Vivim en una societat que li dona l’esquena a la mort. Allarguem la vida de la gent gran a base de pastilles fins a la demencia. Enlloc de morir-nos vius, morim morts. Morim sense consciència, sense dignitat, sense serenitat, sense poder dir unes últimes paraules i despedir-nos amb el cap clar.
En el món de l’escalada passa més o menys el mateix està plè de morts que encara no s’han matat. Lo que en argot franquista es denominava com a “carne de cañón".
Ens fa sentir-nos molt vius “jugar” amb la mort acompanyats d’una seguretat total. Però la seguretat total no existeix i menys si va acompanyada dels humans. “Un error humà”. Quantes vegades hem sentit aquesta frase? Si a més a més l’humà és inexpert la seguretat és totalment fictícia. Llavors quan arriba la desgràcia busquem culpables: material mal dissenyat, poc equipament o mal situat, els equips de rescat no arriben a temps, etc...
Tot i que ho hem obviat quan comprem material d’escalada ens adverteixen que la pràctica d’aquest esport pot provocar accidents que de vegades són mortals. De fet quan comprem una guia d’escalada també s’animen a la festa i ens recorden que això d’escalar pot ser mortal i quan accedim a les insal.lacions d’un rocòdrom ens fan firmar papers on assumim que, practicant l’escalada, de vegades la gent es mata.
Ves a saber, igual algun dia ens passarà com amb el tabac i les guies i el material d’escalada vindran acompanyats amb fotos d’accidents, de cames trencades, caps oberts i sang arreu…
A mi mai m’ha semblat un joc i si em vaig acostar a aquest món ho vaig fer atret per aquest risc. Simplement assumeixo el compromís accepto les regles i intento buscar l’escència per damunt de la seguretat, que no existeix. Encara recordo quan em van dir per primera vegada: “aquí no pots caure” i això que portava un munt de material…
3 comentaris:
Per mi l'escalada sense risc no existeig, segurament sense aquest component jo no seria escalador. El problema ve quan volem igualar el grau de compromis per tots, cada un te que poder escollir el grau que vol, i respetant la resta de companys.
Si el risc és relatiu pots caure de tres metres de cap contra el terra i pillar o saltar-te dues cintes en un desplom i fer un preciós puenting sense cap risc. L'escaldada en placa o slab és la més perillosa ja que en desploms difícilment toques la paret. Fent bloc en contra de lo que la majoria pensa les lesions de turmell son freqüents i caure d'esquena a plom contra el terra des de dos metres et deixa uns dies mal d'esquena i molts cops s’ha de assumir un compromís de no pots caure en certes parts de les sortides de bloc, si algú no ho creu està convidat a fer una sessió de bloc compromís, i si ho creieu també. En el moment que domines la tècnica, tens la força el control mental està al teu abast i pots agafar més alçada. Una persona que comença sense força ni tècnica difícilment tindrà control mental per tant estarà patint molt més i més compromís en un cinquè que un escalador fent un 9a desplomat i saltant-se les cintes de dos a dos.
El compromís real per a mi en bloc començaria a partir dels 5 metres i al teu límit. Més de 5 metres i al límit és solo (sempre superant el pas de no retorn). En cordats compromís a partir de 5 metres i al teu límit i abans del tercer bolt, o més de 5 metres només en slabs o plaques al teu límit. Important és la possibilitat de caure per això és important anar al límit perquè el compromís sigui real i màxim pujar un plafó amb presses grans 15 metres no és compromís.
Salut!
Si fas una via en solo la qual la tens tan mamada que saps al 99,8 per cent que no cauràs. El compromís és real o és menys perillós que el trajecte en cotxe per arribar a la via?
Salut!
Publica un comentari a l'entrada