Escaladors
Amunt, sempre amunt,
trescant com els isards
que senten l’ombra blava
dels caçadors que els petgen.
Amunt, ja que el terreny
no sap de desnivells.
Del naixement sortim
sense grampons ni xerpa,
a peu descalç i nus.
Sempre caient amunt,
que el món viu trastocat
amb l’engany de l’ascens:
l’esforç que fem ens mena
cap al pic de l’infern.
Autor:
David Madueño
Poema extret del llibre:
3 comentaris:
"a peu descalç i nus. Sempre caient amunt". Em seblen un versos sensacionals. Els escaladors, però sabeu de l'art de caure amunt sense que això us meni a l'infern. La força que us impulsa ens redimeix a aquells que no hem après com desaprendre la gravetat.
Diuen que les escalades de veritat no comencen a peu de paret... comencen molt abans... amb un desig... obrint els ulls, sortint de casa, agafant el cotxe... i evidentment no s'acaben quan arribes a dalt, ni a baix... les escalades de veritat te les emportes amb tu, per sempre...
Llevar-se cada dia ja és desprendre's de la gravetat...
Oriol.
Víctor, t'agraeixo molt que hagis proposat el meu poema, i a l'Oriol que l'hagis publicat. És veritat que aquí utilitzo la imatge de l'escalada en un sentit negatiu, però no pas perquè consideri que ho sigui: si és cert que la vida és costeruda, i que l'esforç és un valor positiu de creixement personal, també és cert que la societat actual s'obsessiona amb la imatge de l'arribada al cim, amb l'èxit i els llorers, que no sempre tenen a veure amb valors tan lloables.
Publica un comentari a l'entrada