Article 34 (evolució)

El dia 13 de setembre de 2011 va morir Walter Bonatti. Al cap d'uns dies van re-emetre una entrevista per la televisió. Me la vaig mirar atentament per conèixer millor el personatge i em van sobtar enormement dues frases seves: "L'escalada és la conquesta de l'impossible" i "l'assegurança d'expansió ha significat la mort de l'escalada ja que gràcies a ella tot és possible". Si analitzem el número d'expansions que envolten l'escalada i la dependència que té aquest esport d'aquest tipus d'assegurança podem assegurar que no hem deixat espai per l'impossible. Walter Bonatti, va deixar d'escalar el 1965 perquè ja no es sentia identificat amb el que estava passant en el món de l'escalada, ni amb tot el que s'estava convertint. Estem al 2011 i la diferència entre fer una via ferrata i una via d'escalada cada vegada és més petita.

Des que Walter Bonatti es va retirar d'escena van passar els anys i a part de l'expansió va néixer i es va consolidar un concepte que ha perdurat fins als nostres dies: el rotpunkt. L'escalada lliure com a únic mitjà vàlid per assolir cims, parets, cadenes... Aquesta dansa vertical, aquesta coreografia de la dificultat ha pervertit una de les peces claus de l'escalada, el risc. Hem convertit l'impossible en dificultat i ens hem dedicat a explorar només en aquesta direcció. Els anglesos ho tenen clar, condueixen per l'esquerra, utilitzen la yarda, el galó i les unces. I, a l'hora de graduar separen dificultat d'exposició (for exemple: 7a E6) i a més respecten l'escalada tradicional; és a dir sense expansions. Ells no han oblidat el risc.

Fa temps que em pregunto sobre quin és el pas següent després del rotpunkt. Ara ho tinc claríssim. El que feia el Bachar a mitjanit anant a xafar expansions a la vall de Yosemite per conservar-ne l'estil pur és molt romàntic. Però quins xafar? I quins no? Qui jutja? I Perquè?.... A més a més la inundació de parabolts és tal que no hi ha prou martells per xafar-los tots.

A principis dels 70's en John Long li va dir a en Bachar:

              - Ei Bachar, tiu, anem a fer la Double Cross!

El cotxe del Bachar estava en direcció oposada a on hi havien les parets, i quan aquest va començar a caminar cap al cotxe per agafar la corda en John Long li va dir:

              - On vas? La farem en solo!

              - Què?-va dir en Bachar.

              - Quantes vegades l'has fet? - va dir John Long.

              - Moltes - va dir en Bachar.

              - I quantes cops has caigut? - va dir en John Long.

              - Mai. - va dir en Bachar.

              - Doncs som-hi!!! - va replicar en John Long.

El 1958 a la Cima Grande di Lavaredo es va obrir la via Hasse-Brandler (6a-A2, 500m).

El 1987 en Kurt Albert la forçava en lliure (500m, 7a+).

El 2002 l'Alexander Huber l'escalava en solo integral.

Després del rotpunkt ve el solo integral.

"No hace falta decir nada más"

Article 33 (La por)

Segur que recordes la primera vegada que vas veure algú escalant. L’impacte que aquella imatge va produir en tu va ser tant gran que se’t va quedar gravada a la retina. Des d’aquell dia no vas parar fins a poder fer el mateix. Fins a saber en primera persona què era l’escalada i perquè aquella gent escalava.

Segur que recordes el primer cop que vas anar a escalar. Com brillava el sol, el color de la roca. Les ombres que es dibuixaven a la paret. El cel blau. El vent. Tot ha quedat registrat a la teva memòria. Aquella primera ascenció ha durat més que qualsevol de les posteriors que han vingut. Vas passar por, et vas aferrar a la roca i t’hi vas arrambar desesperat, despertant l’instint, l’escalador que portaves dins. El record és nítid, com si fos ahir.

