Article 42 (L'escalada ha mort)

"Els posts no et deixen veure el blog"

Aquest blog des del seu inici ha seguit un fil conductor i es pot llegir com un llibre des del principi al final. A través dels seus articles faràs un recorregut al llarg de la història de l'escalada i l'alpinsime des dels seus origens fins a dia d'avui. Tots aquests artícles van acompanyats de reflexions i especialment, és en els últims posts on desapareix la part històrica (ja explicada) per donar pas a la reflexió. En els últims articles m'he dedicat a plantejar-me el significat del concepte "escalada" i, sota el meu criteri, sent fidel a la història, he intentat trobar-li una disciplina que el representi en la seva màxima expressió. Aquesta disciplina, la disciplina reina, està definida a l'article anterior, el 41.

Arribats a aquest punt, podem concloure que: 

"L'escalada ha mort"

El concepte "escalada" existeix, però ningú la pot practicar perquè és massa genèric. M'explico, fent una analogia ràpida segur que alguna vegada heu o us han formulat la pregunta: Tu escales? Doncs bé, per mi, és tant estúpida com preguntar-li a algú: Tu jugues a pilota? La resposta no ens aportarà informació: "No" o "Sí". Però "sí" a què? A Golf? Tenis? Ping Pong? Baseball? (aquestes serien les disciplines en què li dones amb un bastó o similar a la pilota) Basquet? Handbol? Waterpolo? (disciplines en què agafes la pilota amb les mans) Futbol? (amb els peus com ja deveu saber) Rugby? (mans i peus!) Billar (amb bastó i varies pilotes!!)...

Ergo "jugar a pilota" és un concepte massa ampli per definir res concret. Engloba massa coses! Per tant ha arribat l'hora de reconèixer que no practiquem un sol esport anomenat escalada sinó que en practiquem d'altres que tenen el seu propi nom: Boulder, Esportiva, Tradicional, Esportiva de varis llargs, Clàssica o Solo Integral... (deixant l'alpinisme i l'artificial de banda que ja és prou complicada la cosa)

Pots pensar, ja està separat. Tens raó. Però el problema rau en pensar tot és escalada, que tot és el mateix, que si, per exemple, fas boulder, estàs preparat per fer tradicional o viceversa. És un error pensar-ho doncs no necessites ni el mateix entrenament, ni el mateix material, ni la mateixa preparació mental, ni la mateixa tècnica, ni funciona amb la mateixa graduació... No es pot comparar. Són esports diferents tot i que tots es juguen amb pilota (en el cas de l'escalada amb peus de gat i magnesi).

Per tant deixarem de ser escaladors i passarem a ser el que som: freekies, bloqueros, clàssics, tradicionals o bojos (solo integral)...

I només es pot denominar escalador aquell qui practi totes les disciplines (afegint-hi l'artificial!) i amb dignitat!

I si practiques dues disciplines amb solvència?? Combo!! Bloc+Esportiva!! Doncs no sé, ens haurem d'inventar un nom: Dificultat!!??

No us sembla? És una mica el que passa amb la federació, que no és d'escalada és d'excursionisme! I engloba: alpinisme, esquí de muntanya, senderisme, excursionisme, escalada, vies ferrades, bla bla bla...

Ja sé que mola dir que sóc escalador, però si només sóc un freekie... què hi farem!

Article 41 (La Reina)

La disciplina reina de l'escalada és aquella que es practica obrint via, a vista, sense cordes i sol. Sense informació prèvia i sense marge per l'error. És la disciplina reina perquè és la menys explorada i és la menys explorada perquè és la més difícil. 

Si vols saber realment quins són els teus límits, si vols conèixe't de veritat, si vols medir-te cara a cara amb la muntanya; deixa't seduir per la seva bellesa. Mira-la, fita-la i ressegueix una i una altra vegada aquella línia tant lògica, tant simple, tant bella...

Fes-ho i no necessitaràs explicar-ho, ni posar-hi grau, ni deixar cap rastre,... Aquella experiència quedarà grabada per sempre a la teva memòria...

Llavors sabràs que has estat escalant...

Llavors sabràs que tot el demés són plaers simples. 

Article 40 (L'objectiu)

Quan vaig començar a escriure aquest blog el meu objectiu era defensar una component intrínseca de l'escalada que, per mi, avui en dia, s'està perdent: el compromís. Amb el pas dels posts m'he adonat que he comès un error de lèxic. Si busques la paraula compromís al diccionari, a part de molts altres significats que no estan relacionats amb el cas que ens ocupa, t'adones que és sinònim de dificultat. No era la meva intenció defensar la dificultat, ja que la dificultat és un concepte ambivalent. El meu objectiu era defensar el que des de fora de l'escalada tothom veu, allò que ens va captivar a tots i que des de dins evitem i reuduim fins a matar l'escència del tresor que vam descobrir anomenat escalada; si, el meu objectiu era defensar el risc. Per mi una via difícil no té perquè ser compromesa, mentres que una via compromesa sempre serà difícil. Avui en dia els mitjans de comunicació del sector han extirpat un dels dos components de la paraula dificultat i només destaquen la que no té risc. 

