Article 47 (El llibre prohibit)

Hi ha llibres sagrats. Llibres prohibits. Llibres que et canvien la vida. Llibres que et transporten a mons fantàstics. Llibres que t'avorreixen i que acabes abandonant. Llibres que mai oblidaràs. Llibres que mai obriràs... I llibres que fan por. Tinc un llibre a casa tancat. Ja l'he llegit. Però em fa por tornar-lo a obrir. És un d'aquells llibres que entra dins teu i desperta coses que fan por. Un llibre que alguns només vendrien a majors d'edat com si fos una droga, que hi adjuntarien fotos horroroses sobre les conseqüències de consumir-lo... O simplement hi ha qui el cremaria a la foguera...

Està clar que tot depen de qui el llegeixi. Si mai no has estat temptat per la temàtica del llibre segurament podràs deixar lliscar la teva mirada per les seves lletres i les seves imatges, tancar-lo i tornar-te'n d'on has vingut com si tornéssis a casa després d'anar al cine a veure una pel.lícula d'efectes especials d'aquestes que es fan ara...

Si alguna vegada has estat temptat per la temàtica, recomenar-lo és una invitació a l'aventura personal, a l'introspecció, a l'autocontrol, l'autoconeixement... Convidar a algú a llegir-lo podria ser una instigació...

Tot depèn del receptor, del lector; i per sort, això de l'escalada és una activitat individual, on fer un pas més o abandonar depen d'un mateix. Segurament exagero i estic donant una opinió molt distorsionada i personal dels fets. Però us asseguro que ara per ara aquest llibre està per casa, enterrat en un calaix, tancat i no tinc cap intenció de tornar-lo a llegir... Almenys a curt plaç... 

Estic parlant del llibre Free Solo de l'Alexander Huber on s'hi repassa la història de l'escalada sense cordes des dels seus origens amb Paul Preuss fins a dia d'avui amb Hansjörg Auer o Alex Honnold. Hi falten protagonistes i l'autor hi té un paper més que principal. Però és d'agraïr un llibre tant poc comercial, tant allunyat de les tendències actuals...

Us convido a tots a llegir-lo. El que passi després ja és una qüestió individual de cadascú.  

Article 46 (Abandonar)

"Hi ha moments a la vida en els que tens la necessitat de fer balanç, de fer inventari de tu mateix; de lo bò i de lo dolent. Arriben moments en els que vols comprovar si les teves pròpies aspiracions segueixen sent les mateixes o, si ho han fet, de quina manera han canviat. Per tal que aquest examen pugui servir ha de ser general i despietat. És una valoració difícil que està a mig camí entre la simpatia cega que hom sent per un mateix i el despreci.(...) Doncs bé, ha arribat el moment. 

(...) He escalat muntanyes impossibles per coneixe'm millor, per trobar la meva autèntica dimensió. Ho he fet empès per la bellesa de la naturalesa alpina i pel plaer de saber.(...) El vell concepte filosòfic dels anys cinquanta està basat en el rebuig del context social i la cerca d'una alliberació.(...) Així ho he decidit. Baixaré de les muntanyes, però no per quedar-me a les valls. Des de dalt he vist horitzons no menys grans que els de l'alpinisme.(...) Aniré a selves, deserts i mars llunyans, viatjaré a illes perdudes, a fons marins encantats, a muntanyes i volcans fabulosos, tocaré latituds glaçades, coneixeré gents primitives, animals salvatges, restes d'antigues civilitzacions... I ho faré amb el mateix esperit i amb els mateixos límits que sempre m'han acompanyat cap als cims.(...) La meva elecció no és una traïció a la muntanya, sinó una extensió del meu interès per la naturalesa en el seu sentit més ampli.

(...) És innegable la fascinació exaltadora que exerceix l'impossible, que, juntament amb lo desconegut, ha encoratjat sempre l'aventura humana. Lo que avui és impossible pot no ser-ho demà. I lo que per un és insuperable pot no ser-ho per un altre més dotat i preparat. Però el que sí està clar, és que l'impossible, perquè segueixi sent facinant, ha de ser conquistat, mai destruit. Els cims impossibles, escollits per l'alpinista com una mesura d'un mateix, han de ser enfrontats amb mitjans purament humans i no recorrent a tècniques aplanadores que tenen el mateix efecte que una piconadora. No s'hauria d'oblidar que les grans muntanyes tenen el valor de l'home que es medeix amb elles, sinó, resten allí, com estèrils munts de pedres.

(...) Les muntanyes no són més que un reflexe del nostre esperit. Cada muntanya és petita o gran, generosa o avara, en la mesura del que nosaltres som capaços de donar-li i demanar-li. (...)"

