Tantes vegades hem sentit i dit que l'escalada és una
filosofia de vida que ara estem obligats a explicar el perquè, a intentar fer
de filòsofs i, amb paraules, explicar el que només passa a la roca. El
compromís amb l'aventura, el risc i la mort han fet per a molts foranis
d'aquesta filosofia de vida una activitat incomprensible, de bojos; tot i que
amb el pas del temps els adjectius "aventura", "risc" i
"mort" s'han anat diluint i la filosofia de vida s'ha anat convertint
en un modus vivendi. Abans que això passés, va ser l'època daurada de
l'escalada, l'època en què el viatge iniciàtic acabava de començar i no hi
havia res a explicar sinó a descobrir i a experimentar. Aquells qui van
protagonizar aquell moment eren escaladors. Només els escaladors poden explicar
amb paraules què és l'escalada; i nosaltres, només podem agafar el relleu
afegint-hi el terme filosofia, un terme desgastat i sobat com els cantos de les
vies que aquests escaladors ens han deixat per a mortals i que en el seu dia van ser evolució de l'ésser humà. S'ha acabat, el temps
ha passat i aquelles belles glòries han deixat tanta petjada que és difícil
obrir noves traces. És difícil fer evolucionar l'escalada, cada vegada més, i
no en el terreny de la muntanya, sinó, sobretot en el terreny conceptual. Avui
en dia l'escalador amb discurs destaca per la seva abscència o de discurs o
d'escalada. És lògic, no fa falta ser matemàtic o físic, només fa falta mirar
quan va començar tot i quins van ser els grans salts endavant. Quants se'n
feien abans i cada quan se'n fan ara. És per això, que crec que l'escalada viu
una situació molt similar a la societat occidental. Vivim, després de 2.000
anys d'història, d'una herència greco-romana i poc hem trascendit
metafísicament des de llavors. La història de l'escalada es remonta molt més a
prop, però li passa més o menys el mateix. Les bases i les normes ja estan establertes i "només" ens queda el
"més": "més difícil", "el més ràpid", "el més en quantitat",
"el més precoç"... Ah, per sort també ens queda en Dean Potter,
l'últim escalador i el seu i últim discurs.
divendres, 30 de novembre del 2012
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Often climb is only a ego game!
Always climb should be a evo "game"!
No sé perquè m'agrada tant escalar..no ho entenc...hi ha alguns dies, però, que sí que ho entenc una mica més...no són la majoria, però aleshores és quan em comprenc a mi mateix també una mica més...hi ha algun dies, però, que no ho entenc, i malgrat tot segueixo pujant per tot arreu...tampoc m'entenc...però m'agrada...potser és l'important, potser no em cal cap resposta, o potser la pregunta no és PERQUÈ, sinó QUANT...i aqui ja no tinc dubte en la resposta...MOLT !!!
:)
Publica un comentari a l'entrada