Article 19 (Expansió)

Ei! Què tal?? Ara feia molts dies que no parlàvem del nostre amic A.B.C.!! Com que això no pot ser he decidit repescar unes paraules seves escrites en el Vèrtex nº217, secció "vies noves", pàgina 72. Això sí, són de l'any 2008, ens anem modernitzant mica en mica. Les paraules que em van sobtar són les següents:

"Un altre tipus d'evolució el tenim a la zona de Gorros. És l'escalada assequible ben assegurada, una tendencia estrenada a mitjans del anys 80 quan l'esportiva prioritzava la seguretat per davant de tot. Si a un totxo de 8è hi calia una xapa rere l'altra, per què no a una via de IVº?"

Pim, pam; pum. M'agarada (i like it; en anglès).

Aquestes paraules estan motivades per 3 noves vies (Lo Tió Gros, El Gruñón i Joan Marc) obertes per Guillem Arias a la Gorra Frígia on hi predomina el III grau i les assegurances ben a prop.

M'agrada perquè s'ho carrega tot. Tothom es pot sentir ofès, els que fan IV grau i els que fan 8è. Els que s'escuden en el fet que estem davant d'escalada esportiva o els que ho fan darrera l'escalada de varis llargs. El dilema que es planteja aquí és l'ús de l'expansió.

Recordo que un dia després de la projecció sobre vies blaves a càrrec del Joan Cerdà, Joan Nuviola i Esteve Tomàs; el trio de veterans ens van començar a explicar les seves aventures per Montserrat i tot d'una algú va formular la pregunta màgica: "Com és que de cop i volta vau començar a utilitzar el burí si no n'éreu partidaris?" La resposta va ser: "Perquè gràcies al burí, altres escaladors ens van començar a "robar" vies que teniem ullades però no haviem fet perquè encara no ens hi veiem capaços". Vaja, que com diu la frase "o tots moros o tots cristians"; que en el nostre cas seria "o tots sants o tots pecadors" i avui en dia ja sabem què som ¿tots?...

Avui en dia ja ¿ningú? es planteja l'ús del trepant, ni l'existència del parabolt. Hem pervertit la conquesta de la muntanya fins al punt d'ametrellar-la de ferro per poder pujar-hi. L'escalada és una activitat similar a anar al cinema. Un director obre una pel.lícula, li posa un nom i apa, a consumir-la. T'ha agradat? No t'ha agradat? És de por? o és per anar-hi amb la canalla? Romàntica amb repises còmodes on fer l'amor? Tothom té clar que per fer un 8.000 l'ús de l'oxigen no és ètic però l'ús del parabolt per arribar a dalt de la Mòmia és imprescindible...? I l'ús de les cordes fixes que en cims de l'Himalaya et duen d'un camp a un altre?

De debò que el que volem consumir són noms, xifres i anar tatxant??

Jo ja he fet 8b, jo ja he fet 10 vuit mils, jo ja he fet la Festa del Paca de Regina...

Tornant al 1994 en Jipi i en Carles Brascó van obrir una via que es diu "Miserables Tatxaires" 180m (4 expansions). Pocs la podran tatxar. S'acosta a la perfecció, però té 4 expansions... val o no val?

Per cert, l'escrit comença "Un altre tipus d'evolució...". Això és perquè abans de ressenyar les vies de la Gorra Frígia l'ABC comença parlant d'un parell de vies "noves" a Sant Benet (Moby Dick i Vanitat Oculta) i diu: "Si parlem d'evolució, forçosament hem de referir a dues realitzacions dutes a terme per Gerber Cucurell i Jordi Esteve... sense expansions i en lliure... Enhorabona."

Segur que val.

Vanitat Oculta, darrera de tots.

Per cert, un amic em va enviar aquest link. Espectacular. Almenys ens estalviariem tota la ferralla de la paret, els forats costarien de trobar... sempre els podriem clecar no ;) ??

http://alienbolt.comor¿?

PD: Només aclarir que jo he xapat més parabolts que ningú, inclús algún l'he agafat en monodit de lo apurat que anava... no sóc ningú i em considero un escalador bastant mediocre i amb sobrepès; això sí, m'estimo l'esport que practico, mereix tot el meu respecte i hi reflexiono per dignificar-lo i tornar-lo a acostar a gent com Costa, Boix i Balaguer. Si per tornar-lo a dignificar haig de reduir el meu grau a III estic disposat a fer-ho.