Però ara escalar per tu ja no és el que era abans. Ha perdut sentit. Ha perdut emoció. Ja no sents els ocells d’aquella manera tant intensa. T’has acostumat a la vertical, has descobert tots els trucs i mica en mica aquella escalada plena de sensacions i emocions s’ha anat convertint en un esport més on entrenar és la part més important i aprendre els trucs per assolir la xifra desitjada l’abecedari d’aquest esport: canya, top-rope, gri-gri, pilla fort, aguanta aquí, més crash-pads, etc…

Ahir miraves als ulls a uns tigres enormes tancats dins d’una gàbia i t’hi acostaves i se’t glaçava la sang. Han passat els anys i aquests tigres no tenen la mateixa mirada, estan cansats, són vells…

Què tal si els obres la porta?

Article 32 (Mentides)

Quan internet anava amb el modem i feia aquell sorollet, ningú tenia blog. Llavors era habitual que en els bars o restaurants propers als sectors o parets d'escalada hi hagués el famós "llibre de piades". Allí, al finalitzar la jornada, els escaladors hi escrivien què havien escalat. Fins aquí tot bé. Tenim el verb: "piar"; tenim el substantiu: "piada" i tenim el "piante" (el subjecte) que es dona la paradoxa que és tot aquell que pia en un llibre de piades coses que NO són veritat. Els escaladors escriuen i els mentiders pien. És el que avui en dia el saber popular del món dels blogs ha definit tant bé amb la frase feta: "Cuando no me ves hago 8b's y cuando tu estás hago V+". Vaja, un piante. Què porta una persona/escalador a dir que ha fet una cosa que no ha fet? La gràcia de l'escalada és la superació personal i la satisfacció que això dona. Com és que hi ha tanta gent que prefereix dir una mentida abans que tenir un repte? Tenim per exemple el cas de la coreana Oh Eun-sun que va mentir alhora de pujar el Kangxenjunga, tenim el cas d'un paio que no recordo el nom però anava al rebuf del Sharma i companyia encadenant tot el que ells encadenaven i estava a dalt de tot del 8a.nu però ningú el coneixia. També tenim el cas de la Chilam Balam, quan el màxim grau era 9a, va i apareix el Bernabé i diu que va fer un 9b+, Tomo Cesen era crac amb això (No siesta en solitari, Wall of shadows, Sur del Lhotse, totes en solitari és clar)... Inclús els EE.UU diuen que han anat a la lluna però... Stanley Cubrick va afirmar haver treballat en el rodatge d'aquestes imatges suposadament sobre la lluna.

Abans es clavaven banderes als cims per deixar-hi constància o hi havia llibres de registre on hi podies escriure el teu nom, data i via. Clar que llavors ja es podia mentir pujant per la normal del Cavall i apuntar que havies fet la Puigmal... 

Qui/què ho podreix tot? Els diners? La fama? Els sponsors? Les revistes? El públic amb ganes de veure'n una de més grossa? L'ego?

Perquè mentim? Perquè ens autoenganyem? O perquè ho fan els que ho fan?

Foto: Milli Vanilli eren un grup de música que van guanyar un grami a millor artista revelació. Però l'autèntica revelació va ser descobrir que no cantaven ells. Ja ho diu la meva àvia: "s'atrapa abans un mentider que un coix".

Article 31 (bloc vs boulder)

És curiós com l'escalada i la informàtica han seguit un mateix procés de miniaturització. Diuen que el primer ordinador que hi va haver al món ocupava tota una habitació sencera i només estava capacitat per fer sumes i restes... la cosa ha anat evolucionant i avui en dia tenim uns telèfons mòbils que gairebé te la mengen... buenu, li mengen a un altre i tu ho pots veure pel youporn. Doncs podriem dir que amb l'escalada ha passat el mateix, hem passat de conquerir vuit mils i cares nords als alps a fer bloc, jo encara diria més. Ja hem tocat fons, si us hi fixeu totes les competicions d'escalada acaben amb concursos de "lances" és a dir escalada d'un sol moviment. Què pots conquerir amb un sol moviment? Ja ens assemblem a l'atletisme. Salt de llargada, d'alçada,... Lo curiós és que triomfa.