Text extret del llibre:

"Montañas de una vida"

De: Walter Bonatti

El text és un resum de l'explicació que dona un dels millors alpinistes de la història quan en cim de la glòria decideix sobtadament deixar l'activitat amb tant sols 35 anys. Més enllà d'un currículum impresionant Bonatti el que va vdeixar va ser una profunda petjada de filosofia de muntanya que encara avui es resisteix a desaparèixer. Va abandonar l'activitat, però no els ideals.

Article 45 (Sant Jordi)

Escaladors

Amunt, sempre amunt,

trescant com els isards

que senten l’ombra blava

dels caçadors que els petgen.

Amunt, ja que el terreny

no sap de desnivells.

Del naixement sortim

sense grampons ni xerpa,

a peu descalç i nus.

Sempre caient amunt,

que el món viu trastocat

amb l’engany de l’ascens:

l’esforç que fem ens mena

cap al pic de l’infern.

                                  Autor: 

                  David Madueño

        Poema extret del llibre:

       Poesia per a Carnívors
                    Per cortesia de:
                                   V.M.

Article 44 (La corda)

 

 "A la vida de les persones hi ha dies feliços i decisius. Un diumenge d'abril, un amic, vuit anys més gran que jo, Herni Moulin, em porta a escalar a les Calanques, a la Grande Candelle... 

     Deixem, contents, la ciutat enrere. Sóc feliç de trobar-me de nou en un camí tant familiar: Quantes vegades l'he recorregut per anar a veure la Grande Candelle? Avui aniré a escalar-la! Desig i temor s'alternen dins del meu cap.

     Caminem en silenci, i en el fons de mi mateix experimento un sentiment de satisfacció, però també una punxada al cor: fins avui, mai m'he encordat. Mai he escalat "de veritat", i, després d'haver-ho desitjat tant, ara tinc por. Moulin, tot i la seva amabilitat, m'impressiona. Quantes escalades haurà assolit? Quants cims haurà conquistat? Només ho sap ell. Tinc confiança en ell, però totes aquestes preguntes m'impressionen encara més.

     A peu de paret desenrotllo matusserament la corda. Una mica aterroritzat i emocionat m'encordo, o millor dit, Moulin m'encorda. Puja de primer. Ansiós veig com escala fins que desapareix darrere d'un sortint. Estic sol i per això sóc conscient del que significa una corda. L'agafo el millor possible i quan la veig elevant-se al llarg de la paret adquireix un gran valor: he entès la bellesa d'aquest vincle.

     Per fi, Moulin em crida. La corda es tensa. Començo a escalar i, per segona vegada, la corda -prolongació amistosa de la forta mà d'en Moulin- m'ajuda en un pas dubtós. 

     Amb més o menys dificultats i amb molta alegria, continuo escalant fins que arribo al seu costat. M'ha assegurat amb atenció i això m'ha impresionat; i ara, el seu somriure em tranquil.litza.

     A cada llarg de corda, aquest món de pedra i silenci que temia tant com desitjava, es torna fraternal. Sento que m'atrapa i que li pertanyeré durant molt de temps.

     Davant nostre, el mar i l'horitzó suggereixen l'infinit dels grans espais. Per damunt nostre, la vertical de les altes parets fa més profund el cel. La unió d'aquestes dues grans línies és excepcional. Neix en mi una vocació fuit d'aquesta grandesa, però també d'aquesta sobrietat. El "germà gran" inicia a un entusiasta i de cop i volta li obra les portes del seu futur territori.

     De nit, al tornar a casa, em sembla haver trobat la felicitat que verdaderament correspon a la meva naturalesa. En els següents dies només faig que pensar en aquell primer diumenge." 

Text extret del llibre: 

"La montaña es mi reino"

de Gaston Rébuffat

quan tenia 15 anys...

a J.R.R.

Article 43 (La informació)

Encara recordo el Xavier Graset al programa de tv3 "Sense Títol" dient, amb un diari a la mà: "La informació és una selvaaa!". 

Res més lluny en el món de l'escalada on la informació és l'urbanisme.

Avui escric les paraules clau al google: ressenya, latin brothers, montrebei,... i si tinc una mica de perícia amb el ratolí trobaré un blog, un post, amb una ressenya que em dirà tot el que deien les ressenyes abans, que ja era massa, (metres de cada llarg, recorregut, material emplaçat a cada reunió i a cada llarg, material necessari que haig de dur i l'horari aproximat) i a més a més, podré saber com es troba en l'actualitat la via. Si algún dels pitons ja no hi és, en quin llarg i en quin punt del llarg hauré d'emplaçar cada peça del material recomanat, si és millor que em pengi l'alien verd a la dreta o el groc a l'esquerra, on hi haurà la roca descomposta i quants metres durarà, en quin diedre em puc perdre, etc... Tot a fi i a efecte de facilitar l'objectiu, reduir la incertesa i suprimir l'aventura. 

Si trobes que hi ha massa xapes no les xapis, si trobes que hi ha massa informació no la utilitzis, si t'han sikat una pedra al mig d'una via no l'agafis, que cadascú faci el que vulgui!?

