Article 25 (Clean)

Yosemite és un lloc on pots trepar però està prohibit utilitzar un trepant sense permís (és molt dolent el joc de paraules, però no el podia deixar passar). En el paradís de les fisures de granit ja fa temps hi era habitual utilitzar el martell i tots els claus possibles per progressar: bongs, lost arrows,... Però es van adonar que amb el pas del temps i les martellades la roca es malmetia, les fisures es trencaven i el que era "pitjor" el grau quedava modificat... Va ser llavors que va aparèixer el concepte clean climbing. És a dir escalada sense martell (ni expansions, obviament). Les fisures només es podien resoldre amb tascons i friends!! De fet no va ser cap invenció, perquè a anglaterra s'ha escalat tota la vida així. Però sí que va nèixer un concepte que es va arribar a aplicar en vies d'A5!! El que a mi em va sorprendre fa un parell d'anys va ser quan vaig descobrir el blog escaladatradicional.blogspot.com que aquest tipus d'escalada es practicava a Catalunya. Crec que si entenem la muntanya com un entorn global, al qual accedim per practicar-hi un esport, el màxim que podem fer és deixar el mínim de rastre del nostre pas. Aquesta escalada ho garanteix.

Em sap greu que aquí la història hagi anat diferent però no per això ens hem de donar per vençuts, el parabolt és molt còmode i a vegades la única sol.lució però moltes vegades hi ha sol.lucions millors i les obviem.

Article 25 (Muntanya)

Fa anys practicava l'esquí de pista. Ho vaig haver de deixar per varis motius, el principal la falta de calers... Ara no sé si és enveja o rebuig però estic en contra d'afeitar les muntanyes per fer-hi pistes, hotels, les cues dels cotxes, peatges, etc...

La massificació de les pistes d'esquí (on és la crisi?) s'està produïnt en el món de l'escalada i sinó pregunteu-ho a la gent d'Albarracín o Margalef. Quin mal fem? bàsicament 2

Ens definim escaladors de roca, ens calcem peus de gat per progressar sobre aquest terreny, utilitzem cordes, arnés magnesi... Però tots, tots disfrutem de l'entorn. La natura, la flora, la fauna, el riu, etc...

La muntanya no és només la formació rocosa que acaba en un cim, és tota aquella naturalesa (fauna i flora) que l'envolta. És els seus arbres, les seves plantes, els seus animals i tot el seu ecosistema. Nosaltres empesos per reptes colonials o conquistadors de pols ens hi endinsem buscant les anomenades aventures...

Article 24 (re-equipament)

Aviso que potser utilitzaré la ficció per expresar coses que jo directament no penso però que potser he copsat en l'univers escaladoril... Un dia em va trucar un amic per proposar-me fer la via Desiré del Cavall. "Ja l'he fet" vaig contestar rollo sobrat (no li vaig contestar això però així faig més gran la meva enemistat amb els anònims) "A més no la vas anar a fer l'altre dia?" (tampoc li vaig contestar això però va bé pel guió) "Sí però enmig de l'Ae ens vam trobar un espàrrec sense xapa i vam haver de baixar. M'he quedat amb ganes d'anar-hi un altre cop!" em va dir ell "Okey, anem-hi." vaig respondre. Vam anar-hi, vam col.locar-hi la xapa que faltava i la vam deixar. Posteriorment ens vam enterar que el Tarragó l'havia re-equipat (peça per peça segons la definició), però el meu amic ja sabia de quin peu calçava el "Gnomos Engañes Más" i vam córrer a repetir-la llavors que teniem la situació de les assegurances ben fresques. Sota la nostra opinió en Tarragó havia col.locat unes 18 assegurances extres respecte la via original, va equipar la bavaresa del segon llarg i la fisura del tercer llarg. És a dir la va sobre-equipar. Sense comentaris el passamà de peu de via amb una corda de 25mm! El correcte si es preten fer un re-equipament seria substituir peça per peça, tot i que sota la meva opinió tots els trams autoprotegibles de manera tradicional s'haurien de desprotegir (reunions incloses). Això seria un Retro-equipament. Ja que disposem de millor material que es noti a les nostres vies. Hi ha que diu que només s'ha de substituir allò que es trenca, és a dir Reciclatge-equipament. He posat com a exemple la Desiré però el mateix podriem fer amb la Punsola. Flac favor a la història de l'escalada al nostra país i al nivell de les cordades futures. La Punsola sembla una Teresina amb peus de gat... Això sí, amb l'autorització dels pioners? Un altre exemple de re-equipament és el cas en què el realitza el mateix que la va obrir. És el cas de la "Wild Planet" de Roca dels Arcs. Aquí en Pep Massip redueix el número d'assegurances en 3 o 4 en punts on es pot fer en lliure, puja una mica el nivell, tot i així es pot protegir bé i la via surt guanyant i l'experiència dels que la faran també. El futur és anar endavant o endarrere, decidim nosaltres. És com reconèixer que s'ha de reciclar, obvi si has fet el canvi de xip; innecessari si encara no l'has fet.