Article 18 (Respectar l'escalada)

Us animo a llegir en la seva totalitat un article d'opinió que va sortir publicat en la revista Desnivel nº100. L'any 1994. Escrit per l'Armand Ballart. Ja n'havia extret unes línies en l'article nº9 d'aquest blog però ara he decidit traduir-lo tot. En aquests dies on la paraula llibertat sembla un canto de la guacamayo em sembla que la paraula respecte és més adient, més noble, més exigent... És una mica llarg, agafa't-ho com un big-wall.

RESPECTAR L'ESCALADA
(Armand Ballart. Desnivel nº100. 1994)

Si alguna cosa ha aparegut en el món de l'escalada al llarg d'aquests últims 14 anys són les diferentes alternatives sorgides d'un mateix patró; citar-les i definir-les a totes seria un autèntic anàlisis digne d'una tesis doctoral. Incapaç d'explicar en poques paraules aquest fenomen només citaré la base: el consumisme. Gràcies a aquest podeu llegir mensualment en aquestes pàgines les "epopeies" relacionades amb aquest esport per a uns i/o filosofia per a altres. ¿Què tenen en comú culminar una gran paret patagònica amb arribar a la cadena de la final del campionat intercomarcal de San Isidro Labrador? Potser res o potser tot; gràcies a la combinació de la tècnica amb l'esforç, el límit s'aconsegueix a qualsevol preu. De preus i de "look" és del que ha pecat la nostra estimada escalada en aquests últims 14 anys. Analitzeu el que costen els peus de gat us recomanen a qualsevol botiga (2 números menys), o la fortuna que s'ha de pagar per aconseguir el permís d'un cim de "saldo" a l'Himalaya (segons existencies). Així és, el màrqueting de l'escalada s'ha disparat i molts han pujat al tren sense saber molt bé la parada on han de baixar.

M'he quedat parat quan he vist la quantitat de vies "pre-cuinades" al gust del consumidor i la paraula "risc" expulsada del vocabulari del trepador. He tingut la sort de viure altres èpoques: Montserrat amb tren, vivacs humits a les Baumes, el mite de les vies TIM... Els peus de gat no eren ni un projecte i en Ray Jardine encara no s'imaginava els "friends". El passat passat està, no m'agrada viure del record visc el present i exigeixo un respecte per l'escalada. Suposo que cadascú té la seva preferida o, millor dit, l'alternativa que millor li convé segons el dia. Vies prefabricades per després de la ressaca, boulders d'artificial per "gastar" el martell o suculents desploms per amortitzar la quota del gimnàs... hi ha esports en els que esforçant's-hi menys tenen més classe. Ens estant donant gat per llebre, però el negoci és així.

Abans, tornant al passat, l'escalada era una activitat suicida per al gran públic. Només uns "bojos-amb-enteniment" aconseguien el seu objectiu amb ètica i donant la cara (alguns no). Ara, lligar-se a la corda i seguir un "slalom" de xapes és realitzar un invent de la modernitat anomenat "Free-Climb". A mi no m'enganyen, d'escalada només n'hi ha una, la que mereix un respecte i costa de seguir (magnesi no si-us-plau), d'assegurances bones i dolentes, de roca mediocre a excel.lent, de molts a pocs llargs, de còmode a soferta aproximació, de molts amics i de gran il.lusió.

Però, ara què passa? "àguiles fent niu en el macís": prohibit escalar a tota la zona; "regulació de l'escalada al Penyal d'Ifac", per si no hi havia prou gavines... els escaladors som depredadors. Les àguiles han fet niu tota la vida i les gavines ens han acompanyat sempre durant la nostra ascenció i resulta que el soroll de l'autopista és inofensiu. ¿Serà culpa dels trepans ("taladros")? viciosos artilugis perillosos en segons quines mans. Alguns confonen escalar amb "repoblar" de ferro un sector de roca. Per favor, tornem al passat encara que sigui amb la imaginació. Homes com Paul Preuss van donar la vida per conservar la dignitat i la classe que ara molts intentem preservar. Noms respectuosos composen la llista i moderns itineraris confimen una clara evolució cap a nous límits.

