Article 4 (Poesia)

Bon dia a tots,

Primer de tot m'agradaria posar llum sobre un aspecte. Els porros. Últimament s'està difamant i calumniant la meva persona i la suposada relació amb els mais a través d'alguns comentaris. Google ha hagut de posar un nou ordinador només per poder emmagatzemar tots els missatges que no pareu d'escriure. Però enlloc d'escriure-hi coses com "que bé escrius" o "dona'm el teu núm de compte que t'hi faré una transferència" continuen apareixent comentaris de l'estil "veig que segueixes fumant!" o "t'has fumao un porro". La meva imatge pública s'està degradant i si això segueix al ritme actual, qualsevol dia d'aquests trucaran a la porta i se m'emportaran els de narcòtics... Així que "AL LORO!!"

Dit això, torna a ser diumenge i enlloc de fer lo típic (anar a escalar) em quedo a consolar a totes les nòvies no escaladores d'escaladors, que s'han quedat soles a casa...

On érem? Ah sí! Estem en aquell moment de la hisòria en què tots els pseudoaventurers ja s'estant enriquint sense fre extreient tot l'or i la plata de les Amèriques, els diamants i pedres precioses d'Àfrica i tota la seda i espècies d'Orient. Mentrestant els aventurers autèntics (els que no veuen ni un duro de tot això) se senten deprimits i enganyats com prostitutes de l'aventura, els van dir que tot era per amor quan en realitat només els interessava el sexe. Se senten (seguint amb el símil amb el sexe) com si la nòvia amb qui has provat totes les postures del kamasutra et deixa. La nòvia serien els que subvencionaven les conquestes i el kamasutra el planeta terra. Pobres aventurers! Quins desgraciats!

Llavors la crisi va ser molt xunga. Més que la d'ara o per l'estil. Crisi de valors, crisi econòmica, crisi total. Es va passar de subvencionar idees tant temeràries com la de Colón a passar gana, molta gana... Però els aventurers són com els poetes, s'estan a punt de morir de gana i encara somien en vers...

I ser el primer de pujar a dalt d'un cim??

Això si que és amor! A dalt d'una muntanya no hi trobareu ni or, ni plata, ni seda... la recompensa només serà espiritual. Quina idea més romàntica. Intentar pujar a dalt d'una muntanya on no hi ha pujat mai ningú, posar-hi la vida en joc i tot per no guanyar ni un duro!!?? Poesia pura!!

Photo: Està clar que no sóc jo, i pensant-hi és una imatge cada dia més freqüent en el món de "l'escalada", porros, rastes,... encaixa perfectament!!

Article 3 (d.C.)

L'aventura ha perdurat des de Colón fins els nostres dies. Tant és així que fa un parell de dies els EE.UU. han anunciat que el dos mil trenta-i-picu volen dur el primer home a Mart. L'esperit aventurer ha estat el culpable de conquestes com el Pol Nord, la Lluna i potser el 2035 el planeta Mart. Segurament l'esperit aventurer no va néixer amb Colón però és un bon punt on posar l'inici. De fet tot el que passa a partir del 1492 ho podem considerar després de Colón (d.C.) i tot el que passa abans del 1492, abans de Colón (a.C.). Per tant, direm que, el Mont Blanc es va pujar per primer cop el 294 d.C., l'Everest el 461 d.C. o que actualment estem en l'any 518 d.C. en aquest calendari aventurer. De la mateixa manera podem afirmar que Jesús (és a dir Crist) va néixer el 1492 a.C.

L'aventura de Colón va donar lloc al Colonialisme. El Colonialisme va ser l'etapa en què es van formar les Colònies (obviamente); i les Colònies no eren allò que feiem a l'escola i que molava tant sinó el nom que rebien els territoris conquerits. El problema és que aquests territoris ja estaven habitats i per tant ningú es podia considerar el primer de descobrir ni de trepitjar res. Bé, trepitjar sí, moltes d'aquelles expedicions van ser les primeres en trepitjar pobles i cultures senceres. I és que aquelles conquestes tenien més a veure amb la guerra que amb l'aventura. Es va vessar més sang que en una peli gore i contràriament a lo que passa avui en dia les vides que corrien perill no eren les dels aventurers. Va ser l'època menys glamurosa de l'aventurisme.

Per sort el planeta és finit i passats uns anys tot el territori va quedar conquerit (i aniquilat). Va ser llavors quan les aigües remogudes i tèrvoles de l'aventura es van calmar i es van tornar transperents per poder veure amb claredat el fons de la qüestió. L'aventura va tornar en la seva màxima expresió i no va causar més víctimes inocents. Tot el planeta estava conquerit?

No, tot no. Quedaven certs llocs que mai cap home (i en aquest cas podem incloure-hi indígenes) abans havia trepitjat. Els territori perfecte per desenvolupar l'aventura en la seva màxima expressió, sense sacrificar vides innocents. Les muntanyes.

Photo: "El caminant damunt d'un mar de boires", Caspar David Friedrich

Article 2 (Història)

Diuen que Colón va ser el primer aventurer famós.

