Article 13 (Seguros)

Hola de nou a tots. Puntual com sempre, nou dilluns, nou article. Com un rellotge suís, sense fallar. Mantenir aquesta constància costa, està només al meu abast i al de pocs més, vaja, com fer 9b que està al meu abast, al del Sharma i al de pocs més. D'això va aquest article número 13, de la distància que hi ha entre una cosa i una altra. Per exemple la distància que hi ha entre el 9b i jo en llenguatge Barrio Sesamo seria: el 9b i Oriol estan LEJOS. De la mateixa manera podriem dir que "el 6a i l'Oriol estan CERCA". Però no per això penso tirar la tovallola. De fet aquesta distància és la que farà que m'esforci i tregui el millor de mi mateix. Com més gran sigui aquesta distància més gran serà el repte, més m'hauré d'aplicar i més gran serà el meu creixement com a persona i... perquè no, com a escalador.

Sí sí, com a escalador.

Vull trencar una llança a favor de les vies d'escalada esportiva amb les xapes lluny. No lluny per sistema com ara estan a prop per sistema. Lluny perquè poden estar lluny: perquè la caiguda és neta, perquè estem lluny del terra, perquè és més fàcil... etc. Rollo gavatxo. Oblida't del següent seguro i concentra't en escalar. Si vols aconseguir un objectiu llunyà concentra't en el futur immediat i oblida't de l'objectiu final. Si fem un símil futbolístic seria quelcom així: Si queremos ganar la liga hay que ir partido a partido. Que traduit a l'idioma de l'escalada seria: Si volem encadenar aquesta via hem d'anar... i aquí ve el gran tema. Avui en dia confonem l'expressió "partido a partido" per "xapa a xapa" quan en realitat hauria de ser "pas a pas". La proximitat entre les xapes fa que l'objectiu siguin les xapes i no l'escalada. Per això seguint amb el símil futbolístic direm: "Hoy la pelota no ha querido entrar. El futbol es así." que en terminologia d'escalada seria "No m'he atrevit. L'escalada fa por." Clar que sempre podem tenir "ayudas arbitrales" (canyes per xapar), o li podem fotre les culpes a l'estat del camp que és com culpar a l'assegurador...

Si tots els seguros ara de cop i volta s'allunyéssin un metre o un mentre i mig, o si de cop i volta les vies passéssin de tenir 10 seguros a tenir-ne 8, tots tornariem a ser escaladors, a tenir sensacions que haviem oblidat, tornariem a fusionar-nos amb la roca, n'olorariem les seves preses, bategariem amb la galta enganxada a la roca i mirariem un tros de cel blau tot pensant: "què collons foto aquí!!??" Cauriem i cauriem metres, hauriem de tornar a confiar en el material i en l'assegurador, apendriem a calcular la distància entre aquell arbre o aquell sortint de roca, tornariem a passar por, tornariem a ser valents, tornariem a ser escaladors.

Hi ha qui diu que l'escalada comença quan l'últim seguro que has xapat et queda sota els peus.

Article 12 (Granit)

Resulta que Lasportiva ha tret aquest anunci on Tommy Caldwell apareix com a culpable d'algunes ascencions impresionants: Magic Mushroom en lliure 5.14a (8b+) i després en lliure i en el dia (és una via del Capitan).

Resulta que aquest paio que ha fet el Capitan per 14 vies diferents totes en lliure, està intentant treure en lliure MESCALITO, que és l'únic a part de la Lynn Hill que ha pogut fer el Nose en lliure i, que, a més a més, li falta el dit índex.

A més a més de tot això, apareix en aquest anunci anunciant uns peus de gat La Sportiva de bota alta per fer off-widths per fer escalada clàssica i decotant un 9a made in Sharma.

Sí sí segons l'anunci diu que "again" torna a escalar Dreamcatcher i la decota a 5.14c és a dir 8c... De 9a a 8c!!