Article 23 (Els Primers)

Anglada - Cerdà, Anglada - Guillamón, Pany - Ferrera, Cerdà - Pokorsky, Haus - Estrems, Rabadà - Navarro, Torras - Nuviola, TIM, GEDE, GAM, CADE, i faig un salt de gegant fins a "Antonio Garcia Picazo", "La festa del Paca" o "Vanitat Oculta". Resulta que vaig néixer el 1993, no vaig veure les olimpiades però des de fa 4 anys que escalo. M'he comprat de mica en mica els jocs de camalots, aliens (pels pèls), tricamps, etc.. Sóc valent i sempre vaig per sota i en tradicional. Miro amunt i veig coses que em fan mal als ulls i a més a més hi ha una norma no escrita que em diu que els primers que hi van arribar hi van plantar la seva bandera i allò ja és seu... L'escalada té 3 generacions. La primera es va dedicar a obrir, la segona  són col.leccionistes de repeticions i la tercera és la meva. Un dia parlant amb un amic em va dir: "el que s'hauria de fer és arrencar-ho tot i deixar pas a les noves generacions" Em vaig quedar clavat. I aquí em teniu, intentant defensar que tot el que no s'ha obert des de sota i amb tradicional s'hauria d'arrencar. De fet per això hi ha els llibres, en els llibres quedaria escrit que un dia hi va haver una via anomenada Antonio Machin, però ja no. Com les parets on es fa grafitti, els grafitis bons perduren, els que són dolents senzillament desapareixen i n'apareixen de nous, alguns de bons, d'altres de dolents, d'altres d'excel.lents. O és que jo per haver nascut el 1993 no tinc dret a obrir una via a la paret de Patriarques?? O us pensaveu que serieu Déus i perdurarieu per sempre allí dalt com les muntanyes??

Article 22 (Campió del Món)

Ja feia dies que tenia aquest article al "tinter" i crec que és un bon moment per treure'l.

Doncs bé resulta que en l'últim Vèrtex se li fa una entrevista al Ramonet ja que ha estat el primer Català en guanyar la Copa del Món d'Escalada de Dificultat. Enhorabona Ramón!! Tot i el mèrit que té el que has fet els de la "gran" revista Vèrtex no t'han sabut trobar una foto prou bona per ser portada?? No tinc res en contra de les muntanyes belles nevades o no... Però l'aconteixement s'ho mereixia. Què farem d'aquí 10 anys quan ningú no guanyi una copa del món (déu no ho vulgui) posarem una foto del Ramonet, aquell noi que un dia ho va aconseguir??? En fi, fins aquí la meva crítica al Vertex i a la Feec de retruc.

Llegint amb detall vaig detectar un parell de coses que em van sobtar:

La primera és la resposta que dona davant d'una pregunta: "Sí, podriem dir que ara sóc el millor escalador del món en escalada esportiva"

Perdoneu que discrepi. És el millor escalador de plafó, desplomat del món. Com que les competicions d'escalada són d'allò més aborrides pel públic que no practica aquest esport han de ser espectaculars per nassos; i els organitzadors el que fan és construir grans estructures desplomades per tal que els escaladors progressin per damunt dels caps del públic que els adora... I en això, aquest 2010 en Ramon ha estat el millor (en el conjunt de totes les compes que no han estat poques). Jo no he seguit gaire el calendari ni el tipus de competicions però segurament no hi ha hagut cap via (ni classificatòria ni final) que consisteixi en escalar una fisura. Una opció podria ser: phoenix+tales of power+ separate reallity la classificació seria la mateixa?? És escalada de dificultat?? Per no parlar de les vies d'adherència que són escalada en estat pur. Ja pots entrenar i entrenar que si no tens fe y templanza no vas enlloc. Què més?? Vies verticals, off-widths, diedres llisos rollo book of hate, ni cap prova de psicobloc.... Per mi, el millor escalador de dificultat (m'agrada més que dir el millor en escalada esportiva) del món és aquell qui domina millor totes les tècniques. Ja sé que és culpa dels organitzadors, però que s'espavilin. L'escalada és quelcom més que anar cap per avall. Em sembla que és a King Lines on es veu el "gran" Chris Sharma bufant com un animal per fer una fisura de 5.12...

