Article 18 (Respectar l'escalada)

Us animo a llegir en la seva totalitat un article d'opinió que va sortir publicat en la revista Desnivel nº100. L'any 1994. Escrit per l'Armand Ballart. Ja n'havia extret unes línies en l'article nº9 d'aquest blog però ara he decidit traduir-lo tot. En aquests dies on la paraula llibertat sembla un canto de la guacamayo em sembla que la paraula respecte és més adient, més noble, més exigent... És una mica llarg, agafa't-ho com un big-wall.

RESPECTAR L'ESCALADA
(Armand Ballart. Desnivel nº100. 1994)

Si alguna cosa ha aparegut en el món de l'escalada al llarg d'aquests últims 14 anys són les diferentes alternatives sorgides d'un mateix patró; citar-les i definir-les a totes seria un autèntic anàlisis digne d'una tesis doctoral. Incapaç d'explicar en poques paraules aquest fenomen només citaré la base: el consumisme. Gràcies a aquest podeu llegir mensualment en aquestes pàgines les "epopeies" relacionades amb aquest esport per a uns i/o filosofia per a altres. ¿Què tenen en comú culminar una gran paret patagònica amb arribar a la cadena de la final del campionat intercomarcal de San Isidro Labrador? Potser res o potser tot; gràcies a la combinació de la tècnica amb l'esforç, el límit s'aconsegueix a qualsevol preu. De preus i de "look" és del que ha pecat la nostra estimada escalada en aquests últims 14 anys. Analitzeu el que costen els peus de gat us recomanen a qualsevol botiga (2 números menys), o la fortuna que s'ha de pagar per aconseguir el permís d'un cim de "saldo" a l'Himalaya (segons existencies). Així és, el màrqueting de l'escalada s'ha disparat i molts han pujat al tren sense saber molt bé la parada on han de baixar.

M'he quedat parat quan he vist la quantitat de vies "pre-cuinades" al gust del consumidor i la paraula "risc" expulsada del vocabulari del trepador. He tingut la sort de viure altres èpoques: Montserrat amb tren, vivacs humits a les Baumes, el mite de les vies TIM... Els peus de gat no eren ni un projecte i en Ray Jardine encara no s'imaginava els "friends". El passat passat està, no m'agrada viure del record visc el present i exigeixo un respecte per l'escalada. Suposo que cadascú té la seva preferida o, millor dit, l'alternativa que millor li convé segons el dia. Vies prefabricades per després de la ressaca, boulders d'artificial per "gastar" el martell o suculents desploms per amortitzar la quota del gimnàs... hi ha esports en els que esforçant's-hi menys tenen més classe. Ens estant donant gat per llebre, però el negoci és així.

Abans, tornant al passat, l'escalada era una activitat suicida per al gran públic. Només uns "bojos-amb-enteniment" aconseguien el seu objectiu amb ètica i donant la cara (alguns no). Ara, lligar-se a la corda i seguir un "slalom" de xapes és realitzar un invent de la modernitat anomenat "Free-Climb". A mi no m'enganyen, d'escalada només n'hi ha una, la que mereix un respecte i costa de seguir (magnesi no si-us-plau), d'assegurances bones i dolentes, de roca mediocre a excel.lent, de molts a pocs llargs, de còmode a soferta aproximació, de molts amics i de gran il.lusió.

Però, ara què passa? "àguiles fent niu en el macís": prohibit escalar a tota la zona; "regulació de l'escalada al Penyal d'Ifac", per si no hi havia prou gavines... els escaladors som depredadors. Les àguiles han fet niu tota la vida i les gavines ens han acompanyat sempre durant la nostra ascenció i resulta que el soroll de l'autopista és inofensiu. ¿Serà culpa dels trepans ("taladros")? viciosos artilugis perillosos en segons quines mans. Alguns confonen escalar amb "repoblar" de ferro un sector de roca. Per favor, tornem al passat encara que sigui amb la imaginació. Homes com Paul Preuss van donar la vida per conservar la dignitat i la classe que ara molts intentem preservar. Noms respectuosos composen la llista i moderns itineraris confimen una clara evolució cap a nous límits.

Particularment, lo meu és obrir vies, o sigui, estudiar una paret fins a descobrir-li el seu punt feble, pujar-hi en lliure fins al meu límit i seguir amb els estreps quan veig a venir el "marrón". Així m'he distret (entre altres coses) durant una mica més de 17 anys, lo demés, sincerament, m'aburreix i cada vegada són menys els nous itineraris que mereixen el meu interès per repetir-los. També és cert que el terreny practicable cada vegada escasseja més i els nous aperturistes ho tenen francament difícil, però no és excusa per despenjar-se des de dalt. L'aventura i l'estil només s'aconsegueixen des de baix, arriscant-hi "el tipus" si és necessari. He conegut molts escaladors que miren més avall que amunt, pensant en la por de caure; millor que es dediquin a una altra cosa, ells mateixos no es coneixen.

Si un itinerari, per la seva exposició, no està al nostre abast, millor oblidar-lo o superar-se. No hi ha cap altra sol.lució. Aquesta última dècada ha caigut en el greu error de facilitar les coses sobre-equipant i ensenyant en vies ben "cuinades". L'afany del re-equipament no sempre necessari, és un pas enrere i una falta de respecte total. Repeteixo, el negoci és així, ¿hi ha infiltrats cobrant comissió per cada parabolt que es col.loca? Quants més parabolts, més gasto de goma cuita, de cordes, mosquetons... Un esport de bojos modelat per a la multitud, la xarxa del trapecista, l'armilla del policia; la modernitat. El pitjor és que vingui un destacat anglès (Doug Scott) i ens tiri en cara el "pre-cuinat", és vergonyós, ¿on el veu portar a escalar? Segur que amb mi hagués disfrutat de debó.

En fi, com podeu veure, la meve opinió no és molt recomfortant, però sí realista. Espero que ningú s'ofengui, som molts els que vivim en part del fenòmen, gràcies a aquest fet seguim amb il.lusió treballant per vosaltres i espero que ho entengueu. En els últims 14 anys he intentat que el meu estil d'escalada no canviés i gràcies als meus companys puc dir amb alegria que ho he aconseguit. Molts m'han felicitat, uns pocs segueixen la meva trajectoria; a tots ells el meu agraïment.

Em queden moltes vies per obrir, llocs per conèixer, caps de setmana per explorar, difícilment em trobareu...