La cosa va anar més o menys així:

El tema principal era la pela (com sempre) i la pela es feia anant a buscar a la Índia matèries primeres de gran vàlua (econòmica, és clar!) com la seda i metalls preciosos per després vendre'ls aquí i fer calés. Llavors, a la Índia, s'hi anava per terra i els espanyols ho tenien més xungo que ningú. Es tardaven anys en anar i tornar. Com deia aquell: "La gana aguditza l'enginy" i Colón o passava molta gana o fumava teies. Quan tothom es pensava que la terra era plana, el paio va sortir amb una teoria molt particular: la terra era rodona (com una pilota). És a dir que si agafaves un vaixell i navegaves en sentit oposat al teu destí apareixies per l'altre banda i en temps récord. Llavors tothom sabia que si navegaves oceà Atlàntic endins arribaves a la fi del món (que deuria ser una cascada de nassos) queies daltabaix i tururut violes. El tiu amb aquest panorama va ser capaç de convèncer a algú que li sobraven el quartos (i fumava la mateixa marca de tabac) perquè el patrocinés i es va aventurar a anar allà on ningú s'hagués atrevit.

L'aventura no va triumfar massa, bàsicament perquè, entremig, Colón es va topar amb el continent Americà i per això els Sioux, Apatxes i demés els diem Indis.

El que si que va triumfar era aquell tabac que fumava Colón: l'esperit aventurer. Colón és l'autèntic culpable de que nosaltres escalem. Ell és l'autèntic Déu.

Però el triple salt mortal que hi ha entre Colón i el Cavall Bernat són figues d'un altre paner o article.

Photo: Demostració òbvia de que la terra és rodona. "Earthrise".

Article 1 (Què és l'escalada?)

La pregunta clau: Què és l'escalada?

Un dia en una xerrada a La Panxa del Bou el gran Joan Cerdà va presentar un audiovisual de la seva espectacular trajectòria. Al acabar es va obrir la ronda de preguntes. Llavors algú li va fer la pregunta màgica: "Què és per tu l'escalada, Joan?". Després d'un silènci no molt extens, el Joan és ràpid, va respondre "Un esport. Per mi l'escalada és un esport". Em vaig quedar sorprès, suposo que jo i tothom que érem a l'acollidora terrasseta de La Panxa. Bé, potser tots no, el Joan i els demés veterans potser no. Llavors el noi que havia fet la pregunta va tornar a insistir: "No creus que l'escalada és quelcom més? Una manera de viure?". Aquest cop el Joan no va tardar gens a respondre: "No. Per mi és un esport. Una afició. Com n'hi ha tantes d'altres, com el que li agraden els ocells. Quan tens una afició hi dediques tot el temps lliure, caps de setmana, les vacances... Tot gira entorn de l'ornitologia, et tornes boig per mirar ocells. Crec que l'escalada és un hobby com un altre".

La dansa vertical, un manera d'entendre la vida, la realització de l'esser humà, la culminació de la unió de la natura i l'home, la raó vital d'existir, l'encontre del jo-univers enmig de la verticalitat, la lluita contra un mateix, l'exorcisme dels fantasmes interns, el camí cap al cel... res. Per en Joan Cerdà l'escalada és només un esport. Paraula de Joan, us adorem senyor...

Algú que em dobla l'edat mereix tot el meu respecte i algú que ha fet tot el que el Joan ha fet, mereix el respecte de tota la raça humana així que som com voletaires. Apa! A collir rovellons!

PD: El de la foto és el Joan Cerdà cap al 1965 obrint una via a l'Espigolo Giallo, Tres Cimes, Dolomites. (no coment)

Article 0 (La Gènesi)

Avui en dia els blocs són l'expresió digital (molt exitosa) de la suma dos conceptes que antigament ja existien: el diari personal i l'àlbum de fotos.

El diari personal, com el seu adjectiu indica, era personal i íntim. Era una llibreta on hom hi escrivia les seves vivències i els seus pensaments. Normalment aquest llibret o diari es guardava amb recel ja que ensenyar-lo era com despullar-se davant del lector.

L'album de fotos era una cosa més superficial i més pública. Per materialitzar-lo el procés era bastant diferent del d'avui en dia. Llavors les camares fotogràfiques eren analògiques i precisaven d'un carret (que no era més que un rotlle de pel.lícula fotosensible). Sobre la pel.lícula s'hi anaven captant els moments a base d'anar opturant l'objertiu. Però aquells moments només es podien reviure després d'haver revelat el carret en una botiga especialitzada i d'haver pagat un preu aproximat d'1€ la foto. Llavors es produïa el moment màgic de reunir-se amb els protagonistes i mirar les fotos. Un cop reviscuts tots els moments venia el procés de fer l'àlbum. Ordenar-les i enganxar-les en un llibre que es convertia en l'àlbum de fotos. L'àlbum de fots sí que s'ensenyava inclús se'n presumia. L'àlbum de les vacances, el del casament...

Personalment no penso ni explicar-vos les meves escalades ni ensenyar-vos-en les fotos. No per res però últimament no escalo gaire i els meus companys de cordada són molt poc fotogènics. El bloc resultant seria avorrit i lleig.

L'objectiu d'aquest blòc és purament filosòfic i busca respondre preguntes putes com: Què és l'escalada? Perquè escalo? Què m'aporta? Com hem arribat fins aquí? I sobretot cap on volem anar? (això sí intentaré posar-hi fotos guapes fetes per gent que en sap! i fer la cosa menys espessa)

Una cosa està clara, l'escalada mola i cada vegada mola més i a més gent. Els que fa més temps que la practiquen la conserven com un tresor i de vegades inclús ni el volen compartir. I els nouvinguts al veure aquesta actitud actuen de manera contrària convidant a tothom a entrar-hi, descuidant-se potser que l'escalada és un tresor i que per això no tothom hi té cabuda.

Photo: La Meca. Yosemite Valley.