L'intrús puja a
la Font Soleïa a beure aigua. Però
els que fan això són una colla
d'arreplegats. La secta de machomans i amateurs pugen a l'ensamble,
fugint de la crisis crisis, a fer la
seva performance. Uns es pregunten quan farem grau? mentres els altres,
afectats pel virus del paté de la Patissier, busquen la clave omega per convertir-se en yo Claudio. Però la llei de Murphy fa que se senti un plis plas i que alguna boca quedi calladeta fas més goig. Hauràs d'esperar el printemps, fer alguna aresta
brucs o agafar-te un descanso
dominical. I és que la Font Soleïa és can matajinflons. Si t'hi presentes amb el més mínim feix de greix el més fàcil és que
acabis sense alè, rigor mortis i sentint-te el perdedor. Ningú és perfecte, són raons de pes, tants sueños de piedra et porten a un atzucac, et deixen zombie i a les portes d'un rescat
emocional. Tranquil, això que sents, no és un requiem. Encara que sembli la
casa del terror, s'hi ha d'anar peti
qui peti. Controla el límit del
desig. Fes un parentesis. No
siguis curt de pell i prepara't. La
Font Soleïa no és per a els impacients.
- Quan es menja aquí?
Ben dit! Alimenta't. Començava a pensar que eres borderline. Pren una tassa de tè, menja't un pa de ral sencèr, si cal. Pensa que les braves patates no piquen sense suc. I
quan quedis fart de llard, no podràs menjar mai més fins el dia
del sabotatge. Però abans que arribi aquest dia, hauràs de
passar una nit en solitud, deixar passar el dia de les serps, conéixer la Miu, construir un castell de porcel.lana, anar i tornar
de Zurich a peu i sense parar,
viatjar a algun lloc fora de l'hemisferi
nord, i quan la gana i l'esgotament et facin començar a veure angeles de fuego i siluetes de cristall; llavors sabràs que ja no ets aquell enze bocamoll. Hauràs deixat de ser l'Anabel Lee i t'hauràs convertit en el Bruce Lee. Podràs dir no estic per òsties! o s'ha acabat el bròquil! Hauràs pres la mezina secreta. T'hauràs convertit en el dèspota amb tots els ignorants esclavos del tiempo als teus peus. Seràs com un tomahawk preparat pel setge a la corona. Cridaràs "no hi ha límit!". Formaràs part de les generacions futures. Et plantaràs sota
el projecte disposat a etzibar-li una bona galletoblaster.
Quedar-te crusifixion a mitja
via no entrarà dins dels teus plans. Començaràs a escalar una roca fosca i tosca, entremig de simetrias miedosas, ràpidament. La gent
admirada exclamarà king koet! I quan et sembli que estàs arribant al
final del teu Dragon Khan particular, veuràs la cadena. Agafaràs corda. Mossegaràs corda. Agafaràs corda i quan et
disposis a xapar les teves mans de drap de
sempre, et fallaran. T'agafaràs a la cadena. Xaparàs. Miraràs avall... nada por aquí, nada por allà... i
cridaràs les mentiras de verdad de
sempre: subnormals no cal picats! Com
si haguéssis encadenat... Com si formessis part del grup selecte dels lolots, però no serà més que una altra
de les Tales of Lepe que sempre has protagonitzat.
Saps que no és una qüestió d'empatia. Que
pots enganyar a tothom menys a tu. Ets un miserable
tatxaire perdut entre epacio, amor y locura que per dins torna a sentir la veu de la consciència que et diu: play it again sam.
8 comentaris:
BONÍSSIM txec. Reflectit al 100% sobretot la part final. No ho he amagat mai quan fallen les mans de drap cap a la cadena, que sembla més segura.....i fins i tot no he pogut aguantar ni la mà tancada a la cadena, jajajajajaj
Sublim Oriol!
Insuperable!
Bowot, amb aquesta m has posat tontorron, a.pesar que no tinc ventilador m has deixat mes fresc que si m hagues fotut un revilcon d estrògen amb alguna de la secta.
No siguis garrepu i ves actualitzant el territorius humidus que els orcos t ho agrairàn...
Bous! N'hi ha una q sobra! No us hi heu fixat??
GENIAL! La forma i el contingut.
Article 19 (Expansió)
1994 en Jipi i en Carles Brascó van obrir una via que es diu "Miserables Tatxaires" 180m (4 expansions). Pocs la podran tatxar.
El post com sempre, amaga una delicada critica constructiva i detallada.
Bona!
Bingo!
Maqinaaaaaaaa
ets un bou.
Publica un comentari a l'entrada