La segona cosa que em va sorprendre és que en l'entrevista en Ramon assumeix que de vegades ha graduat alt... que hi ha alguns 9a's que els ha cotat a l'alça i potser no ho eren... Flac favor a la xifra i al gran Güllich. Recordo haver sentit a dir que el Ramonet és l'únic escalador que ha fet la Rambla 9a+ estrictament per on s'ha de fer, que tots els demés s'escaquejen a buscar un canto salvador... En fi, potser pensaré que el fet que sigui tant humil no és tant bò... potser el millor seria que el millor del món comencés a posar els punts sobre les is i decotés i recotés tot el que li sembli que per alguna cosa és el millor del món...

Felicitats Ramon.

Visca Cataluña!

Article 21 (Pandora)

Gràcies Oriol per destapar la caixa dels trons des de CELIAVERN. Des d'aquí t'acompanyem amb un escrit a càrrec de JRR amb banda sonora obligatòria:

La mort d´un ídol

Poder per a les noves fornades d'escaladors addictes al xapa y sigue i que tremolen quan la darrera assegurança s'allunya més de 20 ctms. dels peus no té gaire impacte la mort den John Bachar, però per a mi sí, era el meu ídol de joventut com escalador.

Corrien els anys 80, que per cert ara estan tant de moda, quan amb el meu primer sou guanyat sortint de classe fent d'ajudant a la botiga de queviures dels veïns de Lleida, vaig poder comprar el llibre ESCALADAS EN YOSEMITE d´en George Meyers (1979). En aquella època gris de transicions polítiques on els presentadors dels tele-diaris sortien fumant davant d ´una cortina prisada com a únic decorat, aquell llibre va canviar la meva vida, el deuria llegir i mirar cents de vegades, mentre en els auriculars del meu Cosmos Dual em bombardejaven les orelles els sons psicodèlics del Dark Side of The Moon dels Pink Floyd.

Dins d'aquelles pàgines vaig descobrir la meva religió: l´escalada. La meca: Yosemite; i Jesucrist: en John Bachar.

De totes les fotografies destacaven les d´un noi ros de cabells llargs lligats amb un mocador i pantalons blancs, amb les mans brutes d´una pols blanca i amb un cos atlètic i àgil, molt lluny d´aquelles imatges d´escaladors europeus amb barba, envellits amb pantalons de pana i sempre agafats a tot menys a la roca.

Des d´aquell moment la colla de Sabadell i Terrassa, addictes a Sant Llorenç i de tant en quant a Montserrat, varem intentar emular aquells herois yankees i ens varem calçar els primers peus de gat, baudriers de cintura, carbonat de magnesi comprat a les farmàcies i com no, pantalons blancs. Allà varem dir adéu a les Cletes, al Simond Integral i a la jaqueta Monplay...

Un univers es va obrir davant nostre i tot gràcies a en "Bachar".

Pels adictes al rocòdrom cal que sapigueu que en Bachar va ser qui després den John Gill, va començar a entrenar per escalar millor, a fer boluder, traccions, a córrer, a fer equilibri i a meditar. Aquí resta el seu llegat, com les primeres ascensions mítiques dels 70 i 80, sempre en lliure com Astroman, Bachar-Yerian i tantes altres, sense oblidar el seu récords de velocitat com empalmar The Nose al Capitan i la Regular al Half Dome en poc més d 14 hores. Escalava totes les modalitats; el bloc, les grans i monstruoses parets del capitan i la faceta que només pertany als escaladors escollits; el solo integral.