Particularment, lo meu és obrir vies, o sigui, estudiar una paret fins a descobrir-li el seu punt feble, pujar-hi en lliure fins al meu límit i seguir amb els estreps quan veig a venir el "marrón". Així m'he distret (entre altres coses) durant una mica més de 17 anys, lo demés, sincerament, m'aburreix i cada vegada són menys els nous itineraris que mereixen el meu interès per repetir-los. També és cert que el terreny practicable cada vegada escasseja més i els nous aperturistes ho tenen francament difícil, però no és excusa per despenjar-se des de dalt. L'aventura i l'estil només s'aconsegueixen des de baix, arriscant-hi "el tipus" si és necessari. He conegut molts escaladors que miren més avall que amunt, pensant en la por de caure; millor que es dediquin a una altra cosa, ells mateixos no es coneixen.

Si un itinerari, per la seva exposició, no està al nostre abast, millor oblidar-lo o superar-se. No hi ha cap altra sol.lució. Aquesta última dècada ha caigut en el greu error de facilitar les coses sobre-equipant i ensenyant en vies ben "cuinades". L'afany del re-equipament no sempre necessari, és un pas enrere i una falta de respecte total. Repeteixo, el negoci és així, ¿hi ha infiltrats cobrant comissió per cada parabolt que es col.loca? Quants més parabolts, més gasto de goma cuita, de cordes, mosquetons... Un esport de bojos modelat per a la multitud, la xarxa del trapecista, l'armilla del policia; la modernitat. El pitjor és que vingui un destacat anglès (Doug Scott) i ens tiri en cara el "pre-cuinat", és vergonyós, ¿on el veu portar a escalar? Segur que amb mi hagués disfrutat de debó.

En fi, com podeu veure, la meve opinió no és molt recomfortant, però sí realista. Espero que ningú s'ofengui, som molts els que vivim en part del fenòmen, gràcies a aquest fet seguim amb il.lusió treballant per vosaltres i espero que ho entengueu. En els últims 14 anys he intentat que el meu estil d'escalada no canviés i gràcies als meus companys puc dir amb alegria que ho he aconseguit. Molts m'han felicitat, uns pocs segueixen la meva trajectoria; a tots ells el meu agraïment.

Em queden moltes vies per obrir, llocs per conèixer, caps de setmana per explorar, difícilment em trobareu...

Article 17 (Hang-dogging)

Va, ho confeso, l'altre dia vaig encadenar "Action Directe" sense magnesi. No ho volia dir per no fer-me l'important però la veritat és que no em va costar gaire. Un parell de pegues. Qui m'assegurava? Un amic del Bernabé, un paio molt maco. Amb l'emoció de l'encadene vaig córrer cap al ciber-cafè més pròxim i em vaig conectar al Facebook per fer-ho públic i així guanyar-me un lloc en el món de l'escalada virtual. Va ser llavors quan se'm va acudir buscar en "Wolfgang Güllich" dins la població Facebook. Em va sorprendre veure que tenia perfil, però el que em va desconcertar més és que després de fer-li una petició d'amistat me la va acceptar. Això si que té collons, una cosa és mentir com un vellaco i dir que has fet Action Directe i l'altre és fer-te passar per Wolfgang Güllich!! Correcuita vaig tornar cap a casa i vaig rellegir el llibre "Wolfgang Güllich, Una vida en la vertical" i després d'una lectura en diagonal vaig confirmar que la memòria no em fallava, Wolfgang Güllich està mort, va morir el 1993.

Després d'aquesta introducció tant necessària com veridica arribem on realment volia anar a parar; rellegint el llibre d'en Güllich em vaig topar amb un article fantàstic escrit per ell mateix titulat: "Les diverses modalitats o l'autoengany en l'escalada esportiva".

L'article és fantàstic i posa sobre la taula tres conceptes genials + 1:

1.- "Veni, vidi, vinci": Si definim l'escalada lliure com la renuncia absoluta de tots els mitjans artificials d'ajuda (claus, friends, plagabolts;...) ja sigui per descansar-hi o progressar-hi; i acceptem que el nostre propi cos és la única sol.lució per superar la força de la gravetat. La sol.lució òptima d'una via és al primer intent, sense informació prèvia; a vista. "Vine, vi y venci"

2.- "Yoyoing": La corda només hauria de servir per evitar danys físics en cas de caiguda però mai ha de complir la funció de facilitar les coses. La única sol.lució seria despenjar-se fins al terra després de cada caiguda sense realitzar cap inspecció del punt on hem caigut. Un cop a terra, treure la corda i tornar a començar.

