Article 45 (Sant Jordi)

Escaladors

Amunt, sempre amunt,

trescant com els isards

que senten l’ombra blava

dels caçadors que els petgen.

Amunt, ja que el terreny

no sap de desnivells.

Del naixement sortim

sense grampons ni xerpa,

a peu descalç i nus.

Sempre caient amunt,

que el món viu trastocat

amb l’engany de l’ascens:

l’esforç que fem ens mena

cap al pic de l’infern.

                                  Autor: 

                  David Madueño

        Poema extret del llibre:

       Poesia per a Carnívors
                    Per cortesia de:
                                   V.M.

Article 44 (La corda)

 

 "A la vida de les persones hi ha dies feliços i decisius. Un diumenge d'abril, un amic, vuit anys més gran que jo, Herni Moulin, em porta a escalar a les Calanques, a la Grande Candelle... 

     Deixem, contents, la ciutat enrere. Sóc feliç de trobar-me de nou en un camí tant familiar: Quantes vegades l'he recorregut per anar a veure la Grande Candelle? Avui aniré a escalar-la! Desig i temor s'alternen dins del meu cap.

     Caminem en silenci, i en el fons de mi mateix experimento un sentiment de satisfacció, però també una punxada al cor: fins avui, mai m'he encordat. Mai he escalat "de veritat", i, després d'haver-ho desitjat tant, ara tinc por. Moulin, tot i la seva amabilitat, m'impressiona. Quantes escalades haurà assolit? Quants cims haurà conquistat? Només ho sap ell. Tinc confiança en ell, però totes aquestes preguntes m'impressionen encara més.

     A peu de paret desenrotllo matusserament la corda. Una mica aterroritzat i emocionat m'encordo, o millor dit, Moulin m'encorda. Puja de primer. Ansiós veig com escala fins que desapareix darrere d'un sortint. Estic sol i per això sóc conscient del que significa una corda. L'agafo el millor possible i quan la veig elevant-se al llarg de la paret adquireix un gran valor: he entès la bellesa d'aquest vincle.

     Per fi, Moulin em crida. La corda es tensa. Començo a escalar i, per segona vegada, la corda -prolongació amistosa de la forta mà d'en Moulin- m'ajuda en un pas dubtós. 

     Amb més o menys dificultats i amb molta alegria, continuo escalant fins que arribo al seu costat. M'ha assegurat amb atenció i això m'ha impresionat; i ara, el seu somriure em tranquil.litza.

     A cada llarg de corda, aquest món de pedra i silenci que temia tant com desitjava, es torna fraternal. Sento que m'atrapa i que li pertanyeré durant molt de temps.

     Davant nostre, el mar i l'horitzó suggereixen l'infinit dels grans espais. Per damunt nostre, la vertical de les altes parets fa més profund el cel. La unió d'aquestes dues grans línies és excepcional. Neix en mi una vocació fuit d'aquesta grandesa, però també d'aquesta sobrietat. El "germà gran" inicia a un entusiasta i de cop i volta li obra les portes del seu futur territori.

     De nit, al tornar a casa, em sembla haver trobat la felicitat que verdaderament correspon a la meva naturalesa. En els següents dies només faig que pensar en aquell primer diumenge." 

Text extret del llibre: 

"La montaña es mi reino"

de Gaston Rébuffat

quan tenia 15 anys...

a J.R.R.

Article 43 (La informació)

Encara recordo el Xavier Graset al programa de tv3 "Sense Títol" dient, amb un diari a la mà: "La informació és una selvaaa!". 

Res més lluny en el món de l'escalada on la informació és l'urbanisme.

Avui escric les paraules clau al google: ressenya, latin brothers, montrebei,... i si tinc una mica de perícia amb el ratolí trobaré un blog, un post, amb una ressenya que em dirà tot el que deien les ressenyes abans, que ja era massa, (metres de cada llarg, recorregut, material emplaçat a cada reunió i a cada llarg, material necessari que haig de dur i l'horari aproximat) i a més a més, podré saber com es troba en l'actualitat la via. Si algún dels pitons ja no hi és, en quin llarg i en quin punt del llarg hauré d'emplaçar cada peça del material recomanat, si és millor que em pengi l'alien verd a la dreta o el groc a l'esquerra, on hi haurà la roca descomposta i quants metres durarà, en quin diedre em puc perdre, etc... Tot a fi i a efecte de facilitar l'objectiu, reduir la incertesa i suprimir l'aventura. 

Si trobes que hi ha massa xapes no les xapis, si trobes que hi ha massa informació no la utilitzis, si t'han sikat una pedra al mig d'una via no l'agafis, que cadascú faci el que vulgui!?

Ok em sembla bé, però l'entremat que estem construïnt a partir de les llibertats individuals ens interessa?

Amb lo que s'està convertint l'escalada ens agrada? El nostre ego està per damunt de l'ètica que uneix aquests egos?

