Hola de nou a tots. Puntual com sempre, nou dilluns, nou article. Com un rellotge suís, sense fallar. Mantenir aquesta constància costa, està només al meu abast i al de pocs més, vaja, com fer 9b que està al meu abast, al del Sharma i al de pocs més. D'això va aquest article número 13, de la distància que hi ha entre una cosa i una altra. Per exemple la distància que hi ha entre el 9b i jo en llenguatge Barrio Sesamo seria: el 9b i Oriol estan LEJOS. De la mateixa manera podriem dir que "el 6a i l'Oriol estan CERCA". Però no per això penso tirar la tovallola. De fet aquesta distància és la que farà que m'esforci i tregui el millor de mi mateix. Com més gran sigui aquesta distància més gran serà el repte, més m'hauré d'aplicar i més gran serà el meu creixement com a persona i... perquè no, com a escalador.
Sí sí, com a escalador.
Vull trencar una llança a favor de les vies d'escalada esportiva amb les xapes lluny. No lluny per sistema com ara estan a prop per sistema. Lluny perquè poden estar lluny: perquè la caiguda és neta, perquè estem lluny del terra, perquè és més fàcil... etc. Rollo gavatxo. Oblida't del següent seguro i concentra't en escalar. Si vols aconseguir un objectiu llunyà concentra't en el futur immediat i oblida't de l'objectiu final. Si fem un símil futbolístic seria quelcom així: Si queremos ganar la liga hay que ir partido a partido. Que traduit a l'idioma de l'escalada seria: Si volem encadenar aquesta via hem d'anar... i aquí ve el gran tema. Avui en dia confonem l'expressió "partido a partido" per "xapa a xapa" quan en realitat hauria de ser "pas a pas". La proximitat entre les xapes fa que l'objectiu siguin les xapes i no l'escalada. Per això seguint amb el símil futbolístic direm: "Hoy la pelota no ha querido entrar. El futbol es así." que en terminologia d'escalada seria "No m'he atrevit. L'escalada fa por." Clar que sempre podem tenir "ayudas arbitrales" (canyes per xapar), o li podem fotre les culpes a l'estat del camp que és com culpar a l'assegurador...
Si tots els seguros ara de cop i volta s'allunyéssin un metre o un mentre i mig, o si de cop i volta les vies passéssin de tenir 10 seguros a tenir-ne 8, tots tornariem a ser escaladors, a tenir sensacions que haviem oblidat, tornariem a fusionar-nos amb la roca, n'olorariem les seves preses, bategariem amb la galta enganxada a la roca i mirariem un tros de cel blau tot pensant: "què collons foto aquí!!??" Cauriem i cauriem metres, hauriem de tornar a confiar en el material i en l'assegurador, apendriem a calcular la distància entre aquell arbre o aquell sortint de roca, tornariem a passar por, tornariem a ser valents, tornariem a ser escaladors.
Hi ha qui diu que l'escalada comença quan l'últim seguro que has xapat et queda sota els peus.
Sí sí, com a escalador.
Vull trencar una llança a favor de les vies d'escalada esportiva amb les xapes lluny. No lluny per sistema com ara estan a prop per sistema. Lluny perquè poden estar lluny: perquè la caiguda és neta, perquè estem lluny del terra, perquè és més fàcil... etc. Rollo gavatxo. Oblida't del següent seguro i concentra't en escalar. Si vols aconseguir un objectiu llunyà concentra't en el futur immediat i oblida't de l'objectiu final. Si fem un símil futbolístic seria quelcom així: Si queremos ganar la liga hay que ir partido a partido. Que traduit a l'idioma de l'escalada seria: Si volem encadenar aquesta via hem d'anar... i aquí ve el gran tema. Avui en dia confonem l'expressió "partido a partido" per "xapa a xapa" quan en realitat hauria de ser "pas a pas". La proximitat entre les xapes fa que l'objectiu siguin les xapes i no l'escalada. Per això seguint amb el símil futbolístic direm: "Hoy la pelota no ha querido entrar. El futbol es así." que en terminologia d'escalada seria "No m'he atrevit. L'escalada fa por." Clar que sempre podem tenir "ayudas arbitrales" (canyes per xapar), o li podem fotre les culpes a l'estat del camp que és com culpar a l'assegurador...
Si tots els seguros ara de cop i volta s'allunyéssin un metre o un mentre i mig, o si de cop i volta les vies passéssin de tenir 10 seguros a tenir-ne 8, tots tornariem a ser escaladors, a tenir sensacions que haviem oblidat, tornariem a fusionar-nos amb la roca, n'olorariem les seves preses, bategariem amb la galta enganxada a la roca i mirariem un tros de cel blau tot pensant: "què collons foto aquí!!??" Cauriem i cauriem metres, hauriem de tornar a confiar en el material i en l'assegurador, apendriem a calcular la distància entre aquell arbre o aquell sortint de roca, tornariem a passar por, tornariem a ser valents, tornariem a ser escaladors.
Hi ha qui diu que l'escalada comença quan l'últim seguro que has xapat et queda sota els peus.
2 comentaris:
Collons noi, quines reflexions.
Està molt bè.
La por és la salsa de l'escalada!
Publica un comentari a l'entrada