També he comès l'error de parlar de por i fer-la condició sine qua non l'escalada no existeix quan aquesta és totalment subjectiva. És evident, com apuntaven alguns comentaris, que si estàs mirant "El Resplandor" no estàs escalant pel simple fet de passar por... És més, es pot passar molta por fent un top-rope i, per mi, escalar en aquesta modalitat no és escalar. Per mi és un entrenament. Com totes aquelles disciplines no arriscades de l'escalada. O millor dit, totes aquelles escalades no arriscades, ja que dins d'una mateixa disciplina (per sort) hi ha escalades arriscades i escalades-entrenaments.

L'escalada va néixer com una necessitat per poder assolir aquells cims inabastables caminant.

L'escalada és el mitjà per assolir un objectiu que ha deixat de ser-ho des de fa molts anys.

L'objectiu ja no és el cim. 

L'objectiu ni tant sols és l'escalada.

L'objectiu ara mateix és escalar.

Almenys quan es va deixar de perseguir els cims va aparéixer l'època daurada de l'escalada on tot eren nous reptes i els escaladors es plantejaven l'estil de les ascencions, l'ètica dels mitjans utilitzats, etc... Hi havia debat, hi havia discussió, hi havia filosofia... 

Avui en dia es tracta d'escalar i punt. Ningú es planteja el que fa (escala)... Perquè faig el que faig? Perquè escalo?

Article 39 (Consum)

Avui en dia el teu estatus social es medeix pel teu sou, el cotxe que condueixes, la casa on vius, etc... En el món de l'escalada passa el mateix. A tots ens ha passat que, enmig d'un sopar o una festa que no té res a veure amb el món de la muntanya, després de descobrir que el nostre interlocutor practica l'escalada formulem la pregunta que més mal ha fet a l'escalada: "I quin grau fas?". Obrim de vat a vat la porta a la mentida, si et contesten per sobre del III+ segur que és mentida o no estem davant d'un escalador. Si ens contesten per exemple un "7b" a seques sabrem que aquella persona està mentint. Perquè el que hauria de respondre una escalador sensat seria: "a vista o treballat?" I després hauria de dir "el màxim grau que he fet a vista és o el màxim grau treballat que he fet és..." Perquè senyors us puc assegurar que ningú té un grau a vista consolidat, és a dir que el 100% de les vies d'aquell grau les encadeni. Hi ha molts tipus de roca, moltes escoles, hi ha vies expos, vies d'adherència, vies que s'han d'autoprotegir, off-widths, vies descompostes... Vull dir que si volem començar a discriminar si a davant tenim un papanates o un escalador haurem de preguntar-li a quins llocs escala, quines vies ha fet, si ha fet mai algun solo, si creu que les fisures han d'anar acompanyades de parabolts o quin escalador admira... Amb qualsevol d'aquestes preguntes aconseguirem més informació que preguntant pel grau. Però ja sabeu, com diu el gran ABC, el consumisme ha arribat en el món de l'escalada (des de fa molts anys) i l'estatus és molt important, la xifra! Com més alta sigui la nòmina, com més corri el cotxe, com més llarga la tinguis més feliç i bon escalador seràs. I sinó la tens prou grossa, no pateixis que els del 8a.nu s'han inventat una lliga que a base de fer moltes hores extres pots superar a d'altres que currant menys cobren el mateix...

La carrera ja fa temps que ha començat, no ho sabies? Quina edat tens? Ets massa jove! Ja cal que t'espavilis perquè vas amb molt de terreny perdut? Escala, escala, escala! Espavila, espavila, espavila! Estrés! Stréss! Stressss!! No has escalat aquest cap de setmana? Malament! Quan arribis a casa fes 100 dominades, al gimnàs fes 1.000 moviments. Cada dia! Merda! M'he lesionat! No cobraré a final de més! Hauré de deixar el 8a per una altra vida...

PD: No pateixis, et convido a estirar-te sobre una roca sota el sol, gaudir del vent i deixar d'escalar. Almenys com ho has fet fins ara. Sabies que hi ha un lloc que es diu Tabor? Es mereix una visita, escalada pura. No sé quin grau és... No ho podràs apuntar al 8a.nu... Però no ho oblidaràs...

Article 38 (Crisi)

Diuen que crisi en xinès vol dir canvi, oportunitat...