La gent mira per internet un video d'un bloc, via d'esportiva o el que sigui i després arriben al projecte i creuen que l'han fet a vista? Asseguradors radio-flashers, canyes, allargos, top-ropes, etc... Primer recopilem tota la informació, reduïm al incertesa, matem el procés de descobrir i després a tatxar.

Si em pogués assentar als costat del Buenafuente en aquell Late Night Show enlloc d'en Xavier Graset diria: "La informació és una merdaaaaa"

La informació no deixa espai per a l'aventura.

Article 42 (L'escalada ha mort)

"Els posts no et deixen veure el blog"

Aquest blog des del seu inici ha seguit un fil conductor i es pot llegir com un llibre des del principi al final. A través dels seus articles faràs un recorregut al llarg de la història de l'escalada i l'alpinsime des dels seus origens fins a dia d'avui. Tots aquests artícles van acompanyats de reflexions i especialment, és en els últims posts on desapareix la part històrica (ja explicada) per donar pas a la reflexió. En els últims articles m'he dedicat a plantejar-me el significat del concepte "escalada" i, sota el meu criteri, sent fidel a la història, he intentat trobar-li una disciplina que el representi en la seva màxima expressió. Aquesta disciplina, la disciplina reina, està definida a l'article anterior, el 41.

Arribats a aquest punt, podem concloure que: 

"L'escalada ha mort"

El concepte "escalada" existeix, però ningú la pot practicar perquè és massa genèric. M'explico, fent una analogia ràpida segur que alguna vegada heu o us han formulat la pregunta: Tu escales? Doncs bé, per mi, és tant estúpida com preguntar-li a algú: Tu jugues a pilota? La resposta no ens aportarà informació: "No" o "Sí". Però "sí" a què? A Golf? Tenis? Ping Pong? Baseball? (aquestes serien les disciplines en què li dones amb un bastó o similar a la pilota) Basquet? Handbol? Waterpolo? (disciplines en què agafes la pilota amb les mans) Futbol? (amb els peus com ja deveu saber) Rugby? (mans i peus!) Billar (amb bastó i varies pilotes!!)...

Ergo "jugar a pilota" és un concepte massa ampli per definir res concret. Engloba massa coses! Per tant ha arribat l'hora de reconèixer que no practiquem un sol esport anomenat escalada sinó que en practiquem d'altres que tenen el seu propi nom: Boulder, Esportiva, Tradicional, Esportiva de varis llargs, Clàssica o Solo Integral... (deixant l'alpinisme i l'artificial de banda que ja és prou complicada la cosa)

Pots pensar, ja està separat. Tens raó. Però el problema rau en pensar tot és escalada, que tot és el mateix, que si, per exemple, fas boulder, estàs preparat per fer tradicional o viceversa. És un error pensar-ho doncs no necessites ni el mateix entrenament, ni el mateix material, ni la mateixa preparació mental, ni la mateixa tècnica, ni funciona amb la mateixa graduació... No es pot comparar. Són esports diferents tot i que tots es juguen amb pilota (en el cas de l'escalada amb peus de gat i magnesi).

Per tant deixarem de ser escaladors i passarem a ser el que som: freekies, bloqueros, clàssics, tradicionals o bojos (solo integral)...

I només es pot denominar escalador aquell qui practi totes les disciplines (afegint-hi l'artificial!) i amb dignitat!

I si practiques dues disciplines amb solvència?? Combo!! Bloc+Esportiva!! Doncs no sé, ens haurem d'inventar un nom: Dificultat!!??

No us sembla? És una mica el que passa amb la federació, que no és d'escalada és d'excursionisme! I engloba: alpinisme, esquí de muntanya, senderisme, excursionisme, escalada, vies ferrades, bla bla bla...

Ja sé que mola dir que sóc escalador, però si només sóc un freekie... què hi farem!

Article 41 (La Reina)

La disciplina reina de l'escalada és aquella que es practica obrint via, a vista, sense cordes i sol. Sense informació prèvia i sense marge per l'error. És la disciplina reina perquè és la menys explorada i és la menys explorada perquè és la més difícil. 

Si vols saber realment quins són els teus límits, si vols conèixe't de veritat, si vols medir-te cara a cara amb la muntanya; deixa't seduir per la seva bellesa. Mira-la, fita-la i ressegueix una i una altra vegada aquella línia tant lògica, tant simple, tant bella...

Fes-ho i no necessitaràs explicar-ho, ni posar-hi grau, ni deixar cap rastre,... Aquella experiència quedarà grabada per sempre a la teva memòria...

Llavors sabràs que has estat escalant...

Llavors sabràs que tot el demés són plaers simples. 