Ok em sembla bé, però l'entremat que estem construïnt a partir de les llibertats individuals ens interessa?

Amb lo que s'està convertint l'escalada ens agrada? El nostre ego està per damunt de l'ètica que uneix aquests egos?

La gent mira per internet un video d'un bloc, via d'esportiva o el que sigui i després arriben al projecte i creuen que l'han fet a vista? Asseguradors radio-flashers, canyes, allargos, top-ropes, etc... Primer recopilem tota la informació, reduïm al incertesa, matem el procés de descobrir i després a tatxar.

Si em pogués assentar als costat del Buenafuente en aquell Late Night Show enlloc d'en Xavier Graset diria: "La informació és una merdaaaaa"

La informació no deixa espai per a l'aventura.

Article 42 (L'escalada ha mort)

"Els posts no et deixen veure el blog"

Aquest blog des del seu inici ha seguit un fil conductor i es pot llegir com un llibre des del principi al final. A través dels seus articles faràs un recorregut al llarg de la història de l'escalada i l'alpinsime des dels seus origens fins a dia d'avui. Tots aquests artícles van acompanyats de reflexions i especialment, és en els últims posts on desapareix la part històrica (ja explicada) per donar pas a la reflexió. En els últims articles m'he dedicat a plantejar-me el significat del concepte "escalada" i, sota el meu criteri, sent fidel a la història, he intentat trobar-li una disciplina que el representi en la seva màxima expressió. Aquesta disciplina, la disciplina reina, està definida a l'article anterior, el 41.

Arribats a aquest punt, podem concloure que: 

"L'escalada ha mort"

El concepte "escalada" existeix, però ningú la pot practicar perquè és massa genèric. M'explico, fent una analogia ràpida segur que alguna vegada heu o us han formulat la pregunta: Tu escales? Doncs bé, per mi, és tant estúpida com preguntar-li a algú: Tu jugues a pilota? La resposta no ens aportarà informació: "No" o "Sí". Però "sí" a què? A Golf? Tenis? Ping Pong? Baseball? (aquestes serien les disciplines en què li dones amb un bastó o similar a la pilota) Basquet? Handbol? Waterpolo? (disciplines en què agafes la pilota amb les mans) Futbol? (amb els peus com ja deveu saber) Rugby? (mans i peus!) Billar (amb bastó i varies pilotes!!)...

Ergo "jugar a pilota" és un concepte massa ampli per definir res concret. Engloba massa coses! Per tant ha arribat l'hora de reconèixer que no practiquem un sol esport anomenat escalada sinó que en practiquem d'altres que tenen el seu propi nom: Boulder, Esportiva, Tradicional, Esportiva de varis llargs, Clàssica o Solo Integral... (deixant l'alpinisme i l'artificial de banda que ja és prou complicada la cosa)

Pots pensar, ja està separat. Tens raó. Però el problema rau en pensar tot és escalada, que tot és el mateix, que si, per exemple, fas boulder, estàs preparat per fer tradicional o viceversa. És un error pensar-ho doncs no necessites ni el mateix entrenament, ni el mateix material, ni la mateixa preparació mental, ni la mateixa tècnica, ni funciona amb la mateixa graduació... No es pot comparar. Són esports diferents tot i que tots es juguen amb pilota (en el cas de l'escalada amb peus de gat i magnesi).

Per tant deixarem de ser escaladors i passarem a ser el que som: freekies, bloqueros, clàssics, tradicionals o bojos (solo integral)...

I només es pot denominar escalador aquell qui practi totes les disciplines (afegint-hi l'artificial!) i amb dignitat!

I si practiques dues disciplines amb solvència?? Combo!! Bloc+Esportiva!! Doncs no sé, ens haurem d'inventar un nom: Dificultat!!??

No us sembla? És una mica el que passa amb la federació, que no és d'escalada és d'excursionisme! I engloba: alpinisme, esquí de muntanya, senderisme, excursionisme, escalada, vies ferrades, bla bla bla...

Ja sé que mola dir que sóc escalador, però si només sóc un freekie... què hi farem!

Article 41 (La Reina)

La disciplina reina de l'escalada és aquella que es practica obrint via, a vista, sense cordes i sol. Sense informació prèvia i sense marge per l'error. És la disciplina reina perquè és la menys explorada i és la menys explorada perquè és la més difícil. 

Si vols saber realment quins són els teus límits, si vols conèixe't de veritat, si vols medir-te cara a cara amb la muntanya; deixa't seduir per la seva bellesa. Mira-la, fita-la i ressegueix una i una altra vegada aquella línia tant lògica, tant simple, tant bella...

Fes-ho i no necessitaràs explicar-ho, ni posar-hi grau, ni deixar cap rastre,... Aquella experiència quedarà grabada per sempre a la teva memòria...

Llavors sabràs que has estat escalant...

Llavors sabràs que tot el demés són plaers simples.