Article 31 (bloc vs boulder)

És curiós com l'escalada i la informàtica han seguit un mateix procés de miniaturització. Diuen que el primer ordinador que hi va haver al món ocupava tota una habitació sencera i només estava capacitat per fer sumes i restes... la cosa ha anat evolucionant i avui en dia tenim uns telèfons mòbils que gairebé te la mengen... buenu, li mengen a un altre i tu ho pots veure pel youporn. Doncs podriem dir que amb l'escalada ha passat el mateix, hem passat de conquerir vuit mils i cares nords als alps a fer bloc, jo encara diria més. Ja hem tocat fons, si us hi fixeu totes les competicions d'escalada acaben amb concursos de "lances" és a dir escalada d'un sol moviment. Què pots conquerir amb un sol moviment? Ja ens assemblem a l'atletisme. Salt de llargada, d'alçada,... Lo curiós és que triomfa.

Deia aquell: "tingueu somnis ben grans per no perdre'ls mai de vista", i avui la gent somia en escalar una pedra de 2,5 metres, aixó si per la cara nord que és més xunga, 8a de bloc... Recordo quan era jove que el bloc no existia. Existien vies amb passos "à bloc" (traduït literalment: "a fondo") i que no volia dir res més que la dificultat de la via en qüestió estava concentrada en una secció curta. També recordo, quan encara tenia cavells, que el boulder es feia els dies entre setmana al plafó o els dies que per cansament o per mandra no s'escalava. El boulder era un entrenament, diuen que al CAMP 4 la gent es llevava tard, deixaven la corda i l'arnés a la tenda  i per no perdre la forma anaven a fer una mica de boulder. Dificultat tècnica i física sense alçada. El que llavors era un entrenament avui s'ha convertit en una disciplina de l'escalada. I de fet és la disciplina que més triomfa! Que bàsicament és com dir que el que la mandra triomfa! I no és extrany tal i com està el pati que la mandra sigui el que més triomfa: generació ni-ni (ni estudio-ni treballo-ni escalo-ni fumo porros), especulació (mínim esforç màxim benefici), crisi, atur... però intentant lligar-ho tot corro el risc de que se'm talli la maonesa (salsa originària de Maó, ciutat de Menorca, Paisos Catalans). I parlant de salses, deia aquell que "la salsa de l'escalada és la por". Per tant la pregunta d'avui és ¿Podem considerar escalada una cosa que traeix l'escència/la salsa de l'escalada?

Reflexionem-hi.

Foto: sempre ens quederan els tsunamis o highballs, però són solos no?

Article 30 (no chalk)

L'altre dia em van enviar un mail d'aquests estúpids del rollo passa-lo. Lo curiós del cas és que era un mail que anava sobre un manifest al voltant de l'escalada i l'ús del magnesi. "Manifiesto en contra de las clecas". Llegiu-lo. És curiós que ningú no hagi tingut la idea de fer un "Manifiesto en contra de las colillas" o un "Manifiesto en contra del papel de culo" que són dos problemes bastant més greus que els de les clecas.

La veritat és que me la suda bastant si en una via hi ha cleques o no. El que sí que em preocupa és que els escaladors siguin tant guarros com per deixar els peus de via plens de colilles i siguin tant guarros com per deixar els papers de cagar al costat de la seva merda. El paper ni s'enterra ni es deixa tirat, es plega i cap a casa. Estic fart d'agafar pedres per tapar la meva merda i trobar-me papers enterrats. I amb les colilles lo mateix, tothom diu que les recull però cada vegada n'hi ha més, suposo que després de fumar-te 10 pitis és normal que te'n descuidis un. Ja no et dic després de 3 porros! Et pots deixar fins i tot les rastes! Però com que l'escalador d'avui en dia és un homo-urbanus es comporta a la natura de la mateixa manera que ho fa a la ciutat, amb la petita diferència que a la muntanya no hi ha ningú de l'ajuntament que et vingui a escombrar les colilles ni el paper de cagar. I amb el ritme de retallades que portem no ens escombraran ni la ciutat.