He sentit a dir que el Tommy Caldwell és un paio amb poc carisme, una mica friki i bastant introvertit... Tant me fa, estem davant del, segurament, millor escalador de granit del planeta que va i decota un 9a made in Sharma i el deixa a 8c, i per si hi ha dubtes deixa clar que l'ha encadenat com a mínim un parell de vegades.

Aquests dies, deu anys més tard de que el Huber les obrís, s'estan fent les primeres repeticions de Bellavista i Pan Aroma. Ara mateix segurament en Huber només despunta gràcies als seus solos integrals i a ascencions en condicions extremes a l'Antàrtida, segurament ja no marca el camí de la dificultat extrema en paret. La Lynn Hill va fer en lliure el Nose el 1995. 15 anys més tard només el paio aquest sense dit l'ha pogut fer. Aviam quants anys han de passar perquè es repeteixi Magic Mushroom 5.14a mig grau per sota de Dreamcatcher...

Crec que en Tommy Caldwell sí que marca el camí. Màxima dificultat en Big Wall.

Tinc curiositat per saber el grau de Mescalito el dia que l'encadeni...

Article 11 (The art of climbing)

"The art of climbing" va ser un eslogan de la millor marca de peus de gat de l'època, BOREAL. Llavors, aquesta marca, a més a més de fer peus de gat com els ninja, laser, vector o bamba, a través dels seus anuncis transmetia un concepte de l'escalada que per molts encara és vàlid. L'escalada era un art. L'escalada és un art. Es consideren art les sis disciplines (si deixem fora el setè art, el cinema): pintura, escultura, literatura, música, teatre i dansa. I en aquest últim ens parem, perquè la gran profeta BOREAL també va deixar un eslogan per a la història: "La danza vertical". Si l'escalada és art la disciplina es podria anomenar dansa vertical.

El concepte de ballar per la roca avui dia ha desaparegut, sembla que l'únic que ens separa d'escalar bé és un entrenament a càrrec d'un tal Macià independentment de com et moguis i de com enllacis un moviment amb el següent. Si segueixes la seva fòrmula màgica seràs com l'astèrix...

Jo em pregunto, què hi ha d'aquell esperit, de l'estil, de la dansa, del magnetisme, del carisme, de l'escalar bé...??? Què se n'ha fet d'aquella gent que quan la veus escalar tothom calla, es fa un silenci, tothom observa i admira la dansa vertical. Fins al punt que et desperten unes ganes d'escalar i d'intentar moure't com ho fan ells. Aquests són els bons escaladors. Estic fart de veure gent que fa 8c però que transmeten zero.

La cadena ha passat per damunt de l'estil. El grau està per damunt de la performance. Des d'aquí reivindico l'estil.

L'escalada esportiva rep aquest nom perquè té moltes similituds amb la gimnàstica esportiva. Un gimnasta davant d'uns jutges realitza un exercisi d'una determinada dificultat: 8a-8c-9b. És igual, perquè a més a més de poder realitzar-lo els jutges evaluaran la plasticitat, l'elegancia, l'harmonia amb què l'ha realitzat i és per això que de vegades exercisis de dificultat 3 reben més puntuació que exercisis de dificultat 4. Tot i que els 2 hagin estat executats sense fisures. Hi ha un valor, que és el que aproxima aquest esport a l'art que és "com" es fan les coses. I el com, senyores i senyors és el que salvarà el nostre esport de la mediocritat.

Cada vegada hi ha més força i més entrenament i menys talent i menys harmonia. Sempre recordaré una època en què l'art el portaven els millors escaladors i veure'ls escalar era com veure un espectacle féssin el grau que féssin. Poder l'Anna Ibañez és la bandera d'aquesta època màxima dificultat i màxima elegància. Potser no és casualitat ja que era una esportista que venia d'una formació de dansa clàssica. Llavors l'escalada era un art i l'objectiu era ballar els moviments que et manava la roca com si ella t'ensinistrés mitjançant les seves formes i tu només puguéssis moure't de la millor manera possible, intentant seduir-la i sense ofendre-la no fos cas que t'axafés amb la seva grandària.

