Ni tu ni jo per més que ens entrenem podrem fer els 100m llisos en menys de 10 segons.
Encara que ens donguessin una beca olímica i ens hi dediquéssim exclusivament 8 hores cada dia amb els millors entrenadors del món, per més que ens dissenyessin unes bambes especials per xaparros i que ens fessin una dieta específica per gordos, fracassariem.
És una qüestió genètica. O tens el físic o no el tens.
Poder m'he equivocat i fots 1,97m, tens uns quadriceps que semblen míssils i ets marró com la xocolata amb llet. Si és així, demano perdó, però llavors qui s'ha equivocat de blog i d'esport ets tu. Perquè l'escalada és territori de matats.
El dia que vaig descobrir l'escalada vaig pensar: "nano estàs salvat". Després de fracassar en tots els esports del món (olímics i no olímpics) vaig fer el descobriment de la meva vida: "l'escalada".
Quin esport més bell. De res et servirà haver nascut amb més muscles que un ninot de HEMAN perquè el muscle més important de l'escalada és dins del teu cap. Aquesta és la màgia de l'escalada. Ja pots tenir els bíceps d'un goril.la que com a dins del cervell no hi tinguis la ment d'un faquir has begut oli.
El tema és aquest. Si ho distribuíssim en percentatges la cosa aniria així:
Atletisme = 99% condició física + 1% condició mental
Escalada = 50% condició física + 50% condició mental
Per tant:
Aixeca la mà dreta, posa la teva mà esquerra sobre el llibre "Escaladas en Yosemite" de George Meyers i repeteix en veu alta: "Juro per Déu, John Bachar, Patrick Edlinger, Wolfgang Güllich, Peter Croft, Alain Robert, Alexander Huber, Carlos Garcia, Dean Potter i Alex Honnold (entre d'altres) que mai més gosaré no passar por. Juro per Déu i tots els que acabo de nombrar que la màgia de l'escalada és que fa por. Juro per Déu i tota la tropa que mai més diré que el seguro està lluny, diré que sóc un cagat i no mereixo fer aquesta via. Juro per Déu i ells que mai més escalaré una via en top rope sinó sóc capaç de fer-la de primer. Per tant, juro per Déu i tots els que han portat l'escalada en el seu estat més pur que mai més gosaré no passar por mentre escalo i juro que si això passa seré capaç de veure-hi més enllà del grau, més enllà del pròxim seguro, més enllà de la meva vanitat i adonar-me que el meu esport s'està morint i m'haig de plantejar com reanimar-lo".