3.- "Hangdogging": S'ha de diferenciar el yoyoing d'un altre estil menys valuós en el que es practica la seqüència després de la caiguda. El fet de treballar combinacions de preses que possiblement mai s'haurien pogut deduir amb la necessaria fluidesa en un intent des de baix fa que no tingui cap sentit contar els intents.

4.- "Top Rope": Sense cap mena de dubte el pitjor estil consisteix en practicar i provar una via prèviament amb la corda des de dalt, tècnica que equival a reconèixer que un no està, en realitat, a l'altura de l'itinerari.

Per tant si som fidels a la definició d'escalada lliure: 1 i 2 són sol.lució; 3 i 4 no.

No cal ser molt abellut per veure que avui en dia l'estil nº2 no el practica ningú.

Som la generació hangdogging.

Aviam si endevineu quin serà el pròxim pas?

La generació... t.r.

Photo: M'he confòs de Wolfgang.

Article 16 (rotpunkt)

Bon Nadal. Fum, fum, fum. Després de menjar tot el que m'han posat al davant aquest nadal penso que vaig fer molt bé de llençar la balança així no haig ve veure que necessita 3 xifres per definir el meu pes. Com mola. Després d'aquest apunt nadalenc, anem al tall que és el que ens agrada a tots.

En aquestes últimes setmanes s'ha vessat molta tinta vermella en favor del gran Kurt Albert. L'inventor del rotpunkt. Un concepte que en alguns idomes inclús ha esdevingut verb: "Alex Honnold redpointed Salathé".

Però l'altre dia em va passar una cosa que em va fer reflexionar; tot fullejant la nova guia de Siurana (magnífica per cert, finalment una meca de l'escalada com Siurana té la guia que es mereix; felicitats al David Brascó i la Natàlia Campillo això sí que és una guia!) vaig llegir: "Fa 35 anys un petit gest va portar un gran canvi. Gràcies Kurt, aquesta va per tu."

35 anys són molts anys. No creieu?

M'agrada l'escalada perquè és un esport que està en constant evolució, si mirem enrera i analitzem la història de l'escalada veiem que aquesta ha anat avançant a base de canvis de mentalitat com el que va provocar el punt vermell. En un origen la conquesta del cim era el més important. Trepitjar el cim del Mont Blanc o del Cervino. Però amb el temps i amb ganes de donar-li la volta a la truita ascencions com la Puigmal del Cavall o la cara nord de l'Eiger van fer que el cim va deixes de ser protagonista per deixar aquest privilegi a la ruta escollida per arribar-hi.

Diuen que en Kurt Albert va tenir la sort o la desgracia de néixer en un lloc on hi havia poca roca al voltant. El paio als 17 anys ja havia fet totes les parets que tenia a prop de casa, totes les vies inclús les difícils i a més varies vegades.

"O em passo al futbol o m'invento quelcom" deuria pensar.

"La falta de pan aguidiza el genio" que deia aquell i va ser llavors quan es va inventar el joc de no agafar-se als claus que hi havia en els trams d'artificial. Intentava fer en lliure allò que la gent feia en artificial. Primer va començar posant un puntet vermell a cada clau que no agafava per progressar així la gent que després passava per allí sabia ràpida i directament que algú ho havia fet en lliure.

El paio era tant bo que al final el puntet vermell el posava a peu de via, la qual cosa indicava que hi havia hagut algú que havia pogut fer tota la via des de baix fins a dalt en lliure.

Se li va obrir un nou món. Tot era nou. Totes les vies estaven per fer. Tot guanyat, tot per guanyar.

Primer el cim, després la ruta per on s'hi arriba, després l'estil que s'utilitza per arribar-hi...

Ja està?? S'ha acabat?? Això és l'escalada?? Gràcies Kurt?? 35 anys i només i a ningú se li ha acudit posar un punt blau??

Evidentment hi ha hagut evolucions inclús s'ha arribat a la màxima expressió de l'escalada, el solo integral.

