Article 49 (Cotitzant a borsa)

Senyores i senyors em plau comunicar-los que l'escalada cotitza a borsa. La borsa es diu 8a.nu i els valors són les vies encadenades. Qualsevol persona/escalador pot comprar/encadenar accions/vies que tenen un preu de mercat o grau. D'aquesta manera també podriem afirmar que els particulars/escaladors esdevenen en si mateixos empreses i el seu valor en el mercat real de l'escalada puja més o menys en funció de la seva cotització a borsa/8a.nu. És a dir en funció de les accions/vies comprades/encadenades. Independentment de si el preu/grau del valor/via comprat/encadenat és el real o està sobrevalorat/sobregraduat o infravalorat/collat, el fet és que aquest preu/grau, és el que determina la nostra cotització, la nostra posició a borsa. Per tant, com a qualsevol mercat ens podem trobar amb accions/vies que són una bona inversió perquè en treiem un benefici en forma de punts per sobre del valor real de l'acció/via i casos en els que no interessa invertir els diners/pegues i temps perquè el preu/grau de l'acció/via està per sota del seu valor/grau real. D'aquesta manera si com a  inversors/escaladors volem aconseguir cotitzar bé dins de 8a.nu hem de preparar una estrategia i dedicar els nostres ingressos en accions/vies volàtils/soft. Serà una bona manera de cotitzar ràpidament a l'alça i així aconseguir convertir-nos en escaladors/empreses amb un valor alt en el mercat real i entrar ràpidament en l'apassionant món del patrocini. És així, és capitalisme. Només compten els diners. Només compta el grau. El demés no cotitza. Si vols viure com a escalador professional has de cotitzar a borsa. Ho manen els patrocinadors. Senyores i senyors l'escalada cotitza a borsa, la borsa es diu 8a.nu. i les marques controlen el mercat.

Lo de la prima de risc no sé molt bé com encaixar-ho... Si algú té alguna idea serà benvinguda!

Apa! A escalar que cotitza! Encara ens farem milionaris!!

Article 48 (La gran evasió)

Sempre, des del cotxe, mirant per la finestra, en cap de setmana, anant cap a escalar a algún lloc del país, veient l'anar i venir de la resta de cotxes, em preguntava el mateix: "On va la gent? Està clar, nosaltres anem a escalar, però, i els demés, on van?"

L'altre dia, mirant la tele, vaig veure l'anunci promocional del Gran Premi de Montmeló de motos d'enguany. Un anunci amb poc pressupost, amb poques imatges espectaculars, amb retallades suposo... Perquè diuen que aquests mega-esdeveniments ens costen diners enlloc d'ingressar-nos-en... Bé, això és igual, el cas és que, fruit de les retallades o no, el missatge era el següent: "Vine a evadir-te al Gran Premi de Montmeló. Només hi ha una vida, corre-la!".

Que fort.

Clar i català.

De fet, res més lluny del que fem nosaltres, els escaladors i la resta dels mortals. Diuen que Déu va fer el món en 6 dies i el setè va descansar. No és el cas de la majoria. Treballem per sobreviure en aquest món i ens queden 2 dies per descansar... Ens en regalen un. Temps de sobra per descansar, repcuperar-te i adonar-te que el món se't cau a sobre... Temps de sobra per fer plans, organitzar-te i marxar, escapar, evadir-te fins dilluns. Dilluns grisos on pots tornar-te a cagar amb el món i amb la merda de sistema que ens envolta. Cinc dies per endavant per viure del record de les escalades, les motos, els quads, el submarinisme, les excursions, la bicicleta, el bermut a la terrassa d'un bar a davant del mar, etc... Temps suficient per treballar, avorrir-te, sentir-te menyspreuat i que de totes les hores que estàs treballant una gran majoria estàs perdent el temps. Fent veure que treballes o senzillament planificant el següent cap de setmana o les següents vacances... Com si fóssis el Shackleton, el Livingstone o el Custó.

La qüestió és evadir-se, ja sigui anant a veure les motos, mirant el futbol, fumant-te un porro, segregant adrenalina amb algún esport d'aventura o simplement segregant endorfines follant, corrent o nadant.

Senyors. Perdoneu-me, però estem fent el ridícul. La gesta ja no està en la capacitat d'evadir-se. La gran evasió va ser un èxit, no només a nivell de cinema, sinó de concepte. Però molt em temo, que ara toca el contrari. Quedar-se. No evadir-se. 

Si t'indignes després no t'escapis. Si t'escapes no pots indignar-te.

Apa, no us preocupeu que la culpa sempre la tenen els altres.

Bona nit.

Article 47 (El llibre prohibit)

Hi ha llibres sagrats. Llibres prohibits. Llibres que et canvien la vida. Llibres que et transporten a mons fantàstics. Llibres que t'avorreixen i que acabes abandonant. Llibres que mai oblidaràs. Llibres que mai obriràs... I llibres que fan por. Tinc un llibre a casa tancat. Ja l'he llegit. Però em fa por tornar-lo a obrir. És un d'aquells llibres que entra dins teu i desperta coses que fan por. Un llibre que alguns només vendrien a majors d'edat com si fos una droga, que hi adjuntarien fotos horroroses sobre les conseqüències de consumir-lo... O simplement hi ha qui el cremaria a la foguera...