Ara bé, si voleu que opini sobre el Manifiesto en contra de las clecas, penso que és una autèntica xorrada fer un manifest sobre les cleques quan avui en dia des de peu de via pots veure tots els cantos magnesiats d'una via des de l'inici fins a la reunió. Si defenses l'escalada a vista com a mínim tingues els collons d'escriure un manifest en contra del magnesi. Si vols llegir la roca no fotis les xapes cada metre i mig, posa-les a 3 o 4 metres com els gavatxos i t'hauràs de concentrar en la roca i no en els seguros. O simplement no en posis. Buenu, en fi, tornem a lo de sempre, ja he escrit 27 articles sobre aquest tema i no em vull fer més pesat.

P.D.: Parlàvem de clenxes de magnesi no? Buenu, de fet, si parlem de les altres penso igual.

Photo: Cocaine Corner - Camp IV - Yosemite.

Article 29 (RRRT)

Ei! Ja torno a ser aquí! Fuah! Vaig anar a fer un solo i no va sortir bé. Em vaig trencar coll i barres. Per lo menys vaig caure de 100 metracos! Joder tiu! Allà a l'hospital vaig tenir temps de llegir i pensar moltes coses. Entre elles la conya aquesta que la solvència econòmica d'un pais es medeix amb una escala de l'estil AAA- (com per exemple Estats Units) o CCC- (que deu ser la qualificació de Grècia). Després d'analitar-ho a fons he determinat que l'escalador "autèntic" es determina per les següents inicials: RRRRRT.

M'explico, si tu avui en dia observes l'escalador "autèntic" sempre compleix aquestes inicials o lletres. La resta només ens hi acostem. Aquestes inicials corresponen a: Rasta, peRRo, poRRo, fuRgo i Tatoo. És igual si has escalat a ordesa o no, si has fet mai un solo o no; o si has clavat mai un pitó o no. L'important són la Rasta, el poRRo, el peRRo, la flauta (se m'ha colat), la fuRgo i el Tatoo!! Òstia i la biRRa! Merda, buenu: RRRRRRRT. Recordo que abans els escaladors anaven amb grenyes, cinta lligada al front i texans a l'estil Ron Kauk o Patrick Edlinger. Tothom volia assemblar-se als grans ídols... Però ara estem davant d'un fenomen curiós... a quins ídols volen assemblar-se els RRRT??

Els únics escaladors forts amb rastes que em venen a la memoria són l'Elie Chevieux i el Ben Moon, però dubto que la majoria dels RRRRRRRRRRRT els coneguin.

P.D.: Tinc fuRgo, he portat Rastes (ara una calvície galopant), tinc previst fer-me un tatoo (trival i al braç que mola más) i els porros els he deixat des de l'experiència de l'últim solo... ;). De bon rotllo, espero ofendre el màxim de gent, que tothom piï i que us hagin anat molt bé les vacances!!

Article 28 (solo integral)

Si mai has sentit córrer aquest "esport" per les teves venes alguna vegada t'hauràs plantejat fer com a mínim un solo integral. Sota la meva humil opinió el solo integral és la disciplina reina d'aquest "esport". És l'últim esglaó per superar. Si hem estat capaços de humanament pujar per una paret, si ho hem fet acompanyats de corda, assegurances, mosquetons i demés però no ens han fet falta perquè no hem caigut. Si hem superat el repte en lliure. Què ens impedeix deixar la corda, l'arnés i els ferros i enfrontar-nos a la paret de manera natural? Si abans no hem caigut perquè ho hauriem de fer ara? Si era una via que estava molt al nostre límit sempre podem baixar el grau. Què ens impedeix de practicar l'escalada sense corda? Que no hi ha marge d'error. Però si fa 20 anys que escales i aquella via l'has fet mil vegades, amb bambes, sense magnesi, xapant només dues cintes i la fas amb els ulls tapats per escalfar què t'impedeix de fer-la sense corda? Des d'aquí vull reivindicar aquest "esport" tant oblidat que no entenc perquè va tant en desús... Recordo que abans tots els cracks de l'escalada feien solo integral: Edlinger, Destivelle, Bachar,... avui en dia tothom crida molt, molta xifra i pocs solos (excepte algun yankee). Es practiquen totes les disciplines de l'escalada excepte aquesta: el bloc, l'esportiva, la clàssica, l'artificial, el psicobloc, tradicional... què passa amb el solo integral? ningú diu que facis el teu màxim grau en solo integral, baixem el llistó, però no deixem morir l'escència de l'escalada! Des d'aquí us animo a tots a practicar aquesta disciplina que de ben segur us deixarà records inolbidables i moltes sensacions irrepetibles per omplir posts i posts dels vostres blogs...