Deia aquell: "tingueu somnis ben grans per no perdre'ls mai de vista", i avui la gent somia en escalar una pedra de 2,5 metres, aixó si per la cara nord que és més xunga, 8a de bloc... Recordo quan era jove que el bloc no existia. Existien vies amb passos "à bloc" (traduït literalment: "a fondo") i que no volia dir res més que la dificultat de la via en qüestió estava concentrada en una secció curta. També recordo, quan encara tenia cavells, que el boulder es feia els dies entre setmana al plafó o els dies que per cansament o per mandra no s'escalava. El boulder era un entrenament, diuen que al CAMP 4 la gent es llevava tard, deixaven la corda i l'arnés a la tenda  i per no perdre la forma anaven a fer una mica de boulder. Dificultat tècnica i física sense alçada. El que llavors era un entrenament avui s'ha convertit en una disciplina de l'escalada. I de fet és la disciplina que més triomfa! Que bàsicament és com dir que el que la mandra triomfa! I no és extrany tal i com està el pati que la mandra sigui el que més triomfa: generació ni-ni (ni estudio-ni treballo-ni escalo-ni fumo porros), especulació (mínim esforç màxim benefici), crisi, atur... però intentant lligar-ho tot corro el risc de que se'm talli la maonesa (salsa originària de Maó, ciutat de Menorca, Paisos Catalans). I parlant de salses, deia aquell que "la salsa de l'escalada és la por". Per tant la pregunta d'avui és ¿Podem considerar escalada una cosa que traeix l'escència/la salsa de l'escalada?

Reflexionem-hi.

Foto: sempre ens quederan els tsunamis o highballs, però són solos no?

Article 30 (no chalk)

L'altre dia em van enviar un mail d'aquests estúpids del rollo passa-lo. Lo curiós del cas és que era un mail que anava sobre un manifest al voltant de l'escalada i l'ús del magnesi. "Manifiesto en contra de las clecas". Llegiu-lo. És curiós que ningú no hagi tingut la idea de fer un "Manifiesto en contra de las colillas" o un "Manifiesto en contra del papel de culo" que són dos problemes bastant més greus que els de les clecas.

La veritat és que me la suda bastant si en una via hi ha cleques o no. El que sí que em preocupa és que els escaladors siguin tant guarros com per deixar els peus de via plens de colilles i siguin tant guarros com per deixar els papers de cagar al costat de la seva merda. El paper ni s'enterra ni es deixa tirat, es plega i cap a casa. Estic fart d'agafar pedres per tapar la meva merda i trobar-me papers enterrats. I amb les colilles lo mateix, tothom diu que les recull però cada vegada n'hi ha més, suposo que després de fumar-te 10 pitis és normal que te'n descuidis un. Ja no et dic després de 3 porros! Et pots deixar fins i tot les rastes! Però com que l'escalador d'avui en dia és un homo-urbanus es comporta a la natura de la mateixa manera que ho fa a la ciutat, amb la petita diferència que a la muntanya no hi ha ningú de l'ajuntament que et vingui a escombrar les colilles ni el paper de cagar. I amb el ritme de retallades que portem no ens escombraran ni la ciutat.

Ara bé, si voleu que opini sobre el Manifiesto en contra de las clecas, penso que és una autèntica xorrada fer un manifest sobre les cleques quan avui en dia des de peu de via pots veure tots els cantos magnesiats d'una via des de l'inici fins a la reunió. Si defenses l'escalada a vista com a mínim tingues els collons d'escriure un manifest en contra del magnesi. Si vols llegir la roca no fotis les xapes cada metre i mig, posa-les a 3 o 4 metres com els gavatxos i t'hauràs de concentrar en la roca i no en els seguros. O simplement no en posis. Buenu, en fi, tornem a lo de sempre, ja he escrit 27 articles sobre aquest tema i no em vull fer més pesat.

