvi. Gràcies Kurt, aquesta va per tu."

35 anys són molts anys. No creieu?

M'agrada l'escalada perquè és un esport que està en constant evolució, si mirem enrera i analitzem la història de l'escalada veiem que aquesta ha anat avançant a base de canvis de mentalitat com el que va provocar el punt vermell. En un origen la conquesta del cim era el més important. Trepitjar el cim del Mont Blanc o del Cervino. Però amb el temps i amb ganes de donar-li la volta a la truita ascencions com la Puigmal del Cavall o la cara nord de l'Eiger van fer que el cim va deixes de ser protagonista per deixar aquest privilegi a la ruta escollida per arribar-hi.

Diuen que en Kurt Albert va tenir la sort o la desgracia de néixer en un lloc on hi havia poca roca al voltant. El paio als 17 anys ja havia fet totes les parets que tenia a prop de casa, totes les vies inclús les difícils i a més varies vegades.

"O em passo al futbol o m'invento quelcom" deuria pensar.

"La falta de pan aguidiza el genio" que deia aquell i va ser llavors quan es va inventar el joc de no agafar-se als claus que hi havia en els trams d'artificial. Intentava fer en lliure allò que la gent feia en artificial. Primer va començar posant un puntet vermell a cada clau que no agafava per progressar així la gent que després passava per allí sabia ràpida i directament que algú ho havia fet en lliure.

El paio era tant bo que al final el puntet vermell el posava a peu de via, la qual cosa indicava que hi havia hagut algú que havia pogut fer tota la via des de baix fins a dalt en lliure.

Se li va obrir un nou món. Tot era nou. Totes les vies estaven per fer. Tot guanyat, tot per guanyar.

Primer el cim, després la ruta per on s'hi arriba, després l'estil que s'utilitza per arribar-hi...

Ja està?? S'ha acabat?? Això és l'escalada?? Gràcies Kurt?? 35 anys i només i a ningú se li ha acudit posar un punt blau??

Evidentment hi ha hagut evolucions inclús s'ha arribat a la màxima expressió de l'escalada, el solo integral.

Però hi ha sol.lucions intermitges, existeix l'escalada neta (clean climbing) on l'objectiu és no deixar rastre de la nostra escalada. Us recomano aquest blog:
http://escaladatradicional.blogspot.com

Un tal Sonie Trotter (canadenc) es dedica a fer amb escalada neta vies de màxima dificultat (8b+/c amb cacharros)...

A Patones hi ha un moviment que es diu chapas negras...

La revista escalar deia l'altre dia que en Kurt es va inspirar en la filosofia dels escaladors d'Elbsandstein que no utilitzen ni parabolts, ni friends, ni tascons, només cordes i cordinos amb nusos a mode d'empotradors, ni tant sols magnesi... NI TANT SOLS MAGNESI, està bé utilitzar magnesi? és natural??

Està clar que des de fa 35 anys hi ha un objectiu clar: pujar en lliure, l'obsessió ha arribat fins a tal punt que hem arribat a fer 9b... Hem tardat el mateix temps a passar del 7b al 9a que del 9a al 9b... Ens aproximem a l'assimptota, ara ens toca evolucionar en el compromís...

L'altre dia vaig veure una gent de Manresa que jugaven a un joc. Abans de pujar tiraven un dau. Si sortia un 3 havien de d'agafar 3 cintes menys de les que tenia la via... havien de gestionar les cintes com si fóssin aliens, de vegades encadenaven, de vegades havien d'abandonar.

Abandonar.

12 comentaris:

TRanki ha dit...

JOder amb els de MANRUSSIA...sempre una dècada pel davant!!!

jordi r r ha dit...

aixì és, dues vies separades per 10 metres, una es diu Musical Express i l´altre Placer del Gesto.
Les dues amb el mateix grau, una sobada com una mala cosa doncs té mils de repeticions, tant per gent eleganta com per pringats de la tapia light, l´altre reposa adherent i solitària. La diferencia és tan sols l´aire entre les xapes i acceptar una mica, només una mica, d´escalada i compromís.

Talabard ha dit...

Si tots els equipadors de "pacotilla", em refereixo als que els hi cau un taladro a les mans, haguessin de burilar a cop de martell no en posarien tantes de xapes.
Aquests ni volen escalada ni compromís.
Per arreglar tot aixó es necessita una involució.