Article 10 (Guaret)

Per què escalem?

Què significa l'escalada per nosaltres?

Per mi ja fa temps que s'estan barrejant les coses. Acumular dissabtes, diumenges, sectors diferents, vies noves, acumular metres i més metres, acumular dies, quants més millor...

Teoria de l'acumulació.
Societat acumulativa: has estat a tal lloc? i quan hi vas anar vas fer tal cosa? vas visitar tal lloc o et vas pendre un "x" típic a la terrasseta típica? no? òstia t'ho vas perdre!!
No has estat aquí o allà?? Com pot ser??!!
Has estat aquí o allà i no vas fer tal cosa?? Com pot ser??!!
Has estat aquí o allà, vas fer tal cosa, però no vas conèixer a tal persona?? Com pot ser??!!
Sempre hi haurà alguna cosa que no hauràs fet, alguna pantalla més que et queda per passar.

Avui en dia sembla que la cosa vagi d'acumular fets, la quantitat està per damunt de tot, quants més millor.
Teoria Andrada: Si no pots ser el millor escalador del món com a mínim sigues el que més vies de vuitè grau acumula, i amb una mica de sort et posaràs prou fort com per fer les vies més difícils.
Teoria dels rècords laterals: Els récords laterals han fet molt mal. Si no podem progressar en vertical fem-ho en lateral: he fet tots els primers llargs de totes les vies llargues de la Roca dels Arcs, he fet tots els 7b de la Font Soleïa en top rope, he aconseguit equipar (no encadenar) un 8a sense canya, etc...
Estem creixent tant a lo ample que hem perdut el món de vista. El fet ha passat per davant de l'experiència. Torno a fer les dues mateixes preguntes que a l'inici:

Per què escalem?

Què significa l'escalada per nosaltres?

Què té a veure tot això que fem amb pujar la Nord de l'Eiger, l'Anapurna o fer alguna via TIM??

Perquè no provem de tornar als origens, buscar experiències i sensacions?
No val escalar en top rope.
Sempre de primer i posant cintes.
Si caic baixo i torno a començar la via (trec la corda).
La corda i les cintes no ens poden facilitar desxifrar l'escalada.
Com si estiguéssim fent psicobloc... descobrir una via a base de caigudes...
Perquè no provem d'escalar aquelles línies que ens sedueixin per la seva bellesa i no pel seu grau?
Perquè no provem d'escalar en mode tradicional?

No ho sé, de moment jo deixo de recolectar i anar cada dia a l'hort aviam si trobo el meu trèvol de quatre fulles. Deixo l'escalada que he practicat sempre i la poso en guaret, em quedo a casa replantejant-m'ho tot plegat i decideixo convertir-me en caçador. Penso dormir 20 hores al dia i només quan ensumi una presa, aquella que em fa brillar els ulls llavors sortiré del meu cau i donaré tot el meu ésser per caçar aquella presa, la caça és el meu esport i és el meu entrenament. Cada presa és diferent, no repeteixo, no assajo, la majoria de vegades ni caço...

Surto a caçar:

Cucona 6a/+ MD (2 aliens blaus, 1 pont de roca, 1 alien groc, 1 alien verd, 1 camalot lila, 1 camalot vermell i cim) La presa s'escapa però la dosi d'escalada que m'emporto cap a casa és més gran que 5 estius a la Soleïa.

Article 9 (Armand Ballart)

Ara fa una setmana vaig enviar un mail que deia més o menys el que ve a continuació. Des de la meva humil opinió segurament és l'escalador més important de la història de Catalunya i em vaig perdre la xerrada que va fer a La Panxa! Us agrairia molt als que hi vau anar que m'escrivíssiu les impressions que us va deixar la xerrada de l'Armand. Visca el Ballart i visca els Països Catalans.