Article 27 (Definició 2)

Després de defensar a capa i espasa que l'escalada més ètica és aquella que no malmet la roca ni hi deixa cap rastre, després d'intentar conscienciar que té més mèrit escalar sense que amb parabolts tot i que molts ho fem, després d'intentar promoure aquest estil i d'intentar invertir la tendència, que veig serà molt difícil o impossible... (tothom enten que els telecadires són un atemptat però és molt difícil no deixar-se caure per les pistes de la Molina) Després de tot això vull tornar als articles del principi d'aquest blog quan citava en Joan Cerdà, un dia a La Panxa del Bou, dient que "l'escalada és un esport com qualsevol altre".

Personalment crec que l’escalada la suma de quatre factors: aventura, natura, amistat i esport.

Crec que l’aventura és el ganxo que té l’escalada per captar adeptes. El risc evident d’enfilar-se per parets i pendents antinaturals posen alerta els més valents, ens fa córrer l’adrenalina i quan tornem a estar d’empeus a terra ens deixa una sensació difícil d’oblidar. Aquesta sensació farà que volguem tornar a enfilar-nos per llocs nous i desconeguts, ens farà buscar nous horitzons, nous indrets, noves parets i noves emocions; sempre en busca de nous reptes i noves aventures. És el component clau i el més difícil de mantenir, si el destruim estem matant l'escència. Sinó el respectem podem convertir l'escalada en simples ferrades.

La natura és el terreny de joc d’aquest esport, i molts d’altres (excursionisme, muntanyisme, bicicleta de muntanya, etc) amb la diferència que ningú el rega i el cuida per nosaltres, és feina nostra. Practicar l’escalada sobre granet, calcari o conglomerat, envoltats per boscos de pins, alzines o roures, acompanyats de boltors o pitroigs, a Montserrat, al Pedraforca, al Montsec, al Naranjo de Bulnes, Yosemite, Meteora o Mali ens fa respectar i estimar la natura que ens regala aquests racons. L'aglomeració en alguns sectors fa que la quantitat de papers a peu de via sigui alarmant. És feina nostre que no hi siguin i emportar-nos-els cap a casa.

L’escalada sempre té dos actors: l’escalador i l’assegurador o l’assegurador i l’escalador que units sempre per la corda formen la indivisible cordada. Escollir el company de cordada és escollir un amic, el company de cordada serà aquell en qui confiaràs la teva vida, aquell qui t’animarà quan et falti moral o el qui et frenarà si el més assenyat és abandonar. Compartirem cims, parets, èxits i fracassos però sobretot compartirem una amistat plena de significats.

Avui en dia els avenços tècnics han fet que les cordades puguin ser de tres escaladors o que puguem anar a practicar l’escalada esportiva un grup de quatre o més escaladors. Inclús últimament està de moda una disciplina, el bloc, que ha sociabilitzat encara més l’escalada podent anar a practicar-la 10 o més escaladors. Tots amics.

L’últim factor és l’esport. L’escalada encara no és esport olímpic (potser ho serà aviat) però té tot el que pot tenir un esport comú. Competicions, jutges, entrenadors, campionats mundials, controls anti-dopatge, té les seves pròpies normes, un sistema de graduació de la seva dificultat, metges i fisioterapètues experts en lesions i patologies de l’escalada, marques de material que inverteixen molts diners en investigar nous materials i nous artilugis, aparells d’entrenament dissenyats exclusivament per l’escalada com el campus; però sobretot uns límits o récords mundials que no paren d’elevar-se i un munt d’esportistes que no paren d’entrenar-se per assolir el nou esglaó. L'esport és dur i el límit superior ja només en mans de la combinació de la genètica i l'entrenament prematur.