Està clar que tot depen de qui el llegeixi. Si mai no has estat temptat per la temàtica del llibre segurament podràs deixar lliscar la teva mirada per les seves lletres i les seves imatges, tancar-lo i tornar-te'n d'on has vingut com si tornéssis a casa després d'anar al cine a veure una pel.lícula d'efectes especials d'aquestes que es fan ara...

Si alguna vegada has estat temptat per la temàtica, recomenar-lo és una invitació a l'aventura personal, a l'introspecció, a l'autocontrol, l'autoconeixement... Convidar a algú a llegir-lo podria ser una instigació...

Tot depèn del receptor, del lector; i per sort, això de l'escalada és una activitat individual, on fer un pas més o abandonar depen d'un mateix. Segurament exagero i estic donant una opinió molt distorsionada i personal dels fets. Però us asseguro que ara per ara aquest llibre està per casa, enterrat en un calaix, tancat i no tinc cap intenció de tornar-lo a llegir... Almenys a curt plaç... 

Estic parlant del llibre Free Solo de l'Alexander Huber on s'hi repassa la història de l'escalada sense cordes des dels seus origens amb Paul Preuss fins a dia d'avui amb Hansjörg Auer o Alex Honnold. Hi falten protagonistes i l'autor hi té un paper més que principal. Però és d'agraïr un llibre tant poc comercial, tant allunyat de les tendències actuals...

Us convido a tots a llegir-lo. El que passi després ja és una qüestió individual de cadascú.  

Article 46 (Abandonar)

"Hi ha moments a la vida en els que tens la necessitat de fer balanç, de fer inventari de tu mateix; de lo bò i de lo dolent. Arriben moments en els que vols comprovar si les teves pròpies aspiracions segueixen sent les mateixes o, si ho han fet, de quina manera han canviat. Per tal que aquest examen pugui servir ha de ser general i despietat. És una valoració difícil que està a mig camí entre la simpatia cega que hom sent per un mateix i el despreci.(...) Doncs bé, ha arribat el moment. 

(...) He escalat muntanyes impossibles per coneixe'm millor, per trobar la meva autèntica dimensió. Ho he fet empès per la bellesa de la naturalesa alpina i pel plaer de saber.(...) El vell concepte filosòfic dels anys cinquanta està basat en el rebuig del context social i la cerca d'una alliberació.(...) Així ho he decidit. Baixaré de les muntanyes, però no per quedar-me a les valls. Des de dalt he vist horitzons no menys grans que els de l'alpinisme.(...) Aniré a selves, deserts i mars llunyans, viatjaré a illes perdudes, a fons marins encantats, a muntanyes i volcans fabulosos, tocaré latituds glaçades, coneixeré gents primitives, animals salvatges, restes d'antigues civilitzacions... I ho faré amb el mateix esperit i amb els mateixos límits que sempre m'han acompanyat cap als cims.(...) La meva elecció no és una traïció a la muntanya, sinó una extensió del meu interès per la naturalesa en el seu sentit més ampli.

(...) És innegable la fascinació exaltadora que exerceix l'impossible, que, juntament amb lo desconegut, ha encoratjat sempre l'aventura humana. Lo que avui és impossible pot no ser-ho demà. I lo que per un és insuperable pot no ser-ho per un altre més dotat i preparat. Però el que sí està clar, és que l'impossible, perquè segueixi sent facinant, ha de ser conquistat, mai destruit. Els cims impossibles, escollits per l'alpinista com una mesura d'un mateix, han de ser enfrontats amb mitjans purament humans i no recorrent a tècniques aplanadores que tenen el mateix efecte que una piconadora. No s'hauria d'oblidar que les grans muntanyes tenen el valor de l'home que es medeix amb elles, sinó, resten allí, com estèrils munts de pedres.

(...) Les muntanyes no són més que un reflexe del nostre esperit. Cada muntanya és petita o gran, generosa o avara, en la mesura del que nosaltres som capaços de donar-li i demanar-li. (...)"

Text extret del llibre:

"Montañas de una vida"

De: Walter Bonatti

El text és un resum de l'explicació que dona un dels millors alpinistes de la història quan en cim de la glòria decideix sobtadament deixar l'activitat amb tant sols 35 anys. Més enllà d'un currículum impresionant Bonatti el que va vdeixar va ser una profunda petjada de filosofia de muntanya que encara avui es resisteix a desaparèixer. Va abandonar l'activitat, però no els ideals.

Article 45 (Sant Jordi)

Escaladors

Amunt, sempre amunt,

trescant com els isards

que senten l’ombra blava

dels caçadors que els petgen.

Amunt, ja que el terreny

no sap de desnivells.

Del naixement sortim

sense grampons ni xerpa,

a peu descalç i nus.