“…el consumisme ha posat preu a l’escalada.
T’has de quedar un peu de gat 2 números menys perquè ho diu el botiguer.
Has de pagar una fortuna per conquerir un cim a l’Himalaya.
Així és el tren de l’escalada i molts hi han pujat sense saber a quina parada baixen.

La paraula risc ha desaparegut del vocabulari de l’escalada.

He tingut sort i he pogut veure altres èpoques:
Anar a Montserrat amb tren,
vivacs dins de vaumes humides,
el míte de les vies TIM...

Llavors els peus de gat eren un projecte i Ray Jardine encara no havia imaginat el friend.

Lo passat, passat és; però exigeixo un respecte per l’escalada.

Avui dia hi ha escalades alternatives per a tothom:
Vies pre-fabricades per després de la ressaca,
boulders d’artificial per gastar el martell,
o suculents desploms per amortitzar la quota del gimnàs…”

Armand Ballard
(fragment extret i traduït de l’article públicat en el Desnivel nº100)

Article 8 (La Muntanya)

Un dia ma mare em va dir: "si puges una muntanya, després l'has de baixar"

També em va ensenyar que a la muntanya no es crida. Això va pel Sharma i tots els sucedanis.

La natura té un ordre i un silenci natural si l'alterem convertirem la muntanya en ciutat i la ciutat ja és una selva.

L'escalada és l'art de pujar les muntanyes més belles;

i el compromís la mostra d'amor cap a elles i cap a la natura que les envolta.

Estimeu-la.

Article 7 (Territori de matats)

Ni tu ni jo per més que ens entrenem podrem fer els 100m llisos en menys de 10 segons.

Encara que ens donguessin una beca olímica i ens hi dediquéssim exclusivament 8 hores cada dia amb els millors entrenadors del món, per més que ens dissenyessin unes bambes especials per xaparros i que ens fessin una dieta específica per gordos, fracassariem.

És una qüestió genètica. O tens el físic o no el tens.

Poder m'he equivocat i fots 1,97m, tens uns quadriceps que semblen míssils i ets marró com la xocolata amb llet. Si és així, demano perdó, però llavors qui s'ha equivocat de blog i d'esport ets tu. Perquè l'escalada és territori de matats.

El dia que vaig descobrir l'escalada vaig pensar: "nano estàs salvat". Després de fracassar en tots els esports del món (olímics i no olímpics) vaig fer el descobriment de la meva vida: "l'escalada".

Quin esport més bell. De res et servirà haver nascut amb més muscles que un ninot de HEMAN perquè el muscle més important de l'escalada és dins del teu cap. Aquesta és la màgia de l'escalada. Ja pots tenir els bíceps d'un goril.la que com a dins del cervell no hi tinguis la ment d'un faquir has begut oli.

El tema és aquest. Si ho distribuíssim en percentatges la cosa aniria així:

Atletisme = 99% condició física + 1% condició mental

Escalada = 50% condició física + 50% condició mental

Per tant:

Aixeca la mà dreta, posa la teva mà esquerra sobre el llibre "Escaladas en Yosemite" de George Meyers i repeteix en veu alta: "Juro per Déu, John Bachar, Patrick Edlinger, Wolfgang Güllich, Peter Croft, Alain Robert, Alexander Huber, Carlos Garcia, Dean Potter i Alex Honnold (entre d'altres) que mai més gosaré no passar por. Juro per Déu i tots els que acabo de nombrar que la màgia de l'escalada és que fa por. Juro per Déu i tota la tropa que mai més diré que el seguro està lluny, diré que sóc un cagat i no mereixo fer aquesta via. Juro per Déu i ells que mai més escalaré una via en top rope sinó sóc capaç de fer-la de primer. Per tant, juro per Déu i tots els que han portat l'escalada en el seu estat més pur que mai més gosaré no passar por mentre escalo i juro que si això passa seré capaç de veure-hi més enllà del grau, més enllà del pròxim seguro, més enllà de la meva vanitat i adonar-me que el meu esport s'està morint i m'haig de plantejar com reanimar-lo".