Segurament hi haurà detractors (espero que pieu i sinó també) d’aquest intent de definició cosa que exemplifica molt bé la dificultat de definir quelcom que per cada escalador té significats molt profunds i personals. És la grandesa d’aquest esport que per alguns, m’incloc entre ells, és més que un esport, és una manera d’entendre la vida.

Article 26 (Alsina)

Recordo bé que la poca informació que sé sobre aquest escalador la vaig obtenir escoltant la primera conferència del Paca a La Panxa del Bou: "El millor escalador que ha donat aquest país, va i es mata caient d'un andami". Fins llavors l'únic que sabia era que era l'aperturista de la temuda i poc repetida Totxaires, és per això que he fet una mica el periodista i us passo llista d'aquest crack. 

Josep M. Alsina, juntament amb l'Antoni Cugat són els autors del llibre escalades a Sant Benet on hi va deixar perles de tot tipus abans de passar a parets més grans com: Pryca, Corte Inglés, Kung Fu... un llibre excepcional que recull aspectes que avui han desaparegut dels llibres com els noms dels escaladors que van realitzar les primeres ascencions ens solitari integral (escalada sense corda). Transcorrien els anys 80.

Encara recordo una foto d'un extrem on sortia el Ferran Latorre repetint Santbenedictes 7a/A3+ a la paret de Diables (ara el David Hita diu que és A4+ amb un llarg de 6c amb un sol espit). L'Alsina la va obrir el 1991 amb l'Enric Camacho. Sé que el Paca la va intentar repetir amb el David Vallhonrat però no van poder... no sé si hi ha gaires cordades capaces d'enfrontar-s'hi, ni tant sols quantes vegades s'ha repetit?

Després vindria Vudú A4 del 1994 en solitari i integrament en artificial a la paret de l'Aeri. Aquesta sí que en són conegudes varies repeticions.

I finalment la trilogia de la paret d'Aragó: Totxaires, Ksur-ul-Aina i Plagabolts. Sí sí, plagabolts, o us pensaveu que era un terme inventat perquè sonava bé?? És el que té si remenes una mica, surt petroli.

Totxaires (J.M.Alsina i A.Cugat) 6c 470m (expo, equipada amb 20 espits) 1992

Ksur-ul-Aina (J.M.Alsina i E.Camacho) 7a+ 500m (expo, equipada amb 55 espits) 1995

Plagabolts (J.M.Alsina i A.Cugat) 6b+ 635m (expo, desequipada) 1996 

No he trobat res més, sembla que la última via que ens va deixar en J.M.Alsina és la PLAGABOLTS. Si algú tant important va arribar a aquesta conclusió potser hauriem de preguntar-nos perquè? i provar-ho almenys...

PD1: No cal dir que totes les vies van ser obertes des de sota.
PD2: Si sabeu més coses de l'Alsina agrairia que piéssiu, gràcies. 

Article 25 (Clean)

Yosemite és un lloc on pots trepar però està prohibit utilitzar un trepant sense permís (és molt dolent el joc de paraules, però no el podia deixar passar). En el paradís de les fisures de granit ja fa temps hi era habitual utilitzar el martell i tots els claus possibles per progressar: bongs, lost arrows,... Però es van adonar que amb el pas del temps i les martellades la roca es malmetia, les fisures es trencaven i el que era "pitjor" el grau quedava modificat... Va ser llavors que va aparèixer el concepte clean climbing. És a dir escalada sense martell (ni expansions, obviament). Les fisures només es podien resoldre amb tascons i friends!! De fet no va ser cap invenció, perquè a anglaterra s'ha escalat tota la vida així. Però sí que va nèixer un concepte que es va arribar a aplicar en vies d'A5!! El que a mi em va sorprendre fa un parell d'anys va ser quan vaig descobrir el blog escaladatradicional.blogspot.com que aquest tipus d'escalada es practicava a Catalunya. Crec que si entenem la muntanya com un entorn global, al qual accedim per practicar-hi un esport, el màxim que podem fer és deixar el mínim de rastre del nostre pas. Aquesta escalada ho garanteix.

Em sap greu que aquí la història hagi anat diferent però no per això ens hem de donar per vençuts, el parabolt és molt còmode i a vegades la única sol.lució però moltes vegades hi ha sol.lucions millors i les obviem.