Sempre caient amunt,

que el món viu trastocat

amb l’engany de l’ascens:

l’esforç que fem ens mena

cap al pic de l’infern.

                                  Autor: 

                  David Madueño

        Poema extret del llibre:

       Poesia per a Carnívors
                    Per cortesia de:
                                   V.M.

Article 44 (La corda)

 

 "A la vida de les persones hi ha dies feliços i decisius. Un diumenge d'abril, un amic, vuit anys més gran que jo, Herni Moulin, em porta a escalar a les Calanques, a la Grande Candelle... 

     Deixem, contents, la ciutat enrere. Sóc feliç de trobar-me de nou en un camí tant familiar: Quantes vegades l'he recorregut per anar a veure la Grande Candelle? Avui aniré a escalar-la! Desig i temor s'alternen dins del meu cap.

     Caminem en silenci, i en el fons de mi mateix experimento un sentiment de satisfacció, però també una punxada al cor: fins avui, mai m'he encordat. Mai he escalat "de veritat", i, després d'haver-ho desitjat tant, ara tinc por. Moulin, tot i la seva amabilitat, m'impressiona. Quantes escalades haurà assolit? Quants cims haurà conquistat? Només ho sap ell. Tinc confiança en ell, però totes aquestes preguntes m'impressionen encara més.

     A peu de paret desenrotllo matusserament la corda. Una mica aterroritzat i emocionat m'encordo, o millor dit, Moulin m'encorda. Puja de primer. Ansiós veig com escala fins que desapareix darrere d'un sortint. Estic sol i per això sóc conscient del que significa una corda. L'agafo el millor possible i quan la veig elevant-se al llarg de la paret adquireix un gran valor: he entès la bellesa d'aquest vincle.

     Per fi, Moulin em crida. La corda es tensa. Començo a escalar i, per segona vegada, la corda -prolongació amistosa de la forta mà d'en Moulin- m'ajuda en un pas dubtós. 

     Amb més o menys dificultats i amb molta alegria, continuo escalant fins que arribo al seu costat. M'ha assegurat amb atenció i això m'ha impresionat; i ara, el seu somriure em tranquil.litza.

     A cada llarg de corda, aquest món de pedra i silenci que temia tant com desitjava, es torna fraternal. Sento que m'atrapa i que li pertanyeré durant molt de temps.

     Davant nostre, el mar i l'horitzó suggereixen l'infinit dels grans espais. Per damunt nostre, la vertical de les altes parets fa més profund el cel. La unió d'aquestes dues grans línies és excepcional. Neix en mi una vocació fuit d'aquesta grandesa, però també d'aquesta sobrietat. El "germà gran" inicia a un entusiasta i de cop i volta li obra les portes del seu futur territori.

     De nit, al tornar a casa, em sembla haver trobat la felicitat que verdaderament correspon a la meva naturalesa. En els següents dies només faig que pensar en aquell primer diumenge." 

Text extret del llibre: 

"La montaña es mi reino"

de Gaston Rébuffat

quan tenia 15 anys...

a J.R.R.

Article 43 (La informació)

Encara recordo el Xavier Graset al programa de tv3 "Sense Títol" dient, amb un diari a la mà: "La informació és una selvaaa!". 

Res més lluny en el món de l'escalada on la informació és l'urbanisme.

Avui escric les paraules clau al google: ressenya, latin brothers, montrebei,... i si tinc una mica de perícia amb el ratolí trobaré un blog, un post, amb una ressenya que em dirà tot el que deien les ressenyes abans, que ja era massa, (metres de cada llarg, recorregut, material emplaçat a cada reunió i a cada llarg, material necessari que haig de dur i l'horari aproximat) i a més a més, podré saber com es troba en l'actualitat la via. Si algún dels pitons ja no hi és, en quin llarg i en quin punt del llarg hauré d'emplaçar cada peça del material recomanat, si és millor que em pengi l'alien verd a la dreta o el groc a l'esquerra, on hi haurà la roca descomposta i quants metres durarà, en quin diedre em puc perdre, etc... Tot a fi i a efecte de facilitar l'objectiu, reduir la incertesa i suprimir l'aventura. 

Si trobes que hi ha massa xapes no les xapis, si trobes que hi ha massa informació no la utilitzis, si t'han sikat una pedra al mig d'una via no l'agafis, que cadascú faci el que vulgui!?

Ok em sembla bé, però l'entremat que estem construïnt a partir de les llibertats individuals ens interessa?

Amb lo que s'està convertint l'escalada ens agrada? El nostre ego està per damunt de l'ètica que uneix aquests egos?

La gent mira per internet un video d'un bloc, via d'esportiva o el que sigui i després arriben al projecte i creuen que l'han fet a vista? Asseguradors radio-flashers, canyes, allargos, top-ropes, etc... Primer recopilem tota la informació, reduïm al incertesa, matem el procés de descobrir i després a tatxar.

Si em pogués assentar als costat del Buenafuente en aquell Late Night Show enlloc d'en Xavier Graset diria: "La informació és una merdaaaaa"

La informació no deixa espai per a l'aventura.