P.D.: Parlàvem de clenxes de magnesi no? Buenu, de fet, si parlem de les altres penso igual.

Photo: Cocaine Corner - Camp IV - Yosemite.

Article 29 (RRRT)

Ei! Ja torno a ser aquí! Fuah! Vaig anar a fer un solo i no va sortir bé. Em vaig trencar coll i barres. Per lo menys vaig caure de 100 metracos! Joder tiu! Allà a l'hospital vaig tenir temps de llegir i pensar moltes coses. Entre elles la conya aquesta que la solvència econòmica d'un pais es medeix amb una escala de l'estil AAA- (com per exemple Estats Units) o CCC- (que deu ser la qualificació de Grècia). Després d'analitar-ho a fons he determinat que l'escalador "autèntic" es determina per les següents inicials: RRRRRT.

M'explico, si tu avui en dia observes l'escalador "autèntic" sempre compleix aquestes inicials o lletres. La resta només ens hi acostem. Aquestes inicials corresponen a: Rasta, peRRo, poRRo, fuRgo i Tatoo. És igual si has escalat a ordesa o no, si has fet mai un solo o no; o si has clavat mai un pitó o no. L'important són la Rasta, el poRRo, el peRRo, la flauta (se m'ha colat), la fuRgo i el Tatoo!! Òstia i la biRRa! Merda, buenu: RRRRRRRT. Recordo que abans els escaladors anaven amb grenyes, cinta lligada al front i texans a l'estil Ron Kauk o Patrick Edlinger. Tothom volia assemblar-se als grans ídols... Però ara estem davant d'un fenomen curiós... a quins ídols volen assemblar-se els RRRT??

Els únics escaladors forts amb rastes que em venen a la memoria són l'Elie Chevieux i el Ben Moon, però dubto que la majoria dels RRRRRRRRRRRT els coneguin.

P.D.: Tinc fuRgo, he portat Rastes (ara una calvície galopant), tinc previst fer-me un tatoo (trival i al braç que mola más) i els porros els he deixat des de l'experiència de l'últim solo... ;). De bon rotllo, espero ofendre el màxim de gent, que tothom piï i que us hagin anat molt bé les vacances!!

Article 28 (solo integral)

Si mai has sentit córrer aquest "esport" per les teves venes alguna vegada t'hauràs plantejat fer com a mínim un solo integral. Sota la meva humil opinió el solo integral és la disciplina reina d'aquest "esport". És l'últim esglaó per superar. Si hem estat capaços de humanament pujar per una paret, si ho hem fet acompanyats de corda, assegurances, mosquetons i demés però no ens han fet falta perquè no hem caigut. Si hem superat el repte en lliure. Què ens impedeix deixar la corda, l'arnés i els ferros i enfrontar-nos a la paret de manera natural? Si abans no hem caigut perquè ho hauriem de fer ara? Si era una via que estava molt al nostre límit sempre podem baixar el grau. Què ens impedeix de practicar l'escalada sense corda? Que no hi ha marge d'error. Però si fa 20 anys que escales i aquella via l'has fet mil vegades, amb bambes, sense magnesi, xapant només dues cintes i la fas amb els ulls tapats per escalfar què t'impedeix de fer-la sense corda? Des d'aquí vull reivindicar aquest "esport" tant oblidat que no entenc perquè va tant en desús... Recordo que abans tots els cracks de l'escalada feien solo integral: Edlinger, Destivelle, Bachar,... avui en dia tothom crida molt, molta xifra i pocs solos (excepte algun yankee). Es practiquen totes les disciplines de l'escalada excepte aquesta: el bloc, l'esportiva, la clàssica, l'artificial, el psicobloc, tradicional... què passa amb el solo integral? ningú diu que facis el teu màxim grau en solo integral, baixem el llistó, però no deixem morir l'escència de l'escalada! Des d'aquí us animo a tots a practicar aquesta disciplina que de ben segur us deixarà records inolbidables i moltes sensacions irrepetibles per omplir posts i posts dels vostres blogs...