divendres, 30 de novembre de 2012

Article 53 (Una filosofia de vida)



Tantes vegades hem sentit i dit que l'escalada és una filosofia de vida que ara estem obligats a explicar el perquè, a intentar fer de filòsofs i, amb paraules, explicar el que només passa a la roca. El compromís amb l'aventura, el risc i la mort han fet per a molts foranis d'aquesta filosofia de vida una activitat incomprensible, de bojos; tot i que amb el pas del temps els adjectius "aventura", "risc" i "mort" s'han anat diluint i la filosofia de vida s'ha anat convertint en un modus vivendi. Abans que això passés, va ser l'època daurada de l'escalada, l'època en què el viatge iniciàtic acabava de començar i no hi havia res a explicar sinó a descobrir i a experimentar. Aquells qui van protagonizar aquell moment eren escaladors. Només els escaladors poden explicar amb paraules què és l'escalada; i nosaltres, només podem agafar el relleu afegint-hi el terme filosofia, un terme desgastat i sobat com els cantos de les vies que aquests escaladors ens han deixat per a mortals i que en el seu dia van ser evolució de l'ésser humà. S'ha acabat, el temps ha passat i aquelles belles glòries han deixat tanta petjada que és difícil obrir noves traces. És difícil fer evolucionar l'escalada, cada vegada més, i no en el terreny de la muntanya, sinó, sobretot en el terreny conceptual. Avui en dia l'escalador amb discurs destaca per la seva abscència o de discurs o d'escalada. És lògic, no fa falta ser matemàtic o físic, només fa falta mirar quan va començar tot i quins van ser els grans salts endavant. Quants se'n feien abans i cada quan se'n fan ara. És per això, que crec que l'escalada viu una situació molt similar a la societat occidental. Vivim, després de 2.000 anys d'història, d'una herència greco-romana i poc hem trascendit metafísicament des de llavors. La història de l'escalada es remonta molt més a prop, però li passa més o menys el mateix. Les bases i les normes ja estan establertes i "només" ens queda el "més": "més difícil", "el més ràpid", "el més en quantitat", "el més precoç"... Ah, per sort també ens queda en Dean Potter, l'últim escalador i el seu i últim discurs. 



5 comentaris:

Víctor ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Víctor ha dit...

Often climb is only a ego game!

Anònim ha dit...

Always climb should be a evo "game"!

Anònim ha dit...

No sé perquè m'agrada tant escalar..no ho entenc...hi ha alguns dies, però, que sí que ho entenc una mica més...no són la majoria, però aleshores és quan em comprenc a mi mateix també una mica més...hi ha algun dies, però, que no ho entenc, i malgrat tot segueixo pujant per tot arreu...tampoc m'entenc...però m'agrada...potser és l'important, potser no em cal cap resposta, o potser la pregunta no és PERQUÈ, sinó QUANT...i aqui ja no tinc dubte en la resposta...MOLT !!!

Anònim ha dit...

:)