Però hi ha sol.lucions intermitges, existeix l'escalada neta (clean climbing) on l'objectiu és no deixar rastre de la nostra escalada. Us recomano aquest blog:
http://escaladatradicional.blogspot.com

Un tal Sonie Trotter (canadenc) es dedica a fer amb escalada neta vies de màxima dificultat (8b+/c amb cacharros)...

A Patones hi ha un moviment que es diu chapas negras...

La revista escalar deia l'altre dia que en Kurt es va inspirar en la filosofia dels escaladors d'Elbsandstein que no utilitzen ni parabolts, ni friends, ni tascons, només cordes i cordinos amb nusos a mode d'empotradors, ni tant sols magnesi... NI TANT SOLS MAGNESI, està bé utilitzar magnesi? és natural??

Està clar que des de fa 35 anys hi ha un objectiu clar: pujar en lliure, l'obsessió ha arribat fins a tal punt que hem arribat a fer 9b... Hem tardat el mateix temps a passar del 7b al 9a que del 9a al 9b... Ens aproximem a l'assimptota, ara ens toca evolucionar en el compromís...

L'altre dia vaig veure una gent de Manresa que jugaven a un joc. Abans de pujar tiraven un dau. Si sortia un 3 havien de d'agafar 3 cintes menys de les que tenia la via... havien de gestionar les cintes com si fóssin aliens, de vegades encadenaven, de vegades havien d'abandonar.

Abandonar.

Article 15 (Gimnàstica)

Ei! Ja torno a ser aquí! Aviam, l'altre dia, enlloc d'anar a escalar vaig preferir mirar una de les últimes pel.lícules que s'han rodat recentment. Tinc el privilegi d'estar molt ben conectat i per sort la tenia en VHS quan encara no s'ha ni estrenat als cines. Això de les noves tecnologies és la hòstia! La pel.lícula es diu "Espartaco" i és d'un director que apunta molt bones maneres, Stanley Kubrick, aquest paio serà un clàssic! La pel.lícula és molt bona el que passa que el ritme potser és una mica massa ràpid, al final se't fa curta; però el millor és una escena que passa just al principi. Us ho explicaré amb quatre pinzellades per no fer-me pesat. Resulta que hi ha un paio gordo que té una espècie de Centre d'Alt Rendiment especialitzat en gladiació, és a dir fabrica gladiadors. Tot anava molt bé pel CAR de gladiadors fins que un bon dia truquen a la porta uns paios amb molta pasta i amb ganes de gastar-la i li proposen al director del CAR que mentres fan unes cates als millor vins de la bodega del CAR volen veure un parell de combats de gladiadors. El director del CAR accedeix i els diu que no hi ha cap problema, que precisament allò és el CAR de gladiació i que es dediquen a això precisament. Però llavors salta la noia guapa que acompanyava els tius amb pasta i diu (paraules textuals): "Pero queremos combates a muerte". El director del CAR se li glacen les greixines i diu que això no pot ser o que en tot cas costarà molts diners, 25.000 sexterços (que deuen ser com 25.000 6b+/c's). Llavors els paios que tenen molta pasta, no sé, centenars de 9a's per dir algo, li diuen que sí, que no hi ha cap problema. El director s'empassa la saliva i pensa (dic jo) "Perdré dos gladiadors però al menys podré fer 6b+/c amb el meu sobrepès". Llavors la noia guapa, mentres es fot una copa de vi a sant hilari deixa anar: "Hemos venido a ver combates y no juegos gimnasticos".

Reflexionem-hi...

Article 14 (Xifres)

Fa poc la revista Desnivel, a part de contribuir enormement a la desforestació planetaria, ens va deixar un titular d'aquells que marquen la línia editorial de la misma, si és que en algun moment hi ha hagut línia editorial a part del chapa y sigue; però això ja són figues d'un altre paner. Algun hi dedicaré un article... Doncs bé el titular deia alguna cosa així:

"ENZO ODDO REPITE BIOGRAPHIE, 9a+ CON 15 AÑOS"

Que bàsicament es podria resumir en: "9a+ con 15 años". Gran titular! Gran favor a l'escalada i a tots els seus practicants! Efectivament senyors, el grau ha mort! Has fet 8b? No importa sempre i quan no tinguis més de 12 anys. Fas 7b? Ets un pringat a no ser que tinguis menys de 10 anys... Fas 6a o menys? Ehem, o has après a escalar abans de caminar o ara mateix t'hauries de tallar les venes.

