"A la vida de les persones hi ha dies feliços i decisius. Un diumenge d'abril, un amic, vuit anys més gran que jo, Herni Moulin, em porta a escalar a les Calanques, a la Grande Candelle...
Deixem, contents, la ciutat enrere. Sóc feliç de trobar-me de nou en un camí tant familiar: Quantes vegades l'he recorregut per anar a veure la Grande Candelle? Avui aniré a escalar-la! Desig i temor s'alternen dins del meu cap.
Caminem en silenci, i en el fons de mi mateix experimento un sentiment de satisfacció, però també una punxada al cor: fins avui, mai m'he encordat. Mai he escalat "de veritat", i, després d'haver-ho desitjat tant, ara tinc por. Moulin, tot i la seva amabilitat, m'impressiona. Quantes escalades haurà assolit? Quants cims haurà conquistat? Només ho sap ell. Tinc confiança en ell, però totes aquestes preguntes m'impressionen encara més.
A peu de paret desenrotllo matusserament la corda. Una mica aterroritzat i emocionat m'encordo, o millor dit, Moulin m'encorda. Puja de primer. Ansiós veig com escala fins que desapareix darrere d'un sortint. Estic sol i per això sóc conscient del que significa una corda. L'agafo el millor possible i quan la veig elevant-se al llarg de la paret adquireix un gran valor: he entès la bellesa d'aquest vincle.
Per fi, Moulin em crida. La corda es tensa. Començo a escalar i, per segona vegada, la corda -prolongació amistosa de la forta mà d'en Moulin- m'ajuda en un pas dubtós.
Amb més o menys dificultats i amb molta alegria, continuo escalant fins que arribo al seu costat. M'ha assegurat amb atenció i això m'ha impresionat; i ara, el seu somriure em tranquil.litza.
A cada llarg de corda, aquest món de pedra i silenci que temia tant com desitjava, es torna fraternal. Sento que m'atrapa i que li pertanyeré durant molt de temps.
Davant nostre, el mar i l'horitzó suggereixen l'infinit dels grans espais. Per damunt nostre, la vertical de les altes parets fa més profund el cel. La unió d'aquestes dues grans línies és excepcional. Neix en mi una vocació fuit d'aquesta grandesa, però també d'aquesta sobrietat. El "germà gran" inicia a un entusiasta i de cop i volta li obra les portes del seu futur territori.
De nit, al tornar a casa, em sembla haver trobat la felicitat que verdaderament correspon a la meva naturalesa. En els següents dies només faig que pensar en aquell primer diumenge."
Text extret del llibre:
"La montaña es mi reino"
de Gaston Rébuffat
quan tenia 15 anys...
a J.R.R.
2 comentaris:
Ben trobat i excelent dedicació
Una abraçada
Un text preciós.
Publica un comentari a l'entrada