Llegeixo admirat i després il.lusionat un article sobre dos joves alpinistes: Jason Kruk i Hayden Kennedy. Se'm dibuixa un somriure als llavis. Al final semblarà que això de la consciència global existirà... Resulta que aquests dos joves alpinsites han escalat el Cerro Torre "per la ruta del Compresor" sense utilitzar els burils que hi ha. En "bon estil", no en estil net estrictament. Dels 400 anclatges n'han utilitzat 5. Una bona reducció. La controversia ha vingut quan han passat de les paraules als fets i han eliminat 125 burils dels que va posar Maestri. Als anys 70 la via del compresor ja era una via factible en un "bon estil" i tot i així Maestri va robar el somni de molts escaladors. Portant-ho al límit, fer el Cerro Torre es reduia a esperar la finestra de bon temps per pujar per la Ferrata Maestri. Quin millor lloc que el Cerro Torre per canviar la història, perquè les coses s'inverteixin i agafin el sentit contrari al que duiem fins ara i enlloc d'adaptar la muntanya a nosaltres necessitats comencem a adaptar-nos nosaltres a la muntanya. L'article porta una frase d'en Zack Smith:

"Com a societat hem eliminat altres errors com el mur de Berlin. La història no s'atura. La història està succeïnt ara mateix. Tant de bò els claus siguin història algún dia!"

Si algú es pensava que això anava de tenir diners i temps sembla que se li està acabant el temps i que els diners no li serviran per res...Les cordes fixes desapareixeran i ja no et durant fins al cim, les expansions deixeran d'estar cada metre i mig, coleccionar noms de muntanyes i vies tornarà a tenir el prestigi perdut.

Si ha arribat el canvi, si ha arribat la crisi... benvinguda sigui.

Digues el que penses, fes el que creus, deixa de seguir el ramat, sigues autèntic, perda't, queda't sol, busca't, troba't, decideix quina ha de ser la teva acció per millorar l'entorn i la societat en la que vius, tira la teva pedra, ja fa temps que ens estan apedregant...

Posa't "Changes" de David Bowie i torna't a llegir aquestes ratlles... si tens temps esclar...

Article 37 (Escalada Artificial)

Llegia l'altre dia, tot sorprès, que "hi ha dos valors sense els quals la vida humana seria impensable: la llibertat i la seguretat; i que reconciliar-los és impossible. És a dir, a més llibertat menys seguretat, i, a més seguretat menys llibertat. En la societat, la conquesta de les llibertats ens porta a una gran quantitat de riscos i incerteses, i això a desitjar la seguretat. Però un cop aconseguim la seguretat: que no ens atraquin pel carrer, que ens curin quan estem malalts, etc. Ens tornem dependents i subordinats, això ens fa patir i evolucionar cap a una major llibertat".

Sembla que en el món de l'escalada passa més o menys el mateix. És impossible conciliar llibertat i seguretat. Fins a llegir aquestes línies jo tenia entès que l'escalada lliure era aquella en què s'assoleix el cim progressant només agafant-nos amb mans i peus a la roca. Però si som fidels a la definició d'en Zygmunt (l'autor del text entre comes) la llibertat comporta grans dosis de risc i incertesa. Per tant una escalada segura mai serà lliure, serà... artificial. Perquè això si que ho sabem tots, en el món de l'escalada, el contrari d'escalar en lliure és escalar en artificial.

Qui ho havia de dir, ara resulta que tota escalada segura és escalada artificial!

Ja tenia raó en Jan Pol Belmondo un dia al peu de la paret gran quan va dir: "Esto? esto es escalada artificial!"

Article 36 (mort)

Vivim en una societat que li dona l’esquena a la mort. Allarguem la vida de la gent gran a base de pastilles fins a la demencia. Enlloc de morir-nos vius, morim morts. Morim sense consciència, sense dignitat, sense serenitat, sense poder dir unes últimes paraules i despedir-nos amb el cap clar.

En el món de l’escalada passa més o menys el mateix està plè de morts que encara no s’han matat. Lo que en argot franquista es denominava com a “carne de cañón".

Ens fa sentir-nos molt vius “jugar” amb la mort acompanyats d’una seguretat total. Però la seguretat total no existeix i menys si va acompanyada dels humans. “Un error humà”. Quantes vegades hem sentit aquesta frase? Si a més a més l’humà és inexpert la seguretat és totalment fictícia. Llavors quan arriba la desgràcia busquem culpables: material mal dissenyat, poc equipament o mal situat, els equips de rescat no arriben a temps, etc...

Tot i que ho hem obviat quan comprem material d’escalada ens adverteixen que la pràctica d’aquest esport pot provocar accidents que de vegades són mortals. De fet quan comprem una guia d’escalada també s’animen a la festa i ens recorden que això d’escalar pot ser mortal i quan accedim a les insal.lacions d’un rocòdrom ens fan firmar papers on assumim que, practicant l’escalada, de vegades la gent es mata.

Ves a saber, igual algun dia ens passarà com amb el tabac i les guies i el material d’escalada vindran acompanyats amb fotos d’accidents, de cames trencades, caps oberts i sang arreu…

A mi mai m’ha semblat un joc i si em vaig acostar a aquest món ho vaig fer atret per aquest risc. Simplement assumeixo el compromís accepto les regles i intento buscar l’escència per damunt de la seguretat, que no existeix. Encara recordo quan em van dir per primera vegada: “aquí no pots caure” i això que portava un munt de material…