Recordo ara farà uns 12 o 15 anys la mateixa revista publicava una notícia dient que un escalador vasc anomenat Patxi Usobiaga encadenava un 7b+ a vista amb 15 anys. Llavors el Güllich feia Action Direct i ningú preveia que els nens mutante ens invadirien les revistes. Què haig de fer ara?? Em penjo un poster d'un nen de 10 anys a la paret de casa?? Això té més de pederastia que d'escalada. A més, quina és l'evolució de tot plegat?? Fer 9b amb 7 anys?? Al final s'hauran de dissenyar arnesos amb volquers incorporats...

Destacar l'edat de l'escalador és tant irrellevant com destacar-ne l'alçada, el pes o el dígits del compte corrent de l'escalador. De fet ni tant sols el grau hauria de ser notícia ja que des de Chilam Balam (9b+) ningú ha fet res noticiable...

En fi, tot això ens porta a l'aritmètica conclusió que ni l'edat, ni el grau són importants. El que realment importa és l'escalada, la via, l'ambient, la bellesa del paissatge i sobretot les sensacions que floreixen en tu quan escales una determinada via...

Per cert "Biographie" va ser equipada per Jean-Christophe Lafaille, un home que no va fer mai 9a+, però si que va fer 15 anys, a part de moltes d'altres coses molt més noticiables que aquesta.

Article 13 (Seguros)

Hola de nou a tots. Puntual com sempre, nou dilluns, nou article. Com un rellotge suís, sense fallar. Mantenir aquesta constància costa, està només al meu abast i al de pocs més, vaja, com fer 9b que està al meu abast, al del Sharma i al de pocs més. D'això va aquest article número 13, de la distància que hi ha entre una cosa i una altra. Per exemple la distància que hi ha entre el 9b i jo en llenguatge Barrio Sesamo seria: el 9b i Oriol estan LEJOS. De la mateixa manera podriem dir que "el 6a i l'Oriol estan CERCA". Però no per això penso tirar la tovallola. De fet aquesta distància és la que farà que m'esforci i tregui el millor de mi mateix. Com més gran sigui aquesta distància més gran serà el repte, més m'hauré d'aplicar i més gran serà el meu creixement com a persona i... perquè no, com a escalador.

Sí sí, com a escalador.

Vull trencar una llança a favor de les vies d'escalada esportiva amb les xapes lluny. No lluny per sistema com ara estan a prop per sistema. Lluny perquè poden estar lluny: perquè la caiguda és neta, perquè estem lluny del terra, perquè és més fàcil... etc. Rollo gavatxo. Oblida't del següent seguro i concentra't en escalar. Si vols aconseguir un objectiu llunyà concentra't en el futur immediat i oblida't de l'objectiu final. Si fem un símil futbolístic seria quelcom així: Si queremos ganar la liga hay que ir partido a partido. Que traduit a l'idioma de l'escalada seria: Si volem encadenar aquesta via hem d'anar... i aquí ve el gran tema. Avui en dia confonem l'expressió "partido a partido" per "xapa a xapa" quan en realitat hauria de ser "pas a pas". La proximitat entre les xapes fa que l'objectiu siguin les xapes i no l'escalada. Per això seguint amb el símil futbolístic direm: "Hoy la pelota no ha querido entrar. El futbol es así." que en terminologia d'escalada seria "No m'he atrevit. L'escalada fa por." Clar que sempre podem tenir "ayudas arbitrales" (canyes per xapar), o li podem fotre les culpes a l'estat del camp que és com culpar a l'assegurador...

Si tots els seguros ara de cop i volta s'allunyéssin un metre o un mentre i mig, o si de cop i volta les vies passéssin de tenir 10 seguros a tenir-ne 8, tots tornariem a ser escaladors, a tenir sensacions que haviem oblidat, tornariem a fusionar-nos amb la roca, n'olorariem les seves preses, bategariem amb la galta enganxada a la roca i mirariem un tros de cel blau tot pensant: "què collons foto aquí!!??" Cauriem i cauriem metres, hauriem de tornar a confiar en el material i en l'assegurador, apendriem a calcular la distància entre aquell arbre o aquell sortint de roca, tornariem a passar por, tornariem a ser valents, tornariem a ser escaladors.

Hi ha qui diu que l'escalada comença quan l'últim seguro que has xapat et queda sota els peus.