Aquest tio va ser un profeta i un purista, es va oposar fins al punt de tallar i eliminar els primers spits d'expansió colocats a Yosemite, amb el pseudònim de l´escalador de la nit, enfrontant-se a tota la comunitat, però el temps i la llei li va donar la raó doncs actualment està totalment prohibit taladrar a les roques del park, per mantenir un estil i l´ètica de l´escalada tradicional a Yosemite.

Les primeres crítiques sobre aquest avançat purisme també li van arribar des de l´Europa hortera de malles de lycra i colors fluors, però ell va callar les boques a mitjans dels 80 en un viatje a Frankenjura i va obrir i encadenar la via mes dificil del moment un 7c i de nom Chasin the Train (esteu perden el tren).

A nivell profesional a més d´escalador, com assessor tècnic va catapultar la firma española Boreal a ser la marca de peus de gats mes venuda arreu del mon entre els 80 i els 00.

Podria escriure moltes coses sobre ell però només heu de buscar i regirar la història de l´escalada, mirar enrera. Conèixer el passat ajuda anar endavant.

Jordi Rubio Rocabert

Article 20 (Amics)

Estimats Amics (Dear friends),

Vaig tenir la sort de tastar primer el granit de Yosemite que el de Cavallers. Vaig aterrar a San Francisco jove, fort i plè d'il.lusió. Allí m'esperaven noms com Jim Bridwell, John Bachar, Peter Croft, Lynn Hill, The Nose... Ràpidament em vaig adonar que de poc em servirien el conglomerat de Montserrat o el calcari del Montsec. Tot i això, vaig donar el millor de mi mateix, vaig lluitar-ho tot i vaig passar moltíssima por. Però la Meca no enten l'idioma de l'esforç, vaig tornar a casa amb la cua entre les cames i amb el Gran Capitan i el Half Dome pendents... Però em vaig endur una lliçó magistral, una lliçó que a les nostres terres quedava una mica difosa...: "A les fisures no se'ls hi posa parabolts". Allí els invents del senyor Ray Jardine es respecten i s'utilitzen.

Fa poc, uns 4 anys, vaig escalar per primera vegada a Cavallers. Em vaig presentar amb els meus quatre friends disposat a tastar el granit del Pirineu, a escalar poc i passar molta por... No us podeu imaginar la decepció que vaig sentir en trobar-me parabolts gegants, daurats i lluents al costat de fisures perfectes... Vaig intentar escalar amb friends però evidentment les línies de parabolts no seguien sempre sistemes de fisures i jo tampoc sabia molt bé on volia anar. Després de fer el ¿ridícul? davant de múltiples caçadors de xapes (entre ells els meus amics i jo) vaig guardar els pocs friends que tinc a la motxilla i em vaig dedicar a xapar parabolts tota la setmana...

He reflexionat molt des de llavors i continuo sense entendre com podem obviar matarial ¿revolucionari? que ens converteix en escaladors més ètics, en consumidors més respectuosos de muntanya... tot a canvi de la comoditat de que algú et dispari quatre xapes enmig d'una paret i et digui per on has de pujar? 

No estic parlant de la via llarga, parlo de l'escalada. Perquè collons no podem agafar l'hàbit d'agafar els maleïts friends (que al final em pensaré que són enemics) per anar a fer esportiva?? Ja n'hi ha prou de fotre parabolts on no fa falta!!

Quina merda de país és aquest? Visca el turisme i la comoditat? Així anem que venen de tot el món a xapar xapes i entre pegue i pegue se'ns caguen per tot arreu. I és clar, si no ens importa omplir les parets de ferralla per què collons ens hauria d'importar que se'ns ompli el bosc de merda? No voliem reconeixement? Doncs aquí el tenim, premi, merda per tothom. 

Aquesta és l'alçada del llistó que hem posat i tothom se'l salta.

Mentrestant a Yosemite ja tenen noms com Tommy Caldwell, Dean Potter, Alex Honnold...  i  nosaltres tenim en Novato, en Citro o en Luichy. Lo més semblant a Yosemite que tenim són les putes furgonetes California... Que en fot de temps que ens venen merda a través del Desnivel i l'Escalar cagumlaputa...

Visca el Tronc, el Tac de Fusta, el Merlet i el friend... encara que vingui dels USA.

PD: Avui m'he desfogat bastant... demano disculpes si he ferit la sensibilitat d'algú, per tal que tingui opció de rèplica he habilitat els comentaris per a anònims. Abans no ho estaven per culpa de la meva incompetència. My apollogies, friends.