Sempre, des del cotxe, mirant per la finestra, en cap de setmana, anant cap a escalar a algún lloc del país, veient l'anar i venir de la resta de cotxes, em preguntava el mateix: "On va la gent? Està clar, nosaltres anem a escalar, però, i els demés, on van?"
L'altre dia, mirant la tele, vaig veure l'anunci promocional del Gran Premi de Montmeló de motos d'enguany. Un anunci amb poc pressupost, amb poques imatges espectaculars, amb retallades suposo... Perquè diuen que aquests mega-esdeveniments ens costen diners enlloc d'ingressar-nos-en... Bé, això és igual, el cas és que, fruit de les retallades o no, el missatge era el següent: "Vine a evadir-te al Gran Premi de Montmeló. Només hi ha una vida, corre-la!".
Que fort.
Clar i català.
De fet, res més lluny del que fem nosaltres, els escaladors i la resta dels mortals. Diuen que Déu va fer el món en 6 dies i el setè va descansar. No és el cas de la majoria. Treballem per sobreviure en aquest món i ens queden 2 dies per descansar... Ens en regalen un. Temps de sobra per descansar, repcuperar-te i adonar-te que el món se't cau a sobre... Temps de sobra per fer plans, organitzar-te i marxar, escapar, evadir-te fins dilluns. Dilluns grisos on pots tornar-te a cagar amb el món i amb la merda de sistema que ens envolta. Cinc dies per endavant per viure del record de les escalades, les motos, els quads, el submarinisme, les excursions, la bicicleta, el bermut a la terrassa d'un bar a davant del mar, etc... Temps suficient per treballar, avorrir-te, sentir-te menyspreuat i que de totes les hores que estàs treballant una gran majoria estàs perdent el temps. Fent veure que treballes o senzillament planificant el següent cap de setmana o les següents vacances... Com si fóssis el Shackleton, el Livingstone o el Custó.
La qüestió és evadir-se, ja sigui anant a veure les motos, mirant el futbol, fumant-te un porro, segregant adrenalina amb algún esport d'aventura o simplement segregant endorfines follant, corrent o nadant.
Senyors. Perdoneu-me, però estem fent el ridícul. La gesta ja no està en la capacitat d'evadir-se. La gran evasió va ser un èxit, no només a nivell de cinema, sinó de concepte. Però molt em temo, que ara toca el contrari. Quedar-se. No evadir-se.
Si t'indignes després no t'escapis. Si t'escapes no pots indignar-te.
Apa, no us preocupeu que la culpa sempre la tenen els altres.
Bona nit.
6 comentaris:
Per sort o per desgràcia ens ha tocat viure en aquesta societat.Està clar que mai estem contents am el que tenim.A la edat mitja es preocupàven per no morir d'un refredat,nosaltres ho fem per la hipoteca...
Ja s'ha vist que indignar-se de poc ha servit,potser la evasió sigui la so·lució...la evasió cap a la muntanya,es clar :)
Hell exists is work and this stupid kind of life free two of seven!
Life should be something more than just climbing.
Nice post but people don't want to hear it can brokes his life program.
just a la fusta!! has tocat el tema clau:
De fet jo penso que vosaltres els escaladors sou uns cagats!! Que no teniu el què s'ha de tenir per quedar-se a casa i afrontar els problemes diaris de la familia, el treball, les responsabilitats i damés coses de la societat... I només sortiu a escalar per avadir-se de tot això... i fer veure (mentre escaleu) que en el món no passa res...
Hey!!! m'ha agradat l'article Oriol. Una abraçada
xaval...llegir el teu post em deprimeix
hi ha per sort molta gent que viu la vida que vol viure, fins hi tot treballant
fes tho mirar
Publica un comentari a l'entrada