Article 40 (L'objectiu)

Quan vaig començar a escriure aquest blog el meu objectiu era defensar una component intrínseca de l'escalada que, per mi, avui en dia, s'està perdent: el compromís. Amb el pas dels posts m'he adonat que he comès un error de lèxic. Si busques la paraula compromís al diccionari, a part de molts altres significats que no estan relacionats amb el cas que ens ocupa, t'adones que és sinònim de dificultat. No era la meva intenció defensar la dificultat, ja que la dificultat és un concepte ambivalent. El meu objectiu era defensar el que des de fora de l'escalada tothom veu, allò que ens va captivar a tots i que des de dins evitem i reuduim fins a matar l'escència del tresor que vam descobrir anomenat escalada; si, el meu objectiu era defensar el risc. Per mi una via difícil no té perquè ser compromesa, mentres que una via compromesa sempre serà difícil. Avui en dia els mitjans de comunicació del sector han extirpat un dels dos components de la paraula dificultat i només destaquen la que no té risc. 

També he comès l'error de parlar de por i fer-la condició sine qua non l'escalada no existeix quan aquesta és totalment subjectiva. És evident, com apuntaven alguns comentaris, que si estàs mirant "El Resplandor" no estàs escalant pel simple fet de passar por... És més, es pot passar molta por fent un top-rope i, per mi, escalar en aquesta modalitat no és escalar. Per mi és un entrenament. Com totes aquelles disciplines no arriscades de l'escalada. O millor dit, totes aquelles escalades no arriscades, ja que dins d'una mateixa disciplina (per sort) hi ha escalades arriscades i escalades-entrenaments.

L'escalada va néixer com una necessitat per poder assolir aquells cims inabastables caminant.

L'escalada és el mitjà per assolir un objectiu que ha deixat de ser-ho des de fa molts anys.

L'objectiu ja no és el cim. 

L'objectiu ni tant sols és l'escalada.

L'objectiu ara mateix és escalar.

Almenys quan es va deixar de perseguir els cims va aparéixer l'època daurada de l'escalada on tot eren nous reptes i els escaladors es plantejaven l'estil de les ascencions, l'ètica dels mitjans utilitzats, etc... Hi havia debat, hi havia discussió, hi havia filosofia... 

Avui en dia es tracta d'escalar i punt. Ningú es planteja el que fa (escala)... Perquè faig el que faig? Perquè escalo?

Article 39 (Consum)

Avui en dia el teu estatus social es medeix pel teu sou, el cotxe que condueixes, la casa on vius, etc... En el món de l'escalada passa el mateix. A tots ens ha passat que, enmig d'un sopar o una festa que no té res a veure amb el món de la muntanya, després de descobrir que el nostre interlocutor practica l'escalada formulem la pregunta que més mal ha fet a l'escalada: "I quin grau fas?". Obrim de vat a vat la porta a la mentida, si et contesten per sobre del III+ segur que és mentida o no estem davant d'un escalador. Si ens contesten per exemple un "7b" a seques sabrem que aquella persona està mentint. Perquè el que hauria de respondre una escalador sensat seria: "a vista o treballat?" I després hauria de dir "el màxim grau que he fet a vista és o el màxim grau treballat que he fet és..." Perquè senyors us puc assegurar que ningú té un grau a vista consolidat, és a dir que el 100% de les vies d'aquell grau les encadeni. Hi ha molts tipus de roca, moltes escoles, hi ha vies expos, vies d'adherència, vies que s'han d'autoprotegir, off-widths, vies descompostes... Vull dir que si volem començar a discriminar si a davant tenim un papanates o un escalador haurem de preguntar-li a quins llocs escala, quines vies ha fet, si ha fet mai algun solo, si creu que les fisures han d'anar acompanyades de parabolts o quin escalador admira... Amb qualsevol d'aquestes preguntes aconseguirem més informació que preguntant pel grau. Però ja sabeu, com diu el gran ABC, el consumisme ha arribat en el món de l'escalada (des de fa molts anys) i l'estatus és molt important, la xifra! Com més alta sigui la nòmina, com més corri el cotxe, com més llarga la tinguis més feliç i bon escalador seràs. I sinó la tens prou grossa, no pateixis que els del 8a.nu s'han inventat una lliga que a base de fer moltes hores extres pots superar a d'altres que currant menys cobren el mateix...

La carrera ja fa temps que ha començat, no ho sabies? Quina edat tens? Ets massa jove! Ja cal que t'espavilis perquè vas amb molt de terreny perdut? Escala, escala, escala! Espavila, espavila, espavila! Estrés! Stréss! Stressss!! No has escalat aquest cap de setmana? Malament! Quan arribis a casa fes 100 dominades, al gimnàs fes 1.000 moviments. Cada dia! Merda! M'he lesionat! No cobraré a final de més! Hauré de deixar el 8a per una altra vida...

PD: No pateixis, et convido a estirar-te sobre una roca sota el sol, gaudir del vent i deixar d'escalar. Almenys com ho has fet fins ara. Sabies que hi ha un lloc que es diu Tabor? Es mereix una visita, escalada pura. No sé quin grau és... No ho podràs apuntar al 8a.nu... Però no ho oblidaràs...