dimecres, 29 de febrer del 2012

Article 40 (L'objectiu)



Quan vaig començar a escriure aquest blog el meu objectiu era defensar una component intrínseca de l'escalada que, per mi, avui en dia, s'està perdent: el compromís. Amb el pas dels posts m'he adonat que he comès un error de lèxic. Si busques la paraula compromís al diccionari, a part de molts altres significats que no estan relacionats amb el cas que ens ocupa, t'adones que és sinònim de dificultat. No era la meva intenció defensar la dificultat, ja que la dificultat és un concepte ambivalent. El meu objectiu era defensar el que des de fora de l'escalada tothom veu, allò que ens va captivar a tots i que des de dins evitem i reuduim fins a matar l'escència del tresor que vam descobrir anomenat escalada; si, el meu objectiu era defensar el risc. Per mi una via difícil no té perquè ser compromesa, mentres que una via compromesa sempre serà difícil. Avui en dia els mitjans de comunicació del sector han extirpat un dels dos components de la paraula dificultat i només destaquen la que no té risc. 

També he comès l'error de parlar de por i fer-la condició sine qua non l'escalada no existeix quan aquesta és totalment subjectiva. És evident, com apuntaven alguns comentaris, que si estàs mirant "El Resplandor" no estàs escalant pel simple fet de passar por... És més, es pot passar molta por fent un top-rope i, per mi, escalar en aquesta modalitat no és escalar. Per mi és un entrenament. Com totes aquelles disciplines no arriscades de l'escalada. O millor dit, totes aquelles escalades no arriscades, ja que dins d'una mateixa disciplina (per sort) hi ha escalades arriscades i escalades-entrenaments.

L'escalada va néixer com una necessitat per poder assolir aquells cims inabastables caminant.

L'escalada és el mitjà per assolir un objectiu que ha deixat de ser-ho des de fa molts anys.

L'objectiu ja no és el cim. 

L'objectiu ni tant sols és l'escalada.

L'objectiu ara mateix és escalar.

Almenys quan es va deixar de perseguir els cims va aparéixer l'època daurada de l'escalada on tot eren nous reptes i els escaladors es plantejaven l'estil de les ascencions, l'ètica dels mitjans utilitzats, etc... Hi havia debat, hi havia discussió, hi havia filosofia... 

Avui en dia es tracta d'escalar i punt. Ningú es planteja el que fa (escala)... Perquè faig el que faig? Perquè escalo?

8 comentaris:

Víctor ha dit...

El risc es mesura per dos factor la severitat i la probabilitat. Per tant en una escalada on la probabilitat de caure es nul·la o molt petita el risc disminueix considerablement. Si la dificultat augmenta la probabilitat també, per tant el risc augmenta.

Però pots ser un peix que es mossega la cua ja que també pots augmentar el risc amb la severitat de la caiguda encara que la probabilitat de caure sigui mínima si caus moriràs per tant augmenta el risc.

Pots assolir el risc de dues maneres amb severitat o probabilitat(dificultat)

Bullarolas ha dit...

Sí, però l'objectiu no en tots els casos, ni tan sols en l'esportiva menys arriscada, és només escalar. Continuem triant les línies que volem escalar i l'objectiu, sovint es converteix en tatxar una via concreta, un nom concret, un objectiu concret. Per mi, aleshores, s'assembla molt voler pujar per la walker a voler tatxar la Rei del Mambo.. provoca, això?

Cesc ha dit...

Oriol, et fan falta unes vacances, penses massa.
Escalar de primer o de segon, es això, escalar!!!!
El compromís no va lligat amb la dificultat, un llarg de IV a pel, te el seu compromís, per uns serà una gran gesta de dificultat i per altres serà irrellevant.
Per que escales?

Jordi Fraginals ha dit...

Ei Cesc! Potser sí que em fan falta unes vacances! Però no perquè pensi massa sinó perquè sempre venen bé!! De fet jo crec que són els altres que pensen poc.
Per mi top-rope i escalar de segon no són el mateix.
No sóc jo que lliga compromís amb dificultat, són els diccionaris...

Però realment creus el que dius?

Què és més difícil fer un IV a pèl o amb corda?

Si la dificultat no va lligada al compromís escalariem sense corda...

Que perquè escalo? Buf, quina pregunta tant difícil i compromesa! Ara mateix crec que escalo per inèrcia... Per arguments infantils i estúpids com: perquè m'agrada, perquè així estic en forma,... En fi, motius molt allunyats dels que m'hi van apropar i que en aquest blog intento recuperar i reivindicar!!

I tu? Perquè escales??

Gràcies per escoltar el programa!

Víctor ha dit...

Makina l'escalda evoluciona, pot ser la manera que té de evolucionar no t'agradi. Creus que escalar és pujar al cim i poder t'has quedat una mica endarrerit.

Evoluciona cap a altres conceptes ara es alguna cosa més que aquest primer concepte simple!

Jo ho tinc clar, escalo igual que faig ioga, per sentir la harmonia del cos i la ment amb la natura. Aquesta sensació que la produeix el moviment conscient és el que realment em crea addicció. Intento objectiu sigui secundari, i no escalar per escalar, o entrenar per encadenar, sinó que buscar les motivacions i les experiències que aportin alguna cosa més que ser més fort, escalar més grau o la escalada com si fos una feina a fer-les totes!

Salut!

Anònim ha dit...

ep! jo aprofito la tirada d´aquest blog per dir que el dia 31/03 dissabte

a la panxadelbou

mega festa d´escaladors per conmemorar els any 80

del 20 h fins les 3 del matí

no hi falteu

Amparo La Mala

Anònim ha dit...

El meu objectiu darrerament quan vaig a una escola de friquis es comptar, es que m'encanta comptar..
No us penseu, ho compto tot:
Quantes burilles hi han pel terra,
Quants gossos es caguen on volen,
Quants friquis fan com el seu gos i es caguen per tot arreu,
Quants gossos borden alegremant,
Quants amos dels gosos criden tanquilament, i també alegrament
Quantes cleques hi han,
Quanta gent crida cantant un flaix,
Quanta gent va de cinta a cinta i "encadena"
Quants poquets van a vista
Quants treuen el llibre d'escuses
Quants piantes hi han al sector...
Buff es tope estressant, però m'encanten les escoles friquis molen i esta ple de gent GUAIS
Gat

talabard ha dit...

JAJAJAJAJAJAJAJ
Gat "No hase falta desí na mas"