Isidre ha dit...

En aquest món i com tot a la vida el compromís cada u de nosaltres se'l fa a la seva mida... Així de fàcil.
Quan facis esportiva agafa la meitat de cintes.
Quan facis via llarga no xapis ni una expansió de les que et trobis.
En aquest món, en definitiva que "cada u faci el que bonament li plagui i via fora" com va dir el GRAN Miquel Martí i Pol (i aquest no escalava ni amb ni sense compromís)

Bullarolas ha dit...

No tothom hi vol compromís, a l'escalar; però cada dia que passa el compromís torna a ser (perquè res és nou) l'element clau que defineix l'escalada i la forma d'escalar de cadascú.
Però reflexione-m-hi. Amb la dificultat gimnàstica no n'hi ha prou. Per això els escaladors s'inventen formes més arriscades de progressar. Perquè quan arribes a casa després d'un dia de tibar-li amb parabolts cada metre i mig no et sents igual com quan tornes després d'haver assumit i superat un cert compromís (el que sigui que tu has triat).

De satisfacció n'hi ha en els dos casos, però és major quan a la sopeta hi poses un pèl de compromís.

Salut i sopes variades.

Oriol ha dit...

Cal reconeixer el mèrit dels equipadors. Gràcies a ells podem escalar. Però crec que l'equipador a més a més de cercar línies belles ha de col.locar les assegurances amb criteri. M'agrada fer vies (d'esportiva) que em suposin una lliçó d'escalada. M'agrada baixar-me d'una via perquè no he sigut capaç. No crec que saltar-se les cintes sigui la sol.lució. Per aquesta regla de 3 vindrà algú i dirà que posem una xapa a cada metro i cadascú que xapi lo que vulgui. EL FUTUR DE L'ESCALADA I DE QUÈ SIGNIFICA ESCALAR, ARA MATEIX ESTÀ EN MANS DELS EQUIPADORS.

Isidre ha dit...

La patata calenta pels que equipen ???? Ara ja no ho entenc. Que no parlem del compromís personal...
Hi han escoles que tens de dur quince mil cintes i d'altres deu...
Cada u tria...

Oriol ha dit...

En la societat d'avui en dia on tothom vol ser funcionari si deixem escollir: compromís sí o compromís no... forjarem una generació d'"escaladors" ni-ni. Ni grau, ni compromís.

Oriol ha dit...

jajaja, Exelent article!!

Amb oto, Jo tinc un TREBALL DE CAMP fet sobre aquest assumpte:

TEORIA. Que l'evolució passa necessariament per l'evolució de les "piles"!

Com més pila menys compromis...
com menys pila més compromis...

PRÀXIS:
He constatat que desgraciadament equipo en funció de la pila que em queda... Em refereixo a la Pila del "taladru", és clar...

(A menys bateria, menys seguros, i més llunyanía)... és conegut vox populis que fot un pal terrible tornar a la meteixa via que vas equipar un altre dia, per posar un altre seguro...

CONCLUSIÓ: La marca Duracel hi té alguna cosa a dir a tot això...


QUO... Sí, ho sé, aportació és desafortunada i lletja... Però confesso i reconec que, a vegades, a mi, em dura.

Oriol ha dit...

Ben vist!! De fet diuen que el Huber va posar tants pocs seguros a la "poco loco" perquè no en tenia més!!! Avui en dia segueix sense repetició...

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Alguna de les arestes dels plecs de llibre, a Montserrat es va obrir amb, crec, onze seguros, per que no en tenien més... De petit vaig confondre el compromís amb la precarietat. A vegades conèixer segons qui et fa idealitzar segons que. Massa gent explica el que vol, i no tot el que sap. Si voleu compromís, aneu a l'aresta de la Saca Gran i només passeu la corda per algo que sigui vegetal o que pugueu possar vosaltres mateixos. Només és quart grau... Ara, després pregunteu-vos com collons s'ho van fer, si no entrenava tan com es fa ara.
A vegades tinc la sensació, de que com en Kurt, quan algú fa molt de grau, i s'aborreix s'inventa algo per fer.
Per cert, ni magnesi, ni gats. Aneu a escalar sense gats...

Marieta ha dit...

ei..jo pensava que ja en tenia una de repetició, la poco loco.

Bon any, bon any!! :)